Els Amics de l’Òpera de Sarrià en la seva incansable, sorprenent i lloable tasca, i a un mes just del triomf amb l’estrena de l’òpera d’Alberto García Demestres, El Màgic Elixir, ens ha tornar a congregar a la seva seu del Teatre de Sarrià per oferir una versió abreujada i en forma concertant de l’òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena.

És sorprenent com alhora de fer-nos propostes, els Amics de l’Òpera de Sarrià no s’estan de res i sembla com si res els espantés. Fan bé,  ja que només els valents triomfen, és clar que calen més coses per triomfar, no només amb valentia es pot assolir un veritable triomf, també és necessari el talent, l’estudi i el treball constant.

Sembla que de tot això en vagin sobrats vist el resultat d’una proposta a l’abast de ben pocs i que ells han coronat amb un èxit que sobrepassa l’estima incondicional dels seus socis, amics, coneguts i saludats, que d’això també n’hi ha, però no només amb aquests incondicionals s’acaba fent un triomf sincer.

Anna Bolena necessita de quatre cantants de primeríssim nivell amb veus a l’alçada del repte, ja que no es pot assolir una òpera tan exigent com aquesta amb aprenents de cantants, i ahir quasi tots van assolir el notable.

La reducció forzosa en una format concertant i sense cor, va sacrificar un personatge tan essencial com el patge Smeton, però va conservar la resta que va ser defensada per;

Anna Bolena: Tina Gorina
Enrico VIII: Boni Carrillo
Giovanna Seymour: Laura Vila
Lord Rochefort: Carles Pachón
Riccardo Percy: Marc Sala
Hervey: Patrick Tapiol

pianista: Stanislav Àngelov
Presentació Maria Bañeras.

Els fragments escollits van ser:

ACTE 1er
Come, innocente giovane (cavatina de sortida d’Anna)
Tutta in voi la luce mia (Enrico, Giovanna)
Recitativo e Cavatina: Da quel dì che, lei perduta (Percy)
Scena e Quintetto: Voi, regina! (Anna, Enrico, Hervey, Percy, Rochefort)
Duetto: S’ei t’aborre (Anna, Percy)
ACTE 2on
Scena e Duetto: Sul suo capo aggravi un Dio (Anna, Giovanna)
Terzetto: Ebben? Dinanzi ai giudici – Ambo morrete, o perfidi (Enrico, Anna, Percy)
Scena ed Aria: Per questa fiamma indomita (Giovanna, Enrico)
Recitativo ed Aria: Vivi tu, te ne scongiuro (Percy, Rochefort, Hervey)
Ultima Scena Chi può vederla – Al dolce guidami – Cielo, a’ miei lunghi spasimi – Coppia iniqua (Anna, Hervey, Percy, Rochefort)

Com podeu comprovar no van estalviar els fragments més complicats i exigents i tret de l’ària de Smeton i el Finale I, amb allò tan engrescador de “Giudici ad Anna” no hi faltava quasi res.

Com acostuma a passar en aquests casos, la tasca mai prou agraïda i reconeguda del pianista, ahir Stanislav Àngelov fent d’orquestra simfònica i mestre director i concertador, va ser essencial, i en tot moment va estar a l’aguait per tal de que ningú es perdés o es desenquadrés en els passatges concertants. El primer bravo per a ell.

El rol d’Anna Bolena és d’una exigència extrema. De les heroïnes donizettianes, totes elles temibles, potser és la més difícil, ja que com hem comentat manta vegades, ha de ser una soprano dramàtica d’agilitat amb un estil belcantista depurat, capaç de ser àgil com una heroïna rossiniana amb el cant elegíac que ha de combinar amb un desenvolupament dramàtic molt més evolucionat que podríem qualificar ja de pre verdià.

La llista de sopranos que han fet front a aquest rol és llarga i variada, des de les lleugeres amb cos a les dramàtiques (amb agilitat o sense), i els resultats van a gust del consumidor. La soprano d’Albacete Tina Gorina, amb una veu que ja ha abandonat la vocalitat inicial de líric lleugera per prendre colors i intencions més properes a la lírica d’agilitat, va fer una notable interpretació de la Bolena, amb més encert en els passatges de cant lligat que no pas en els passatges més d’agilitat. La veu és incisiva i acerada en els sobreaguts sempre cantants en forte, el fraseig és acurat i la dicció millorable. Es va mostrar molt valenta i decidida en els passatges més arriscats, fins i tot en aquells que ella sap que no està del tot còmode, i aquesta entrega i ganes d’agradar van ser decisius per obtenir l’èxit merescut del final, malgrat culminar la llarga i difícil escena final amb una nota mal emesa i allargada innecessàriament, segurament a la recerca d’una millora mentre s’emetia, cosa que no va succeir i que va fer que allò que va començar malament acabés en crit. Com que la bona i a estones excel·lent feina feta prèviament van deixar petjada, va prevaldre sobre aquesta errada de càlcul i segurament fruit del esgotament. On em va agradar més va ser amb el duo amb Giovanna, segurament el millor de la nit i en el cant elegíac i flotant que va saber donar a “Al dolce guidami”

La mezzosoprano vigatana Laura Vila va fer una notabilíssima Giovanna Seymour, amb estil i gust. Va saber imprimir caràcter i va ser molt valenta en el gran duo amb Anna. En la seva gran escena del segon acte i en solitari, va mostrar algun dubte d’emissió i el color va mostrar algunes variacions, que en cap cas van deslluir una interpretació dramàtica amb molta empenta d’una veu  amb moltes possibilitats. Només la precipitació en la culminació de la seva cabaletta no va estar a l’alçada del conjunt. Que acabés amb un esplèndid i contundent agut, acompanyant a Gorina, en el duo, va tenir un efecte colpidor entre el públic, que lògicament va embogir.

El baix valencià Boni Carrillo té una veu esplèndida, que aun està bem projectada i recolzada és bella, però no domina l’estil belcantista, que em sap greu dir que en molts moments massacra, sobretot quan amb la intenció de mostrar el poder reial, força la veu fins al crit o fins a perdre la justa afinació. Jo el feia més jove, però he llegit que va néixer a Montitxelvo l’any 1969, quelcom que de ser cert (no aparenta aquesta edat) dificulta la millora que jo creia que sent més jove experimentaria si insistia en l’estudi.

Marc Sala, una de les ànimes d’aquest fantàstic projecte sarrianenc, millora en cada intervenció, i la d’ahir no era senzilla. El rol de Percy té una tessitura endimoniada, alhora que el tenor que l’interpreti ha de lluir una línia de cant aristocràtica pròpia dels rols destinats al mític Rubini que va estrenar el rol. Sala va tenir dos indicis de incidents (no van arribar ni a accident) que gràcies als hàbils reflexes, al control vocal i a allò que anomenen taules, va resoldre de manera admirable, minimitzant els efectes fins l’anècdota, perquè en la resta va estar generós en el fraseig, segur en els aguts més exigents i elegant, emetent amb notòria solvència i per tant millorant molt respecte a la primera vegada que el vaig escoltar. El seu cant cada vegada és més segur i per tant l’emissió esdevé més lliure. i bella. Em va agradar molt.

Els rols menors van estar defensats amb qualitats diferenciades: magnífic i segur el baríton Carles Pachón com a Rochefort, en un rol molt per sota del que la seva veu sembla poder oferir, mentre que el tenor Patrick Tapiol, ha de millorar els inicis de les frases, ja que la primera impressió és desconcertant. Cal dir que cantar amb els braços creuats sobre el pit tampoc sembla la millor manera d’emetre una veu que més controlada pot millorar la sensació que em va produir ahir.

Lamentablement la sessió d’ahir era única, per tant no hi haurà possibilitat (de moment) de tornar a repetir aquesta Bolena, per tant el millor que podeu fer és la propera vegada que ens proposin una altra cosa, si teneiu l’oportunitat, no deixar-la passar.

Us deixo l’enllaç al seu web, per estar a l’aguait d eles properes activitats

http://www.amicsoperasarria.com