Gregory Kunde © A Bofill
Els programadors barcelonins sempre tan ben coordinats i en un clima de fraternal complicitat van tenir a bé a programar Otello de Rossini al Liceu i un recital de Juan Diego Flórez al Palau que inicialment es va preveure de napolitanes i que finalment el sentit comú va reconvertir en un recital operístic fet a mida del divo peruà. Com que el públic interessat en el cant de Flórez i el de l’Otello de Rossini és el mateix ja tenim el conflicte sobre la taula. No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits (no volia mencionar el Barça però també deu tenir el seu efecte més o menys colateral per acabar d’aigualir la festa belcantista).
Mai sabré del cert si la senyora Lezhneva no es va presentar en plena forma al primer assaig, o si prèviament el mestre Franklin, aneu a saber per quines raons, havia decidit que la soprano russa no havia de cantar el rol de Desdemonaa, però si ens hem de refiar del programa de ma, ja hi figura de manera oficial la senyora Pratt, res a veure amb altres vegades que el canvi de darrera hora anunciava la substitució en una fulla a part o a peu de pàgina del programa de sala. Aquest cop no ha estat així i en el programa hi figura amb tot el seu currículum Jessica Pratt i de Julia Lezhneva, malauradament ningú se’n recordarà, o potser si.
L’esdeveniment era important ja que aquesta òpera no es va representar al Liceu durant el segle XX i la darrera representació es va fer el 24 de gener de 1877, per tant quasi podríem dir que la versió concertant d’ahir tenia un caràcter d’estrena.
L’ocasió hagués demanat potser una versió escenificada, però després de l’atemptat perpetrat aquests dies amb la versió verdiana del mateix tema, era necessari que amb Rossini tinguessin pietat i la deixessin concertant, ara bé posats a ser curosos potser que haguessin encarregat la direcció musical a un expert rossinià, algú capaç de recrear amb l’orquestra, les sonoritats, els colors, les transparències i la delicadesa que l’obra de Rossini conté i que en les mans destraleres del mestre Christopher Franklin, es van quedar a mig camí en el millor dels casos o aparcades a l’altra vorera de la Rambles, malauradament sense pujar a l’escenari del Liceu i imbuir al director d’aquest estil tan elegant i refinat de l’escriptura del geni de Pesaro, que en cap cas es va poder copsar ahir per la nit en la seva direcció.
L’orquestra anava per feina de manera poc subtil i algun solista, vist el resultat de les seves intervencions, anava més aviat despistat per no dir esbiaixat. En el conjunt no hi van haver subtileses, Franklin no va saber extraure de la corda un so lleuger i guspirejant, més aviat el traç era gruixut i d’una contundència poc apropiada per aquest repertori. A estones semblava l’orquestra d’un Verdi primari, amb uns volums que no afavorien gens ni mica a les veus, ni a aquelles de volum més generós (Kunde), ni aquelles poc adequades al rol (Pratt). Temps era temps que el públic tenia un sentit crític i una exigència que actualment brilla per la seva absència, tot passa i fins i tot, tot i tothom reben unes aprovacions excessives que desvirtuen les diferents prestacions en una homogeneïtzació només comprensible per la poca exigència o coneixement d’un públic permanentment agraït, igual per aquells que ho han fet molt bé com per aquells que han fet el que han pogut.
Em sorprèn que un director tan poc conegut i a jutjar pel resultats tan poc distingit i curós, hagi tingut tant poder i exigència, si és que els canvis d’última hora es deuen a ell, i en canvi no fos capaç de regular la seva direcció afavorint als cantants en lloc de posar-los sota pressió com va fer, sotmetent-los al darrere d’un mur sonor excessiu.
Pel que fa al Cor, ahir van cantar en un permanent forte no del tot comprensible ni agradable.
Christopher Franklin s’hagués hagut d’aplicar molt més, ja que la seva direcció forta i brutejada no ajudava gens ni beneficiava en cap cas a la propia òpera ni als seus intèrprets: musics, coristes, ni els mateixos solistes. No cal dir que aquesta direcció no s’hagués admès de cap de les maneres sota la batuta del director musical de la casa, però sota un cognom foraster va tenir un efecte permissiu, tan injust com incomprensible.
Que el tenor Gregory Kunde alterni els dos Otellos (Verdi i Rossini), ara vingui de cantar Samson et Dalila (Les Arts) i després del Liceu se’n vagi a cantar el Renato DesGrieux a Bilbao, i tot això amb una octava alta exultant i a punt de fer els 62 anys (24 de febrer de 1954), és un prodigi, un fenomen digne d’admiració i gratitud, però compte perquè no estaria bé deixar de mencionar algunes coses que el públic li perdona, i ho entenc, però que no fa del tot bé.
Alternar un repertori dramàtic amb Rossini, per molt que siguin els rols destinats a la vocalitat del baritenor (que ell no té) ha acabat passant factura a la veu, ja que ha perdut gran part de l’agilitat que poseia anys enrere, accentuant el canvi de color i l’emissió irregular en tota l’amplada del seu registre. Gregory Kunde juga molt bé les seves grans potencialitats, aguts i sobreaguts portentosos, un fraseig admirable amb una dicció entenedora i una entrega a prova de bombes que connecta de manera quasi immediata amb el públic. Pel camí ha caigut l’estil rosinià, cada vegada més barroer, amb unes coloratures imprecises, embastades i mal resoltes, uns canvis de color constants i un registre greu sovint inexistent o tapat per l’orquestra. L’emissió és irregular, amb sons oberts i poc coberts, ajudats amb un excés de portamentos que el fatiguen i fatiga a l’oient, ara bé, la personalitat carismàtica d’un cant franc, l’entrega fins el darrer sospir i la força vocal poden amb quasi tot i a aquestes alçades serà difícil fer-lo canviar. És d’aquella mena de cantants que creen addicció entre el públic i això només està en les mans de pocs privilegiats.
El rol de Rodrigo té un referent, Juan Diego Flórez, però ahir tot i estar tan a prop, no varem poder comptar amb ell. Inicialment que fos Brownlee l’encarregat de defensar-lo era un al·licient afegir a la programació de l’altre Otello, però que acabés saltant i en el seu lloc s’anunciés al tenor Dmitry Korchak no feia preveure en cap cas que arribés a ser el gran triomfador de la nit. Korchak va estar sensacional, aquest si amb una exhibició de coloratures absolutament aclaparadora, i amb un registre agut, potent i trompetejant que va recórrer i omplir el llarg i ample de la sala del Liceu, sense deixar cap racó insatisfet. Va ser admirable la manera desimbolta de fer front a un rol tan exigent, sense por, amb seguretat estilísticament convincent. Bravo!
El tercer tenor en discòrdia va ser el xinès Yijie Shi. Després de patir-lo a Pesaro a Le Comte Ory, on la veu sonava escarransida i sense apenes cos, no esperava que ahir m’agradés com em va agradar. La veu ha guanyat en cos i emissió, el color és més masculí i això sí, l’estil continua sent referencial, potser de tots tres va ser el més refinat. La seva veu va arribar sense gaires dificultats, o moltes menys de les que jo preveia, tot i els excesos de la direcció musical. En cap cas es va acovardir en el duo amb Otello, el seu gran moment de glòria exhibicionista.
Mirco Palazzi va complir de manera excel·lent el rol de Elmiro, el pare de Desdemona, un rol, que hi ha de ser sense tenir cap ària on poder lluir. Palazzi va mostrar autoritat i estil, sense necessitat d’enfosquir de manera artificiosa la veu.
Lidia Vinyes-Curtis va tornar a demostrar que ho fa molt bé, que és una cantant exquisida i rigurosa, amb una musicalitat refinada, però convindria que s’oblidés de interpretar rols de mezzosoprano, insisteixo, la seva veu es la d’una soprano lírica i que arribi a notes que en el pentagrama s’atribueixen a les mezzo no la converteix en una representant d’aquesta corda.
Josep Lluis Moreno, Josep Fado i Beñat Egiarte varen complir en el seus breus rols. Si bé el gondoler d’aquest darrer potser necessitava d’una emissió més misteriosa i seductora, no tan oberta.
Deixo pel final a Jessica Pratt de manera volguda.
No sé que hagués fet i com ho hagués fet Julia Lezhneva, però continuo creient que la veu de la soprano russa és molt més adequada i dramàtica que la de Pratt.
Jessica Pratt va arribar abans d’ahir i el mateix dia de la primera funció va assajar amb l’orquestra. La responsabilitat de tot plegat que va donar com a resultat una presentació, deixeu-me dir que decebedora, no ho podem atribuir només a ella, però la responsabilitat o irresponsabilitat d’aquesta substitució va acabar llastrant una interpretació amb moments bons, però altres, masses, insuficients.
L’estil belcantista no ens el tenia que demostrar, ja li coneixíem i això o es té o no es té, no hi has sorpreses per tant, ara bé, la veu té un volum mitja i un registre de lírica lleugera que la fan especialment inadequada per a un rol de tessitura més aviat central, destinada a una mezzo i que per tant llueix quan la veu reposa en una zona que per a Pratt o és incòmode o inexistent. La soprano llueix una octava superior radiant, neta i bellíssima, però desapareixia sovint quan s’havia de situar en els passatges centrals i greus destinats a dotar el personatge del caràcter més tràgic i per tant expressiu.
Després d’un primer acte discretet, Pratt va fer front en el segon, al tercet i després a la seva gran ària de bravura “Che smania? ahimè! che affano?” amb més voluntat que resolució. La veu no pot oferir el caràcter dramàtic en una zona incòmode per a ella, i de tant en tant s’inventava solucions en la zona sobreaguda, on originalment la Colbran no arribava. Un sobreagut no pot suplir una carència manifesta i l’intent d’acabar l’ària amb un Mi inexistent i inoportú, ni en el cas de coronar-lo amb espectacular precisió que no va ser el cas, hagués servit d’antídot per les carències.
En el tercer acte i en la gran escena de la cambra, va estar deliciosa, però més decorativa que no pas transcendent, i l’ària sense una particular varietat expressiva, tot i la bellesa melòdica i l’acompanyament deliciós de l’arpa, li va acabar resultant monòtona.
El debut de Jessica Pratt, bé mereixia millor sort. Ha estat precipitat i per tant poc assajat, i inadequat malgrat la tossuderia de qui ho ha volgut així per suplir les dubtoses carències que diuen que tenia Lezhneva. Ella no té la veu per a Desdemona, no costa tant d’entendre, sobretot quan fins i tot per a un oïda no gaire ensinistrat en aquesta òpera, s’adona que la veu de la deliciosa Pratt queda tapada i sense projecció en moltes de les parts del rol. Malgrat tot va ser molt aplaudida.
Ni un públic molt agraït (sobretot els que no van pagar) , va fer que els aplaudiments s’allarguessin més enllà de les dues sortides.
Costa a acostumar-se a aquesta fredor i a aquest públic .
Malgrat el que pugui semblar després de la lectura de l’apunt, ara per ara, juntament amb el Benvenuto Cellini, és el millor de la temporada, és clar que no costa gaire millorar el que portem escoltat fins ara.
Si podeu i amb totes les prevencions que calguin, no us perdeu l’oportunitat única que encara tenim dissabte vinent de veure aquest Otello, qui sap quants anys trigarà a tornar a pujar dalt de l’escenari del Liceu.
IN FERNEM LAND 
¿A quien te refieres cuando dices que los que no pagaron también aplaudieron? Mójate! ¿O esperamos unos días por si publican algo? Va por aquí?
M'agradaM'agrada
Hola Marta, bienvenida a IFL.
No me exigas “en imperativo legal” que me moje más de lo que ya es habitual en este blog.
No sé por donde quieres llevarme, quizas si fueras más explícita lo entenderia.
No estoy seguro que hayas comprendido bien el sentido de la frase.
M'agradaM'agrada
Torno a veure admirablement escrit el que jo havia pensat ahir després de gaudir del meu primer Otello rossinia.
Deu ser degut a direccions musicals, com les que tu descrius tant be, el que a molts lis sembli que Rossini es només un xum-pa-pa de banda de musica.
Llàstima de no haver nos trobat.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir a menjar l’entrepà a la Rambla i una mica més i faig tard
M'agradaM'agrada
Lastima que no te viera
Màs o menos de acuerdo contigo salvo en el caso de Pratt que a mi, si me pareció magnífca a partir del segundo acto y excepcional en su aria de bravura final de este segundo acto , pese a esa justeza del registro grave ( es una soprano lirico ligera, no una mezzo )
Pese a la dircción a ratos bastante brutota de Franklin , èl no tiene la culpa que en casi todo el primer acto sonasen tan destempladas y hasta desafinadas las trompas orquestales. Muy mal la introducción orquestal previa al duo inicial Desdemona/Emilia, desafinada a màs no poder
M'agradaM'agrada
Si és una lirica lleugera que fa cantant Desdemona?, si ho fes en la de Verdi que pensaries?
Fin de la cita
M'agradaM'agrada
El problema es de Jessica Pratt, ¿ o más bien responsabilidad de la dirección artística del teatro que la contrata a última hora para una sustitución de urgencia, sabiendo que la Pratt es una soprano lírica ligera y cual debería ser la voz ideal para la Desdemona rossiniana?
En esto caso, no estoy de acuerdo contigo y más teniendo en cuenta que Jessica Pratt cantó Amina 48 horas antes en Bilbao y solo se hizo un único ensayo de esa Desdemona 3 horas antes de empezar la función ( al menos, eso me han explicado desde el propio Liceu )
p.d. por cierto, vaya decepción con la tal Katzarava ayer como Desdemona verdiana! si la Jaho que canta muy bien y tiene un excelente gusto pero es corta de volumen, esta en cambio va sobrada de volumen y no matiza nada chillando cada vez que proyecta la voz
( lo mejor anoche o lo menos malo vocalmente, el tenor Tanner al menos con voz de Otello y repito, menos malo que Cura y Haller.) En general y vocalmente, un Otello verdiano de teatro pobre de provincias o en términos futbolísticos, un Otello de segunda b/ tirando a tercera division
M'agradaM'agrada
No, no, de ninguna manera. El teatro busca una sustituta de una ópera muy poco frecuente y si la Pratt se la sabe, aunque no sea el tipo de vo más adecuado, lo normal es que la traiga. Pratt se equivoca cantando Desdemona, como se equivocará cuando cante Semiramide porqué su voz no es para estos roles, aun no.
Pratt canta bien pero este rol la sobrepasa. Que venga a última hora no es en ningún caso un atenuante porqué el público no estamos para atenuantes, pagamos y mucho, para que no tengamos que estar poniendo atenuantes a todo lo que nos van proponiendo esta temporada. A parte que no por venir sin apenas ensayar el rol será más o menos adecuada, incluso con dos semanas de ensayo, descansada y preparada su voz daría la talla para un rol de mezzosoprano . Para nada.
M'agradaM'agrada
Repito , no estoy de acuerdo.
Pratt viene porque se la contrata y canta como sabe y si no es voz adecuada para la Desdemona, la Sra. Schepellmann deberia saberlo con antelación ya que es esta la Directora Artistica del Teatro y no contratarla
Las quejas, justificadas este año y protestas, a los responsables de las contrataciones y de los cambios
M'agradaM'agrada
La primera que debería saber que no es para ella, es ella misma, ¿No te parece?. Scheppelman o Franklin, que no le tengo claro, la llamaron precisamente porqué la había cantado y como mínimo se sabia el rol, que fuera idóneo ni se lo plantearon, porqué entonces hubieran tenido que prescindir de Vratogna, Tanner, Dolgov….
M'agradaM'agrada
Després del Otello de Verdi, potser és normal que a la gent li agradés molt. Hi vaig diumenge i no pas perquè ahir anés al Palau. Les napolitanes previstes van espantar a els que a part del nom miren el programa. Segur que som molt pocs els que mirem el programa. Amb els preus que corren s’havia d’afinar molt bé l ‘agenda i triar amb molta cura (ui, perdó)
De totes maneres, d’ara endavant, ens haurem d’acostumar a anar “a salto de mata” Es impossible saber quí cantarà què.
O esperar que et regalin l’entrada. Anem cap a un públic de passavolants.
M'agradaM'agrada
Jo vaig desestimar Florez pel programa, després el canvien quan ja havia optat pet anar a escoltar Brownlee i Lezhneva que també van ser canviats, i així anem i així ens va
M'agradaLiked by 1 person
Ja ho vaig dir fa temps en un post… ahir el Liceu estava menys ple del que ens han acostumat aquest any. Em sorprenia tenint en compte el cartell que ens esperava i que només el fet de la seva raresa al Liceu mereixia una entrada més a l’alçada.
Una perla pels que ens agrada l’òpera i no som nouvinguts… però pocs hi vàren anar d’aquests. Hi havia sonades absències.
Va ser espectacular. La Pratt va estar a l’alçada i molt be (discrepo de tu en aquest punt), però és que els altres van estar espectaculars. Una nit memorable.
Si els que “teòricament en saben” no s’haguessin quedat mirant el barça. no haguessin optat per un suat Flórez o no s’haguessin quedat remugant per que aquest o aquell no canta…. segur que no hagués calgut “regalar” entrades com dius. També et diré que si les entrades regalades són a escoles, col.lectius desafavorits, associacions musicals, etc. ja em sembla be, millor això que tenir el Liceu buit.
Però és el que hi ha… molta gent “diu que en sap” i s’atreveix a criticar de tot però a la hora de la veritat ni compra l’Otello de Rossini ni el Written on Skin… ni el gran Gotterdammerung!
De fet aquest és el que més em decep dels suposats entesos que no hi van… que són capaços de criticar i abonar-se a les teories conspiratòries més imaginatives però incapaços d’assegurar-se una localitat pel Benjamin
Per cert, crec que és molt professional que la direcció artística substitueixi un cantant que no està be per molt nom que tingui. Evidentment, si la Lezhneva no estava a l’alçada, la Scheppelmann si que ho va estar. Qui no ho va estar son alguns dels “remugadors” habituals…
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb que el teatre ha d estar ple i amb que es regalin entrades inclús. Sobretot a col.lectus que no s’ho poden permetre. El public s’ha d ‘eixamplar. No tots, és clar, però alguns tornaran un altra dia i aixó és importantissim.
L’ expressió “passavolants” que he fet servir és potser una mica pejorativa i no era la meva intenció. Tant criticar l’ elitisme que dificulta l’accés a algunes expressions culturals, i ara ens queixarem de que la opera s’obri a tots els públics? No seriem consequents.
La opera és pels que en saben molt i pels que en saben poc també . En definitiva, per qui en vulgui gaudir.
Això no treu que hi hagi abonats que ens garantim entrades a principi de temporada per veure algunes coses que volem veure. Dintre del possible, i no sempre és possible per desgràcia, el teatre s’ha d’esforçar per que la programació es respecti. I no dic que no ho faci. Segur que estimen el Liceu com el que més i que els agrdaria que tot anés rodat.
Això no treu tampoc que hi hagi una exigència de qualitat tant alta com si només anessin a la opera els
“enterats”. La qualitat ha de ser la mâxima possible (dic posssible) . Omplir el teatre haurà de donar diners per garantir qualitat .
M'agradaM'agrada
El pati de butaques a la pantalla es veia molt ple però pel que he pogut comprovar no sempre es correspon amb la realitat. Els efectes col.laterals del futbol sembla que només afectin al coliseu de les rambles, no pas al palau de la música i tampoc penso que ahir hagi suat més en Kunde que en Flórez o que en Suárez.
Amb Written on skin tenim una altra oportunitat de comprobar les bondats de la contraprogramació que ens equiparen a les grans ciutats europees ja que el mateix dia i als mateixos llocs tocarà escollir entre Benjamin, Magdalena Kozena i Alexis, aquest cop sense possibilitat de tornar dissabte a cap dels tres.
Jo penso que caldria regalar menys entrades amb una altra política de preus
però m’ha sorprés molt saber que els destinataris siguin aquests col.lectius perquè de la mateixa manera que al nou camp notes que és una nit de carnets deixats pel gran nombre de flaixos, al liceu pels aplaudiments fora de lloc. Quan és un concert, o simfonia, després de cada moviment.
La substitució de la Lezhneva al liceu, de creure-me-la, la trobo perfectament coherent amb l’alt grau d’exigència i l’excelsa forma vocal demostrada enguany per la direcció artística amb determinants cantants a tants títols, Otello en seria el darrer exemple.En futbol Messi és el millor jugador del món, el segon? Messi coix. Desdemona de Rossini? La millor? Compara els audios…
Per a mi, sort que hi ha gent que remuga, millor així que no pas un ramat de xais, però els que n’ entenen i els interessa, malgrat tot (jo en conec uns quants) si no hi van ser dimecres i aniran dissabte. De fet, jo mateix hi seré sense entendre’n pas massa… Sense Brownlee i Lezhneva a més de Kunde no crec que sigui una funció com per anar-hi els dos dies, però un sí. Ah i m’alegrarà molt que m’agradi Korchack!!!
M'agradaM'agrada
No entraré a discutir sobre els cantants, he desenvolupat em sembla que amb prou arguments la meva valoració, cosa que no heu fet altres, senzillament amb el m’agrada o no m’agrada en teniu prou, jo no.
Ara bé, aquesta professionalitat que li otorgues a la senyora Scheppelmann i de le que no en dubto gens, fa el que pot amb el que li donen, que deu ser molt minso, també li hagués agraït molt en el Zaccaria del Nabucco del segon cast, el Nabucco del primer, les Abigailles, el Enrico de la Lucia, en fi, que si ens heu de canviar els cantants que no funcionen, poseu fil a l’agulla als assaigs perquè aquest anys se us han escapat uns quants.
No et va semblar rar que la Desdemona substituta de darrera hora ja figurés en el programa de ma oficial?
En lloc de renyar al públic potser podríeu pensar en l’augment de tarifes, les zones, el tracta que han rebut els abonats, els canvis, les incerteses, potser aleshores entendràs perquè no s’omplen les òperes, potser hi ha un liceista emprenyat que el departament de màrqueting encara no ha detectat, i no serà perquè no hi hagin indicis d’aquesta emprenyada
M'agradaM'agrada
Como previsto, que ingenuo soy! A mi me encantó, y será buena excusa para seguir escuchandolo y comparar otras versiones, pero veo que tu juicio no pierde la severidad abitual… o quizás más intensa, después de la ofensa a la Julia y por el pesado periodo que llevas. Gracias por tus comentarios, de los que siempre tengo mucho que aprender, pero yo me quedaré con el recuerdo de una noche privilegiada!
M'agradaM'agrada
Si Lezhneva no estaba bien hicieron bien en buscar una sustituta, pero que lo hagan siempre a partir de ahora
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies Joaquim. Dissabte hi seré.
M'agradaM'agrada
Espero que ho gaudeixis, paga la pena
M'agradaM'agrada
Amb Otello/Verdi hi havia òpera però no veus, i ahir amb Otello/Rossini hi havien veus però no òpera. Vull dir que lo que més em va decebre va ser l’obra. No crec que una interpretació orquestral i coral més feliç em fes canviar d’opinió. En tot cas podria millorar-la, però renoi, l’avorriment estrictament musical que em transmitia la partitura, farcida en els seus actes primer i segon, no el tercer, de trets rossinians molt poc brillants i gens originals per escoltats en diverses formes a d’altres òperes seves, em deia que escoltava a un Rossini ben menor. Seria capaç d’anar a la segona sessió per tal d’intentar canviar les sensacions que ahir vaig tenir, però caram, amb aquesta orquestra i aquest director em fa molta mandra: volum exegeradissim i un Rossini confós, brut. Queda el capítol de les veus, de les que Korchak/Rodrigo, Otello/Kunde, Shi/Iago i Vinyes-Curtis/Emilia em van agradar molt, encara que penso que ens hagessin fet un favor monumental, tant el Liceu com Kunde, de que aquest s’hagués passat al titol verdià. I amb Pratt/Desdemona el problema que tinc es d’haver esperat molt/massa d’ella. Sens dubte preciós timbre de veu, que en la zona alta llueix de manera cristal.lína (encara que no li va sirtis gens bé el sobreagut, cridaner i destemplat) i amb un fraseig preciós, però renoi, al menys al tercer pis no se la sentia gens en la part central de tesitura i no crec que fos exclusivament pel volum sonor orquestral sinó perquè no té prou projecció ni potencia, i hasta en el control de la respiració em feia patir, i cap emoció em va transmetre en les seves intervencions cabdals del tercer acte, on, aqui sí,Rossini ho posar tot de la seva part per emocionar. Tan sols Kunde i Korchak al llarg de tota l’òpera van fer gala d’una gran implicació dramàtica, molt d’agrair en el format de concert. Dos Otellos que per una raò o altra no han estat a l’alçada del drama de Shakespeare. Llàstima, perquè l’idea de fer-los coincidir ha estat francament molt bona.
M'agradaM'agrada
Estic convençut que en les mans d’un Zedda inspirat la teva percepció de l’Otello de Rossini no seria la que és ara. Franklin va fer un rossinicidi.
M'agradaM'agrada
Caram la mateixa setmana 2 Otellos tant diferents !
La genial música de Verdi i la seva expressivitat deixa massa anacrònica l’obra de Rossini que converteix el drama de Shakespeare en una especie de baralla de tenors que resulta molt excitant desde el punt de vista vocal pero ben poc desde la vessant dramàtica.Sort que no es va escollir la versió amb final feliç….Otello es l’antitesi de la felicitat o no ???
Estic d’acord amb la teva crítica pero no en el cas de la Jessica Pratt . Per mí sí que va ser un gran debut.La veu és molt bonica ,fa uns pianíssims preciosos,la coloratura és excel·lent i els sobreaguts excitants ,malgrat que Rossini només els escrivis pels tenors.La seva dicció italiana és precisa i no té res a enveijar a una italiana de neixament.Es veritat que el rol va ser escrit per una veu algo més greu pero sincerament haig de dir que desde la meva localitat li vaig sentir absolutament tot(l’acustica del teatre té deficiències).Dubto molt que una mezzo-soprano com Frederica Von Stade superés en directe la seva prestació.Dins del panorama actual em sembla molt més interessant que Mariella Devia,Patrizia Ciofi,Elena Mosuc,Nino Machaidze,Ekaterina Siurina,etc,etc.
Pel que fa le resta estic totalment d’acord ,qui ho hauria de dir !!!!
M'agradaM'agrada
Cap d’aquestes santes: Mariella Devia,Patrizia Ciofi,Elena Mosuc,Nino Machaidze,Ekaterina Siurina pot fer la Desdemona de Rossini, o si més no no l’hauria de fer, per tant comparar-les amb Pratt en un rol que per a totes elles es molt inadequat, és errar el tret.
No sé que ens semblaria avui Von Stade cantant-lo, però que diries si la Desdemona d’ahir hagués estat DiDonato o Aldrich, Tro Santafé, Annalisa Stroppa, Marianne Crebassa, Cecilia Bartoli, Karine Deshayes…segur que totes elles haguessin fet una Desdemona millor que la senyora Pratt, que per sort ja he santificat moltes vegades a IFL, com perquè ara hagi de donar més explicacions d ela seva excel·lència.
M'agradaLiked by 1 person
Crítica sobre crítica?
-“No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits”
Et refereixes al fet que per assistir a una òpera es necessita ambient de gala? És necessari un clima d’excepcionalitat? És evident, doncs, que et contradius quan parles de “categoria” o “raresa” (uns termes un pèl excèntrics i totalment classistes). Aforament minso perquè els preus volten dels 82€ als 213€ en un lloc de mínima visibilitat. Jo vaig tenir la “gran” sort de ser un convidat, pel Conservatori Superior del Liceu: unes entrades que donen per omplir seients i perquè el conservatori té una relació intrínseca amb la Institució de la Fundació del Liceu. Però no vull anar per aquí. Sóc estudiant, violoncel·lista del Conservatori Superior del Liceu, també estic acabant el grau en Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i sóc cuiner als cap de setmana. Nosé si sóc prou gurmet (terme només emprat per la cuina, no per la música) per les teves espectatives elitistes sobre el públic, però ja t’asseguro ben bé que m’he llegit, he estudiat i més que repassat obres des del segle XI fins a l’actualitat. I no només això, sinó que he estat a l’altra banda de l’espectador; fet que evidencia que no només jo, sinó que molts dels convidats sabíen ben bé la tècnica del cant, la direcció orquestral i el què anaven a veure.
Et demano doncs, que m’expliquis quin és el millor clima per degustar una òpera. Et demano que m’expliquis l’apropiacionisme d’una òpera internacional només per als gurmets, i no per a la gent que, independentment del seu capital cultural o econòmic, es puguin permetre pagar una entrada al “Gran” Teatre del Liceu. Estem al 2016, no al segle XIX. Ja és hora que persones com tu, deixeu d’elititzar la música. Em van ensenyar que una crítica servia per explicar què havia passat en aquella funció, evidentment afegint-hi una valoració personal, però no m’havien dit que es podien emprar termes d’exclusivitat (i a la mateixa vegada sobre l’ exclusió de diferents col·lectius).
-“Ni un públic molt agraït (sobretot els que no van pagar) , va fer que els aplaudiments s’allarguessin més enllà de les dues sortides.
Costa a acostumar-se a aquesta fredor i a aquest públic”
Si tant et costa, comença a aprendre que la música està començant a canviar. Hi ha òperes noves, i per molt que fés més de 130 anys que no es representava a Catalunya, no li dóna cap dret a ser millor que cap altra obra, per molt que divinitzis a Rossini (un gran compositor). Un Rossini, com a “alter ego” de Mozart. El Gran (només de mida) Teatre del Liceu ens ha deixat un record del pas de l’Òpera de principis de segle XIX amb una bona orquestra (sobretot amb les cordes, el clarinet, i l’arpa) i un Gregory Kunde amb la veu gastada. El que sí que vaig veure va ser un públic que aplaudia (com sempre per una qüestió de convencionalismes) quan es feien les notes més agudes o enganxaven un “fa” de pit. Aquí ve el problema. M’haig de sentir malament perquè he trobat l’obra monòtona, per això no sóc prou gurmet? M’he de sentir malament perquè el Liceu proposi un 85% d’Òperes del segle XX cap endarrere (l’única obra és de George Benjamin)? He vist cares d’avorriment, nosé si per la monotonia de l’estructura de les Òperes Clàssiques o pels recitatius que repeteixen frases durant 7 o 8 vegades (fet característic de la composició adornada de l’òpera des de Jacopo Peri fins Verdi.
“Contes Russos” de Francesc Serés és una de les millors obres que m’he llegit i intenta rebatre de manera el·loquent i indirectament els 3 temes de la literatura: la vida, l’amor i la mort. Ho fa a través d’uns contes Russos que es van escriure durant les revolucions rússes a partir de 1906. A tu i a la Direcció del Liceu, us proposo de llegir aquesta fantàstica obra; que intenteu sortir dels compositors referents que fa més de 100 anys que aneu repetint cada temporada i que ens remeten a aquesta temàtica triàdica; i que deixeu menjar i ser més lliure a un públic que necessita que la música baixi d’aquest núvol en el qual porta més de dos segles. Tu que ets tant gurmet, et recordo que amb l’òpera Fidelio de Beethoven (un dels pocs compositor que ha cregut en la música per a tothom), el públic podia menjar i parlar per comentar l’obra “ipso facto”.
Quan es va fer Le grand Macabre de G. Ligeti al Liceu (2011) em pensava que us tornaríeu més oberts sobre el repertori, ja que va tenir la màxima espectativa i la millor crítica en anys. Potser és perquè el protagonista feia de borratxo, sortien tetes i gent follant. Allà es criticava l’ostentositat i la pompositat de la bombolla en la qual viviu (recorda el capitalisme i l’escena de la Fura del Baus amb el BIC MACabre), i molts ni us en vau enterar.
Si voleu entrem en una qüestió de preus, on les entrades a platea valien 213€, en un país on el sou mínim interprofessional és de 655€ (un sou que segur que tu el dobles o el tripliques); però crec que és prou evident que per accedir al que anomeneu “alta cultura” heu de baixar preus, i intentar canviar de mentalitats com la teva. Us aniria bé sortir per la porta del darrere i convidar a les persones del barri del Raval per veure què esteu fent, i a veure quin tipus de música fan. També us recomano un repertori més variat ja que la senyora Kaija Sariahoo, dona (sí, una dona!) i viva finlandesa, també té òperes. I el senyor Zimmerman amb “Die Soldaten” també són òperes que estaria bé que representéssiu per obrir-vos de mires ( i això que les representen a teatres amb tant de renom com el Liceu i a països com Suïssa que segons persones de pensament neoliberal com tu, admireu).
M'agradaM'agrada
Benvingut Sergi,
Em van ensenyar de petit que l’educació era fonamental i malgrat que el clatellot que m’etziba mereixeria entrar a ser groller sense miraments, no m’ho puc permetre i els visitants habituals o esporàdics no s’ho mereixen.
Podria envejar-li moltes coses, des de la seva joventut fins a la seva magnífica formació, però renoi, aquesta darrera no l’ha servit de gaire a jutjar per la manera que té de debatre. És més trist encara, perquè em sembla deduir que vostè i jo no estem gaire lluny d’algunes coses, però ja li dic que hi ha un aspecte que ens distancia tant que em permetré no contestar-li res del que em pregunta.
Els vuit anys d’activitat diària del blog han donat suficients pistes del meu pensament, de tota mena, com perquè a un desconegut l’hagi de fer envermellir fins l’escarni. Hi ha coses que vostè suposa i que no li negaré que si pretenia fer-me mal dient-les com les diu ho ha aconseguit, coses que no explico ni a les meves amistats, només els més íntims saben de la meva situació personal i laboral, el que voto i el que deixo de votar, el que penso, quins ingressos mensuals tinc i l’estat del meu compte corrent.
Amb vostè, que en la meva vida no és ningú, no perdré més temps del que ja m’ocupa aquesta contesta, rebatent l’enorme diarrea que ha deixat anar sense tenir cap fonament, ni idea, que és el que em sembla més fort, del que deia i a qui ho deia.
No fa gaire algú com vostè em va voler fer mal de la mateixa manera, però al menys vostè, i ho agraeixo, no s’amaga sota una identitat anònima i no falsifica el seu e-mail. L’altre canvia fins i tot el sexe en l’intent de despistar-me quan ja el veig d’una hora lluny i utilitza una adreça d’e-mail inexistent per aconsellar-me que viatgi i m’il·lustri una mica. Misèries humanes!
He vist que s’ha fet seguidor del blog, ho agraeixo, si en té ganes i temps, pot anar posant sobre el buscador noms de compositors, títols d’òpera o el que li sembli més allunyat d’un neoliberal artístic, i potser se li farà un nus a l’estomac quan vegi el que penso i estimo del món musical i operístic, de la resta no n’ha de fer res.
Finalment, trobo que si tota la teva immensa relliscada es fruit del que ha interpretat a partir del que per a mi suposa una nit de gala o d’excepcionalitat, suposo que associant-la a l’etiqueta, les catifes vermelles i l’anomenat glamur, insisteixo, si en té ganes recerqui i potser entre molta palla potser trobarà les claus de la meva resposta.
Ah! m’oblidava, si troba moltes vegades la paraula reclinatori per aquí i per allà, no es pensi que sóc monjo de Montserrat i torni a fer un altre comentari similar, ara anticlerical. Em fa mandra explicar-li de que va la cosa, però vostè que té estudis, és erudit i distingit, no l’hi hauria de costar gaire acabar entenent l magnitud de la seva tragèdia.
M'agradaM'agrada
És evident que vosté ni coneix Joaquin ni ha llegit dos apunts seus.
M'agradaM'agrada
En primer lloc reconèixer la valentia d’expressar la teva opinió lliurement , encara que sigui contraria a la corrent oficialista, i de permetre’ns-ho a nosaltres.
Sembla que si diem quelcom que no ens agrada, després d’haver sentit una colla de “bravos” siguis tu mateix l’equivoca’t. Ja vaig dir en un altre post que el públic de BCN es molt fàcil, i fa mes cas del que llegeix en els grans medis que del que escolta al teatre.
Per resumir, per que ho has descrit com va ser: excés de energia i manca de subtilesa en la direcció l’orquestra, i en el cor. Per moments em pensava que era el Otello de Verdi (sic). Bé, es una experiència nova. Si ho tolerem en la escenografia, per què no en la direcció musical?….ja no ve d’aquí.
El Sr Kunde, tot i tenir una veu mes spinto , va quedar tapada en molts moments. Probablement sigui la causa de que quan s’usa la intensitat no hi ha lloc a la subtilesa (com en fútbol) i per axó sembla com dius que “pel camí ha caigut l’estil rosinià”
Molt be la Sra. Pratt (Soprano) al ària del “salice”, però en passatges de notes baixes, no li calia ni la orquestra per no sentir-se (la Colbrand era mezzo) Al “finale secondo” es va atrevir donar la darrera nota en la octava alta, va ser bastant escridassat i sense vibrato (cosa increïble en aquestes altures), el que em va deixar “asentat sota el salse”.
Però la nit per a mi va tenir una recompensa: el Sr Korchak, espero que tingui un bon futur i que torni. (Roda el món: Vaig veure per primera vegada el Sr. Flórez en una Maria Stuarda i també era V.C.) Sol dir que vaig trobar a faltar alguna cadenza. No cal arribar a fer un “Matteuzzi”, però el ornaments en Rossini son tradició. Pot ser ell no s’atreveix per no ser encara molt anomenat, o pot ser el Franklin no li va deixar, desprès de la brama que corre de la Lezhneva… “chi lo sa”
M’agradaria saber si en Franklin va a Italia, si li deixarien fer el que ha fet aquí: tocar un Rossini a “tutti” fff.
M'agradaM'agrada
Valentia a aquestes alçades no, si no ho fes així, no tindria tantes visites com tinc, no tindria tants comentaris com tinc, i no em sentiria tan tranquil com em sento.
Trobar a darrera hora o no tant, a una substituta que no va poder assajar gaire em sembla temerari.
Segurament dissabte ho farà millor, però dissabte continuarà estant tan lluny de la Desdemona de Rossini com ho està de la Semiramide que ja anuncia que cantarà.
M'agradaM'agrada
Uso la paraula valentia, per que no em negaràs que hi ha una corrent oficialista que tendeix a trobar-ho tot meravellós.
Es veritat que per axó fas temps que et llegeixo, i des de fa poc m’he animat a dir la meva, per que veig un espai de opinió formada i de respecte, i tampoc em negaràs que no es corren a la xarxa.
M'agradaM'agrada
I tant, la ignorància és molt agosarada.
Gràcies per fer-me costat i seguir-me
M'agradaM'agrada
A l’Otello de Rossini hi aniré dissabte. Sóc dels que, conegut el canvi de programa, va optar per anar al Palau a veure en Flórez.
El recital va començar amb sorpresa ja que el mateix Flórez ens va anunciar que tenia una costella trencada per culpa d’un accident jugant a futbol i que, malgrat que la veu estava perfecta, la respiració se’n podia ressentir. Vaig pensar que en aquestes circumstàncies el millor hagués estat cancel·lar el concert i que aquest avís condicionaria el seu desenvolupament. La primera conseqüència fou un canvi en el programa i l’aria de La Betulia liberata seria substituïda per “Il mio tesoro” del Don Giovanni.
Malgrat els mals auguris, en Flórez va estar esplèndid, distès i molt comunicatiu (algú podria dir que potser massa en una primera part de repertori més, diguem-ne, seriós). Va cantar un Mozart deliciós i va fer unes acuradíssimes versions de les tres àries clàssiques del repertori francès (Faust, Werther i Romeo et Julliette) amb una dicció perfecta i un estil remarcable que em va recordar en alguns moments el gran Kraus. Brillant primera part en la que, per sort, es va notar molt poc la seva indisposició.
La segona part fou més lleugera, com era previst, però el nivell de qualitat es va mantenir i, segons el meu parer, en la part final es va superar. En aquest cas es va fer acompanyar, a banda del seu pianista habitual, Vincenzo Escalera, per un magnific tercet: l’estratosfèric intèrpret de mandolina Avi Avital (us recomano el seu recent cd dedicat a Vivaldi), l’esplèndida acordeonista Ksenija Sidorova i l’excel·lent percusionista Daniel Forcada. Aquesta formació va crear un ambient molt adequat al repertori escollit tot i que, en alguna de les peces, la veu d’en Flórez, almenys des d’on jo estava ubicat, va patir per fer-se escoltar, sobretot en els greus. Dues obres instrumentals (un preludi de Kreisler i les conegudíssimes Csardes de Monti) interpretades per Avital i Sidorova de forma sensacional van servir de pont a les diverses cançons. El final del recital fou “marca de la casa” amb un “Cessa di più resistere” del Barbiere antològica (de la fractura/fisura de costella ja no ens en recordavem…) a la que seguiren tres bisos: Bésame mucho i La flor de la canela amb Flórez a la guitarra i els ja coneguts però no menys saborosos “dos” de la Fille du Régiment. Entusiasme general i bravos a dojo!
Les meves prevencions inicials es van veure superades i crec és de justicia agrair a J. D. Flórez l’esforç i el sacrifici que deu suposar cantar en aquestes condicions. Probablement cancel·lar hagués estat complicat per qüestió de dates. Penso que en els temps que corren, tenir la sort de poder gaudir amb una certa freqüència d’un dels grans cantants actuals i en plenitud vocal, és tot un privilegi.
M'agradaM'agrada
JDF es un profesional bastante serio y respetuoso con el público o su público, en el sentido de cancelar muy poco, a diferencia de lo que hacen con excesiva frecuencia otros divos actuales llámense Kauffman, Harteros o Leznheva por ejemplo.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Pere
M'agradaM'agrada
De res. A disposar.
M'agradaM'agrada
Por cierto, al terminar el gran duo Otello/Roderigo del segundo acto y mezclado entre los braveos, me pareció escuchar dos veces un buuh. ¿ fue un efecto auditivo mio que estaba en el segundo piso o lo escucharon más asistentes ?
M'agradaM'agrada
Jo también percibí alguna protesta, però fué tan transitoria y fugaz que incluso pensé que se trataba de ovaciones muy peculiares. También pensé que, al estar duo muy bien, protestarlo no me entraba en la cabeza.
M'agradaM'agrada
Si, un conato de protesta de algun energúmeno, uno solamente, que quedó ahogado entre la aplastante verdad
M'agradaM'agrada
Tenia moltes ganes de veure aquest Otello i el vaig disfrutar.Kunde al meu entendre molt bé,per cert té problemes de salut oi?? Caminava fatal.Em va agradar molt Korchak i la soprano no del tot.En conjunt em va semblar una bona funciò,els cantants massa a prop de l’orquestra o l’orquestra massa a prop dels cantants,quàn cantan tots plegats,cor inclòs els solistes quedàven apagats .M’hauria agradat que fós escenificada,Kunde va clavar el punyal gairebé al fetge punt fantàstic per dessengrar-se en un moment.
Vaig poder saludar a Joaquim o sigui una vetllada perfecta.Veurem aquest, vespre,m’espera l’altre Otello.
M'agradaM'agrada
A la sortida m’hagués agradat saludar-te, però abans de començar, efectivament, ja va ser un plaer.
M'agradaM'agrada
Pie derecho protegido por un calzado especial, ya que Kunde sufrió fracturao fisura de su peroné durante el ensayo general del Sanson, en Les Arts
No canceló ninguna función ( gran pundonor profesional, no imitado por determinados figurines o figuras mediáticas de la actualidad que cancelan muy a menudo ) y la Fura dels Baus tuvo que modificar `parcialmente la producción para que Kunde pudiera cantar transportado por artilugios mecánicos
M'agradaLiked by 1 person
També és mala sort, que toqui no mencionar el Barça després del 7- 0… jopetas!!!
No sé què dir…. aquí cal anar amb molt de compte… et relaxes un minut i et trobes que tan aviat ets un elitista panxacontent, com un critiquetes que no dona prou suport al Liceu…
Jo vaig gaudir molt. Potser el contrast massa recent (dilluns) amb l’ altre Otello, o que no coneixia l’ òpera (confesso: no vaig treballar l’apunt preparatori. No em dona la vida per més!) i em colen coses que a qui entén més no se li escapen.
En tot cas, em van agradar molt Rodrigo i Emilia, que per mi van ser els millors. Però també la resta: tot el cast em va semblar molt de primera. Sempre és maco tenir Florez i demés, però -ara em mateu- aquesta lliga ja em sembla que és una mica la que hem de jugar. Tant de bo el nivell fos sempre d’ aquí cap amunt.
No t’ hi vaig saber trobar (llegeixo ara que vas sortir a l’hora de l’entrepà). Abraçada, força i sempre endavant!
M'agradaM'agrada
Qualsevol cosa que comparis amb l’altre Otello brillarà.
A la mitja part vaig baixar al carrer, els neoliberals ja ho tenim això, el bar del Liceu és massa econòmic i es fan unes coses molestes.
Mentre baixava em vaig topar amb una parella amiga que feia temps que no veia i vaig perdre temps que després eno em va permetre acabar-me l’entrepà que em vaig guardar a la butxaca de la gabardina, que va acabar semblant la del teniente Colombo.
Després de fer-la petar davant de la porta principal i mentre enfilava per tornar al palauet em vaig acabar cruspint el tros d’entrepà que em faltava
M'agradaM'agrada
riposta valenciana al 7-0
richard croft en mitridate, una versió que personalment m’agrada molt.
no me mosquearé si en joaquim elimina el mensaje.
M'agradaM'agrada
Per què havia d’eliminar el missatge? No ho faig amb els que fan pupa de veritat i tampoc ho faré amb aquest amb Mozart de protagonista.
M'agradaM'agrada
simplement perque no te res a veure en l’otello! gracies i bon dia.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig ser-hi a la segona funció, molt contenta, el mes destacable per mi va ser el Korchak, seguit de Palazzi i Vinyes-Curtis, pero bé en general el conjunt de cantants.
Jo aquest cop estava a un dels llocs més infames, última fila del lateral de la 5ena, i haig de dir que se sentia molt bé a tots els cantants.
Respecte al Kunde, en pregunto si el fet d’estar lesionat pot afectar la seva actuació. En tot vas, té mèrit de no haver cancel.lat.
M'agradaM'agrada
A Pratt segur que no la senties a l’octava baixa.
Jo crec que la lesió de Kunde no afectava a la veu, els problemes que té Kunde en aquest Otello són d’edat i d’estil, no de lesions
M'agradaM'agrada
Doncs al tercer pis l’orquestra tapava constantment els cantants (quin director més horrorós!). A mi els tenors em van encantar (sí k Kunde té canvis de color estranys en la seva veu, però quins aguts!). Qui no em va agradar gaire va ser la substituta Pratt amb un cant avorrit i amb detalls de mal gust, des del seu pentinat fins lagut del final del segon acte, passant pels seus canvis de vestuari
M'agradaM'agrada
A mi no em va semblar tant malament el seu pentitat. Potser és que també tinc un gust horroròs. Ho trobo bastant exagerat.
M'agradaM'agrada
Pentinats i vestuari em semblen irrellevants davant la poca consistència vocal per cantar aquest rol.
M'agradaM'agrada
Encara que ahir l´orquesta tapava als cantants, el cor sempre cantava en forte, i la Sra Pratt demostraba que és una bona cantant pero no per aquest repertori, tinc l´impresió de que la gent va sortir contenta del teatre. Probablement sigui per els aguts dels tenors que el public de Barcelona molt pinyolaire agraeix o perque en comparació amb el Otello verdia, en el de Rossini quasi tot la representació va tenir bastant bon nivell.
M'agradaLiked by 1 person
De tot una mica Jordi, que som pinyolaires no hi ha dubte, si no no s’entén aquesta febre kundeniana i que al costat de l’Otello de Verdi el de Rossini és una festassa, és molt obvi. Tot plegart ens fa una mica més provincia, què trist!
M'agradaM'agrada
Jo crec que la meravellosa música de Rossini ens va trasbalsar. El libretto es una autentica porqueria, però renoi quina música!
M'agradaLiked by 1 person
Rossini té moltes joies Ordet. Ara que hi estas posat, no deixis de fer-te amb Zelmira, Ermione, Armida, Bianca e Falliero….
M'agradaM'agrada
Y me permito añadir semiramide, maometto II, mosè in Egitto y Tancredi, pero hay aún más!
M'agradaM'agrada
Moïse et Pharaon, Le siège de Corinyhe, La donna del lago, Ricciardo e Zoraide,La gazza ladra.Torvaldo e Dorliska, Elisabetta Regina d’Inghilterra…
M'agradaM'agrada
Joaquím m’imagino que alguna persona ja t’ho deu haver comentat però jo també t’ho vull dir. No et parlaré dels cantants, ja que vosaltres en sabeu massa, però si de l’ambient que ahir es respirava al Liceu. Em va semblar de primera categoria (ara que això està de moda). Estava molt plé i els aplaudiments van ser llargs i entusiastes. A mi m’ho va semblar. També vaig observar que hi havia molt públic europeu que donava la sensació que no es tractava dels clàssics turistes tant “apreciats”.
M'agradaM'agrada
Un cap de setmana, una òpera poc programada, cantants de renom, és a dir l’escenari perfecte. Si la direcció del Liceu fos més espavilada…
M'agradaLiked by 1 person
Bona nit,
Jo em vaig quedar amb la sensació d’haver perdut la oportunitat d’haver assistit a un espectacle fabulós gràcies a la direcció grollera, dura, antimusical, avorrida i sobretot poc elegant de Franklin. A vegades semblava la caricatura d’un director i d’altres un guàrdia urbà d’una pel.lícula de Sordi.
Escric amb indignació perquè crec que la peça més important d’un muntatge és la que ha de liderar tota la representació. I l’ofici de director és un ofici només a l’abast de uns pocs privilegiats.
Com es pot arribar tan lluny amb aquest mal gust?
És més, perquè anar-lo a buscar tan lluny? Jo vaig pagar els meus 80 i pico euros. A mi em sembla fantàstic que es regalin entrades a estudiants i qualsevol que no se la pugui pagar. Però si el que s’insinua és que entren gratis la gent amb contactes aleshores sí que m’enervo. Que dirigeixi en Pons, que no li haurem de pagar el vol ni l’hotel i que, almenys d’aquest director, està a anys llum.
M'agradaM'agrada
Hola xorx, et dono la benvinguda a IFL.
Algun dia, abans que deixi de fer-ho i vada vegada ho fa menys, Zedda hauria de dirigir un Rossini al Liceu.
M'agradaM'agrada
Dissabte m’ho vaig passar molt bé: trobo que l’obra és excel·lent. El llibret, com tants d’altres: tampoc és que sigui pitjor que la mitjana de llibrets rossinians o d’òperes de bel canto. Però em va sorprendre la música: té uns moments amb una orquestració tan acurada, tan brillant, tan subtil… I moments vocals sublims. És la pura bellesa, sense buscar l’expressivitat ni l’adequació al llibret, ni res, que no cal: només el pur plaer de la bellesa de la música, l’esteticisme extrem de la combinació d’uns timbres i un acompanyament que (independentment del que diu o deixa de dir, que no importa perquè ho pot aplicar a un altre text totalment antitètic) és un bàlsam per a l’oïda. Suposo que això és la raó perquè es diu “bel canto” i n’és l’essència. Jo diria que mai no havia copsat tant aquest aspecte en un Rossini seriós com el dissabte. I sí, l’orquestra anava amb massa volum, però potser m’esperava que fos més destralera: potser el segon dia va anar millor? En alguns moments sense veus, sonava molt bé, i tenint en compte que és de 1816, sonava molt “moderna”, però això és mèrit de Rossini.
Bé, els tenors i, en general, les veus van estar bé. Hi havia moments de silenci religiós entre el públic (no es van omplir els laterals de tercer, quart ni cinquè, fora de la primera fila) i això ja indica alguna cosa.
Sí: de moment, amb el Cellini, el millor de la temporada i, tristament, amb mooooolta, massa diferència.
M'agradaLiked by 1 person
Algú hauria d’entendre que un producte com aquest, de categoria i que motiva que una part del públic fos de fora vingut al Liceu el dissabte nit exclusivament per veure aquest Otello i aprofitar per assistir a l’altre nyap, el diumenge, és una formula que s’ha de treballar en profunditat.
Rossini té molts tresors, només falta que el facin bé, i si en aquesta ocasió sense un director bo, rossinià si més no, ja varem gaudir-ho, imaginat amb un expert.
M'agradaM'agrada
Bon dia, tutti quanti! Vaig assistir a l’Otello del dissabte.
Estic seguríssima que la Lezhneva ho hagués brodat; d’entrada, perquè la seva veu portentosa hagués dibuixat molt millor els sentiments de Desdèmona, i el fet de ser més jove (encara que l’edat no és forçosament un obstacle) hagués transmès la fragilitat d’una noia víctima d’una societat patriarcal i racista.
La senyora Pratt va fer un primer acte fluixet; com també va estar fluix el senyor Kunde. Ambdós es van créixer en el segon i tercer, sobretot en Kunde, que va posar tota la carn a la graella demostrant que quan hi ha qualitat vocal i interpretativa, el pas del temps es nota però ens deixa un bon regust. La Pratt, tot i la crescuda, va estar més aviat irregular, a parer meu, amb moments força bons i en molts altres francament irrellevants.
Els tres tenors van merèixer els aplaudiments i bravos del públic. Unes veus fresques, potents, que ens van arribar al quart pis sense cap dificultat. La mala bava d’en Iago ens va arribar amb tota la seva cruesa de la veu el senyor Shi, continguda i alhora perseverant com la serp que prepara amb paciència l’atac contra la víctima. Châpeu! per als tres.
El gondoliere… per mi que s’havia deixat l’ànima a l’amarrador…
I l’orquestra, ai, senyor! Una manta de borra sobre les veus.
L’òpera, que jo no coneixia, és preciosa.
Joaquim: respecte al comentari “revolucionari”… brams d’ase no arriben al cel.
Salut!
M'agradaM'agrada
El problema de Lezhneva sembla ser que va ser arribar a Barcelona sense la lliçó apresa, costa creure oi?, però aquesta és oficialment la causa que com és lògic es va silenciar.
M'agradaM'agrada