JONC L’Auditori 11 de gener de 2015 Foto IFL
Com acostuma a passar darrerament. la planificació dels concerts en la nostra ciutat ens exigeix escollir, i està clar que ahir l’opció era assistir al concert de Palau 100 ja que la Mahler Chamber Orchestra i Mitsuko Uchida interpretant Mozart no tenien rival possible, però ves per on ahir a l’Auditori també tenia lloc el concert anual de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) que sota la direcció del seu titulat Manuel Valdivieso varen oferir un exigent programa amb obres de Franck, Ravel i Mussorgsky.
Jo no sé si sense l’estel·lar programa de Palau 100 moltes persones que hi varen assistir haguessin anat a escoltar a la JONC, no ho sé perquè, i no és la primera vegada que ho dic, però dóna tota la sensació que els concerts de la JONC tenen una promoció deficient.
El projecte de la JONC és una de les iniciatives musicals més importants del país i com a tal hauria de ser un esdeveniment amb notorietat i transcendència, per tant l’assistència de les autoritats culturals hauria de ser obligada, com ho hauria de ser també la de la majoria dels habituals a les nostres sales i temporades, per tant en un país que jo desitjo lliure i cult, és a dir normal, penso que les entrades per assistir als concerts de la JONC s’haurien d’exhaurir a les poques hores de posar-se a la venda, i més tenint en compte que el preu era de 6€.
De ben segur hi ha qui no va anar al Palau i en canvi ho hagués fet de bon grat a L’ Auditori de saber-ho i per aquest preu encara més, ja que el concert ens permetia escoltar una bona orquestra o si us ho estimeu més, un projecte musical imprescindible i entusiasmant, el fruit del treball i estudi dels nostres joves, dels millors, dels que han superat les proves per formar part d’aquest projecte orquestral que per a la immensa majoria de tots ells suposa el primer contacte amb una formació simfònica i un repertori de gran exigència. Ja no dic amb el gran públic perquè tret dels familiars, amics, saludats i potser sí, algun inquiet melòman no abonat a Palau 100, el públic habitual no hi era.
Crec que no és la primera vegada que en parlo, ja el juliol del 2013 quan la JONC sota la direcció de Josep Pons ens va oferir una Turangalila d’altíssim nivell, en el blog ja em vaig queixar del mateix i continuem més o menys igual. La JONC no interessa perquè no la coneixem prou, perquè té poca visibilitat, perquè ofereix pocs concerts i perquè el públic, i això també cal dir-ho, tenim un nivell més aviat pobre i només ens movem si la Turangalila la dirigeix Dudamel, per dir-ho clar i català.
Fa una setmana (dilluns 4 de gener) van oferir el mateix programa al Teatre Auditori de Salou, el diumenge passat (10 de gener) van anar al Auditorio de Zaragoza (això em sembla fantàstic) i ahir dilluns varen culminar aquest 70è encontre a Barcelona.
Amb un Auditori propici, vull dir ple de predisposat a escoltar a la jovenalla, però també he de dir que molt més silenciós i respectuós que en altres concerts “oficials”, la JONC ens va oferir tres obres importants, res per passar l’estona i sense gaire compromís, no, de cap manera:
Va obrir el concert “Le chasseur maudit” de Cesar Franck, un poema simfònic molt romàntic, de ressonàncies demoníaques que l’enllacen amb la Simfonia Fantàstica de Berlioz. L’orquestració densa i fosca, així com les sonoritats contundents no van afavorir una interpretació molt intensa però jo crec que poc equilibrada. El so de la JONC 2016 és magnífic, net i molt polit, però especialment en aquesta obra, que semblava la “menys” treballada de les tres, vaig trobar a faltar més equilibri sonor entre les diferents famílies, ja que el so abassegador, tot i que mai estrident o feridor, dels metalls, es va barrejar i a vegades ofegar, a la corda, especialment les seccions greus.
En la segona obra del programa, la delicada i deliciosa Rapsòdia espanyola de Maurice Ravel, l’equilibri va ser molt més satisfactori, és clar que l’obra, molt més delicada, també ho afavoria, i en ella ja van lluir i en algun cas de quina manera, els solistes, especialment les fustes i el primer contrabaix, que com aquell qui no vol la cosa, va fer que per un moment esdevingués el centre d’atenció i m’atreviria a dir, d’admiració, del públic. So precís i preciós, d’uns joves que gaudeixen i viuen l’experiència amb una intensitat i motivació que moltes vegades trobem a faltar en les grans orquestes que anem a veure, també l’OBC.
Per la segona part es va programar el magnífics i exigents Quadres d’un exposició de Mussorgsky en l’orquestració de Maurice Ravel, és a dir, una prova d’exigència màxima per a qualsevol orquestra, i no cal dir per aquesta.
No diria la veritat si no digués que en algun moment solista varem patir una mica, però no és menys cert tot i ser l’obra amb més “errades” per part dels solistes, també va ser en la que varem poder apreciar amb més evidència i satisfacció el gran treball que s’ha fet en aquest 70è encontre, ja que no és gens fàcil aconseguir una implicació com la assolida amb uns resultats artístics tan notables en una obra de tanta exigència.
La corda, ara sí, va lluir més compacta, més neta, més clara, mentre que els metalls en el seu conjunt jo els fitxaria ara mateix per a can Liceu. Delicioses les fustes, amb mencions especials per a fagots, oboè i clarinets, mentre que la percussió va fer unes notabilíssimes aportacions sense desbocar-se mai.
Un gran treball del mestre Valdivieso. Estic segur que ell desitjaria per a la JONC més volada, més concerts, més directors invitats i més programes d’exigència i compromís, potser que entre tots els programadors, cicles i temporades que omplen amb més o menys fortuna el nostre panorama musical, la tinguéssim més en compte, perquè ens garanteixen una qualitat i sobretot un entusiasme que costa molt trobar en les principals sales de concerts, més aviat receptores i habituades a rutines més o menys luxoses.
La nova experiència amb la JONC confirma una vegada més que tot el treball que es faci és poc, que tots els diners que es destinin per a ella també ho són i que tot el suport que rebi mai serà suficient en contraprestació al que ells en donen, perquè l’entusiasme, les ganes i el gaudi que transmeten quan toquen són l’evidència fefaent que estem davant del futur immediat i que en cap cas hauríem de deixar escapar el talent que tots ells atresoren, ni molt menys deixar que es perdi entre la mediocritat del nostre sistema i de les nostres infraestructures musicals, incapaces de donar cabuda a tantes ganes de menjar-se el món com tenen tots ells.
El dia que els nostres responsables culturals, començant per qui encapçali la conselleria de cultura de torn, els tingui ben presents, aquell dia pensaré que un nou país és possible.
Per cert, també a la JONC es constata que el talent majoritàriament està en poder de les dones. Sense tenir que fer gaires esforços visuals, és fàcil veure com la major part dels músics que la integren, ho són.
IN FERNEM LAND 
El palau ahir era gairebé ple però Uschida no va emplenar tampoc ni de bon tros l.auditori la seva darrera visita. Crec que el teu apunt sobre la fidelitat del públic català a determinats cicles (ibercamera,palau100… ) és molt encertat.
M'agradaM'agrada
Sembla que ens movem més per les inèrcies que no pas per l’interès real de l’oferta.
No hi ha una voluntad ferma de donar visibilitat a la JONC, cada any passa el mateix
M'agradaM'agrada
Primera notícia! Efectivament, els concerts de la JONC estan mal portats des d’un punt de vista publicitari. Al programa general de l’auditori no apareix; potser sí en el parcial de gener? No l’he mirat, confiant en el general, i tampoc vaig mirant cada dos per tres el seu web. Ja va passar amb el de Turangalila, fabulós realment, del que em vaig assabentar per pura casualitat i vaig poder anar-hi. És com si no es volgués que hi anés gent: seria una ocasió per a avisar-ho a la ràdio, a la premsa… animant a sentir una orquestra gran per només sis euros. A més, aquest cop, el programa era “popular” i podia animar a aficionats que no van gaire a concerts. En aquest sentit, malament. Per l’altra banda, cal felicitar els responsables de la JONC i de la formació dels seus membres. Esperem que puguin continuar la seva carrera amb èxit i sense haver de marxar gaire lluny.
Pel que es veu, la música manté la tònica de la majoria d’estudis universitaris a casa nostra: hi ha majoria d’estudiants dones (en biologia, medicina, química, etc., fins i tot arquitectura, i no només en infermeria o magisteri, com fa bastant).
M'agradaM'agrada
Es gasten un dineral en promocionar un concert que s’hagués venut sense la promoció que es va fer (Gladiator) i el de la JONC que caldria anunciar com el projecte musical del futur, amb els millors músics joves del país, prèviament seleccionats per tan de comptar amb els millors, i a l’Auditori només hi assisteixen els amics, familiars i convidats. Bravo!
M'agradaM'agrada
Ni idea d’aquest concert. I si ho hagués sabut amb temps ben segur que m’hagués estalviat el Mozart més lamentable escoltat mai (bé, el de les germanetes déu ni dó tambè!) Lo escoltat ahir al Palau va ser una barreja de Schumann i de Liszt, mai Mozart (no cal dir que la barreja era ben dolenta tambè, donat que estem parlant de genials creadors de literatura pianística): Ús demencial del pedal, numeroses imprecisions tècniques al teclat (amb clares entrades a destemps), inmisericorde desequilibri sonor solista-orquestra, corda feridora, intensitat sonora desproporcionada (Turangalila em va sonar moderada en comparació!…dieu-me exegerat, però certes exegeracions tenen el seu què) i descompensació total i absoluta de conjunt. Mai més Uchida. Mai més. I parafrassant Rossini, no em cal haver anar a l’Auditori per a entendre que segur segur va ser un millor concert! Un altra tall de venes d’aquesta temporada. Ja en porto uns quants. M’ho hauré de fer mirar. 😦
M'agradaM'agrada
Algú ho havia de dir
Me pareció un bluf esta señora, artificial como el vestido y técnicamente dejando bastante que desear.
La gente aplaudiendo a rabiar y dejándose llevar por lo que le venden, pero la decepción resultó grande, no sólo por ella, la orquesta tampoco estuvo a la altura, por lo tanto, Uchida ni como pianista, ni como directora.
A la salida pensé que era un bicho raro, ahora al menos pienso que éramos dos
Yo si conocía el concierto de las JONC y lamenté no haber ido, porqué con lo que me costó la entrada del Palau, hubiéramos ido toda la família al Auditori y hubiéramos cenado alo, yo me fui a la cama en ayunas y decepcionado.
M'agradaM'agrada
hubiéramos cenado algo, perdón
M'agradaM'agrada
Somos más de dos Fernando. Te lo aseguro. Y me has dado una buena idea: el próximo Palau 100 o Ibercàmera con Uchida me daré un auto-homenaje gastronómico. Pero antes, he ido a la sección de “urgencias” de mi casa y me he “tratado” con un Mozart interpretado por Zacharias, por ejemplo. Qué alivio! 🙂
M'agradaM'agrada
A mi me pareció que era el único.
Para no cambiar de sexo yo me alivié con Pires.
M'agradaM'agrada
Bien, uno queda un tanto desconcertado de tanto “bravo”, pero intercambié algunas impresiones y si bien no eran tan radicales como la mía también eran muy poco satisfactorias. Poco amante que soy de hacer protestas ruidosas ayer, por primera vez, estuve tentado. Pero visto lo visto procuré por mi integridad. 🙂
Por lo que respecta a la Pires pues que son palabras mayores. Una maravillosa intérprete de Mozart. Absolutamente maravillosa. Intentar compararla con Uchida debería ser objeto de denuncia en un juzgado de guardia…musical, claro. 🙂
M'agradaM'agrada
Em costa creure-ho.
Lamento que no gaudissis
M'agradaM'agrada
Doncs jo també hi era i a mi em va agradar. Especialment el concert nº 20. El divertimentto ni fu ni fa.
M’agrada la marxeta que li posa a la Uchida.
Sento discrepar, m’ho vaig passar be. I la propina em va encantar. Un Schoenberg íntim
M'agradaM'agrada
Gràcies Isabel! jo pensava que era un Boulez in memoriam… Jo la vaig trobar molt atabalada entre la direcció i el piano, em va semblar que dirigia molt, potser massa, cosa que potser explicaria les crítiques dels que hi enteneu més. A piano sol a l’auditori l’altre cop que la vaig veure sí que trobo que va saber crear l’atmosfera adient. Per això vaig repetir.
M'agradaM'agrada
Lo de Schoenberg ho vaig preguntar, jo no en sé tant com per reconèixer quina obra era ! (Font fiable)
La orquestra Mahler no em va acabar de fer el pes, el piano sol sonava bé. Des d’on estic sentada no veig bé als directors ni als solistes per tant no puc valorar la gestualitat. Però en general m’ho vaig passar bé.
M'agradaM'agrada
Gràcies Isabel per a compatir.ho!
M'agradaM'agrada
M’heu deixat bocabadat perquè tot el que he llegit del concert de Uchida i la Mahler són com a mínim lloances, hi ha qui el cataloga de meravellós.
Com pot ser? I aquests grans elogis venen de la crítica especialitzada.
M'agradaM'agrada
La opinió de la crítica especialitzada es pot comprar. Em crec més al públic sense pels a la llengua que al crític amb interessos.
M'agradaM'agrada
Es pot comprar tot, però no em sembla que sigui el cas, sobretot en aquests concerts on ja se sap que seran “bons” abans de iniciar-se el primer acord, potser és més còmode seguir el corrent, Com que no hi vaig anar no em puc pronunciar, però m’ha sorprès la disparitat de criteris.
M'agradaM'agrada
Efctivament, és una promoció pobre, però també certs boicots subtils i dignes d’analisi que els propis catalans ens fem a nosaltres mateixos, i també una mentalitat poc desperta que valora més el producte que li posen a sobre la taula (i si és estranger encara més) enlloc del producte de més qualitat (i nacional).
M'agradaM'agrada
Exactament. Comprem entrades per anar a escoltar una orquestra molt més mediocre, per molt Muti que la dirigeixi, pagant preus d’escàndol i la JONC a 6 euros ni es promociona, ni interessa, i encara hi haurà qui es pensa que és com una orquestra d’aficionats.
M'agradaM'agrada
Jo, personalment hagués anat, però tenia clase d’harmònia i violí, apart que tinc una hora en tren fins Barcelona. Hem va saber greu!
M'agradaM'agrada
Hola Josep, gràcies per comentar.
Espero que les classes fossin ben profitoses i a una hora de distància de Barcelona tot sembla incomprensiblement llunyà i és que tenim unes infraestructures que no ajuden gens a gaudir de la cultura que paguem tots.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb tu, jo em vaig assabentar del concert gairebé per casualitat, navegant per la pàgina web de l’Auditori buscant altres concerts. Vaig poder ser-hi, i vaig fruir molt, tant pel programa com per l’orquestra, de la qual m’esperava menys.
M'agradaM'agrada
Josep M. els concerts de la JONC mai m’han defraudat per això em sap tan greu que no es promocioni més la seva activitat, que no en tingui més i que ens omplim tan la boca de la manca de formacions de nivell i de projectes per a joves, que quan en tenim un de qualitat, el menystenim de manera indigne, perquè dubto que sense el concert del Palau, molts haguessin anat al de la JONC.
M'agradaM'agrada