Otello Liceu, Carl Tanner, Ermonela Jaho, Marco Vratogna, Olesya Petrova, Roman Ialcic. Producció de Andreas Kriegenburg Foto de © Antoni Bofill. gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Ahir va tenir lloc la darrera representació del que segurament ha estat la sèrie de representacions pitjors d’Otello en el teatre des de fa molts anys.
El 2 del títol no fa referència a un repartiment diferent al del primer dia, ja que només va canviar el tenor que interpretava el rol titular, per tant és millor dir que aquest 2 es deu a la segona vegada que veig aquesta pèssima producció i sense José Cura, un dels motius del meu enuig en la primera representació, substituït en aquesta darrera representació pel tenor nord-americà Carl Tanner.
Tanner no és un bon Otello, és un tenor que en altres rols segur que pot fer més bon paper que en aquest tan exigent. El rol sobrepassa les seves possibilitats, no és un gran tenor, ni un gran intèrpret. No fraseja amb autoritat, no té personalitat, la veu té a moments una certa consistència, però no per a un Otello que necessita una tensió constant, una presència autoritària i un domini del fraseig i la col·locació de la veu sempre en la zona alta de la tessitura per traspassar una orquestra poderosa alhora que fer entendre tot el que ens ha de dir, tant a mitja veu com en els moments de més compromís.
Tanner sense estar en un moment òptim llueix la veu molt millor i de manera molt més homogènia que Cura, però l’argentí posseeix un control del personatge i l’escena que el nord-americà no té. Ahir no vaig trobar a faltar a Cura, no, de cap manera, però em vaig avorrir molt. No tota la culpa va ser de Tanner, és clar, però la seva monotonia i la poca empatia que el tenor desprèn amb un fraseig sense cap mena de intenció i emoció va contribuir molt a la letal mediocritat que omplia un escenari bigarrat de lliteres sense sentit, en una de les pitjors produccions escèniques que haurem de retreure a Matabosch que ens hagi encolomat en el seu testament.
No crec que demà recordi res especialment notable de Tanner, d’acord, deu ser el millor dels tres tenors que han fet l’Otello verdià aquesta temporada, però en realitat el més just és dir que és el menys dolent.
Vratogna va desafinar tant o més que el primer dia, declamant a crits més que no pas cantant, però el més lamentable és que el seu Jago no té cap transcendència dramàtica, cap aristocràtica maldat o cap malvat autoritarisme. És dramàticament gris i vocalment una vulgaritat.
El cas de Ermonela Jaho és totalment paral·lel al de la Desdemona rossiniana que ens ha visitat aquests dies, és a dir, sopranos que canten molt bé, i això ja és noticia, una agradable noticia vist el panorama que hi havia sobre l’escenari en aquestes representacions verdianes, però inadequades. Jaho com Pratt, queden sobrepassades per les exigències dramàtiques i vocals d’uns rols no aptes per a instruments idonis per a altres rols molt més lírics i belcantistes.
Jaho és una cantant intel·ligent, una altra virtut que no compartia amb els seus companys de repartiment, i coneix les seves possibilitats, les seves virtuts i les seves mancances. El problema és que les seves virtuts, en aquest cas l’exquisida musicalitat, la dolçor, les mitges veus, els pianos i l’emissió flotant amb le que vesteix la seva Desdemona s’acaben fent monòtons per repetitius. Ella sap que no pot treure en els moments que Verdi ho demana, una veu ample, ja que no la té, és impossible que en tot el tercer i quart acte pugui omplir les frases amb un centre inexistent i uns greus dramàtics que donin el caràcter tràgic als esdeveniments que estan succeint sobre l’escena, ella els parla o els declama, i en moltes frases que les grans Desdemones (no cal que n’anomeni cap ja que tots les tenim ben presents) impressionen, ella desapareix. És clar que vaig gaudir d’aquella dolçor i dels seus pianos, però quan aquesta era l’única solució possible per arribar al final, aleshores era fàcil que la insistència acabés resultant letal, i ho va ser.
De la resta del cast, idèntic al del primer dia, tret de l’herald que ahir va ser Gabriel Diap, em reafirmo amb tot el que ja vaig dir, en allò bo i dolent.
L’orquestra ahir va millorar, però el cor va empitjorar, amb un “Viva Il Leon Di San Marco” terriblement preocupant.
L’escena, ben vista, és lamentable. Em costa entendre com es va poder escollir aquest nyap escènic i dramàtic. Prou! no mereix perdre més el temps.
Ara bé, si que vull insistir amb allò que sembla inquietar tant quan ho anomeno sovint. El públic de Barcelona, i particularment el del Liceu es comporta de manera molt grollera, molt maleducada, amb una prepotència anònima amb traïdoria i més que nocturnitat, a les fosques perquè no hi havia nocturnitat, era sessió de tarda.
Ahir els estossecs van ser sorollosos fins l’enuig, en els moments més sensibles i llançats de la manera més grollera, d’una mala educació exasperant. Penso que davant d’un atac de tos com els molts que es van apreciar ahir, el millor es aixecar-se de la butaca i abandonar la sala, tampoc és que l’afectat/afectada es perdés gaire cosa en cas de fer-ho, potser era l’excusa perfecta per abandonar la sala i no tornar, per tant no entenc com es pot molestar d’aquesta manera a la resta del públic. Quina mena d’egoisme ens envaeix? Mal educats
Ahir també teníem uns quants que malgrat el galdós resultat artístic, tenien una inusitada pressa per començar a aplaudir, però no en l’últim acord, no, tan bon punt el cantant acabava ja volien aplaudir encara que la coda musical durés 10, 15 o 20 compassos més. Només una immensa minoria varem mostrar enuig davant els estossecs o aquesta ànsia per aplaudir una cosa que en prou feines mereixia un silenci de radical i necessària protesta davant d’aquest nivell tan perillosament desconcertant i mediocre.
Vaig sortir del Liceu cames ajudeu-me, tan aviat el taló es va obrir per la part central per fer sortir els cantants a rebre el veredicte del públic. Mentre baixava les escales constatava que fins i tot alguns llençaven uns escadussers bravos. Digueu-me insatisfet, sí, però jo mai m’hagués cregut que arribéssim a aquests nivells de tot plegat.
IN FERNEM LAND 
Mai havia sortit tan trista del “teatrillo”. Per tot plegat. Em fa llàstima…
M'agradaLiked by 1 person
hem tocat fons, falta saber si ens hi quedarem o començarem a pujar aviat.
Ens estan robant la il·lusió, entre altres coses, és clar.
M'agradaM'agrada
Lamentable, feia molt de temps que no m’avorria com ahir en una òpera.
Tanner semblava que tot ho hagués de cantar forte, no li van parlar mai dels matisos i el frasseig?
També em va avorrir la direcció de Philippe Auguin, si que hi havia moments bonics, amb tensió dramàtica, però masses moments plans monòtons sense dur enlloc.
Potser no vas sentir com Tanner i Vratogna s’emportaven força reprobaments per part del públic, i no vas veure un descarat i patètic Tanner mirant al públic que el cridava fent com que es quedava amb les seves cares.
M'agradaM'agrada
M’estimo més haver-me perdut l’esbroncada, ho passo malament quan això passa, m’altero encara més i segurament hagués participat amb algun buh-
Molt trist tot.
M'agradaM'agrada
Nadie opina de las prestaciones de la aburrida y a ratos gritona Katzarava que cantó en otras fechas, la antítesis de Jaho ?
Yo estuve en la función del dia 4 y a Tanner ( para mi gusto y siendo insuficiente, menos malo que Cura y Heller , lo cual no es tampoco un elogio ), no le protestaron
A quien SI deberíamos silbar y protestar fuertemente `por ese pseudo OTELLO verdiano que se ha escuchado en el Liceo, es a la Dirección Artística y General del Teatro por haber contratado unos casts y unas sustituciones de tercera dvisión, indignas de haber cantado en el Liceu ( salvo que el Liceo sea ya un teatro casi de 2ª B)
Espero resarcirme de este VERDICIDIO, el jueves 11 en los cines con Netrebko y el TROVATORE en directo desde Bastille
M'agradaLiked by 1 person
Ni la he visto ni me ha sabido mal no verla.
La dirección te dirà que este Otello es del equipo anterior, y en parte tiene razón. Ahora bien la solución a los cambios és 100% del equipo actual….
M'agradaM'agrada
Efectivamente, me refería a estos últimos cambios que si son responsabilidad supongo de la Sra. Scheppellmann
M'agradaM'agrada
La sensació és d’agror, però fent memòria recordo haver sortit molt més emprenyat del Nabucco inicial que d’aquest Otello. Tanner molt justet, Vratogna=Vergonya i Jaho d’allò més interessant. És cert que potser no és la més adequada per al rol, però a mi em va distreure i transmetre moltíssim.
I com bé dieu, l’escenografia gratuïta, mal tramada i un impediment per al cor (segurament). Patètica i esperpèntica, no ja perquè temàticament no tenia cap relació ni s’aguantava per enlloc, sinó perquè era lletja i no ajudava al desenvolupament de la narració.
Amb ganes de contrar-me ja en el Götterdämmerung…
M'agradaM'agrada
Hola britishsteel87, et dono la benvinguda. Però al menys a Nabucco l’orquestra i el cor van funcionar molt millor.
Götterdämmerung serà el testament positiu de Matabosch, encara que quedin altres coses programades per ell.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir indignat per l’allau d’estossecs que, com no podia ser d’altra manera, varen ser especialment intensos en el moment de l’òpera més emotiu, on cantant i orquestra executen la partitura en piano uns moments, pianissim en d’altres. Un atac de tos és inevitable, però mentres hi ha força públic respectuós i educat que mira d’apaivagar-lo aplicant-se certa contenció, o reduint dràsticament el seu impacte amb un mocador, n’hi un altra mena de gent que no té la més mínima cura ni educació i deixa anar l’estossec com si estigués al mig del carrer. I el primer estossec pot ser traïdor, d’acord, però i els següents? Si en tens un, dos…pel tercer no tens ja un mocador preparat? Per què no? Perquè tant se val? I curiós a més l’efecte parasimpàtic que té el primer de tots: ràpidament té seguidors, seguidors amb el mateix o pitxor nivell de (mala) educació, envejosos de que altres els hi hagin birlat la pole. I tot en el moment de l’òpera més íntim. Faltaría més. Liceu, teatre ja ben provincià en lo artístic, i campió de la mala educació.
M'agradaM'agrada
Es resumeix de manera molt més simple Josep. Si et molesta et fots, això és la llei de la selva i si protestes potser encara et diran que ets públic antic i que ara a l’òpera s’han trencat les cotilles i els clixés.
M'agradaM'agrada
I després de buidar el pap, en la part artística no m’extendré gens. Tornaría a escriure pràcticament el mateix que en la primera representació que vaig assitir. L’únic a salvar, per a mi, Jaho/Desdemona, que em va tornar a agradar força. I ja és ben trist que en lloc de poguer dir quina representació m’ahavia agradat més hagi de dir quina representació ha estat menys llastimosa. La d’ahir doncs, va ser la menys llastimosa, on Tanner/Otello podria passar al menys per tenor de segona divisió per a un teatre de segona divisió i els concertants els vaig percebre més ben ordenats. L’escena? Un despropòsit. Una de les pitxors mai vistes! Descomunal òpera la de Verdi, feta tot un nyap indigne davant dels nostres morros!
M'agradaM'agrada
AL tercer acte el concertant era desconcertant, ahir també. Problemes petitets, però problemes entre el fossat i l’escenari. Això a la darrera representació i no sé si és gaire normal.
M'agradaM'agrada
Això que succeeix amb els estossecs al Liceu no és una qüestió física, sinó cultural. L’altre dia, amb la 5a de Mahler a l’Auditori el silenci era sepulcral. Això sí, durant la petita pausa entre moviments esclataven de cop tots els estossecs continguts que, evidentment, tornaven a silenciar-se completament tan bon punt el director i orquestra reprenien la música. Tan senzill com això. És la diferència entre un públic educat i la colla de cabrers que cada cop més omplen el Liceu.
M'agradaM'agrada
Sembla senzill com això que expliques però no és ben bé així, perquè jo he comprovat que el mateix públic amb obres diferents es comporta de manera diferent, i la tensió que acumula un oient o espectador a desgrat es tradueix en un molesta i continua producció de sorolls de tota mena. Molt del públic que conec està disposat a que el distreguin, no pas a concentrar-se. El públic no acostuma a voler que li exigeixin una concentració important, ho vol tot ben digerit i mastegat, per això el repertori contemporani els neguiteja tant.
A L’Auditori i al Palau jo també he vist els cabrers que esmentes, però si que és veritat que darrerament les polítiques marquetinianes del Liceu han provocat un públic especialment sorollós i propens a la desconcentració
M'agradaM'agrada
La primera imatge d’una producció resulta per alguns afeccionats determinant d’un rebuig total.Recordeu aquell Ballo de Bieito als waters.Aquella imatge era suficient perque surtis una i altre vegada com argument irrefutable de la qüalitat de la posada en escena.No és el meu cas ,no vull jugar a ser snob ni a portar la contrària pero la producció d’ahir provinent d’un teatre molt important com es la Deutsche Oper de Berlin em va interessar pero no convencer i em va agradar bastant més que la de Willy Decker de fa 10 anys.
El que sí em va agradar i molt va ser la direcció del mestre Philippe Auguin que treballa de forma habitual en els millors teatres del món i Filarmònica de Viena.L’orquestra va aconseguir un so de molta qüalitat (només cal comparar amb el que havia succeït unes hores abans amb el Otello de Rossini) i van haver-hi molt poques errades per part dels solistes.L’acompanyament va saber ser respectuós amb els cantants i no va tapar cap dels maravellosos pianíssims de la soprano.Em consta que els músics ha estat encantats de treballar amb ell i ho van posar de manifest en la seva aparició en escena.Em va recordar una mica el que va succeir amb la direcció de Pikovaya Dama pel mestre Kirill Petrenko(avui director de la Filarmònica de Berlin) que va passar desapercebuda per una part del públic permanenment obsessionat per la substitució de Plácido Domingo per Gabriel Sadé.
Els 3 protagonistes d’ahir trepijen i canten de forma habitual en els millors teatres del món.
El rol d’Otello un cop caigut Antonenko presentava unes opcions de substitució com podien ser
Botha(també malalt),
Galuzin(ja no el canta ?),
Kunde(ningú s’atreviria a alternar els dos Otellos la mateixa setmana)
Cura ,el més mediàtic dels restants i de cant arbitrari per ocultar les seves deficiències actuals.
No queda massa gent Berti,Ventre,Todorovich,Seiffert,Armiliato,Farina,Storey,Park,etc
Al davant de tota aquesta llista m’atreviria a dir que Carl Tanner es un cop sentit la millor opció.El seu registre greu és discret,el seu fraseig no es massa espontàni pero se sap be el rol i treu la força on la partitura ho demana.El seu treball té un indiscutible mèrit malgrat no arribar a l’excel·lent.
Marco Vratogna és un especialista en dolents operístics que caracteriza be el rol malgrat els defectes d’afinació evidents que tu apuntes.
Molt d’acord amb el que dius d’Ermonela Jaho a la seva veu li manca registre central en el 3º acte pero la seva prestació és una autèntica master class de pianíssims bellíssims d’aquells que aconsegueixen fer desapareixer de forma momentània els estossecs del mal educats.
M'agradaM'agrada
estoy muy de acuerdo con Dandini ( hablo en mi caso de la función del jueves 4, con Tanner/Vratogna/Katzarava) que la orquesta en estas últimas funciones del Otello verdiano sonó homogénea y correcta, mientras que en el Otello rossiniano ( supongo que también por falta de ensayos) sonó acelerada, mal y desafinadas las trompas en el primer acto y en forte en bastantes instantes ( parece que hubo cortes en la partitura en los dos duos Emilia/Desdemona) y la función duró unos 10 minutos menos de lo indicado en el programa oficial de mano
M'agradaM'agrada
No t’equivoquis Dandini, ni tractis al públic de tan incapaç de valorar una producció escènica.
La primera imatge és desconcertant, la de Bieito era provocadora, però després hi havia molt teatre i un treball amb els cantants/actors excepcional, marca de la casa. En canvi en aquest Otello de tot això no hi ha res. Hi ha una incongruència entre l’acció, la trama i el que es veu.
Quin sentit té que els refugiats exaltin a Otello, l’opressor? Quin sentit té els refugiats homenatgin a Desdemona en el segon acte, la dona del opressor? Quin sentit té que les conspiracions es facin davant de tothom i que els nen serveixin de pantalla de camuflatge de Otello, mentre Jago i Cassio estan asseguts a les butaquetes? Quin sentit té, que mentre es canta el concertant del tercer acte, no m’atreveixo a dir amb la delegació veneciana, un refugiat ofegui amb una bossa de plàstic a una dona mentre al seu costat ningú fa res? La darrera escena és ridícula, impropia d’un director suposadament adult. No vull insistir perquè em sembla mentida que aquesta producció mereixi perdre més temps. A Matabosch no li perdonaré mai que l’hagués contractada sense veure-la, perquè si la va veure i va decidir portar-la aleshores el problema és molt més greu.
Si no hi ha tenors capaços de cantar Otello, més enllà dels previstos, si que teníem un Jago ben a prop per fer-ho, Carlos Alvarez, i no cal que et digui Desdemonas molt més idònies que la dolça Jaho. El problema d’aquest Otello és el nyap descomunal, però com que sembla que es tracta d’anar en contra de la generalitat, no la de Catalunya, aleshores ets capaç d’esgrimir una argumentació tan precària com la que utilitzes: com que no n’hi ha de millors Tanner ho fa bé, i no francament no, si no n’hi ha, Tanner ho fa malament igual que si en tinguéssim de molt bons. Digues que no n’hi ha on escollir, tot i que penso que potser el Mariinski ens haguessin deixat algun destraler millor que els que hem acabat tenint, però que no n’hi hagi no fa millors els que hem tingut. Tanner no és un tenor per fer Otello, no només per no tenir la veu, sinó que les carències de tota mena: el fraseig monòton, la projecció erràtica, el l’emissió engolada, la respiració deficient, la interpretació precària….
Marco Vratogna no és un especialista en dolents,, és dolent, sembla un acudit però no se m’acut altre cosa a un cantant que desafina massa sovint, que crida i que no matisa gens un rol tan ple de matisos.
Parlem de Cassio?
En fi, si em compares el director musical amb Petrenko ja em sembla de traca.
Me n’alegro que t’ho passessis bé, sempre és molt millor que el tedi que em va envair i que no em vaig treure de sobre malgrat que Otello és una de les òpera que més ma’grada, no tan sols de Verdi.
M'agradaM'agrada
Después de la lectura del post tan detallado y de los comentarios personales en general no lamento nada haberme perdido esta ópera tan querida por mí desde hace tantos años.
M'agradaM'agrada
Te lo aseguro, eres más feliz y tienes mejor carácter
M'agradaM'agrada
Ha esta escoltar lÓtello de Roberto Saccä i enyorar immediatament el Jose Cura tant quan el va cantar al liceu per primer cop com quan va tornar. Perö no es problema avui en dia cantar el rol del moro: on no arriba el titualar ataca lórquestra en forte i ja estä.
M'agradaM'agrada
Visto ayer tarde el horroroso Otello de Verdi al Liceu. Iba preparado por los artículos que leí y las fotos de escena que vi en estos días, pero aún así es deprimente ver destrozar una obra maestra, y estas lúgubres reflexiones me han hecho recordar tantos otros crímenes de los años pasados: para quedarnos sólo en las direcciones de escena : nabucco de esta temporada (que con mi profunda vergüenza venia de la Scala de Milán), lucia di lammermoor del peligrosísimo michieletto, y mirando atrás sin orden de fecha, tosca en un cine y così fan tutte in una empresa textil catalana, dos trabajos tan absurdos y feos que por varios meses no conseguí escucharlas ni en versiones bien hechas. Y luego don giovanni y un ballo in maschera de calixto bieito, el lohengrin de niños de escuela que no quise ni ver, il trovatore de hace unos años, donde la dirección de escena era simplemente ausente. Y estas son solo algunas. Ahora, sale espontáneo preguntarse: como puede un teatro que no alcanza a pagar ni los acomodadores (hay cada vez menos y supongo que sea por algo), gastar los sabrosos compensos de unos directores que hunden las óperas? Porque el liceu debe coproducir con teatros alemanes, cuando está claro que el público de aquí tiene otro gusto?
Sé que son preguntas lanzadas al aire, que no pueden tener una respuesta unívoca, simplemente se me ocurren…
M'agradaM'agrada
En ese batiburrillo de producciones para mi citas producciones muy buenas, aunque en todos los teatros hay una larga lista de errores y horrores, no se salva ningun teatro, no es un problema exclusivamente del Liceu.
Seguramente si haces el resumen completo te saldrán producciones más buenas que malas, pero recordamos lo que no nos gusto por encima de lo que seguramente te gustó y eso no tiene ninguna lógica. AL menos así lo creo yo.
M'agradaM'agrada
La funció d’ahir a mi em va semblar un Otello de saldo i cobrar una tarifa 3 per aquesta porquería em sembla una estafa.
Tanner se’m va fer insuportable. Ja vaig tenir el “privilegi” d’escoltar-lo diumenge passat però ahir em va semblar fins i tot una mica pitjor. Espero que no vingui a cantar mai més al Liceu, La seva manera de cantar és un despropòsit, em va semblar horrorós.
Vratogna em va semblar un altre horror. Inverardi, sense ser un bon Iago, va ser millor.
Jaho va ser la menys dolenta de totes, però tot i alguns moments de gran bellesa, la seva Desdemona és insuficient. A mi em va agradar més Katzarava.
La direcció d’orquestra no em va convèncer gens, i l’actuació del cor va ser preocupant.
De l’escenografia no en cal comentar res, un autèntic nyap.
Al sortir a saludar, Tanner i Vratogna van ser bastant protestats, i en menor mesura també el director, l’orquestra i els cantants en el seu conjunt. A mi no m’agrada protestar, però ahir no me’n vaig poder estar.
Que trist és que destrossin així una obra mestra!
M'agradaM'agrada
Si hagués costat 60 € la platea també haguessin sigut 60€ mal gastats, perquè la representació d’ahir va ser dolenta, i les coses dolentes no tenen preu possible, ni regalades.
M'agradaM'agrada
es que los precios que hay en el Liceu son exagerados! puestos a tomar la gran decisión (al menos para mí) de ir a la opera, casi que mejor paris o londres.
M'agradaM'agrada
A Paris y Londres hay que sumar transporte y noche de hotel, sin contar los bocatas que te traigas debidamente envueltos en papel de aluminio, pero el nivel seguro que es mejor, eso si. 😉
M'agradaM'agrada
Ahir al torn T esperava veure José Cura, però ens van engaltar un altre cantant com si res… A banda dels comentaris de l’òpera (em vaig avorrir força), em fa gràcia això que dius de les tos. Ahir va ser espantós, la tos no parava. Pel que fa a la maleducació, podria escriure un llibre que no s’acabaria mai sobre la maleducació en aquesta època tan patètica en la qual ens ha tocat viure.
Bona nit,
M'agradaM'agrada
Inicialment ja no ens tocava en Cura, i t’asseguro que no ens varem perdre gaire cosa.
Pel que fa a l’educació ja no sé que dir-te, no tinc esma ni de plorar.
M'agradaM'agrada
Vaig tenir l’ocasió d’anar-hi el diumenge 31 i el que es va viure a les graderies va fregar el ridícul. A part dels estossecs desmesurats, que al pas que anem hauran de penjar cartells amenaçant el personal d’expulsió directa, es van viure situacions surrealistes: per exemple, un senyor uns quants llocs més enllà que durant el primer acte no va parar de menjar caramels, amb el típic i molest sorollet del paper cada cop que en desembolicaba un, va fer enfadar un altre senyor de la fila del darrere que li va recriminar en veu alta enmig de la representació, gairebé a crits, sense cap mirament. Aquest mateix senyor enfadat, però, a l’acte següent va començar a aplaudir sense motiu aparent al bell mig d’una ària, sense que vingués a compte de cap de les maneres… I tot això sumat a que no hi va haver ni una sola tanda d’aplaudiments que comencés amb l’orquestra ja en silenci… No soc de criticar el públic, més aviat al contrari, però és que en alguns moments el comprtament va ser del tot vergonyant…
M'agradaM'agrada
Ostres JM quina experiència més felliniana, no?
Ho lamento
M'agradaM'agrada
Hola,
Queda fora de context, però ahir vaig anar a veure l’Otello de Sabadell. Suposo que té molt a veure que la Faràndula és un teatre petit (deu tenir 1200 localitats) i tot resulta més proper, però l’experiència va ser un Otello de gran alçada, de gran categoria vocal i un espectacle molt, molt recomanable. Sí que es nota una orquestra amb menys rodatge que la del Liceu, però efectiva en el seu conjunt, però poca cosa més se li pot retreure. L’escena és senzilla, sense “conceptes” estranys, i resulta entenedora i pràctica, com aquelles que fa anys es feien al Liceu, on unes escales, amb alguns canvis de fons, servien per a tot i acabaven funcionant molt bé.
No sé com resultarien les veus en un teatre més gran, però, en general, omplien tot el teatre amb escreix, però és que, independentment del volum, cantaven molt bé, amb estil, fraseig i intenció, fent una gran actuació teatral. L’Otello d’Enrique Ferrer omple, fa patxoca com a personatge i com a actor, i té una veu amb la foscor adequada, però amb un registre agut més que bo, molt expressiu. El Iago de Toni Marsol, extraordinari: un malvat de debò, amb una dicció molt bona, una intenció en cada frase, un Credo impressionant… i una veu que pot omplir un teatre molt més gran: aquest noi hagués pogut fer un Iago interessant al Liceu, penso. Maribel Ortega canta molt bé, també; potser té una veu massa dramàtica per al paper, però va brodar l’escena final.
En conjunt, una representació de les millors que he vist en molt de temps, que, COM HA DE SER, et manté clavat a la butaca durant tota l’estona, com si fos la primera vegada que la veus i no sabessis que ha de passar… Encara la podeu veure a Sant Cugat, Vic, Manresa, Reus… Val la pena.
M'agradaM'agrada
Les exigències artístiques i la capacitat de crítica s’han d’adequar al prestigi i pressupost del teatre. Aixi, no hauriem d’aplicar el mateix rigor a Berlin, que a Barcelona, que a Sabadell. Però una exigència no és pot mai ignorar: la de la dignitat. L’Otello de la Faràndula va ser ahir més que digne. Vull destacar la presència important del cor, que en tota l’escena del “Esultate…” ja ens va quedar molt clar de què va patir el cor del Liceu: d’una aberrant disposició escenogràfica. Ni més, ni menys. Obviament l’orquestra sabadallenca hauria de millorar moltíssim per a obtenir un Otello com cal, donades les característiques de tall wagnerià de la partitura. Cosa impensable. Però tornem al principi: qui no s’adapti a lo que espera escoltar millor que no es mogui de casa. El que no pot ser és anar al Liceu i trobar-te un Otello sota minims en tots els aspectes, musicals, vocals i escènics. Això és el que no pot ser. Molts ja traguem en pagar localitats molt més cares que a Berlin, per exemple, fins i tot estem dispossats a no demanar tant com a Berlin, però home, un respecte. Resultat? Ahir vaig sortir satisfet, i dels dos Liceus ben empipat.
M'agradaM'agrada
Mai res queda fora de context.
Gràcies per la crònica, m’hauria agradat assistir però ho tinc una mica complicat per organitzar-me els dies. A veure si tinc l’oportunitat d’anar a una de les altres ciutats on es programa, tot i que si Sabadell em queia lluny…
M'agradaM'agrada
El cor va estar esplèndid, amb un so molt compacte i perfectament entonat. Però és que encara que apliquéssim els mateixos criteris de qualitat als dos teatres, l’Otello de Sabadell seguirà estant molt per sobre i, traient la part orquestral, amb un nivell de qualitat vocal que jo no recordo en alguns otellos del Liceu, i ja no parlo dels d’enguany. L’elegància de cant i l’adequació dels dos protagonistes no l’han tingut ni Cura ni Ataneli fa deu anys, i dubto que Atlantov i Bruson ho fessin molt millor fa no sé quan, ja. Ja no parlo de volum de veu, sinó purament de la qualitat i expressivitat del cant: es notava que tant Ferrer com Marsol tenen escola darrera, que han cantat Mozart, Verdi i que no són d’escola cridanera ni de poca tècnica i molta veu. Ja no és només que fos bo el resultat considerant les possibilitats de La Faràndula: és que objectivament, va ser una representació molt bona en termes absoluts. En fi, que hi ha raons per a sortir-ne satisfets i, dissortadament, més raons encara per a sortir empipadíssims del Liceu.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era ahir i em va agradar molt, però estic segur que amb el mateixos cantats: Ferrer, Marsol i Ortega però al Liceu, haguéssim dit que no eren dignes del teatre.
Va ser millor Otello que els del Liceu?, sí, totalment, perquè a Sabadell hi havia dignitat i al Liceu no n’hi havia, però l’Otello de Sabadell té un nivell bo d’un teatre d’un nivell que està per sota del que exigim al Liceu, no podem fer-nos trampes al solitari.
M'agradaM'agrada
Escoltat per ràdio no em va sembla que Marsol cantés millor que Bruson, potser se’l sentia més, però millor….
M'agradaM'agrada