La Traviata a @ Royal Opera House.  Venera Gimadieva (Violetta) producció de Richard Eyre.
fotografia ©Tristram Kenton

Amb una mica de retard us vull parlar de La Traviata que es va oferir als cinemes fa uns dies des de la ROH londinenca i que de ben segur no mereixeria especial atenció si no fos perquè la protagonista va ser Venera Gimadieva, la soprano russa que ja va protagonitzar un apunt a IFL el 14 d’agost de 2014, arran de la seva Violeta al Festival de Glyndebourne que ja em va deixar trasbalsat.

Gimadieva és una soprano que té àngel, que transmet i que té una especial cura en mantenir-se respectuosa amb les indicacions tècniques, expressives, dramàtiques i vocals d’una partitura tan complicada com la de La Traviata i les seves tres famoses sopranos, una per a cada acte.

La seva veu és la d’una soprano lírica pura, però canta amb intel·ligència sense forçar i voler semblar més spinto o dramàtica, fa bé i guanya la partida gràcies a que ho fa aparentment fàcil i bonic, amb un cant i una emissió lliure, un control de la respiració i del cant legato esplèndid, mentre exhibeix un ventall de recursos expressius magnífics, sense donar mai la sensació de mecànica o freda, ja que el seu fraseig és clar, entenedor i sobretot intens, donant el sentit just a les frases.

La resta del cast és tan genèric i rutinari, que la desmereix a ella.

Saimur Pirgu semblava que havia d’ocupar un lloc entre els tenors lírics de l’actualitat, però no evoluciona, ans al contrari, s’estanca en els defectes i carències tècniques que sembla que no vulgui superar. Té detalls d’interés, però es precipita i les imprecisions, també d’afinació i col·locació de la veu, acaben per fer-lo un tenor de segona, impropi de la ROH i sobretot de Gimadieva.

Podria dir el mateix de Luca Salsi, el baríton que interpreta  el Giorgio Germont i amb qui Gimadieva ha de cantar el moment culminat de l’òpera, el gran duo del segon acte, però Salsi tot i ser més complert com a cantant que el seu fill operístic, desapareix al costat d’una abassegadora demostració de cant expressiu i facultats vocals i tècniques de Gemadieva. Ell es limita a llegir de manera un tant mecànica, i a vegades fins i tot ho fa en diagonal, deixant-se molts matisos o no donant la talla vocal de l’autoritat i la fermesa que el rol necessita. En la seva ària, on vol ser expressiu en el fraseig, jo no crec que ell de cantar així en un concurs de cant, acabés passant a la final.

La direcció musical de Yves Abel davant de l’excel·lent orquestra de la ROH  és complidora i l’escènica de la vella i coneguda producció de Richard Eyre continua sent com en el seu inici, decorativa, sense gaire més.

Però ai las!, Venera Gimadieva ho fa tot tan bonic, que té la capacitat d’esborrar la mediocritat del seu voltant.

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
llibret de Francesco Maria Piave

Violetta Valéry: Venera Gimadieva
Alfredo Germont: Saimir Pirgu
Giorgio Germont: Luca Salsi
Flora Bervoix: Andrea Hill
Gastone de Letorières: Samuel Sakker
Annina: Sarah Pring
Barone Douphol: Yuriy Yurchuk
Dottore Grenvil: James Platt
Marchese D’Obigny: Jeremy White
Giuseppe: Neil Gillespie
Messagero: John Bernays
Servente: Michael Lessiter

Royal Opera Chorus i Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Yves Abel

Director d’escena Richard Eyre
Escenografia i vestuari: Bob Crowley
Dissenys de llums: Jean Kalman
Moviment escènic: Jane Gibson

Royal Opera House, Covent Garden, Londres 4 de febrer de 2016

En els propers mesos Gimadieva canta la Giulietta de I Capuleti e i Montecchi a Deutsche Opera de Berlín, Violetta a Dresden i Elvira de I Puritani al Teatro Real (juliol 2016), aquí ja anem tard?

Ah! gràcies Kiko