IN FERNEM LAND

SAUL DE HÄNDEL PER ACOMIADAR AL REVOLUCIONARI NIKOLAUS HARNONCOURT


Nikolaus Harnoncourt Fotografia Bibiana Nwobilo © Werner Kmetitsch

Nikolaus Harnoncourt Fotografia Bibiana Nwobilo © Werner Kmetitsch

El 15 de març de 2015 tenia lloc en el Konzerthaus de Viena la interpretació de l’oratori Saul de Georg Friedrich Händel a càrrec del mític Concentus musicus Wien sota la direcció, com no podia ser d’altra manera, del seu mestre fundador, Nikolaus Harnoncourt, qui l’any 1953 va revolucionar el fonaments de la direcció i interpretació musical amb el primer concert que va marcar el canvi radical n el criteris interpretatius  de la música antiga, sinó de tota la música, quelcom que els més rígids ortodoxes de la interpretació sota criteris històrics no li van acabar de perdonar, ja que Harnoncourt després de deixar l’empremta amb Monteverdi, Bach i Mozart, va ampliar la seva revolució al repertori clàssic i romàntic del segle XIX i incursions al segle XX. Es va atrevir a sacsejar-ho quasi tot.

La pèrdua de Harnoncourt, tres mesos després d’anunciar la seva retirada i quan comptava 85 anys, no ens hauria de sorprendre, si no fos que quan la pèrdua és de persones, que ni que sigui en una edat avançada com la que ell tenia, tan rellevants, que han deixat un llegat tan imponent i important, i que sense elles i la seva obra, ara no estaríem, ni seríem on som i com som, és imprescindible després de la sotragada, que els hi fem un homenatge de gratitud per tot el que ens han deixat i en aquest cas per fer-nos vibrar, sacsejar i estimular amb la música, obligant a desempallegar-nos dels clixés, adulteracions i interpretacions esbiaixades, a l’inici contra tots i entre ells els més poderosos, i oferir-nos la visió més fidel i propera a aquella primigènia que el romanticisme havia adulterat.

Segurament i malauradament, el buit que deixa no trobarà ara per ara qui l’ompli, i no ho dic perquè no hi hagi successors de la seva obra. Més aviat ho dic perquè en un món tan propens al consumisme ràpid, el talent revolucionari, rebel i inquiet que ell seguia representant no sembla que hi tingui gaire cabuda, i el testimoni no sembla tenir hereus, com a molt seguidors i en el pitjor dels casos imitadors.

Tenim per sort una obra fonogràfica, videogràfica i escrita que ens permet en profunditat, conèixer l’abassegadora i revolucionaria personalitat del gran Harnoncourt, i deu ser precisament per això, per la constatació de l’enorme treball i del gran talent que abans d’ahir ens va deixar, en un moment en que el món musical sembla que vagi només a la recerca permanent de talents, encara que siguin efímers, per posar-los en un circ consumista que aviat els oblidarà, que la seva pèrdua es fa més dolorosa i insustituible, perquè la fàbrica ja treu nous directors, fins i tot valuosos i bons, però els músics com Harnoncourt no es fabriquen.

Nascut a Berlín el 6 de desembre de 1929, el director d’orquestra austríac Nikolaus Harnoncourt va passar la seva infància i joventut a Graz, on va créixer al palau de Meran. El seu pare era un descendent de la família de la Fontaine-d’Harnoncourt-Unverzagt, comtes de Luxemburg i Lorena, mentre que la seva mare era la besnéta de l’arxiduc Johann Styria.

Fent cas a la seva ambició artística primerenca, es va estimar més estudiar violoncel a la famosa Acadèmia de Música de Viena. Es va incorporar a l’orquestra simfònica de Viena com a violoncel·lista a l’any 1952. Un any més tard ja va fundar el Concentus Musicus Wien, juntament amb la seva esposa Alice, per proporcionar un fòrum per al seu treball cada vegada més intensiu amb instruments d’època en els repertoris del  renaixement i el barroc. Nikolaus Harnoncourt recull instruments històrics i, a més del seu acompliment i les activitats que porten a terme, dedica el seu temps a les seves anàlisis filosòfics de “Musik als Klangrede”, que fins avui ha estat un dels treballs fonamentals sobre el rendiment dels principis la música, la clau de tot un univers d’obres oblidades i experiències musicals enterrades durant anys i panys. Des de 1972 Nikolaus Harnoncourt va ensenyar la pràctica el rendiment i l’estudi dels instruments històrics a la Universitat Mozarteum de Música i Art Dramàtic de Salzburg, mentre que al mateix temps assolia èxits creixents com a director d’òpera. El seu debut al Theater an der Wien amb “Il ritorno d’Ulisse in patria” de Claudio Monteverdi a l’any 1971 va ser seguit pel cicle llegendari de les òperes de Monteverdi, que va desenvolupar en col·laboració amb Jean-Pierre Ponnelle, director a l’Òpera de Zuric, i que va ser aclamat universalment com un sensacional avançament en la interpretació barroca. Després de Monteverdi va seguir Mozart en un cicle igualment exemplar i pioner de les seves òperes, de nou a l’Òpera de Zuric i de nou en associació amb el celebre Jean-Pierre Ponnelle.

Nikolaus Harnoncourt com a director d’orquestra abraçava el classicisme vienès, el repertori romàntic i fins i tot el segle XX.

Algunes fites són un cicle de Mozart a l’Òpera Estatal de Viena, el Festival de Salzburg amb “L’incoronazzione di Popea” de Monteverdi i les mozartianes “Le Nozze di Figaro”, “Don Giovanni” i “La clemenza di Tito”.

Entremig, va tornar diverses vegades a Zurich amb “Der Freischutz” de Weber, “Des Teufels Lustschloss” i “Alfonso i Estrella” de Franz Schubert, “La belle Hélène”, “La Périchole” i “La Gran-Duchesse de Gerolstein” de Offenbach,  i fins i tot obres en principi tan allunyades del seus inicis com “Aida” o la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi .

Dirigia amb regularitat orquestres de la talla del Concertgebouw d’Amsterdam, l’Orquestra de Cambra d’Europa, les Filharmòniques de Viena i Berlín, amb les que  reinterpretava constantment i redescobria el gran repertori d’obres orquestrals: els concerts i simfonies de Haydn i Mozart, Beethoven, Mendelssohn , Schubert, Schumann, Brahms, Dvorák i Bruckner, Béla Bartók i Alban Berg.

Va fundar l’any 1985 el Festival Styriarte, per establir un vincle més estret amb la  ciutat de Graz, on va presentar produccions de “Genoveva” de Schuman, “La Gran-Duchesse de Gerolstein” d’Offenbach, “Carmen” de Bizet, “Idomeneo” de Mozart i fins i tot “Porgy and Bess” de Gershwin.

Va dirigir el mediàtic concert de Cap d’Any a Viena l’any , quelciom que sens dubte el va donar a conèixer a molts que fins aleshores no n’havien sentit a parlar mai d’aquest músic excepcional.

Us deixo doncs, amb una de les darreres direccions, al menys que jo en tingui constància del gran mestre. Juntament amb aquesta en tinc una altra posterior dirigint la quarta i la cinquena simfonies de Beethoven a Viena (maig del 2015), però m’ha semblat que homenatjar-lo amb un oratori de Händel era el més adient.

Escoltar la contagiosa energia que produïen les seves direccions és terapèutic. Us deixo amb l’inici de l’oratori, és a dir: L’obertura, el cor “How excellent thy name, O Lord“, l’ària de la soprano “An infant rais’d by Thy command“, el trio “Along the monster atheist strode“, i el cor “The youth inspir’d by Thee, O Lord…How excellent Thy name, O Lord”

Un tast engrescador i esplèndid

Georg Friedrich Händel (1685-1759)
SAUL, Oratori HWV 53
Text: Charles Jennens

Florian Boesch /Baix (Saul)
Andrew Staples /Tenor (Jonathan)
David Hansen /Alto (David)
Roberta Invernizzi /Soprano (Merab)
Martina Janková /Soprano (Michal)
Marjana Lipovsek /Alto (Hexe von Endor)
Benjamin Hulett /Tenor (Abner)
Bastian Thomas Kohl /Baix (Doeg, Samuel)

Concentus Musicus Wien
Arnold Schoenberg Chor
Choreinstudierung: Erwin Ortner

Director musical: Nikolaus Harnoncourt
Großen Musikvereinssaal, Viena 15 de març de 2015

 

Aquí, a IFL, li estarem sempre i enormement agraïts.

Un comentari

  3. jaumeM

    Panegíric a la altura de la categoria de la persona.
    Ara, després de la mort, segur que se’l valorarà molt mes.
    Desgraciadament jo també ho he començat a fer. Sabia del seu mestratge però ara assaboriré les seves interpretacions mes del que havia fet fins ara.

    Liked by 2 people

    Respon
  4. José Luis

    Trista notícia em dónes. Ell, amb Leonhardt, va ser el primer en gravar totes les cantates de Bach. Caixetes amb sis CDs cadascuna, Teldec. Després, amb els Youtubes, l’hem vist dirigir, que paga molt la pena. Homenatge de gratitud…

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo recordo els seus vídeos de les òperes de Monteverdi amb Ponnelle, va ser quan el vaig descobrir.
      Per a mi la versió de la Passió segons Sant Mateu gravada per la TELDEC és d’obligada audició un parell de cops a l’any.

      M'agrada

      Respon
  5. Francesc Rius

    Hola,
    El final d’aquest paràgraf (Va dirigir el mediàtic concert de Cap d’Any a Viena l’any…) t’ha quedat en blanc, per descuit suposo. Va dirigir dues vegades, el 2001 i el 2003.

    M'agrada

    Respon
  6. Nikolaus in memoriam

    Segueixo de fa molt temps aquest extraordinari Blog. Sempre me l’he mirat des de la distància, o el que és el mateix: sense participar-hi. La desaparició de Harnoncourt m’ha portat fins a la necessitat de poder desplegar i compartir la següent reflexió. Crec, i accepto d’antuvi que puc estar plenament equivocat, que encara ens faltaran uns anys per adonar-nos de l’extraordinària importància i del pes que el director austríac ha suposat per al món de la interpretació i hermenèutica musicals del segle XX Parafrassejant Barenboim, a propòsit d’una comparació entre Johannes Brahms i Richard Wagner, m’atreviria a dir que, amb el respecte i admiració per altres grans noms de la direcció orquestral, la diferència amb Nikolaus Harnoncourt radica en el fet que sense aquest, la interpretació musical i orquestral no hagués estat el mateix. Lluny de les estèrils polèmiques de la dècada dels vuitanta del segle passat entre detractors i partidaris en l’ús dels intsruments originals (recordo especialment un debat entre Helmuth Rilling i el propi Nikolaus Harnoncourt a propòsit de la interpretació de la Missa en si menor de Bach), la presència de Harnoncourt al capdavant d’orquestres modernes (en el seu moment la Wiener Symphoniker per a Die Schöpfung i Die Jahreszeiten de Haydn o les Simfonies de Mozart amb la Concertgebouw) va suposar, d’alguna forma, un punt i final a les esmentades polèmiques. Més enllà de l’ús o no dels instruments originals, l’interessant era el respecte estilístic, emprar una parla adequada amb els instruments (ja fossin moderns o antics) per al llenguatge de les obres. Potser algú li sonarà excessiu, però resto convençut que sense la tasca i missió de Harnoncourt (i d’altres, com ara un Frans Brüggen) la pròpia interpretació de les obres de Haydn, Mozart, Beethoven en les orquestres modernes no hagués estat com ho és en l’actualitat.

    Crec també que Harnoncourt, a la vegada, ens ha deixat un llegat d’escrits que no tenen desperdici. Les edicions castellanes de El lenguaje musical (Editorial Paidós), El discurso sonoro (Editorial Acantilado) i La música es más que las palabras (Editorial Paidós) són un desafiament majúscul als nostres conceptes i visions del fet musical.

    Em resulta estranyíssim escriure-ho, però em pregunto ja no només cap on s’encamina el món de la música clàssica, sinó també la cultura occidental amb desaparicions com la d’Harnoncourt. En tot cas, però, el munt d’enregistraments, escrits i, sobretot, la continuïtat del propi projecte del Concentus Musicus Wien en el futur són el que ara per ara ens resta quan, com encertadament ha assenyalat el Joaquim, som una mica més orfes. En el món del <> es diu que des de la mort de Enrique Morente y Paco de Lucía, res ha tornat a ser el que era. El futur immediat ens assenyalarà que serà la música sense Nikolaus Harnoncourt.

    Per acabar, només encabir com a colofó un record emotiu per a les nostres figures de Jordi Colomer i Albert Romaní, recentment desapareguts, que tant van contribuir en la difusió de la música realitzada amb criteris històrics. Al cel siguin.

    M'agrada

    Respon
    • Isabel

      Només un apunt per recolzar el comentari anterior. Vaig tenir la oportunitat de colaborar amb jordi Colomer i en pocs dies vaig aprendre un munt. No soc músic i per tant em meravellen moltes coses que entenc només a mitjes; escoltant-lo vaig tenir la sensació de que se m’obria una porta a un nou mon. Harnoncourt va ser un geni segur. Un visionari que a força d’estudi i reflexió va aconseguir una revolució, però la feina de cada dia feta des d’aqui també mereix un record encara que sigui petit.
      El meu homentage més sentit a tots, Harnoncourt, Jordi colomer, Albert Romaní també a Umma Ysamat… i a tants i tantes que son capaços d’oferir aquesta cosa intangible que és una bona interpretació compartida amb complicitat i, sovint, amb moltíssima generositat.
      Moltíssimes gràcies a tots/es per haver viscut!

      M'agrada

      Respon
  8. marcozincone

    Gracias Joaquim! Sin duda el hombre y Maestro merecia todos los recuerdos y homenajes y creo que aquello al que nos has guiado sea de los más sinceros y adecuados.

    M'agrada

    Respon
  9. bocachete

    Llàstima… Diria que la primera notícia que vaig tenir-ne va ser quan fa una pila d’anys van fer, per algun dels dos canals que llavors hi havia de televisió, aquells Monteverdi de Zuric… fascinants. Potser era el conjunt, però tot plegat era tan meravellós… i alguna cosa deuria de tenir a veure el bon Harnoncourt. Segurament, hores d’ara ja està superada la polèmica que l’acompanyà, com a d’altres pioners del moment: en tot cas, només demostraria que va marcar una fita en la interpretació de la música. I, com heu dit, va anar més enllà i va sobrepassar la frontera de la “música antiga”, demostrant-ne la vàlua en altres repertoris. Només per la seva obra amb Bach, juntament amb Leonhardt, mereix un lloc d’honor en els nostres pensaments.
    Diria, però, que només l’he sentit en viu un cop, per casualitat: cap al 1989 o 1990, a Viena, on dirigia Die Zauberflötte, de la que tinc bon record (tot i que, segurament, també pel conjunt i no sabria dir gran cosa de la direcció, que recordo només àgil i enjogassada). No sé si després va estar per aquí a prop, però no vaig arribar a anar-lo a sentir.
    Allí on pari, moltes gràcies!

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo també el vaig conéixer gràcies a aquells vídeos de Zuric, que si no recordo malament els varen passar per la 2 de TVE poc abans o poc després de la Tetralogia de Boulez-Chéreau de Bayreuth, en un moment que els programes de la TVE no eren en texans.

      M'agrada

      Respon
  10. jround

    Què llunyanes semblen ara les polèmiques amb els enemics de la interpretació historicista. Recordo haver llegit algunes, a càrrec de famosos directors mediàtics, ridiculitzant el so dels instruments originals, insistint en que no eren capaços de sostenir una simfonia de Haydn i molt menys una de Beethoven. Harnoncourt (com Leonhardt) va ser un tossut visionari que ens va redescobrir un mon amagat i perdut. Recordo com, fa molts anys, sent jo molt, molt jove, vaig sentir per casualitat a la radio una cantata de Bach a càrrec del Concentus Musicus Wien. Fins llavors només m’havia nodrit de les clàssiques versions de Richter. No exagero si dic que aquell descobriment va ser un dels moments emocionals més inoblidables de la meva melomania. Gràcies per canviar el mon, mestre Harnoncourt!

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari