IN FERNEM LAND

DEUTSCHE GRAMMOPHON COMERCIALITZA LA VUITENA DE MAHLER DE COMIAT DEL MESTRE PONS AMB L’OCNE


003

Deutsche Grammophon, el prestigiós segell musical acaba de treure al mercat un esdeveniment cultural de gran impacta, abast i rellevància, es tracta de la comercialització del concert de comiat del mestre Josep Pons com a director musical de l’Orquesta y Coro Nacional de España, que va tenir lloc el mes de juny de 2012, després de quasi deu anys de titularitat del mestre de Puig-reig, dirigint la vuitena simfonia de Gustav Mahler.

El concert va ser retransmès per la televisió espanyola i tres anys després ha vist la llum l’edició comercialitzada del DVD, amb un treball esplèndid dels enginyers de so, sobretot, que han atorgat al producte final, d’una categoria esplèndida.

Però si l’aparició del DVD ja ens ha d’alegrar perquè el resultat artístic és excel·lent, en parlaré tot seguit, el producte també inclou un segon DVD amb el “making of” signat per Igor Cortadellas,  de la vuitena i una tertúlia bàsicament mahleriana, però no només, amb el mestre Pons envoltat per José Luis Pérez de Arteaga, Luis Suñen i José Luis García del Busto, firmada també per Cortadellas, que ens aproxima , a vegades de manera discutible, a Mahler, la ONE i la vida musical espanyola. Però és que la caixa inclou també un llibre de 292 pàgines titulat Aniversarios Mahler, de José Luis Pérez de Arteaga, que recull els texts que l’erudit crític i comunicador va fer durant el cicle Mahler de la OCNE i que van conformar els programes de sala.

Cal recordar perquè aquestes coses s’obliden massa aviat, que Cortadellas i Pons ja ens havien deixat un altre meravellós “making of” acompanyant aquells inoblidables Gurrelieder amb la JONDE i la JONC a l’Auditori de Barcelona, immortalitzats en un altre DVD imprescindible de la DG.

No cal que us digui que a banda de l’interès dels continguts, el producte cultural és d’una rellevància poc habitual, no tan sols a casa nostra, sempre tan gasiva i acomplexada, sinó a nivell internacional. No recordo una cosa similar en cap altre producte d’aquesta mena, ni tan sols quan els àlbums dels antics LP’s eren tota una festa pels compradors, tan desitjada com els mateixos discs.

Els darrers tres anys de titularitat del mestre Pons com a director musical i artístic al davant de la OCNE van suposar la programació de la totalitat de l’obra simfònica de Mahler, que va concloure i no per casualitat, en aquest darrer concert, on va coincidir la grandiosa i espectacular vuitena, amb el comiat del mestre després de casi una dècada de revolucionaria i transcendental  transformació d’una orquestra encarcarada en el funcionariat associat al règim dictatorial que sempre l’havia caracteritzat, a una orquestra moderna projectada al futur amb la brillant direcció actual de David Afkham que sense la profunda tasca del mestre Pons no hauria estat possible.

Els que desitjàvem que això també succeís al Liceu ens hem quedat amb un pam de nas, ja que a Pons l’han anat capant, des del mateixos músics de l’orquestra liceista, fins a la direccions del teatre i la pròpia conselleria, que amb l’excusa de la crisi, han deixat el projecte en una incorporació de músics per cobrir vacants i poca cosa més.

Han passat més de tres anys i els que varen assistir a aquells concerts de cap de setmana de la temporada 2011/2012 de la OCNE encara ho recorden com una fita musical i artística de primeríssim nivell.

La complexitat de la vuitena, amb una massa coral que en aquesta ocasió sobrepassa els 300 cantants, més l’enorme dispositiu orquestral i els solistes, malgrat el que digui el mestre Pons en els interessants documents que s’adjunten al DVD, és tremendament complexa i difícil, no només em sembla un problema tècnic com diu ell, precisament per l’espectacularitat i grandiloqüència que algunes o moltes vegades es mengen tot el que amaga aquesta simfonia, i precisament és aquesta una de les moltes virtuts que la direcció de Josep Pons atorga a aquesta magnífica versió, ja que la coneguda obsessió per la claredat de l’exposició, la transparencia i el matís, fan que sense obviar l’evident i aclaparador impacte de la primera part “Hymnus, Veni creator spiritus”, la direcció de Pons es distingeixi per la sensibilitat fins i tot pausada, de les àmplies frases i imprescindibles silencis o de  l’administració intel·ligent dels moments més emotius, que trasbalsen i que sàviament repartits fan que en la versió comentada, no acabin aclaparant a la recerca perillosa d’un crescendo constant, sobretot quan la simfonia comença com comença. La transició del “Blicket auf, alle reuig Zarten” al impactant “Alles Vergängliche” final, glaça l’esperit

La magnífica tasca feta per els enginyers de so permet apreciar l’esplendorosa calidesa del so de la ONE, però també la qualitat dels seus solistes. La gravació ens ho permet escoltar tot i tot de manera nítida, segurament molt millor que tal i com ho van escoltar els privilegiats assistents als concerts de l’Auditorio Nacional.

A banda del Coro Nacional, per l’ocasió es va comptar amb el Coro de la Comunidad de Madrid, el Coro de la RTVE, el Joven Coro de la Comunidad de Madrid, el Coro de la Universidad Politécnica de Madrid i la Escolania del Sagrado Corazón de Rosales, tots ells esplendorosos, sent però el cor de veus blanques el gran damnificada, ja que o bé no n’eren prou o segurament eren millorables.

Pel que fa als solistes vocals, m’han agradat més els masculins que els femenins. Bo Skovhus sobretots, però també Albert Dohmen i Anthony Dean Griffey en la seva part compromesa i exposada m’han semblat més acurats, expressius i rellevants que Manuela Uhl, Michaela Kaune, Christiane Karg, Zandra McMaster i Charlotte Hellekant, amb veus i emissions més fixades, entonacions més  aproximades o projeccions més limitades o apagades, però no hi ha dubte que en el seu conjunt i per la contundència d’una orquestra en plena forma, capaç d’excel·lir en el gran ventall de intensitats i dinàmiques, amb precisió i bellesa, sota l’admirable, sàvia i reflexiva  direcció de Josep Pons,  estem davant d’una versió que no té res a envejar a les millors fins ara disponibles amb les millors orquestres i directors, i sumant els apèndix incorporats en aquest luxós estoig, fa que aquesta que avui comento es situí com una versió imprescindible per a tot mahlerià.

Estic plenament convençut del que dic i també estic completament convençut que els crítics, molt més experts, coneixedors i admiradors de la vuitena que no pas jo, seran tant o més entusiastes del que ho he estat jo.

Un comentari

  1. Josep Olivé

    Això és magnífic, sencillament magnífic! I pensar que s’el va rebre amb cara (i carta) de circumstàncies! La seva apoteòsica sortida, amb aquesta monumental simfonia, és prou eloqüent i ens informa de moltes coses, entre elles, del bon estat artístic de l’OCNE, del que Josep Pons hi té molt a veure. El relleu amb un molt emergent David Afkham és un encert i tot un nou al.licient. Una de les grans aportacions de Pons va ser la de configurar programacions de temporada temàtiques, i donar un aire nou al format concertístic, ampliant repertori i obrint ventall a nous autors i noves obres. La tasca continua. Només cal veure el llibre programa de la temporada de l’ONE d’enguany.

    Josep Pons va acceptar la direcció musical del Liceu en una clara voluntat de crear-se repertori operístic. Un repertori del que carexia. Però ja eren anys de profonda crisi, crisi no apaivagada encara, i renoi, no s’ha notat gens la seva incorporació, amb l’agravant de que ha fet molt més repertori simfònic que operístic, sense els resultats esperats. La quantitat d’òperes per ell dirigides es poden comptar amb els dits i això, per un director musical és molt poc, massa poc. S’ha centrat en la monumental Tetralogia, a la que és notori li tenia ganes, i poca cosa més, amb resultats força discrets i molt irregulars. El bloqueig econòmic ha repercutit negativament en l’adequació i renovació de l’orquestra a nivells de molt major qualitat, un dels motius de la seva incorporació, i que molts pensavem seria un fet. De moment res de res. Una pena, perquè les esperances (al menys les meves) eren molt altes. Evidentment massa.

    M'agrada

    Respon
    • Fernando S.T.

      La gran diferencia entre el encargo recibido en la ONE y el del Liceu, es que el primero era sincero y el segundo no, el primero tenía recursos y el segundo no,
      Antes de ocupar el cargo en el Liceu, Pons nos dejó direcciones notables en Peter Grimes, El Rey Roger, el Castillo de Barbazul de Bartók y no olvidemos también su espléndido Kitege o el Cellini de esta temporada, así como sus Mozart más límpios que geniales.
      Es cierto que su repertorio operístico es corto, pero el encargo era rehacer una orquesta más que asumir la dirección artística que si tenía en Madrid, y para ello como también lo hicieron tantos otros directores en tantas otras orquestras de foso, proyectó un repertorio sinfónico que debía servir para fortalecer una formación mediocre a la par con la ampliación y sustitución paulatina de los músicos de la orquesta que heredó.
      El encargo pagado a precio de oro vino en el peor momento y de la mano del peor director que ha tenido el teatro, pero la dirección actual que no mejora en nada el desastre de la anterior, no creo que le interese el proyecto por el cual fue contratado.
      Lo que parece imposible es que en una temporada no de repertorio, con tan pocos títulos, él se ocupe de la mayoría de las direcciones como ocurre por ejemplo con Pappano en Londres o Petrenko en Munich y más si la dirección general impone unos títulos que sabiamente no escoge por alejarse demasiado de sus capacidades en según que repertorios.
      Como ocurre en estos casos y así ha sucedido con todos los directores anteriores que han firmado contrato con el Liceu, los primeros en mostrar miedo al cambio y rechazo al proyecto, han sido los músicos que viendo peligrar sus puestos de trabajo debido a su mediocridad, se han cerrado en la rigidez sindical antes que aceptar que en el proyecto de renovación como el pretendido por Josep Pons, algunos no tenían cabida.
      La diferencia entre él y el resto de directores musicales que ha tenido el Liceu era su proyecto, pero la crisis y la dirección actual se han encargado de abortarlo.
      Yo lo veo más fuera que dentro teniendo en cuenta los caminos emprendidos por la dirección actual del teatro. Será sin duda un fracaso en su hasta ahora brillante carrera
      Yo asistí a esa octava de Mahler y ya compré hace unos días este álbum que hoy nos propone Joaquim. La emoción vivida en aquellos días en Madrid solamente queda pálidamente reflejada en el DVD, aunque el acabado del producto es de alta calidad y los extras son todo un lujo.
      Pons en diez años transformó una institución de los pies a la cabeza, en el Liceu parecía que lo tenia más fácil pero eso no se repetirá en Barcelona o al menos yo no lo veo posible en las circunstancias actuales y sin el compromiso de la Conselleria de Cultura.

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      El canvi de programació sense cap mena de dubte va ser una de les revolucions, però netejar-la, organitzar-la i modernitzar-la, posant-la en el circuit, va ser el més important, perquè al cap i a la fi, els directros (quasi tots) acaben marxant, i el seu llegat acabarà el donant fruit més preuat en els seus successors.David Afkham no tan sols ha trobat una orquestra rejovenida i més preparada i motivada, a trobat una institució moderna i amb molts més mitjans, no només econòmics, que la fan possible i sostenible.
      El Liceu pensava fer el mateix i es va trobar amb dos grans i insalvables inconvenients, la crisi i uns directius ineptes, des del conseller fins al teatre, perquè és clar, el responsable dels directors que té el Liceu sempre és el conseller de torn, un càrrec polític que acaba posant un director més polític que veritablement capaç de dirigir la institució que li adjudiquen.

      M'agrada

      Respon
  2. jaumeM

    ¡Acabo de descobrir que el concert està disponible encara a RTVE.es a la carta! Serà l’aperitiu mentre cerc el DVD.
    El que comenteu del Liceu, realment, fa molt mal al cor.

    M'agrada

    Respon
  3. SANTI

    En a mi em costa entendre els alts i baixos de l’orquestra del Liceu. Entenc que sense mitjans es faci difícil millorar però no entenc les alternances entre la decència i la indecència amb la que ens acostumen a sorprendre els músics de l’orquestra.
    També m’agradaria dir que el cor amb la marxa de Basso ha sofert una notòria davallada i sembla que s’hagi pactat un silenci de complicitat. No sé si el problema és la senyora García o l’envelliment notable i evident dels membres del cor. No deien que hi entrarien noves veus?

    Perdona que m’hagi desviat una mica del tema del post. No sóc gaire mahlerià i el tema orquestra del Liceu és una assignatura pendent que ja fa pudor

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      El cor ja fa temps que està envellit i ja anem tard perquè un cor mai s’ha de notar que envelleix, vull dir que hi ha d’haver uns relleus ben pactats que no afectin al rendiment i això enn el del Liceu ja fa temps que no passa.
      No hi creuen en el cor, el mantenen perquè desfer-se del Cor costa molts diners, però ja fa anys que es pretenia deixar-lo sota mínims, per allò de que hi figurés el nom i subcontractar a mida de les necessitats. Ara és el que es fa, aquesta mena de cor a la carta anomenat Intermezzo el farceix en moltes de les òperes encara que de manera misteriosa o tendenciosa mai figuri en el programa.

      M'agrada

      Respon
  5. gloria aparicio

    Des el primer dia que ens ho vas fer saber Joaquim , no em pùc desfer d’una constant salivera…. Mahler i el mestre Pons una combinació d’infart, estic desitjant baixar a Barna per fer-me amb aquest “tresor”…..i per sort será ben aviat, petons..

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari