69 dies després de l’estrena de La Gazzetta al Teatro Fiorentini de Nàpols i 52 abans de l’estrena de La Cerentola al Teatro Valle  de Roma, Rossini estrenava el 4 de desembre de 1816 al Teatro del Fondo de Nàpols el Dramma per musica en tres actes amb llibret de Berio di Salsa segons la tragèdia Othello (1604/1605) de William Shakespeare, “Otello, ossia il moro di Venezia”, la seva dinovena òpera.

A Nàpols, el 13 de febrer de 1816 es va cremar el Teatro San Carlo, però això no va ser cap obstacle per tal de que la temporada de Carnaval a càrrec del prestigiós empresari Barbaja, s’interrompis i d’aquesta manera Gioacchino Rossini va poder estrenar la seva segona òpera seria napolitana (la primera va ser “Elisabetta Regina d’Inghilterra”).

La companyia a disposició de l’empresari Barbaja era extraordinària, amb la mítica  Isabella Colbran com a primma donna, i els dos millors tenors del moment, el baritenor Andrea Nozzari i el contraltino Giovanni David. Amb aquestes “primeres matèries” com a font de inspiració vocal, Rossini va escriure el bo i millor del seu opus, i entre elles trobem aquest Otello, que malgrat comptar amb un llibret del marquès Francesco Berio que destrossa l’original shakesperià.

Berio es va deixar temptar per a una adaptació de la tragèdia de Shakespeare feta per el baró Giovanni Carlo Cosenza que es va estrenar el 7 d’octubre de 1813 i amb un “lieto fine” (final feliç) i també per la versió francesa de Jean-François Ducis que es va publicar l’any 1794 i que posteriorment Celestino Massuco va traduir a l’italià l’any 1800, que proposava un doble final (el tràgic i el feliç). Berio també va tenir a disposició la traducció italiana que Michele Leoni va fer de l’obra original.

Amb tot aquest material a disposició Berio va acabar el seu llibret el mes de setembre i el va presentar a l’aprovació de la pertinent censura, que li va acceptar el 13 de setembre de 1816. La composició musical va trigar més del previst i Rossini va triar el final tràgic, quelcom encara no habitual en el teatre musical d’aquells anys, si bé altres compositors ja havien comés la gosadia d’acabar les seves poperes de manera tràgica no traint el drama que les inspirava, com és el cas de Giulietta e Romeo de Nicola Zingarelli, que ja l’any 1796 va utilitzar el final previst per Shakespeare.

En qualsevol cas i malgrat que a l’estrena es va utilitzar el final tràgic, altres teatres van demanar satisfer la voluntat del públic més “conservador” i per l’estrena romana al Teatro Argentina eel 26 de desembre de 1819, Rossini va fer diversos canvis, no només el final, eliminant el duet entre Desdemona i Emilia, per posar-hi un cor i una “nova” ària per a Desdemona utilitzant material d’Elisabetta Regina d’Inghilterra. També es va eliminar una ària de Rodrigo i en el seu lloc en va escriure una per a Emilia “Tu che i miseri conforti” utilitzant material del Tancredi. Va escriure una nova ària per Otello “Smarrita questa alma” i va eliminar la cançó del Gondoliero. El canvi al final feliç va suposar utilitzar temes del duo d’Armina i Rinaldo “Amor! posseente nume!” i del Finale secondo de Riccardo i Zoraide. Molta feina per molt poques representacions amb aquest final feliç, ja que només hi ha constància que es representés a Florència l’any 1821,  a Faena l’any 1821 i a Lugo l’any 1828.

El llibret obvia tot l’entramat dramàtic i psicològic dels personatges originals per esdevenir un llibret vulgar que segueix l’estructura habitual de qualsevol llibret operístic, amb una noia innocent enamorada d’un heroi, amb l’oposició paterna de la noia ja que aquest ja tenia destinada la filla per a un altre personatge que motivarà en un cert moment la gelosia del nostre heroi (ben bé podríem estar parlant de la Lucia donnizetiana, uns quants anys posterior, però també de tantes altres).

SINOPSIS (font viquipèdia)

ACTE 1er

Port venecià. S’espera l’arribada d’Otello que ha resultat vencedor en una batalla contra els turcs. Mentre esperen, tots comenten les proeses militars del guerrer moro. Arriba Otello i el Dux en persona s’encarrega de rebre’l. Otello els ofereix tots els trofeus aconseguits i manifesta que l’únic que desitja com a premi és ser considerat un venecià més malgrat el seu origen africà. Jago i Rodrigo observen l’escena lacerats per l’enveja. Però per Rodrigo això no és el pitjor, ja que Elmiro, forçat per raons polítiques, va concedir al seu rival la mà de la seva filla Desdemona. Rodrigo està enamorat de la jove i es desespera, però Jago li ofereix la seva ajuda: entre els dos aconseguiran derrotar el pèrfid Otello. Jago ja ha començat a traçar un pla i guarda una carta que serà fonamental per a la venjança. Rodrigo es reconforta i tots dos es retiren.

Ens traslladem ara a una habitació a la casa d’Elmiro. Allà s’hi troben Desdemona i Emilia. La primera està tremendament preocupada, però la seva confident la reconforta dient-li que Otello ha tornat sa i estalvi i que tothom l’omple d’honors. Però no és aquest el motiu de la preocupació de Desdemona: fa temps va enviar una carta d’amor i un floc del seu cabell al seu enamorat però sospita que el seu pare la va interceptar. En la carta no hi va posar el nom del destinatari i potser ha pensat que en realitat l’escrit anava dirigit a Rodrigo i això podria posar gelós a Otello. Emilia la tranquil·litza dient-li que l’amor mai permetria que això passés. 

En aquest moment Jago i Rodrigo arriben a la casa d’Elmiro i les dones decideixen marxar. La carta en realitat ha anat a parar a mans de Jago i la utilitzarà per fer que la gelosia d’Otello aflori aprofitant l’absència de destinatari. Elmiro els rep i els comunica que ha canviat d’opinió: ja que ell també odia al moro i ha decidit atorgar-li la mà de Desdemona a Rodrigo per crear una aliança contra Otello. Per aquest motiu li demana a Jago que marxi per preparar la cerimònia, el qual obeeix i se’n va. Rodrigo, molt content, se’n va poc després. Elmiro es queda sol i Desdemona torna a entrar a l’estança. El seu pare l’informa que d’aquí a poc gaudirà d’una gran alegria però no li explica res més, el que la deixa dubitativa. Desdemona narra a Emilia les paraules del seu pare però aquesta sospita que els desitjos de la jove i els d’Elmiro no són els mateixos, així que decideix acompanyar Desdemona.

L’escena es trasllada ara a una luxosa sala al palau del Dux. Tot està preparat per al casament i un grup de venecians festegen l’esdeveniment. Al moment entren a la sala Elmiro, Desdemona, Emilia i Rodrigo. És ara quan Desdemona és informada que contraurà matrimoni amb Rodrigo, cosa que la deixa molt trista. La noia fa saber al seu pare que no desitja aquest home com a marit i Rodrigo i Elmiro es posen furiosos. No obstant això, el seu pare és inflexible i si no accepta a Rodrigo, la castigarà severament.

Tot es complica amb l’arribada d’Otello, que reclama la mà de Desdemona argumentant que tots dos s’estimen. La jove ho confirma però Elmiro no està disposat a què la seva filla s’uneixi a un home de semblant mena. En vista dels esdeveniments, Desdemona és separada del seu estimat i Otello i Rodrigo s’amenacen sabre en mà mentre que els venecians intenten tranquil·litzar-los. Amb la confusió general culmina l’acte I.

ACTE 2on

Un agradable jardí. Rodrigo intenta convèncer Desdemona perquè s’uneixi a ell però ella el menysprea durament i li diu que ja és esposa d’Otello. Aquestes paraules deixen fortament sorprès Rodrigo i jura aniquilar amb les seves pròpies mans al moro. Rodrigo marxa indignat i apareix Emilia. Desdemona li confessa que ha revelat la veritat a Rodrigo i Emilia li fa comprendre que si la notícia arribés a Elmiro, podria significar una desgràcia. Les dues dones es retiren molt preocupades.

L’escena queda solitària però al cap de poc arriba Otello sumit en una profunda pena, ja que pensa que la infidelitat de Desdemona atempta directament contra la seva glòria i el seu honor. Jago s’adona de la presència del moro al jardí i decideix anar a conversar amb ell. L’interroga sobre el motiu de la seva preocupació i Otello li pregunta a Jago si té algun indici que Desdemona li sigui infidel. El malvat venecià posa en pràctica el seu pla i li lliura la carta interceptada a la noia. El contingut de la missiva és força clar: «Amor meu, et sóc fidel. Aquí tens una mostra del meu cabell». Otello creu que la carta anava dirigida a Rodrigo: la gelosia que ara sent són irrefrenables i jura matar la seva dona. Mentrestant, Jago s’alegra per l’èxit que el seu pla ha recollit.

Jago se’n va i torna Rodrigo. Tots dos s’embranquen en una forta discussió i decideixen reptar-se. Desdemona arriba just en aquest moment i intenta fer-los desistir de semblant idea però no ho aconsegueix: Otello i Rodrigo estan disposats a arribar fins al final.

Desdemona es queda sola plorant desconsoladament. Emilia apareix al costat d’un grup de dones i intenten consolar-la, però la incertesa de la noia pel transcurs del duel la martiritzen. Per fi és informada que Otello ha aconseguit sobreviure. La jove respira alleujada però el seu pare apareix molt enfurismat i la repudia. La pena que ara sent Desdemona és immensa, culminant d’aquesta manera.

ACTE 3er

Habitació de Desdemona. S’ha fet de nit. Desdemona està molt deprimida: Otello la creu infidel i ha estat exiliat de Venècia i el seu pare l’odia. Els versos que canta un gondoler en la llunyania la fan entristir encara més. Emilia, sempre fidel, intenta confortar-la i la noia agafa la seva arpa i comença a cantar una malenconiosa cançó. A continuació torna a lamentar-se del seu destí i després de resar una pregària se’n va a dormir. Emilia surt de l’habitació per deixar-la descansar.

Otello, encegat per la gelosia, ha tornat d’incògnit a Venècia amb l’objectiu de consumar la seva terrible venjança: matar Desdemona. Entra en el seu dormitori i la troba adormida mussitant paraules d’amor que ell creu dirigides a Rodrigo. Esclata una tempesta i un tro la desperta. El moro comença a retreure les seves faltes i li fa saber que Jago ha matat al seu estimat Rodrigo. Desdemona intenta convèncer-lo que ella mai ha estimat a aquest home però tot és inútil i Otello li clava un punyal al cor.

A continuació entren Lucio, el Dux, Elmiro i Rodrigo i li revelen que Jago va ser el que va ordir tota la intriga de la qual Desdemona i ell han estat víctimes i que ha mort per una punició divina. A més, Rodrigo ha renunciat a la noia a favor d’Otello i el Senat ha concedit l’indult al moro, pel que no haurà d’exiliar-se. Quan Elmiro pregunta per la seva filla, Otello assenyala el cos sense vida de la seva dona i a continuació es lleva la vida davant de tots d’una punyalada.

I ara disposeu-vos a gaudir, aparqueu la versió de Verdi per una estona i deixeu-vos seduir, serà bastant difícil que no caigueu aviat atrapats en la xarxa rossiniana.

L’òpera s’inicia amb una obertura amb material de Il Turco in Italia i Sigismondo, seguida d’un cor que serveix de preàmbul a la sortida de Otello, el que podríem qualificar com “l’Esultate!” rossinià, si bé és cert que a diferència de Verdi, Rossini escriu tota una ària per fer tota la declaració de intencions vocals de la difícil i exigent part de Otello, quelcom que també fa Verdi sense esplaiar-se tant.

Escoltem aquesta sortida, “Ah sì per voi già sento”, en la veu de Chris Merritt

A aquesta presentació tant vocal com dramàtica del personatge protagonista, segueix un duo entre Rodrigo i Jago “No, non temer: serena” en el que aviat ens adonarem tant de l’enveja de l’un en l’àmbit polític, com en el sentimental per part de l’altre, ja que el pare de Desdemona, Elmiro ha triat a Rodrigo com a futur gendre. Ambdós s’alineen i confabulen en contra Otello.

L’escoltem en les veus de Rockwell Blake (Rodrigo) i Richard Croft (Jago).

En un canvi d’escena posterior assistirem al duet entre Desdemona, preocupada per que Otello no la cregui infidel degut a una carta interceptada pel pare. En lloc de l’habitual cavatinna Rossini escriu un duo entre la protagonista i la seva confident Emilia ” “Vorrei che il tuo pensiero”

L’escoltem en les veus d’Anna Caterina Antonacci (Desdemona) i Josè Maria Lo Monaco (Emilia), aquesta última inicialment prevista per cantar-la també al Liceu abans que la síndrome del canvi ens envaís.

Tot seguit s’inicia el Finale I quan Elmiro anuncia les noces entre Desdemona i Rodrigo, el que dóna peu a un tercet inicial entre el pare, la filla i el promès no correspost Nel cuor d’un padre amante”.

Escoltem tot aquest Finale primo en la versió gravada per Opera Rara, amb Bruce Ford (Otello), Ildebrando d’Arcangelo (Elmiro), William Matteuzzi (Rodrigo), Elisabeth Futral (Desdemona), Enkelejda Shkosa (Emilia), dirigits per David Parry.

De  manera imprevista entre Otello que fa públic un jurament d’amor i fidelitat secret entre Desdemona i ell, el que provoca la maledicció del pare “Incerta l’anima”.

El segon acte s’inicia amb una ària de Rodrigo, una ària de virtuosisme i confrontació envers Otello “Che ascolto! ahimè! che dici!”

L’escoltem en la veu de Juan Diego Flórez acompanyat al Piano per Vincenzo Scalera, tal i com la va cantar al Liceu el 3 de desembre de 2011 en un memorable recital.

I ara en la versió orquestral

Tot seguit tenim el duo entre Otello i Jago “Non m’inganno; al mio rivale” en el que Jago fa creure a Otello de la traïció de Desdemona mostrant-li la carta. La stretta final servirà de inspiració per la vendetta del Rigoletto uns quants anys més tard

L’escoltem en les veus de Chris Merritt i Richard Croft

Tot seguit i en un tour de force pel tenor que interpreta Otello, s’inicia la confrontació entre aquest i Rodrigo “Ah vieni, nel tuo sangue”, que escoltem en les veus de Juan Diego Flórez (Rodrigo) i Gregory Kunde (Otello) en l’edició del ROF de Pesaro del 2007

Tot seguit aquest intens duo es transforma en un tercet quan irromp Desdemona intentar posar pau entre ells.

L’escoltem ara sencer amb l’entrada de Desdemona. La versió està cantada per Chris Merritt, Rockwell Blake i Leila Cuberli, un tercet meravellós en el cim del virtuosisme i exhibicionisme rossinià, en una representació a la Lyric Opera de Chicago l’any 1992 dirigida per Donato Renzetti,

En el Finale II, Desdemona en una gran ària dramàtica tem per la vida d’Otello. Escoltem “Che smania?, ahimè! che affanno?” en la veu de Frederica von Stade i Samuel Ramey (Elmiro), en la versió comercial de la Phillips dirigida per López-Cobos

I ara per Cecilia Bartoli i Peter Kálmán (Elmiro)

I encara us proposo la versió de Virginia Zeani l’any 1965

Així com la de Jessica Pratt, la imprevista Desdemona liceista, l’any 2009

El grandiós tercer acte, un dels cims de l’opus rossinià i que el mateix compositor deia que era d eles poques coses que salvaria de tota la seva obra, és pràcticament una única escena dramàtica a l’entorn de Desdemona.  És en l’únic moment on podem comparar els genis de Rossini i Otello, ja que l’escena és molt similar a la del darrer acte de l’òpera verdiana, amb les confidències de Desdemona a Emilia, els temors, la cançó del salce, si bé Rossini és capaç de crear una atmosfera poètica màgica, encisadora i fascinant, superant, segons el meu entendre i el meu gust estètic musical, a Verdi.

Després de lliurar el seu patiment a Emilia, Desdemona escolta la cançó del gondoler ” Nessun maggior dolore” sobre els versos que Dante va per a Paolo i Francesca. L’escoltem en la veu de Barry Banks

fet que motiva que Desdemona acompanyant-se amb una arpa canti “Assisa al piè d’un salice” i la posterior pregària “Deh calma, o ciel, nel sonno”

Montserrat Caballé la va gravar així d’excelsa l’any 1968

I així la cantava Marilyn Horne

I així Julia Lezhneva (la substituïda)

Otello entra a la cambra amb un punyal i Desdemona l’intenta convèncer de la seva innocència, però acaba fent front a la mort en el duet “Non arrestar il colpo” que escoltem en una versió parisenca (11/11/2010) en les veus d’Anna Caterina Antonacci i John Osborn

En la darrera escena Otello acaba coneixent la veritat, la trama i la traïció i es mata. És la escena “Che sento!…Chi batte?..”

Quan més us endinseu en aquesta òpera de meravelloses i inspirades melodies, alhora que d’una exigència i d’un virtuosisme vocal exuberant, us adonareu de la injusticia que ha suposat que Verdi escribís una obra mestra sobre el mateix personatge i que aquella esborrés qualsevol possibilitat de comparança entre l’una i l’altra, perquè a banda dels mateixos personatges i d’uns fets dramàtics similars, les dues òperes no tenen res a veure i si podem deixar de banda per uns instants a Verdi, el gaudi amb l’òpera de Rossini està garantit. Estem davant d’una d eles seves òperes més reeixides, amb un tractament en evolució, sobretot dels recitatius, on el compositor utilitza l’orquestra per donar més entitat dramàtica a l’acció. Els personatges inter-actuen molt més entre ells i l’habitual exhibició vocal es planteja en una estructura més concertants, amb profusió de duos  i números concertants en front de les àries aïllades.

Els cantants de l’estrena:

Otello	tenor	Andrea Nozzari
Desdemona	mezzo-soprano	Isabella Colbran
Rodrigo	tenor	Giovanni David
Jago	tenor	Giuseppe Ciccimarra
Emilia	mezzo-soprano	Maria Manzi
Elmiro (Brabantio)	bass	Michele Benedetti
Il Doge di Venezia	tenor	Gaetano Chizzola
Lucio	tenor	Nicola Mollo
Un gondoliero	tenor	Nicola Mollo

Les versions discogràfiques i videogràfiques

1978	José Carreras, Frederica Von Stade, Gianfranco Pastine, Salvatore Fisichella	Jesus Lopez Cobos, Ambrosian Opera Chorus, Philharmonia Orchestra	Audio CD: Philips Cat: 432 456-2
1988	Chris Merritt, June Anderson, Ezio Di Cesare, Rockwell Blake	John Pritchard, Orchestra and Chorus of RAI Torino (Video recording of a performance in the Rossini Opera Festival, Pesaro, August)	DVD: Encore DVD 2223
1999	Bruce Ford, Elizabeth Futral, Juan José Lopera, William Matteuzzi	David Parry, Philharmonia Orchestra and the Geoffrey Mitchell Choir	Audio CD: Opera Rara Cat: ORC 18
2008	Michael Spyres, Jessica Pratt, Giorgio Trucco, Filippo Adami	Antonino Fogliani, Virtuosi Brunensis and the Transilvania Philharmonic Choir (Recorded at a performance at the Rossini in Wildbad festival)	Audio CD: Naxos, Cat: 8.660275-76
2012	John Osborn, Cecilia Bartoli, Edgardo Rocha, Javier Camarena	Muhai Tang, Orchestra La Scintilla, Zurich Opera, (Recording of a performance given by the Zurich Opera, March)	Blu-ray Disc: Decca, Cat: 074 3865

La versió del Liceu:

A Barcelona l’òpera va arribar el 10 de maig 1821 al Teatre de la Santa Creu, mentre que al Liceu, on s’ha representat fins ara 29 vegades (totes al segle XIX), es va estrenar el 10 de juny de 1848.

Ara ens arriba per dos dies (3 i 6 de febrer) en una versió concertant sota la direcció de  “l’exigent i imposant” Christopher Franklin, i amb el següent cast:

Otello	Gregory Kunde
Desdemona	Jessica Pratt (substituint a Julia Lezhneva)
Rodrigo	Dmitry Korchak (substituint a Lawrence Brownlee)
Jago	Yijie Shi
Emilia	Lidia Vinyes-Curtis (substituint a Josè Maria Lo Monaco)
Elmiro	Mirco Palazzi
Dogo	Josep Fadó
Gondoliero	Beñat Egiarte
Lucio	José Luis Moreno

Tota la informació a:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/otello-versio-concert/presentacio.html

Si voleu gaudir d’una versió esplèndida, teniu el youtube complert de l’edició del ROF de 1988, per sucar-hi pa.

Un apunt complementari

EL BARITENORE ROSSINIÀ, una vocalitat quasi impossible

I per aquí, regirant podreu trobar alguna que altra versió de bon gaudir.

El dia 4 l’apunt de la versió liceista.