Seguint amb el repte belcantista Tudor, la soprano Sondra Radvanovsky ha assumit abans de l’imminent Roberto Devereux que aviat veurem al cinema, la Maria Stuarda després d’haver fet front a l’Anna Bolena, totes elles de Gaetano Donizetti.
Radvanovsky en la Maria Stuarda ha pres el relleu de la discutida i discutible versió DiDonato, aquella que adequava la tessitura a les possibilitats de la mezzosoprano fins a uns límits difícilment sostenibles. Si l’estil belcantista de la mezzo de Kansas és reconegut i admirat arreu, per tant fora de tot dubte, aquella alteració de la totalitat de la tonalitat de la partitura per tal d’adaptar al seu registre, va fer que l’obra perdés brillantor i perjudicant tant a la diva com als seus companys de repartiment que quan cantaven amb ella veien afectat el seu registre.
La Stuarda en la veu i la interpretació de Radvanovsky torna a les tonalitats originals, atorgant a la seva interpretació un sentit dramàtic variat i intens, que en el cas de DiDonato es perdia en melangies i subtileses que pretenien en definitiva amagar les veritables mancances i els problemes que té per fer front al rol. Amb Radvanovsky no hi ha tanta precisió belcantista, ja que el seu cant es fonamenta en altres aspectes que l’afavoreixen més, obviant-ne altres que en teoria semblen més assumibles, com un treball més curós en el domini de l’italià, que sembla no importar-li gaire i que de ser més curós donaria a la seva interpretació molt més valor afegit.
El cant de Radvanovsky és molt més espontani i creatiu, no és tan precís, ni controla tant les coloratures que no acaben mai de ser netes, per tant el seu cant perd perfeccionisme i bellesa estilística, té moments en la famosa confrontació que cau en efectes d’un “mal gust exquisit”, però és evident que es guanya en intensitat, emoció i teatralitat. En aquest rol m’interessa i m’agrada molt més Radvanovsky que DiDonatio, però com ja succeïa en la seva Anna Bolena o en la seva celebradíssima Norma, el seu “belcanto de broc gros” m’acaba fent enyorar a les grans belcantistes que continuen amb les seves interpretacions marcant la diferència.
Moltes vegades poden ser només petits matisos perquè la important i contundent vocalitat de Radvanovsky és aclaparadora i admirable, i potser per això sap més greu que ella, com altres cantants com ella, amb veus tan importants, no acabin de tenir la cura per arrodonir la seva interpretació amb més elegància i amb una dicció més clara i entenedora. A vegades un greu obert o una emissió excessivament “poitriné” pot fer malbé tota una frase, i no cal dir que un sobreagut fins i tot ben emès però en un lloc contraproduent i inadequat, pot acabar tenint l’efecte contrari al pretès, però si no l’emet bé el risc encara és més gran. Amb Radvanovsky hi ha una mica de tot això, però també estic segur, que com succeïa a la Norma, la seva interpretació al teatre aixeca al públic de les seves cadires, tret de quatre insatisfets torracollons, i perdoneu la vulgaritat, com jo, que creiem que el pre verisme comença a la Gioconda, però aquesta ja és una altra guerra per a mi perduda.
La soprano sud-africana Elza van den Heever repetia l’Elisabetta que ja va cantar amb DiDonato, si bé en aquesta edició amb una Maria més “guerrera”, ella també es creix, tot i tenir una veu poc definida per aquest rol tan impetuós. No fa res malament però tampoc sobresurt en un rol que quan el canta una de les grans pren una volada que amb ella no succeeix.
Aquestes representacions de la Stuarda han suposat el debut en el MET del tenor espanyol Celso Albelo, el que tantes esperances belcantistes havíem dipositat i que de mica en mica es va adotzenant en un segon terme, més obsessionat en assemblar-se a Kraus que en aprendre realment les claus i els mèrits dels mestratge del tenor canari. Albelo talment sembla que ja tingui el punt de mira en un repertori més exigent i de vocalitat més àmplia. Si és així s’equivocarà i segurament malmetrà una veu bonica, que apuntava un estil que no acaba de polir, una veu amb possibilitats i que ja obre en excés a la recerca d’efectes més de cara a la galeria, que no pas estrictament adequats a la partitura i al seu estil.
Què hi fa Kwangchul Youn cantant el Giorgio? Una pregunta que només té resposta en la questió purament crematística. Youn ho canta tot, es farà d’or, però res més.
M’ha agradat molt la direcció de Riccardo Frizza, és més intensa i contrastada que la de Benini amb DiDonato, amb un ritme i una intensitat més contrastada.
Us deixo amb Radvanovsky, des de la famosa pregària fins al final.
Gaetano Donizetti
MARIA STUARDA
Maria Stuarda: Sondra Radvanovsky
Elisabetta: Elza van den Heever
Roberto: Celso Albelo
Cecil: Patrick Carfizzi
Giorgio: Kwangchul Youn
Anna: Maria Zifchak
The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
Director musical: Riccardo Frizza
Metropolitan Opera de Nova York, 20 de febrer de 2016
Podria ser ben bé que aquesta Stuarda de Radvanovsky l’acabéssim veient aquí, quelcom que no m’importaria gens.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de febrero 2016 | Beckmesser
Hola Joaquim, em passa sempre amb la Radvanovsky, te una veu molt potent, sempre fa grans exhibicions de pianos i reguladors, pero hi ha quelcom que no m’acaba de fer el pes. Com em deia la meva avia, “bruteja”. Efectivament i com comentes em quedo amb la sensacio que allo esta be pero no es polit. Nomes fixar-se amb la nota sostinguda per damunt del cor, comparada amb la Caballe no te res a veure. La Caballe es tot suavitat, aqui no esta malament pero “non est pas pareil”
JordiP
M'agradaM'agrada
I és que el concepte de belcanto és errat. Ella ho canta tenint en compte el que ha passat després de Donizetti, i això si més no, és discutible perquè precisament el que m’agrada en a mi, és quan els cantants s’adeqüen a l’estil i l’època a que va ser escrita, encara que sigui sota criteris renovats o modernitzats, però cantar Donizetti com si es tractés de Verdi pot resultar efectiu, però no és polit.
A la pregària no fa la proesa de Caballé perquè no pot, ella fa altres coses, però és clar, allunyades del mestratge de la soprano catalana.
M'agradaM'agrada
Caram m’ha entusiasmat ! Sondra Radvanovsky ens presenta una Maria Stuarda amb la veu exacta pel rol i jo diria que amb una interpretació que les seves fabuloses facultats converteixen en volcànica.
Aquesta sempre ha estat per mí una obra un xic aburrida i el personatge de Maria omnipresent en el darrer acte necessita desde el punt de vista interpretatiu quelcom especial per donar-li la rellevància desitjada.Si ho converteixes en un festival de sons bonics o de rigor estilistic acaba per aburrir.Joyce Di Donato amb unes facultats inferiors sabia donar-li una imatge mística ,la santa que perdona els seus agressors.El cas de Radvanovsky amb unes facultats abessaguedores li permet fer un personatge més combatiu amb un poder de convicció dramàtica difícil de superar.
Al seu costat el cas de Mariella Devia la campiona de l’estil queda curta i poc inspirada.De fet quan va debutar al Liceu amb l’Adina ( un rol que s’adapta molt millor a les seves característiques vocals) no va convercer gairebe a ningú.
La Radvanovsky després d’aquesta marató de reines descansa del Met l’any que ve.Espero que la tinguem al Liceu perque una interpretació així encendria
sense cap dubte al públic del Liceu.
Fantàstica i en la mateixa linea passional que la Sondra la direcció de Riccardo Frizza.
M'agradaM'agrada
El problema de Radvanovsky no és la veu de privilegi, és clar, més aviat és l’estil, però que aixeca passions no hi ha dubte, perquè té entre moltes virtuts, carisma dramàtic i personalitat.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel post ! Crec que la Sondra sap com crear afició…
Podries penjar la baralla de reines.Em dona la sensació que es deuen mossegar de debó…
M'agradaM'agrada
És més Ponchielli que Donizetti, però sí, es mosseguen
M'agradaM'agrada
Efectivamente, una Stuarda di forza y mucho más convincente en casi todo que la inadecuada Di Donato
Ahora a esperar en abrir su Elizabetta del DEVEREUX, debut de Radvanosky en el rol ( completará asì la trilogía Tudor )+ el debut de Garanca como Sarah. Promete mucho este DEVEREUX ( a pesar de Polenzani, al que le intuyo bastantes dificultades vocales como Roberto )
M'agradaM'agrada
Polenzani estará estupendo, ya lo verás, y es un belcantista consumado, algo esencial
M'agradaM'agrada
Inmensa Sondra (dónde va a parar JDD, ni por asomo ni comparada) con sus carencias, recrea una gran reina escocesa; la escuché vía internet y avisaron de resfriado o catarro en ella; sobre Albelo, opino lo mismo (como dicen sus seguidores “canta lo que quiere, cuando quiere y donde quiere”, algo que le puede perjudicar seriamente), sería una lástima que un timbre tan bello se perdiera por ciertas elecciones y una voz no siempre correctamente apoyada.
¡Gracias por el apunte y el BONUS! ¡Saludos!
M'agradaM'agrada
De nada, ya sabes lo que me gusta que te guste
M'agradaM'agrada
La vaig escoltar per ràdio i em va agradar molt fins i tot el tenor a qui no li vaig trobar cap pega.De vegades hi han dies en que et sents especialment sensible i amb ganes de plorar sense cap motiu en aquell moment però que vas arrossegant i esperes la més mínima per deixar-te anar i aixo es el que vaig fer en aquesta Estuarda,escoltar absolutament entregada i deixant anar el que fós que em tenia presa.
Perdoneu la parrafada,companys,per mí va ser una tarda increíble
M'agradaM'agrada
És del que es tracta, benvolguda de gaudir i això és personal i intransferible
M'agradaM'agrada
Home, res de torracollons!! El que passa és què els qui teniu l’oïda educada (i la partitura) hi sabeu molt de música, doncs… teniu l’inconvenient d’enganxar-ho tot. Els que anem a gaudir d’un musical (com aquell qui diu) i que tenim una oïda no tant (o gens) educada, no ens n’assabentem tant (jo, al contrari que tú, una veu que “cala”, ni d’aquí deu anys l’enganxaré….). Aquesta és la dura realitat, i la sala en deu estar ben plena! I és clar… ens agrada i ens aixequem. No creguis pas que identifiquem els errors i encara els “bravejem”!. Ara, jo m’ho passo pipa…Salut!
M'agradaM'agrada
No és ben bé així Pep, jo mai vaig a l’òpera amb el bisturí i el microscopi, però saber, que mai ocupa lloc, com diu la dita, ens fa gaudir molt quan gaudim.
Saps perfectament que l’exigència és un factor positiu que mai hauríem de perdre de vista, doncs això, exigència, perquè si ens relaxem, aviat direm que Sálvame es La clave dels nostres dies.
M'agradaM'agrada
¡Que seria de nosaltres, els de l’oïda ineducada, sense els benaurats “torracollons”!
Algú te que mostrar nos el bon camí.
¿Qui seria la belcantista de referencia en aquest rol? B Sills, Sutherland, Devia, Gruberova, J Baker? son les que he vist al catàlegs de CD’s.
M'agradaM'agrada
Si és bo o no ho constataràs amb el temps tu mateix, es tracta d’estimular, d’encuriosir-vos per tantes i tantes coses que hi ha i que no podrem acabar d’assaborir mai del tot. És apassionant.
M'agradaM'agrada