Daniel Ligorio al Teatre Principal de Sabadell, 04/03/2016 Foto IFL
El 24 de març es compliran els 100 anys de la tràgica mort d’Enrique Granados.
La temporada de Cambra de Joventuts Musicals de Sabadell va homenatjar al genial compositor lleidatà amb un recital de piano a càrrec de Daniel Ligorio (Martorell 1975), un pianista de gran nivell que malauradament no veiem tant com seria raonable en un país musicalment normal.
El programa íntegrament dedicat a Granados, incloïa en la primera part les “Danzas Españolas” (Minueto, Danza oriental, Rondella Aragonesa y Valenciana) i els “Valses Poéticos”, mentre que la segona es va iniciar amb el Allegro de Concierto Op 46 i les “Escenas Románticas”.
Ligorio no triga gens a posar-se el públic a la butxaca amb quelcom que sobrepassa la seva esplèndida tècnica, ja que la sensibilitat de les seves interpretacions, la subtilesa, l’emotivitat del seu fraseig o el control sonor al servei de la partitura, són trets que brollen amb fascinant naturalitat, sense sucre, sense tòpics folklòrics, servint amb senzillesa la bellesa d’unes partitures romàntiques en les que ell exposa amb nitidesa i transparència tota l’esplèndida paleta de colors.
En la primera part Ligorio va exhibir el seu gran magnetisme d’esplèndida fascinació, amb un inici impactant de les “danzas” i una recreació sonora molt suggeridora dels “valses poéticos”. Hauria estat un bon concert sinó hagués tocat el cel amb una segona part absolutament colpidora, d’un nivell sublim propi dels cicles més valuosos dels auditoris amb més prestigi.
El bellíssim “Allegro de Concierto” opus 46 va ser interpretat amb un espectacular desplegament tècnic, pero alhora amb la magnètica i enlluernadora màgia sonora Ligorio atura com només els més grans ho saben fer, la noció d’espai i temps en les “Escenas Románticas”, i va ser justament en aquest final oficial, on ell va aconseguir el cenit, amb la intimitat i la senzillesa imprescindible per fer música, la bona música.
Un final sublim com el “Epilogo” de les “escenas románticas” no necessitava cap propina. Pensar que tot concert ha de tenir les corresponents propines és quelcom que no té cap sentit. Ho penso sincerament, ja que després d’un nivell tan alt, per què cal fer propines? Com a agraïment als aplaudiments? Potser sí, però possiblement la immensa majoria de nombrós públic congregat entendrien perfectament que fent propines és més fàcil esgarrar el gloriós final, que millorar-lo.
Ligorio va triar l’Impromptus número 1 de Chopin per agrair l’entusiasme mostrat pel públic, amb una versió veritablement notable. Calia fer un Chopin després d’un integral Granados? Jo diria que no, que amb un altre Granados, si és que calia més, n’hi havia ben bé prou, però oferir una obra tan coneguda i agraïda semblava una concessió a la galeria, que en a mi em va semblar impropi d’un recital tan bé estructurat com aquest. El Chopin de Ligorio , farcit amb totes les notes que calen, ben definit, exposat i amb una nitidesa admirable va ser tan incontestable com el Granados, un luxe.
Però no es va acabar aquí, ja que després de Chopin, Ligorio es va posar racial amb la dansa del foc de “El Amor Brujo” de Manuel de Falla, i es va deixar anar en excés, ja que va perdre en un parell de cops l’esplèndida precisió. Va guanyar l’espectacularitat i com que es tractava d’una propina potser no està bé posar-la en dubte .
Jo insisteixo que amb el programa oficial Granados i malgrat el preciós i generós Chopin, n’hi havia prou.
Segurament aquest concert d’ahir és un dels millors que he gaudit del cicle de Cambra de JJ.MM. de Sabadell. Està molt bé començar el cap de setmana d’aquesta manera.
IN FERNEM LAND 
Efectivament, començar el cap de setmana amb un grandíssim concert de piano i a les portes del Maria Canals és tot un regal musical i pianístic molt d’agrair: a Daniel Ligorio, a Granados i a les Joventuts Musicals de Sabadell. Tot un Granados interpretat de manera íntima, en un espai íntim com el Principal de Sabadell, sense edulcorants, sense floritures i sense exegerats accents folclòrics. I és que té el seu rics dedicar tot un recital a un sol compositor, donat el perill de que l’atenció vagi de més a menys per raons evidents de forma i fons musical. No va ser aixi ahir. El recital va anar de més a molt més, amb una primorosa selecció i ordenació de les obres, totes elles (i és un altra risc) de petit format. Si la primera part de dances i valsos poètics va ser intensa, de impecable interpretació, la segona part va ser d’una qualitat d’execució sensacional en unes obres que demanen el que el gran pianista ens va donar: claredat, intimisme, perles sonores de partitures que demanen exactament el que Ligorio ens va oferir. Una segona part absolutament memorable. Quin pianista tenim a casa nostra! Les propines, dues, que ens va oferir no apaivaguen gens ni mica l’enorme satisfacció d’haver estat ahir a Sabadell, però jo hagués preferit unes altres, donat el context del concert. Va ser tant alt el climax amb que ens va deixar amb les “Escenas Románticas” que jo crec que lo adient hagués estat un parell més d’obres del mateix Granados d’encara més petit format. Per exemple, dos dels seus brevíssims “Contes de Joventut”.
M'agradaM'agrada
Aquesta mena de concerts son alhora que un bàlsam, un regenerador d’esperances.
Un plaer compartir la segona part plegats
M'agradaM'agrada
Pels que no hagin pogut anar a Sabadell, fer-vos saber que en Daniel Ligorio repetirà aquest concert el 7 d’abril al Conservatori del Liceu i el mes de juny, amb data per confirmar, al Cicle de música del meu poble, Cervelló.
En Ligorio és un gran pianista malauradament absent de les temporades habituals. Forma part del magnífic Trio Arriaga i és un gran especialista en Granados i Falla. Té un espectacle dedicat a aquest darrer compositor que vaig poder veure fa dos estius en el Festival Mas i Mas ique va posar el públic dempeus. En ell hi col·laboren el guitarrista Alí Arango, la ballarina Katia Moro i la solista de castañoles Mar Bezana. Si teniu oportunitat de veure’l, no us el perdeu.
D’altra banda, cal destacar que ahir al Liceu la Compañia Nacional de Danza va estrenar el ballet, Anhelos y Tormentos, amb coreografia de Dimo Kirilov, basat en diverses peces pianístiques de Granados interpretades en directe per l’esplèndida Rosa Torres-Pardo. Moderna coreografia, dramàtica i passional en la que s’intuïa el final dramàtic del mestre. Em va semblar preciosa però fou acollida una certa fredor pel públic. Crec que el treball mereixia una rebuda més càlida.
Tot això al voltant del centenari de la mort d’Enric Granados que crec que no està rebent l’atenció que mereixia per part de les insitucions musicals.
M'agradaM'agrada
Aqui, amb l’Intermezzo dirigit per Steinberg amb l’OBC ja ens donem per satisfets. Fins i tot un concert tambè de l’OBC on hi havien tres danses programades s’ha modificat tota la programació (!!!) i no s’interpreteran. Ja veus. Programades tres danses de Granados i cauen del cartell. I em pregunto per quina raò???!!! Per quina raò tres sencilles danses anunciades fa un any no es poden interpretar? No se les sap l’Ono? No se les sap l’OBC? Serà perque son danses “espanyoles”? Tambè és mala sort. Serà perque el programen tant, dic jo. No té gran quantitat d’obres per a orquestra, però va escriure unes quantes per a ser interpretades perfectament en un any com aquest, o no? Això és tot el que dona de si l’OBC amb Granados. Tota una exegeració. A qualsevol altra pais amb certa dignitat cultural y musical ja haguessin fet dos o tres monogràfics. Aqui amb l’Intermezzo dirigit per un gran director extranger ja en tenim prou. Ni Goyescas en versió concert (al menys fa menys d’un any la varem escoltar al Teatro Real). I qui li fa homenatge és la Compañia Nacional de Danza aquets dies al liceu, amb una formidable pianista, Rosa Torres-Pardo. A l’Ajuntament de Lleida tambè. I a l’institut Cervantes, i a Sydney, i a Nova York se li fan homenatges (Colau, home-natge, sí, si, home-natge, perquè és un home, val? entesos?). I ahir en Ligorio i Sabadell varen disfrutar de Granados. Un gran Bagaria tambè va interpretar el meravellós “Allegro de concert” el dimecres passat al mini-Palau. Tambè el magnífic Ivan Martín ens va oferir aquesta mateixa obra i unes quantes danses (espanyoles), i es va poder escoltar una obra de càmera, el Quintet en sol menor amb el Cuarteto Quiroga i Perianes. Aviat Goyescas amb l’original íntegra al piano amb Luis Fernando Pérez. Ja veus. Anem rascant i picotejant d’aqui i d’allà. I no, no calen homenatges que no siguin sincers. Més val que els ens estimem la música ens deixin tranquils, no sigui que a més ens enlluernin amb un pròleg retòric propi d’ignorants. Au, ja m’he despatxat. I a gust!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb tot el que dius. Ni una trista exposició. Estic convençut que es parlarà més del bombardeig del Sussex que de Granados. Espero equivocar-me.
Un altre concert és que que donarà l’Alba Ventura el 14 d’abril a l’Auditori amb diverses peces del mestre i algunes de Chopin.
Per cert. Rosa Torres-Pardo va tocar de meravella i va passar pràcticament desapercebuda pel públic del Liceu que la va aplaudir discretament. Una llàstima i una demostració del “nivell” de determinat públic.
M'agradaM'agrada
Sí senyor, Alba Ventura amb tot un recital Granados-Chopin! A tenir amb compte!
M'agradaM'agrada
Gràcies per la informació i la crònica.
Que Rosa Torres-Pardo passi desapercebuda al Liceu ho trobo normal, els operòfils són bastant ignorantots, hi ha de tot, és clar, però en general ho son
M'agradaM'agrada
Pels qui volgueu gaudir del Granados de l’Alba Ventura la podeu escoltar avui a Cervera dina la temporada de Concerts de Primamera a l’auditori municipal.
I pels que volgueu un gran homenatge a Granados el tindreu per setmana santa també a Cervera, que inclourà també una marató Granados el dia de la seva mort:
https://festivaldepasqua.wordpress.com
M'agradaM'agrada
Ahir l’esplèndid Daniel Ligorio va oferir al auditori del Conservatori del Liceu (per cert molt buit devíem ser unes 50 persones i això que l’entrada valia solament 10€!!) al mateix concert, solament que a les propines va tocar La danza del Fuego primer i després una peça deliciosa que potser era l’Improntus (perdó per ignorància). Senzillament fabulós.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro moltíssim.
És un pianista magnífic que en aquest repertori té pocs rivals.
M'agradaM'agrada