Iréne Theorin (Brünnhilde) a Götterdämmerung (Liceu 2015/2016) Foto © A Bofill Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu
No estava previst fer un altre apunt sobre el Götterdämmerung, tot i el fabulós Hagen de König, creia que amb l’apunt del primer dia ja estava tot dit sabent que, com és habitual, a mida que les representacions avancen tot queda més encaixat i amorosit, i per tant la cocció, sinó perfecta, acostuma a millorar molt, però és que ahir en la darrera i apostoflant representació de la darrera jornada de la Tetralogia em van venir tantes coses al cap, que algunes, les més honorables, no em puc resistir a dir-les en veu alta.
Ahir finalment el Liceu feia goig, no estava ple del tot però quasi. Que no s’hagin esgotat les localitats cada dia, diu molt poc del públic operístic en general i dels wagnerians en particular. Ens creiem o ens ho havien dit que n’érem molts més i res de res, perquè la majoria com a mínim n’hem vist dos i això vol dir que si no haguéssim repetit encara hagués estat pitjor.
Fa anys que les coses no es fan bé i el resultat el tenim ara, ja que de manera injusta, una de les millors representacions d’òpera dels darrers anys del Liceu no ha tingut la resposta esperada en 6 “escadusseres” funcions i penso que trigarem a tornar a veure un Götterdämmerung d’aquest nivell.
Al finalitzar ahir la representació i després de la primera tanda de salutacions, quan el mestre Pons va iniciar la seva sortida a dalt de l’escenari per rebre la valoració del públic, aquest va respondre unànimement amb grans mostres d’aprovació, amb aplaudiments molt intensos i una cridòria de bravos com feia temps que no s’escoltaven per a un director d’orquestra. És el just reconeixement a una feina molt difícil i complicada, injustament protestada fins aquesta temporada. Algú se l’ha d’envainar i reconèixer la injusticia comesa amb el mestre Pons, perquè ben mirat entre aquest Götterdämmerung triomfant i aquell Rheingold protestat no hi ha tanta diferència de concepte, sí de resultats, però el concepte clar, transparent i líric és el mateix. Aleshores li deien que no tenia idea de dirigir Wagner. L’únic que ha començat a canviar i no és poc, és la resposta de l’orquestra, per tant el treball fet fins ara per intentar que aquesta nitidesa sonora fos possible en una orquestra acostumada a treballar pel boc gros, ha començat a donar fruits. Estem a les basseroles però està clar quin és el camí per fer, que no refer. L’orquestra de qualitat que el mestre Pons va posar com a objectiu principal quan el va fitxar a cop de talonari l’anterior director general, està començant a donar fruits molt més tard del que s’havia previst, no pas per culpa seva, però sense recursos és impossible deixar-ho tot en mans de l’obra miraculosa de Santa Cecília.
Més enllà del rodatge assolit amb les cinc funcions prèvies a la d’ahir dissabte 19 de març i sense les mateixes pífies que el primer dia, però amb unes altres, totes venials tenint en compte l’evident implicació dels músics de l’orquestra en el que potser és el repte més gran de la temporada 2015/2016, no hi ha dubte que la recerca d’un so distingit, un equilibri, una nitidesa i una tensió, han donat els seus fruits i han demostrat als bocamolls, que les seves continues protestes i desqualificacions eren injustes i fruit de qüestions extramusicals que no m’importen i per tant, que de la nit al dia, sense recursos i comptant amb quasi la mateixa plantilla de músics, era impossible obtenir resultats immediats. Només la constància i la paciència acompanyades del coneixement i la professionalitat podien fer possible un acabament del Ring com aquest. Si el projecte hagués continuat com estava previst, l’any vinent haguéssim gaudit d’un Ring sencer notabilíssim.
Esperem que el projecte pugui seguir sense pauses i entrebancs, ja que és imprescindible incorporar músics nous i moure una mica el “establishment” per estimular els resultats. Cap director musical de la casa havia aconseguit fins ara fer sonar l’orquestra com ahir sonava amb Josep Pons, amb errades i amb molt per fer, moltíssim, però caram quina il·lusió feia escoltar-la i quina emoció van saber transmetre en els grans moments, especialment al final, tots sota la protecció de Santa Iréne Theorin.
I és que el cas de la soprano sueca és de reclinatori, altar major i missal amb fulls de fil d’or. Hi han sopranos que canten Wagner i sopranos wagnerianes, de la mateixa manera que hi ha sopranos que canten fins i tot bé, i altres (no gaires) que a més a més interpreten el que canten, pero és que finalment n’hi ha poques que transmeten i emocionen. Doncs bé Theorin és una cantant wagneriana, que canta molt bé, transmet i emociona, per tant estem davant d’una fora de sèrie, d’una cantant no especula perquè des del primer moment que trepitja l’escenari ja és Brünnhilde, fins i tot abans de cantar, i quan ho fa ho dóna tot i per fer-ho utilitza els recursos apostoflants que té, i els utilitza tan bé que és normal que el teatre s’ensorri després del “Starke schaite” més colpidor que es pugui escoltar avui en dia i un dels més meravellosos que jo hagi escoltat mai.
foto extreta del compte de Twitter Barcelona Clasica
La pluja de paperets de colors amb missatges d’estima quan va sortir a saludar sola amb tota la companyia al seu darrera, és la prova liceista, ben fefaent, que ja tenim una nova reina al teatre, i és que s’ha guanyat la corona amb escreix. La seva Brünnhilde a Götterdämmerung és quelcom que romandrà en la memòria de tots els que hem assistit a aquestes representacions i que citarem sovint en un futur. Se’m fa difícil pensar qui li podrà robar el títol de millor cantant de la temporada 2015/2016.
El Hagen del senyor Hans-Peter König és esplèndid, tot i que per a mi té un handicap, la veu és tan bonica que costa creure’l terroríficament malèfic, costa que faci por, i un bon Hagen ha de fer molta por (Salminen en feia, Halvarson també i no cal dir el mític Greindl). Tret d’aquest “irrellevant” matis, escoltar un Hagen que canta i no crida, que no fixa i no baladreja, ni borda quan crida als vassalls, és un prodigi miraculós. Sensacional.
La resta si fa o no fa, com el primer dia, tret que Ryan ahir va estar menys malament, que no té res a veure en estar millor. El tenor Ryan, i no és mania, té veu de Mime, i un cantant que té veu de Mime, fins i tot quan no desafina, no pot fer mai Siegfried. És una qüestió d’honor i dignitat, i emparellant-lo amb la “santa”, el resultat és encara més sagnant. No cal dir que l’excusa de que actualment no hi ha tenors per cantar Siegfried sigui acceptable, perquè no s’ajusta a la veritat, ja que tenors que cantin Siegfried amb veu més aproximada al que ha de ser Siegfried si que n’hi ha, i que no desafinin tant com Ryan, també. El que avui en dia no hi ha són Melchior’s, Lorenz’s, Treptow’s o Svalhom’s, però “Sigfridets” sí, i Ryan per a mi mai pot ser un heroi wagnerià, mai, un nibelung condemnat a la foscor sí.
Una altra reflexió ha de ser per la màgia de Carsen i sobretot per l’incommensurable disseny de llums de Manfred Voss, capaç de crear tot un món visual fascinant. Sense cap mena de dubte sense ell Carsen no aconseguiria impactar tant.
Segurament aquesta Tetralogia vista en una lògica i desitjable continuïtat evidenciaria unes mancances que amb la distància de quatre anys des del pròleg a la representació de la darrera jornada, passen més desapercebudes. Però hi ha un abandonament clamorós d’aquell al·legat ecologista amb un Rhin post-industrial, contemporani i contaminat, a favor d’una aturada final en la referència al Tercer Reich, tan vistós con antagònic amb la contaminació del segle XXI.
A part de la corda de les Nornes, alguna seqüència de la narració s’ha trencat, però malgrat aquestes coses segurament més importants del que semblen, el Ring segons Carsen em reforça la confiança amb els directors d’escena operístics, ja que ell sempre té coses a dir, i per dir-les utilitza el teatre, mai l’enginyeria, i quan les diu bé, com és el cas, emociona. Quin mag de l’escena i el teatre en majúscules és capaç d’acabar el Ring com l’acaba ell, amb una solució tan allunyada de l’espectacularitat gratuita i tan plena de sentit teatral i d’emotivitat?
La darrera reflexió és per els propietaris dels mòbils que van sonar durant la representació i també molt especialment dirigida al senyor que he patit jo i tots els que estàvem al seu voltat durant tota la representació, ja que va decidir assistir al teatre quan allò més sensat hagués estat quedar-se a casa seva o en tot cas si volia sortir al carrer, hauria d’haver-ho fet per anar a urgències a tractar-se una tos persistent i impertinent que jo crec que s’hauria de vigilar. A tots ells només els volia dir que la meva intenció era maleir-los en públic i amb veu tan alta i molesta com l’enuig que van causar ells/elles, però com que la “santa” i el públic respectuós no s’ho mereixien, he decidit deixar-ho escrit al blog i segurament ho llegiran més persones que els que ho haguessin escoltat amb claredat ahir al Liceu.
Trigarem a oblidar aquest Götterdämmerung, gràcies Joan.
IN FERNEM LAND 
Jo “només” he pogut assistir a dues de les representacions (la segona i la penúltima), cap d’elles amb el teatre ple. Estic d’acord que han estat unes representacions per recordar.
Lo dels mòbils als teatres i sales de concerts és “per fer-s’ho mirar” francament.
M'agradaM'agrada
Jo les hagués volgut veure totes
M'agradaM'agrada
Mòbils, comentaris i estosecs persistents, falta de civisme i ètica. Evidentment que si no estàs en condicions d’assistir a una representació no s’hi ha d’assistir. Per un costat, es tracta d’una flagrant falta d’educació però d’altra banda caldria que s’articulès algún mecanisme de control de l’incivisme, cclar que això és d’allò més difícil ateses les circumstàncies.
Fantàstic apunt i brillantíssimes reflexions.
M'agradaM'agrada
Hom suposa que una persona sensible capaç de gaudir amb una òpera no serà tan egoista de molestar als veïns amb la seva tos histèrica, però està clar que la suposició no és del tot “encertada”.
M'agradaM'agrada
M’has fet enveja de no haver pogut assistir a cap altre representació.
Esperem tardar a tenir una altra sessió d’aquest nivell…
M'agradaM'agrada
No serà fàcil
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig ser el dia de l’estrena i ahir vaig repetir, atreta per aquesta irresistible Brünhilde que el primer dia em va captivar i ahir em va acabar d’embruixar per sempre, amb la imprescindible complicitat de l’orquestra . Un embruix que es desfeia cruelment cada cop que el senyor Ryan obria la boca…. Encara tinc al cap l’escena final, segur que l’emoció que ens va provocar ens acompanyarà molt de temps
M'agradaM'agrada
Els mateixos dies que jo, el primer i el darrer.
Els cantants com Theorin deixen empremta per sempre més i aquesta Brünnhilde no s’oblidarà, ella ha estat el catalitzador apoteòsic d’unes representacions memorables.
M'agradaM'agrada
Joaquim, tot el meu suport al mestre Pons. La veritat quan ell es posa al davant de l’orquestra la fa sonar molt bé. Tan de bo el seu projecte tingui la continuïtat necessària i pugui arribar al final i puguem gaudir d’una orquestra de primer nivell. Aixo sempre ajudara a que les funcions aixequin el nivell.
Per cert, canviant de tema completament, he rebut una enquesta del Liceu sobre què em va semblar el Written on Skin. Evidentment la vaig contestar! Això sera recurrent en tots els espectacles? Si es així, ja cal que ens apliquem tots a respondre-les, per a fer-los saber el que agrada al public i el que no, no nomes a traves del blog si no directament a ells!! Llàstima que no ho van posar en marxa per a aquest Gotterdammerung.
Bon diumenge!
PS: La Sra. Theorin ens ha convertit a tots en Siegfrieds enamorats de la seva Brunhilde!! Sort que les noves tecnologies fan que per mes i mes que escoltis el seu Starke Scheite no es ratlli el disc ,-)
M'agradaM'agrada
Caldrà saber si l’enquesta l’ha rebut tothom o només eld assistents.
Jo crec que no he l’he rebuda i vsig comprar dues entrades.
És clar que només cal que entrin a IFL per saber el que penso
M'agradaM'agrada
Ep! Avui he rebut l’enquesta del Gotterdamerung (tenia entrades pel dia 7) a veure si ara van arribant a tothom i fem els clicks pertinents per que si no sempre podran dir que els abonats no han opinat i per tant han fet el que han volgut. Com a minim que no els deixem aquesta sortida.
JordiP
M'agradaM'agrada
J al’he contestat, i la de Written també. 😉
M'agradaM'agrada
Tens raó, no ha estat ple mai, i molts hem anat 2 vegades. El wagnerianisme de BCN perd gas.
Encara que fa anys la gent deseaparexia a mitja funció i al final es veien molts llocs vuits, ara ja acabem tots.
Respecte al telèfons i la tos, un cop que jo vaig estar indignat com tu ara, em vas dir que era una batalla perduda. Jo tenia una parella al costat que van comentar totes “les jugades” com sinfossin al “centre parroquial,,’
Les butlletes semben obra dels Gruberovo’s que fa un temps que son orfes pobrets, però doneu-me bulletes de la nòrdica que jo també en vull tirar
(M’en he guardat una de record, no sé si enmarcarla)
M'agradaM'agrada
És que és una batalla perduda. Dissabte vaig perdre yots esperança en no tenir pebrots per dir-li wue abandonés la sala. Han guanyat!
M'agradaM'agrada
Saps allò de que si un policia intenta atrapar a un delinquent més val que vegili no li facin la traveta amb ell, oi? I més val que ho faci amb molta educació i cortesia, que sinó als editorials del dia següent ja sabem qui serà el dolent, oi? Doncs això em va passar no fa pas massa al Liceu amb un senyor o senyora que estossegava contínuament i sense miraments com si estigués al sofà de casa seva. Bé, jo diria que molta gent civilitzada no ho fa d’aquella manera ni al sofà, però en fi. Tan sols sugerir l’utilització d’un mocador o de la mateixa mà per apaivagar l’ostentós so i em va valdra un “calla’t la boca” provinent de les fosques d’altres butaques. I les pantelletes? Però si hi ha gent que mira el correu mentres sona la música! Doncs molesten molt, ho sabeu? Molesta molt tenir, encara que sigui a distàncies, el llum de les pantelletes, i irrita sobremanera que hi hagi gent escarxofada a la butaca revisant el correu o llegint noticies o ves a saber qué quan ja ha començat la funció.
He anat tres vegades i la satisfacció a la sortida ha anat in crescendo. Un grandiós final de la tetralogia wagneriana.
M'agradaM'agrada
Aquesta por a la recriminació és el que em va fer aguantar-me les quasi 5 hores, perquè signes silenciosos d’enuig en vaig llençar a dojo i no van tenir cap efecte, ni un mocador per amortir els estossecs,
M'agradaM'agrada
El mestre Pons ha estat molt valent d’enfrontar-se a una obra com aquest i se n’ha sortit prou bé, és molt de lloar, i la producció és molt digna i molt coherent, crec que em estat afortunats, Joaquim, i que tardarem a viure unes sensacions com les d’ahir al vespre. Solament haguès agraït, a part de móbils i estosecs, que el públic s’esperés uns segons entre la darrera nota i el bravo, de vegades cal una mica de silenci per tornar a la realitat. Per lo de més, totalment d’acord, i la Iréne una Santa, efectivament.
M'agradaM'agrada
Si demanem que apaguin els mòbils o que surtin de la sala davant un atac de tos, esperar uns segons a aplaudir és pura ciència ficció
M'agradaM'agrada
Indescriptible tota l’emoció causada per aquest Götterdammerung, el duo entre Waltraute i Brunilda, la marxa fúnebre i el comiat de Brunilda em costaran moltíssim d’oblidar. Després de totes les decepcions d’aquesta temporada, ahir va ser un dia per tornar a creure que anar a l’òpera val la pena.
Pel que fa als estossecs, mòbils no silenciats i pantalles enceses comparteixo les vostres queixes.
Va ser tot un luxe tenir-te al darrera, Joaquim, i així anar comentant la jugada un cop acabat cada acte.
M'agradaM'agrada
Va ser una nit esplèndida i les nostres cares eren el reflex d’una satisfacció compartida per tot un teatre entusiasmat
M'agradaM'agrada
Ai Joaquim. Va ser tot plegat com un somni. Vaig acabar absolutament hipnotitzat. No afegiré res més a tot allò que ja heu dit. Sobre el tema dels estossecs, jo he anat vàries vegades al Liceu costipadíssim i a mi mai m’ha escoltat ningú. Jo crec que hi ha gent que ho fa a propòsit. Cal aclarir-se la gola sonorament cada dos per tres? No. Et pot venir un atac de tos, però no crec que sigui el cas de cap dels que vam escoltar ahir. Els mòbils sense comentaris… Espero que algun dia posin algun aparell que elimini la cobertura dins el teatre… Però hi van haver moments tan màgics d’un silenci sepulcral, com mai havia escoltat al Liceu. Serà una funció que recordaré tota la vida.
Gràcies pel temps que em vas dedicar a les escales!
M'agradaM'agrada
Sempre és un plaer compartir estones amb vosaltres i si són en una nit com la de dissabte encara molt més.
M'agradaM'agrada
De largo este CREPUSCULO, lo más completo y mejor espectáculo de esta temporada y de varias temporadas atrás.
Esperemos que los rectores del Liceu, tomen nota y se den cuenta que lo importante es la calidad ( voces y músicos ) y la profesionalidad
M'agradaM'agrada
Los gestores del Liceutienen muy claro lo que quieren y si el título es deficitario…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de marzo 2016 | Beckmesser
Joan?
Suposo que volies dir Josep, doncs és ell qui ha fet sonar la orquestra com ho va fer.
O potser Roger que és el que ha permès recuperar le finances del teatre i poder invertir en la orquestra i pagar els cantants.
O potser Christina per haver gestionat, defès i mantingut un Gotterdammerung deficitari.
O potser Agustí per haver generat els ingressos necessaris per fer sostenible un Wagner sense massa wagnerians.
O potser Carsen i Voss per haver proposat una brillant posada en escena.
O potser Xavier per haver dirigit a la perfecció un equip tècnic de primera en una posada en escena molt complexa.
O potser Joan per haver permès que molta gent sense recursos o en risc d’exclusió pogués veure aquesta meravella.
O potser…. tants i tants altres que han lluitat de valent perquè molts poguem gaudir d’aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Encara controlo Ducadimantova, he dit Joan perquè volia dir JOAN.
Al mestre Pons crec que ha quedat ben clar la meva admiració, de fet aquest apunt es deu en gran part per la seva direcció.
La resta de la teva llista em sembla francament fora de lloc, i en alguns casos els agraïments que pretens que faci em fan petar de riure i el motiu que ens esmentes encara més.
Quan parles de deficitari a què et refereixes. No hi ha òperes deficitàries, ja ho hauries de saber i si no ho saps és que tens un gravíssim problema. Resulta que els grans èxits de la temporada seran tots deficitàries, TOTS. El que no ens podem permetre és un projecte deficitari, una tempoarda deficitària, una directiva deficitària, una orquestra i un cor deficitaris, no les òperes.
Wagner mai serà sostenible, no posis tantes medalles perquè tot el que dius és el que ha de fer l’equip i només quan aquest equip faci coses extraordinàries li donaré les gràcies, començant per la senyora Scheppelmann, mentrestant deixem agrair a qui em sembla que haig d’agrair, que durant quinze dies el Liceu hagi semblat un teatre de primera.
M'agradaM'agrada
Quan fa 4 anys me vares fer re-escoltar el Rheingold per que m’adonés de la bona música que s’havia fet, a pesar de deficiències orquestrals i que tothom criticava, no podia imaginar l’excel·lència a que arribaria el Gotterdammerung.
¡En saps molt! i tinc molt a aprendre.
M'agradaM'agrada
La bona feina sempre acaba tenint els seus resultats. En aquell moment inicial on ja s’intuïen els trets generals del que seria la idea del que pretenia Josep Pons, era absolutament injust protestar-lo, ell ha guanyat i me n’alegro, perquè el que jo vull és que l’orquestra del Liceu millori i és obvi que la tasca contra corrent del mestre Pons, ho està fent possible.
M'agradaM'agrada