IN FERNEM LAND

PARSIFAL A ESTOCOLM (Weinius-Dalayman-Mattei-Grümbel;Renes)


Massa sovint oblidem els teatres d’òpera del nord d’Europa i no cal dir que fem mal fet, ja que gasten un nivell artístic envejable i compten amb unes companyies vocals que són d’una solidesa admirable, quasi sempre nodrides només amb veus del país, un país que compte amb 10 milions d’habitants, recordem-ho.

Avui us parlo de la transmissió radiofónica de la representació de l’òpera Parsifal de Richard Wagner, que es va representar el dia 27 de febrer a la Kungliga operan d’Estocolm.

Un Parsifal tot ell integrat per cantants suecs tret del notable Gurnemanz del baix alemany Thorsten Grümbel, un cantant que segurament no trigarà a sovintejar teatres de més relleu, ja que encara està integrat en les companyies alemanes de províncies. El mes de juliol el veurem al Liceu cantant el rol de Sarastro. No és ara per ara aplastufant però garanteix noblesa i una veu de baix, que ves per on ja és molt.

Com sabeu tots els paisos del nord d’Europa i Suècia en particular, han nodrit per a la història a tots els escenaris operístics del món de cantants wagnerians, amb la corda de les sopranos al capdavant, la llista és tan llarga com espectacular, i si les representants del passat eren fastuoses, les del present, amb Theorin (la nostra Theorin) i Stemme (la nostra Stemme) al capdavant, segueixen meravellant al públic per la solidesa i qualitat d’unes veus “gran reserva”.

Per l’edició 2016 de la producció de la darrera òpera wagneriana deguda a Christoph Loy i estrenada al 2013, l’òpera reial sueca ha comptat amb dos dels cantants que varen interpretar la reeixida edició d’aquesta òpera al Metropolitan de New York, és a dir la magnífica mezzosoprano esdevinguda soprano Katarina Dalayman i el baríton Peter Mattei cantant el rol d’Amfortas.

A Estocolm el rol titular va anar a càrrec del tenor Michael Weinius (Estocolm 1 de març de 1971)  que per aquests indrets meridionals hauríem de veure substituint als que acostumen a visitar-nos. No té el “charme” de Kaufmann, és clar, però supera en molt a la gran majoria de tenors que ens fan patir de valent cantant Siegmund, Siegfried,, Parsifal, Lohengrin o Tristan.

Dalayman és una cantant que estimo, és d’aquelles veus nòrdiques càlides i impetuoses que transmeten molt el que canten i que com ja va demostrar al MET, la Kundry li permet explosionar tot el seu temperament dramàtic en una interpretació al límit. La tessitura inclement del segon acte no la resolt de manera brillant, però és una cantant que fa vibrar i que en el teatre resulta molt més acceptable que en les transmissions radiofòniques.

Mattei resultava un Amfortas més convincent al MET (el seu debut en el rol) que no pas només escoltat, mentre que al Klingsor de John Erik Eleby pateix en alguna de les emissions més agudes.

A la primera escoltada no m’ha agradat gens el Titurel de Michael Schmidberger ja que tot i ser un cantant jove sembla seguir la tradició d’atorgar a veus gastades un rol breu però important.

La direcció musical en l’edició del 2016 recau en Lawrence Renes, que alleugereix molt el tempo, sobretot m’ho ha semblat en el primer acte, on l’element místic i pausat deixa pas a una versió més carnal i dramàtica. Mentre que en el segon acte, en tota l’escena de la seducció i el gran duo, Renes sap crear un ambient tens gràcies també a la intensitat de Dalayman, que llueix una veu bella, plena i arrodonida mentre canta en la zona central i greu, però que força de manera desagradable en els exigents i temibles aguts del segon acte.

L’orquestra sueca passa per alguna defallença o manca de concentració, i té alguna contrarietat o manca d’enteniment amb l’escenari, quelcom atribuïble només al mestre Renes, que tampoc acaba de resoldre del tot bé la part coral, amb especial menció al cor de veus blanques, que no està gaire reeixit i les noies flors amb veu de cupletistes.

Us vull deixar escoltar tota l’escena de la seducció fins al final de l’acte segon, on podreu apreciar la solidesa del tenor Weinius i la intensa Dalayman lluitant amb una tessitura a estones massa compromesa per a ella.

El dia d ela transmissió el públic suec es va comportar com els predicaments més ortodoxes de la religió wagneriana manen, i al final del primer acte es va fer el silenci més respectuós. Una tradició que em sembla absurda, la veritat.

Richard Wagner
PARSIFAL

Parsifal: Michael Weinius.
Amfortas: Peter Mattei.
Titurel: Michael Schmidberger.
Gurnemanz: Thorsten Grümbel.
Klingsor: John Erik Eleby.
Kundry; Katarina Dalayman.
Gralriddare: Klas Hedlund – Kristian Flor.
Väpnare: Vivianne Holmberg, Johanna Rudström, Niklas Björling Rygert, Jon Nilsson, Sanna Gibbs, Susann Végh, Sara Olsson, Johanna Rudström, Elsa Ridderstedt.
Altrösten: Katarina Leoson.

Barnkör från Adolf Fredriks musikklasser, Stockholm.

Kungliga hovkapellet.
Kungliga operans kör.

Director musical: Lawrence Renes.

Kungliga operan, Estocolm 27 de febrer de 2016

Potser la lectura de l’apunt no acabi de transmetre allò que destaca per sobre dels aspectes més millorables, però no en tingueu cap dubte que el nivell és excel·lent i mereix una escoltada.

El Parsifal i la seva religiositat és un clàssic de Setmana Santa i aquí a IFL acostuma a treure el nas cada any per aquestes dates aprofitant que els teatre l’acostumen a programar com si fos una passió bachiana més.

Un comentari

  1. Vicent

    Al minut de silenci després d’acabat l’acte I hi havia trampa. Quan el darrer acord s’esfuma el teló continua aixecat i els actors continuen vellugant-se per l’escenari. Fins in tot ens vam demanar si és que era una errada de coordinació escènica. Va ser for,cat i va causar confusió entre el públic que lògicament no aplaudia, ja que la funció continuava sense música ni lletra. En la representació del 5 de mar,c el Gurnemanz mostrava problemes de potència, sent el més.

    M'agrada

Deixa un comentari