Ain Anger, Juan Diego Florez. Copyright: Wiener Staatsoper/ Pöhn

Juan Diego Flórez (Duca) Producció de Pierre Audi

Carlos Álvarez i Olga Peretyatko

L’onze de setembre del 2015 vaig publicar un apunt parlant del streaming de la inauguració de la temporada vienesa amb la mateixa producció que us proposo avui, és a dir, el Rigoletto de Verdi dirigit per Evelino Pidó i Pierre Audi, però amb un cast molt mediocre, poc apropiat i decebedor, mentre que avui aquella producció lletja, avorrida i  irrellevant impropia d’un teatre com el vienès, esdevé engrescadora i de gran nivell, i això només és, i no és precisament poc, gràcies a uns cantants extraordinaris que saben donar vida als seus personatges amb excel·lència vocal i sobretot interpretativa (un “Cortigiani, vil razza dannata” que emociona fins estremir, quelcom que enforteix la (meva)  teoria que l’òpera per molt bona que sigui la producció, que tampoc és el cas, sense bons cantants i millors intèrprets, no funciona.

El rol titular el canta amb una magnètica i irresistible categoria, el baríton malagueny Carlos Álvarez, que no tan sols s’ha recuperat absolutament de la greu aturada que va haver de fer, sinó que esdevé el baríton verdià de referència sense cap mena de dubte (els Nuccians no m’ho perdonaran mai, però ho crec sincerament), per adequació vocal i estilística, per categoria interpretativa, per força vocal, per fraseig, color, timbre i per l’elegància, l’autoritat i la seguretat que transmet el seu cant. L’emotivitat que Álvarez transmet en el seu Rigoletto és d’aquelles que trasbalsen, poc m’importa que hi hagi alguna defallença o una nota mal recolzada o l’absència dels aguts opcionals (el de la “vendetta” tampoc), ja que el conjunt de la seva interpretació és d’una enorme categoria i d’un impacte com feia temps que jo no sentia. BRAVO!

L’excel·lència de Juan Diego Flórez està fora de tot dubte, per tant com també succeïa a l’Edgardo liceista, el belcanto està garantit. Ara bé, també calia veure si després d’aquell primer intent no del tot reeixit que em va provocar el Duca a Dresden, seria capaç, passats els anys, de consolidar suficientment el registre central per atorgar al rol la consistència necessària més enllà d’una mestrívola “La donna è mobile” habitual en els seus concerts. Si en el seu Edgardo liceista, que esperem que també consolidi amb el temps, em va deixar la sensació que la veu continuava sent la de sempre sense evolució possible cap a terrenys més lírics, amb aquest Duca molt més passional del que en ell és costum, m’ha donat la sensació que per sobre d’una veu que certament no evoluciona com ell i molts voldrien cap a aquest repertori més líric, el que si ha evolucionat ha estat el concepte del rol o la tàctica per abordar-lo sense complexos de inferioritat, adequant-lo molt més a les seves possibilitats reals, en lloc de voler simular el que no és o no té, i el resultat és molt més convincent i reeixit, malgrat les evidents limitacions. El seu cant és com sempre, un prodigi de precisió i elegància, actualment ningú pot cantar amb aquesta mestrívola suficiència tècnica i expressiva, amb aquesta elegància i aquest aristocràtic fraseig, quelcom que es troba tant a faltar en la immensa majoria de cantants actuals i que ell ens recorda que fer-ho i així de bé, és possible. Ben segur que en el teatre la veu no arriba amb la mateixa contundència que ho fa mitjançant el streaming, però aquest Duca m’ha semblat excel·lent, de cant molt més espontani del que és habitual en ell, sempre més especulatiu i controlant-ho tot i en canvi en aquesta representació dóna la sensació que es va deixar anar, amb resultats esplèndids i mostrant sense complexos que ell també té límits: final del duo amb Gilda, una mica més tard en la seva gran escena, amb les variacions a la cabaletta (“Possente amor mi chiama“) i sense acabar-la amb sobreagut, va tornar a evidenciar que el seu Duca potser no es podrà comparar mai al de Kraus, el seu evident model, però avui no té gaire competència, tot i que estic pràcticament convençut que aquest rol no el sovintejarà gaire.

Olga Peretyatko si que sembla que hagi anat evolucionant vocalment, ja que la seva veu, inicialment  de líric lleugera ha anat agafant una densitat que l’apropa a una tessitura més purament lírica, tot i que ella encara insisteix en aquells sobreaguts que ara li costen una mica més i que la partitura original omet. El seu cant també és molt expressiu (magnífica a “Tutte le feste al tempio”), segurament contagiada per una nit d’òpera sense restriccions i per una empatia positiva entre l’excel·lent companyia de cant.

Tot l’equip de secundaris és solvent, però em van semblar especialment rellevants la Maddalena de Nadja Krasteva i el Sparafucile de Ain Anger, no debades ells són els secundaris més destacats amb moments de gran compromís que tant ell com ella superen amb nota elevada.

La direcció musical d’un especialista com Evelino Pido, quan té, ara si i no com el setembre, un equip de primera, és molt competent, deixant que l’òpera flueixi, els temps siguin generosos i siguin els cantants els veritables protagonistes . Potser no serà genial però si dramàticament notable.

La producció escènica, lletja amb avaricia,  no la millora el cast, però potser amb cantants com els d’avui no molesta tant perquè no ens hi fixem tant.

Jo he gaudit molt veient aquest streaming. Si teniu oportunitat no us el deixeu escapar.

Giuseppe Verdi
RIGOLETTO

Il Duca di Mantova: Juan Diego Flórez
Rigoletto: Carlos Álvarez
Gilda: Olga Peretyatko
Sparafucile: Ain Anger
Maddalena: Nadja Krasteva
Giovanna: Margaret Plummer
Il Conte di Monterone: Alexandru Moisiuc
Marullo: Mihail Dogotari
Matteo Borsa: Carlos Osuna
Il conte di Ceprano: Marcus Pelz
La contessa di Ceprano: Lydia Rathkolb
Un usciere di corte: Ion Tibrea
Un paggio della Duchessa: Andrea Carroll

Cor i Orquestra de l’Òpera Estatal de Viena

Director musical: Evelino Pido

Director d’escena Pierre Audi
Escenografia i vestuari: Christof Hetzer
Disseny de llums: Bernd Purkrabek
Dramaturgia: Bettina Auer

Staatsoper de Viena 28 de gener de 2016

Diem moltes vegades i segurament no ens falta raó, que l’òpera a Viena té una tendència a la rutina de nivell, en aquest cas i està bé, molt bé, que de tant en tant no sigui així, la rutina de nivell salta pels aires per oferir-nos una representació d’excel·lència i en aquest cas aquí ens trobem en una d’aquestes ocasions en les que es reuneix un cast que dóna sentit a tornar a veure, i tantes vegades calgui, un Rigoletto. Hem de celebrar-ho