Quan el 17 d’agost de 1876 s’estrenava al Festspielhaus de Bayreuth,  Göttertdämmerung (El capvespre dels déus) es consolidava el projecte d’un nou concepte del teatre musical, el Wort-Ton-Drama (Drama de paraules i notes) en front del concepte tradicional d’òpera.

El que inicialment va ser l’origen o el nucli que va acabar desenvolupant tot el Ring, és una obra immensa, densa, molt dramàtica, potser la més teatral de totes les obres que integren la Tetralogia, i la que concentra alguns dels moments més antològics de tot el corpus musical wagnerià.

Són molts els que diuen que el llibret de la darrera jornada, que com tothom sap va ser el primer en ser escrit (1848), és el més fluix, encara massa influenciat per un concepte romàntic. El llibret de Götterdämmerung podria semblar un retrocés al concepte més innovador de l’obra wagneriana, ja que encara inclou més que àries, números tancats, duos d’amor  (Siegfried-Brünnhilde), d’amistat i fidelitat a la manera del Don Carlo o La Forza amb el duo del jurament de sang (Siegfried-Gunther), el tercet de la venjança (Brünnhilde-Hagen-Gunther) i fins i tot parts corals (les altres jornades i el pròleg no en tenen), amb un gran concertant més proper a la Grand Òpera que al revolucionari model que proposava Wagner, però és important recordar que el procés d’escriptura del llibret va seguir la cronologia inversa al de la música i que quan va començar escriure la música de la darrera jornada (entre octubre de 1869 i novembre de 1874) ja havien passat 21 anys del inici de l’escriptura del llibret (entre octubre de 1848 i desembre de 1852), tot i així Wagner no va modificar quasi res, només en l’escena final de la immolació de Brünnhilde es va permetre variar algunes de les coses escrites dues dècades abans. Ell sabia que el llibret, malgrat els anys transcorreguts, continuava sent vàlid i malgrat la forma molt més propera al romàntic Lohengrin, que al discurs continuat del mateix Rheingold, no suposa cap obstacle per composar alguns dels fragments musicals més extraordinaris de la música, no tan sols wagneriana.

SÍNTESI ARGUMENTAL

Pròleg

Les tres Nornes, filles d’Erda, es congreguen al costat de la roca de Brünnhilde, teixint la corda del destí. Canten sobre el passat i el present, i també del futur, quan Wotan calarà foc al Valhalla com a senyal de la fi dels déus. En un descuit, la corda es trenca. Lamentant-se de la pèrdua de llur saviesa, les Nornes fugen.

A l’alba, Siegfried i Brünnhilde surten de la cova. Brünnhilde envia a Siegfried a la recerca de noves aventures, demanant-li que sempre tingui present el seu amor. Com a penyora de la seva fidelitat, Siegfried li dóna l’anell, que al seu torn havia pres a Fafner. Portant la cuirassa de Brünnhilde i muntant el seu cavall Grane, Siegfried s’allunya.

Acte primer

L’acte comença en el saló del palau dels Gibichungs, una estirp que habita a la vorera del Rin. Gunther, senyor dels Gibichungs, seu al tron. El seu germanastre Hagen li aconsella de prendre una muller i també de trobar un marit per a la seva germana Gutrune. Suggereix  com a muller per a Gunther a Brúnnhilde, mentre que per a Gutrune ha pensat en Siegfried. Per a fer-ho possible ha donat a Gutrune una poció per a fer que Siegfried oblidi a Brünnhilde i s’enamori immediatament de Gutrune; sota la seva influència, Siegfried podrà alhora conquerir a Brünnhil per esposar-la a Gunther.

Siegfried arriba al palau dels Gibichungs, amb el propòsit de veure’s amb Gunther. Aquest li ofereix la seva hospitalitat mentre que Gutrune l’invita a beure el vi amb el beuratge d’amor. Ignorant la conspiració, Siegfried brinda per Brünnhilde i pel seu amor. En beure Siegfried perd la memòria i s’oblida de Brünnhilde i s’enamora de Gutrune. Sota la influència de l’encantament, Siegfried s’ofereix per aconseguir una muller per a Gunther, i aquest li parla de Brünnhilde i del foc màgic que l’envolta. Ambdós fan un jurament d’honor com a germans de sang, i tot seguit Siegfried surt a la recerca de Brünnhilde a la roca on roman.

Mentrestant, Brünnhilde rep la visita de la seva germana Waltraute que l’explica  com Wotan va tornar un dia amb la llança trencada. Wotan es troba consternat amb la pèrdua de la llança, atès que tots els pactes i acords a què havia arribat —tot allò que li donava poder—estaven inscrits en el seu mànec. Wotan va encarregar que portessin  branques d’Yggdrasil, l’arbre del món per encerclar el Valhalla; enviant els seus corbs a espiar arreu del món i a portar-li notícies; i ara es troba en el Valhalla esperant el final. Waltraute suplica a Brünnhilde que torni l’anell a les filles del Rin, atès que ara la maledicció està perjudicant al seu pare. Però Brünnhilde es nega a desfer-se de la penyora d’amor que Siegfried li ha regalat i Waltraute fuig desesperada.

Arriba Siegfried, que gràcies al Tarnhelm ha pres l’aparença de Gunther i reclama a Brünnhilde com a esposa. Tot i que Brünnhilde es resisteix amb violència, Siegfried aconsegueix dominar-la, arrabassant-li l’anell i posant-se’l ell mateix a la seva mà.

Acte segon

Hagen, esperant a la riba del Rin, rep en somnis la visita del seu pare Alberich. Davant la insistència d’aquest, Hagen jura apoderar-se de l’anell. Siegfried arriba amb l’alba, havent recuperat en secret la seva vertadera fesomia i intercanviat el seu lloc amb Gunther. Hagen convoca als gibichungs per a donar la benvinguda a Gunther i la seva promesa.

Gunther arriba amb una desolada Brünnilde, que es queda estupefacta en veure a Siegfried entre els presents. Quan veu l’anell en la mà de Siegfried, evidencia la traïció. Denuncia a Siegfried davant dels vassalls de Gunther. Però Siegfried jura davant l’espasa de Hagen que les acusacions de Brünnhilde són falses. Després condueix a Gutrune i els presents a la festa de noces, deixant sols a Brunnhilde, Hagen i Gunther a la vorera del riu. Pregonament avergonyit per l’acusació de Brünnhilde, Gunther decideix per suggeriment de Hagen, que Siegfried ha de morir perquè ell recuperi l’honor. Brünnhilde veient l’oportunitat de venjar-se de la traïció de Siegfried, s’uneix al complot i confessa a Hagen quin és l’únic punt feble de Siegfried. Ella va usar els seus poders màgics per a fer-lo immune a les armes, però convençuda que un heroi tan gran mai no donaria l’esquena a l’enemic, va deixar-li les espatlles lliures del sortilegi. Hagen i Gunther decideixen portar a Siegfried de cacera i assassinar-lo.

Acte tercer.

En els boscos de la riba del Rin, les filles del Rin lamenten la pèrdua de l’or i reclamen a  Siegfried, que s’ha apartat de la partida de caça, el retorn de l’anell al riu i d’aquesta manera s’evitarà la maledicció d’Alberich, però ell ignora llurs vaticinis de dissort. Les filles del Rin se’n van nadant i prediuen la mort de Siegfried i que la seva succeció anirà a càrrec d’una dona.

Siegfried es reuneix de nou amb els caçadors, incloent-hi Gunther i Hagen. Mentre descansen, narra les aventures de la seva joventut. Hagen li dóna a beure una poció que li retornarà la memòria, i recordarà que va despertar a l’adormida Brünnhilde amb un bes. De sobte, dos corbs surten d’un arbust, i en quedar-se mirant-los, Hagen el travessa per l’espatla amb l’espasa. Els altres caçadors queden horroritzats, i Hagen amb calma s’allunya dins del bosc. Siegfried mor recreant-se en els seus records de Brünnhilde. El seu cos és transportat en un solemne seguici fúnebre.

De nou al palau dels gibichungs, Gutrune espera el retorn de Siegfried. Arriba Hagen, encapçalant la processó fúnebre. Gutrune reacciona amb una pregona desesperació en veure el seu promès mort. Gunther condemna l’assassinat de Siegfried a mans de Hagen, i aquest replica que Siegfried havia faltat a la seva paraula, i reclama l’anell que Siegfried porta a la mà, com a dret de conquesta. Quan Gunther ho refusa, Hagen el mata. Tanmateix, quan Hagen es dirigeix a arrabassar l’anell, la mà del difunt Siegfriedd s’alça de manera amenaçant i Hagen recula.

Entra Brünnhilde i dóna ordres perquè s’elevi una pira funerària al costat del riu, i envia els corbs de Wotan amb el seu amo, perquè li portin les “notícies tant de temps esperades”. Pren l’anell i es dirigeix a les filles del Rin i els hi diu que l’agafin entre les cendres, qual el foc l’hagi purificat de la maledicció. Les flames s’alcen i Brünnhilde munta el seu cavall Grane i es llança dins del foc.

El foc s’enlaira mentre el Rin es desborda del seu llit, portant les filles del Rin sobre les ones. Hagen desapareix entre les aigües. Les filles del Rin fugen nadant, recuperant triomfants l’anell. El palau dels gibichungs es col·lapsa. A mesura que les flames creixen en intensitat, el Valhalla comença a veure’s en el cel. Brillants flames semblen atènyer el palau dels déus, en el qual poden veure’s aquests, que van desapareixent a poc a poc de la vista. Cau el teló.

ELS PERSONATGES

Llegint la sínstesi argumental ens adonem aviat que als ja coneguts Siegfried (tenor), Brünnhilde (soprano), Flossilde (mezzosoprano), Wellgunde (soprano), Woglinde (soprano), Waltraute (mezzosoprano) i Alberich (baix-baríton), vells coneguts de jornades anteriors, apareixen:

Gunther (baríton), el fill de Gibich i de Grimhilde; Gutrune (soprano), la seva germana i el seu germanastre, Hagen (baix), fill d’Alberich i Grimhilde. Les tres Nornes, filles d’Erda que teixeixen el destí. El passat és la més vella (contralt), el present (mezzosoprano) i el futur (soprano)representat per la més jove la primera.

Ens trobem per primera vegada en el món terrenal, on tan sols l’aparició esporàdica de la valquíria Waltraute i les Nornes ens remeten al món dels déus. Wotan ja no apareix i Brünnhilde desposseïda de la divinitat ja des del cruel i colpidor final  de la primera jornada, esdevé amb la seva immolació després de la traïció que suposa l’assassinat de l’heroi, el gran símbol de la Tetralogia, el personatge sense cap mena de dubte més digne, lluitador, honest, heroic, rebel i sacrificat de tot el Ring, lluny de l’ambició del seu pare, de l’estupidesa adolescent de l’heroi Siegfried que amb la traïció a Brünnhilde, tot i que motivada per un beuratge que el droga, és el “culpable” del capvespre dels déus; de la vil humanitat d’Alberich o de la rigidesa autoritària i conservadora de Fricka,  ella és l’única que conserva tota la seva grandesa, fins i tot després de ser castigada per un pare despòtic a esdevenir humana i per tant feble, tot i així ella continua sent la digna  representant dels déus, però amb el seu sacrifici Wagner purga el vell règim corrupte per tal de la llum d’esperança que ens deixa la protagonitzi una nova nissaga,

Hagen és el personatge central de la darrera jornada, el conspirador que trama la xarxa de traïcions i enganys per tal de fer possible la maledicció del seu pare.

En la pell d’aquests personatges Wagner reserva la resposta a totes les preguntes que s’han anat plantejant des de que Alberich roba l’or a les filles del Rin. Preguntes amb una resposta desoladora i de pessimisme schopenhauerià malgrat que el final, lleugerament obert amb els acords finals que la imponent partitura ens reserva, es pot interpretar amb un bri d’esperança.

 

Role	Vocalitat	Repartiment de l’estrena el 17 d’agost de 1876 a Bayreuth (Director: Hans Richter)
Siegfried	tenor	Georg Unger
Brünnhilde	soprano	Amalie Materna
Gunther	baríton	Eugen Gura
Gutrune	soprano	Mathilde Weckerlin
Hagen	baix	Gustav Siehr
Alberich	baríton	Karl Hill
Waltraute	mezzo-soprano	Luise Jaide
First Norn	contralt	Johanna Jachmann-Wagner
Second Norn	mezzo-soprano	Josephine Schefsky
Third Norn	soprano	Friederike Grün
Woglinde	soprano	Lilli Lehmann
Wellgunde	soprano	Marie Lehmann
Flosshilde	mezzo-soprano	Minna Lammert

LA MÚSICA

Com no podia ser d’altra manera i en una obra literària on la meitat de les narracions són flashback, Wagner com ja hem vist en les tres obres que precedeixen a Götterdämmerung utilitza els fils i els motius conductors que defineixen a personatges, situacions, objectes i situacions, per tant en la darrera de les quatre obres era inevitable que confluïssin la immensa majoria de temes que havíem escoltat en les altres obres com a sublimació del leitmotiv

El mateix pròleg de les Nornes s’inicia amb el tema que hem escoltat a Siegfried del despertar de Brünnhilde, si bé abaixat d’un semitò, cosa que permet passar de l’exultant descobriment de la llum solar a la foscor de mals presagis, també el tema de l’espassa de Siegfried i el tema de la maledicció d’Alberich justament quan la corda del destí es trenca.

Després del gran duo d’amor que segueix l’estructura d’eufòria i exaltació del final de Siegfried, Wagner ens reserva pel canvi d’escena del pròleg al primer acte, d’un fragment simfònic enlluernador, el viatge de Siegfried pel Rin, que no és altre cosa que una síntesi poderosa de temes, timbres i sonoritats que hem escoltat en les jornades precedents.

No cala dir que l’aparició de Waltraute, valquíria de  conjunt en el tercer acte de Die Walküre, ara esdevinguda un personatge amb una intervenció de gran relleu, tant pel relat dramàtic, com per l’exigència vocal i l’extraordinari relat simfònic que acompanya els fets dramàtics de la derrota d’un Wotan que abatut sobre el tro del seu reialme només espera la fi.

La temàtica musical del segon acte esdevé per a molts puristes defensors de la radicalitat wagneriana, una concessió vergonyant a la Grand Opera, a allò que tant havia criticat, amb la convocatoria dels vassalls, la intervenció del cor, la marxa de ‘arribada de Gunther, Brünnhilde, Siegfried i Gutrune, i aquell temible tercet de la venjança que esdevé tan fascinant com desconcertant en una obra que fins a aquesta jornada final, havia refusat els esquemes tradicionals.

L’inici del tercer acte ens retorna a la natura de la jornada anterior i al pròleg (Rheingold) amb el Rin i les filles com a protagonistes.

Ens acostem al final amb el relat de Siegfried, l’engany, el parany i l’assassinat, moment que Wagner conclou abans de l’escena final, amb un altre moment gloriós, reservat a l’orquestra, la impressionant marxa fúnebre farcida de temes associats a Siegfried.

Per l’escena conclusiva Wagner reserva el bo i millor del seu geni, amb un llarg i extenuant monòleg de Brünnhilde, que té en una immensa coda musical, una explosió  abassegadora que culminarà amb un dels temes més sublims escrits mai per un músic, ell de la redempció d’amor que ja va acompanyar el sublim comiat de Sieglinde i que serveix per concloure davant de la devastació del món, un bri d’esperança en un nou món.

Escoltem la climàtica i amenaçadora escena de Les Nornes “An der Weltesche wob ich einst” n la versió dirigida per Georg Solti al capdavant de la Wiener Philharmoniker i les veus de Helen Watts  (primera Norna), Grace Hoffmann (segona Norna) i Anita Välkki (tercera Norna).

`

Escoltem tot seguit el duo entre Brünnhilde i Siegfried per les veus inigualables de Kirsten Flagstad i Lauritz Melchior l’any 1939

Escoltem ara el Siegfrieds Rheinfahrt, és a dir el Viatge de Siegfried pel Rin dirigit per Wilhelm Furtwängler l’any 1949.

I juntament amb aquest fragment simfònic cal esmentar la colpidora marxa fúnebre per acompanyar el cos de Siegfried. És un moment absolutament aclaparador, sobretot quan s’escolta al teatre, on esdevé un lament punyent davant, no tan sols de la injusticia del crim, sinó com a  preàmbul del cataclisme que s’apropa.

Així la dirigia Daniel Barenboim l’any 1991 a Bayreuth

LA VOCALITAT

Brünnhilde és en la darrera jornada, la més dramàtica de les tres brünnhildes (Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung), també de totes tres és en aquesta darrera on ha de cantar més, i també per això necessita d’una soprano molt sòlida i consistent en el seu registre ja que ha de fer front a una àmplia tessitura que ha d’arribar al Do5, com ja succeïa a Siegfried, però que les situacions dramàtiques a les que ha de fer front l’obliguen a tenir un centre molt consistent i un registre greu quasi de mezzosoprano (Sol2), la Brünnhilde de la darrera jornada és l’exponent perfecte del que significa una soprano dramàtica wagneriana capaç d’oferir moments de gran força i projecció vocal, alternant amb moments de dolçor amb emissions a mitja veu i expressió humana. Les grans representants d’aquest rol de les que tenim constància fonogràfica són Kirsten Flagstad, Helen Traubel, Astrid Varnay o Birgit Nilsson, si bé també han signat grans interpretacions del rol veus més líriques com les de Hildegard Behrens, tot i que això els hagi suposat per a les seves veus un desgast en la majoria dels casos, letal. En l’actualitat les més pertigioses Brünnhildes són les sueques (per seguir la gran tradició) Nina Stemme, i Iréne Theorin, l’alemanya Evelyn Hertlizius o la britànica Catherine Foster (en la línia de les veus més líriques).

Si en voleu escoltar algunes de les millors, recordeu que a l’apunt de la tria d’aquest mes teniu 10 exemples de Brünnhilde referencials.

• 10 Brünnhildes

Siegfried és, com ho en el cas de Brünnhilde per a les sopranos, el rol paradigmàtic del tenor heroic wagnerià. Només canta en dues jornades i en la darrera molt menys que en l’extenuant segona jornada. La tessitura és molt exigent i estirada, hi ha de fer front a un Do4 a Götterdämmerung poc abans de ser assassinat per la punta de la llança de Hagen. Recordeu que el Do4 al final del duo de Siegfried que l’any passat varem escoltar en l’inoblidable interpretació de Vinke, com abans ho  havia fet Bernd Aldenhoff a Bayreuth, és una heroïcitat no escrita per Wagner. El cant de Siegfried no hauria d’evitar mai el legato i hauria de ser com per altra part en tots els cantabnts de l’obra wagneriana, completament entenedor. Per a Wagner era imprescindible que el text arribés amb total claredat al públic. Com Brünnhilde ha d’alternar el cant heroic i vibrant amb moments de dolçor i intimitat, quelcom que la immensa majoria de tenors que el canten obvien, preocupats per arribar al final de manera digne, quasi tots esdevenen monolítics i generadors de sons llençats sense expressió. És difícil trobar cantants ideals, ja no dic dignes, al llarg de la història fonogràfica hem d’anar a recórrer als mítics Lauritz Melchior, Max Lorenz o Set Svaholm, veritables heldentenors, amb colors baritonals i extensió tenoril, que van tenir dignes successors amb veus més “lleugeres” però encara consistents i musicals com Wolfgang Windgassen, segurament el darrer gran Siegfried, i altres més discutibles com els lírics i irregulars René Kollo o Siegfried Jerusalem, que eren l’única alternativa possible a la desaparició de veus sòlides i cantants intel·ligents. Actualment la mancança de veritables heldentenors fa que Stefan Vinke triomfi per mèrits propis i per la dignitat i honestedat del seu cant més que per a una vocalitat veritablement heroica, però al costat de tenors amb la tècnica tan precària i la veu tan feta malbé, com Lance Ryan, fins fa dos dies el Siegfried oficial, és fàcil esdevenir un  prometedor representant de l’extingida raça dels heldentenors.

Hagen és la descripció perfecte del mal. El personatge manipulador i venjatiu necessita d’un cantant amb gran personalitat escènica i contundència vocal. Es requereix un baix amb ampli registre, també en l’agut i per això algunes vegades l’assoleixen baixos barítons, però quan hi ha veus negres, profundes i temibles com Josef Greindl o Matti Salminen, el rol adquireix una atracció fascinant, com sempre succeeix amb els malvats. Actualment el millor Hagen possible és Hans-Peter Konig, el que està previst que canti al Liceu, tot i que mentre escric l’apunt encara no s’ha anunciat la cancel·lació per causes reals de malaltia.

Ja coneixem a l’altra malvat, el pare de Hagen, Alberich, que inicia tota aquesta apassionant història amb el robatori de l’or i la maledicció que llença a Wotan quan aquest recupera amb astucia l’or.  Es tracta d’una veu de baix-baríton dramàtic que ha d’expressar molt bé la seva vulgar humanitat davant l’inabastable heroïcitat que ell mai posseirà. Alberich per sempre anirà associat a Gustav Neidlinger.

Escoltem la seva inigualada interpretació al costat del Hagen terrorífic de Josef Greindl a “Schläfst du, Hagen, mein Sohn?”

Waltraute té un únic moment, però gloriòs, curt si el comparem amb el resta de personatges principals, però molt notori en la gran escena amb Brünnhilde al primer acte. El rol és per a una mezzosoprano o soprano dramàtica amb molta consistència en el registre greu on s’ha de moure amb amplitud en l’emissió, Hi ha hagut notabílissimes cantants que l’han assumit amb aclaparadora i absoluta convicció. Totes les grans mezzosopranos wagnerianes i alguna emèrita i referencial soprano en decadència, l’han interpretat, ja que és un moment molt agraït  que nomñes intervé en el primer acte.  Per a mi la grandíssima Waltraud Meier és un referent de com cantar i dir l’obra wagneriana i en aquest fragment està especialment emocionant, dirigida per un  wagnerià esporàdic com Riccardo Muti a la Scala.

Gunther i Gutrune són malgrat la importància del seus rols, personatges vocalment poc exigents. Wagner no demana grans tessitures, més aviat els reserva parts líriques, com associant el seu caràcter feble a veus més lleugeres.

Aquí teniu la darrera Gutrune del MET en el seu temeros monòleg del tercer acte, a càrrec de Wendy Bryn Harmer

I podeu apreciar la vocalitat de Gunther en el tercet de la venjança en la memorable gravació de la DECCA amb Dietrich Fischer Dieskau acompanyat per la gloriosa Birgit Nilsson i el Hagen de Gottlob Frick, dirigits per Georg Solti. Reclinatori, please!

Mentre que les tres Nornes han de ser veus més consolidades, tel·lúriques i per tant fosques, Varnay fins i tot va arribar a sustituir a la tercera Norna per indisposició de la cantant a l’a mítica edició de 1956 a Bayreuth per transmudar-se immediatament per cantar la part de Brünnhilde en el duet consecutiu; les tres filles del Rin, també diversificades en les vocalitats de soprano i mezzosoprano, presenten colors i timbres més més lleugers i joves, més aquàtiques.

DISCOGRAFIA I VIDEOGRAFIA

No recordo cap Götterdämmerung enregistrat en estudi aïllat del cicle complert, per tant citaré aquells que jo crec que són de imprescindible coneixença.

• Wilhem Furtwangler, Scala 1950: Flagstad-Lorenz-Weber
• Hans Knappertsbusch, Bayreuth 1951: Varnay, Aldenhoff, Weber
• Clemens Kraus, Bayreuth 1952: Varnay, Vinay, Greindl
• Josef Keilberth, Bayreuth 1955: Varnay-Windgassen-Greindl.
• Hans Knappertsbusch, Bayreuth 1956-1957-1958: Varnay-Vindgassen-Greindl
• Georg Solti, estudi 1965: Nilsson-Windgassen-Frick
• Herbert von Karajan, estudi1966-1967:Dernesch-Brilioth-Ridderbusch
• Karl Bohm, Bayreuth 1967: Nilsson-Windgassen-Greindl
• James Levine, MET 1990: Behrens-Jerusalem-Salminen – vídeo
• Daniel Barenboim, Bayreuth 1991: Evans-Jerusalem-Kang – vídeo
• Bertrand De Billy, Liceu 2009:Polaski-Treleaven-Salminen – vídeo (no és que sigui comparable als anteriors, però per a un liceista és referencial)

El Götterdämmerung del Liceu 2016

Estrena al Liceu el 16 de novembre de 1901, la darrera representació es va fer el 7 de juliol de 2004 i fins ara s’ha programat en 68 ocasions.

Amb la programació de la darrera jornada culmina el projecte que es va iniciar fa quatre temporades i que tenia que culminar la temporada vinent amb la programació d’el cicle sencer, projecte que òbviament no es farà immersos com estem en cnavi  radical del projecte de teatre.

De moment aquesta temporada ens hem quedat sense el segon cast, que ens garantia alhora que un nivell magnífic en el seu conjunt, el tornar a gaudir del Siegfried de Vinke, ja que en el primer i magnífic cast, hi tenim a Lance Ryan.

Aquí us deixo l’enllaç al web del teatre

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/goetterdaemmerung/presentacio.html

Us deixo amb el Götterdämmerung de Copenhagen, amb l’incandescent Brünnhilde de Irene Théorin acompanyada per:

Siegfried – Stig Fohg Andersen
Hagen – Peter Klaveness
Gunther – Guido Paevatelu
Gutrune – Ylva Kihlberg
Waltraute – Annette Bod
Alberich – Sten Byriel

Director – Kasper Bech Holten
The Choir of the Royal Danish Opera
The Royal Danish Orchestra under Sir Michael Schønwandtr

Enllaç relacionat

https://ximo.wordpress.com/2016/02/21/previa-a-la-preparacio-de-gotterdammerung/

Demà publicaré el resultat de la tria