N’hem d’aprendre molt encara per poder lluir el títol de públic coneixedor, culte i educat, no és cap novetat i és un tema recurrent, però és que ahir Marc Minkowski es va encaparrar en fer una sessió didàctica també amb el públic, i aprofitant un programa estrany que substituïa el prèviament anunciat en la presentació de la temporada 2015/2016, va voler dirigir el què, el com i el quan havíem d’aplaudir, lligant de manera poc habitual les tres obres que integraven la primera part: Adagio i rondo en Do per a harmònica de vidre, flauta, oboè, viola i violoncel; l’ària de Pamina “Ach, ich fühl’s” i el concert per a clarinet i orquestra, i a la segona part l’obertura de La clemenza di Tito i el Requiem en Re menor, totes de Wolfgang Amadeus Mozart, sota el títol del “Testament de Mozart”.
Minkowski en acabar cada obra mantenia els braços visiblement en alt per tal de que el públic respectés aquesta unitat que ell pretenia donar a les darreres obres escrites pel genial Mozart, i mentre en la primera part ho va aconseguir malgrat algun intent tímid d’aplaudir, en la segona i després del Rèquiem, que és veritat que no hi havia res més anunciat en el programa, no ho va aconseguir. De res va servir que es mantingués de manera ostensible amb els braços crucificats davant del públic esperant que fins i tot els més curts de vista s’adonessin del gest i respectessin el silenci que ell volia imposar, amb la intenció de crear un moment de reflexió abans d’iniciar el motet “Ave verum corpus”, de res, ja que els més inquiets, els més savis, els més incontinents i els més poc educats que es trobaven a la sala, van començar a aplaudir sense voler veure que el mestre continuava amb els braços enlaire. Tota la màgia que ell pretenia crear amb la transició a la xiuxiuejant interpretació del motet, se’n va anar a norris. Quan els incontinents es van adonar que el vessament de la seva incontinencia ho havia empastifat tot, ja era massa tard. Si els que ahir omplíem el Palau érem una representació transversal de la societat catalana, ho tenim pelut per aconseguir qualsevol cosa.
Pel que fa a la vessant musical el concert d’ahir va tenir dos nivells molt diferenciats, el estrictament instrumental i el vocal. El primer a càrrec dels fabulosos “Les Musiciens du Louvre” va assolir un nivell excel·lent, ja que la formació que lidera Minkowski ja no ha de demostrar res a ningú, sobretot en aquest repertori, i ahir una vegada més van assolir un grau de categoria, conjunció, equilibri, sensibilitat i força, extraordinaris. Resulta admirable i alhora colpidor veure com responen a les exigències extremes de tensió, de dinàmiques i de intensitat que els hi demana Minkowski, i mentre són capaços d’acompanyar amb una delicadesa etèria i transparent el deliciós concert per a clarinet, també poden fer saltar guspires de dramatisme i tensió en un Dies Irae del Rèquiem, absolutament temible i inquietant. Una resposta tan versàtil i dúctil, amb tanta categoria i tanta precisió, no es pot dur a terme sense una orquestra i uns músics absolutament extraordinaris, i està clar que “Les Musiciens du Louvre” ho són i ahir sortosament per a gaudi dels que assistíem a l’esdeveniment, ho varen tornar a demostrar, amb una entrega i una passió altament contagiosa i gratificant. Bravo!
Crec personalment que el Palau no és l’auditori més idoni per fer sonar l’harmònica de vidre, deliciosament tocada per Thomas Bloch, i per tant l’obra inicial, més enllà de la curiositat i l’exotisme que representa programar-la, en a mi no em va satisfer gens. Tampoc vaig trobar gaire encertat incloure la deliciosa ària de Pamina de Die Zauberflöte, sobretot perquè la soprano Chiara Skerath tampoc era mereixedora de tal honor. Hagués estat més adient deixar-la només com a solista del Rèquiem en mig de la discreció del quartet, ja que l’ària com sempre succeeix en Mozart, posa amb la seva claredat i delicadesa, al descobert totes les carències que pugui tenir la soprano que l’interpreta, ja sigui com va ser el cas, de manca de fiato o de la manca del control sonor en l’emissió, a estones abrupte i poc refinada, sense fer flotar el so, sense que la delicada línea melòdica vocal s’enlairés per sobre del deliciós aciompanyament orquestral.
Només en el concert per a clarinet que tancava la primera part es va assolir un nivell òptim, tant per l’acompanyament preciós de l’orquestra com per la interpretació del clarinetista Nicolas Baldeyrou, virtuosa i sensible.
Després d’una enèrgica obertura de “La clemenza di Tito”, on Minkowski va crear una tensió expectant molt interessant, sense solució de continuïtat es va iniciar l’enigmàtica i trista introducció del famós Rèquiem. El director francès extrau de la partitura una visió molt dramàtica i quasi diria que teatral de la missa de difunts, amb unes dinàmiques exagerades i extremes que creen tensions i contrasts molt interessants, seguits amb precisió per l’orquestra però ai las! no pas pel cor, que malauradament no eren els de la formació de Grenoble, sinó el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
El cor que va rebre Josep Vila i Casañas de Jordi Casas Bayer, i el que ell entregarà a Simon Halsey no tenen res a veure. Algú haurà de valorar i analitzar el que ha succeït amb aquesta formació coral que tenia un nivell molt prometedor i que havia ofert concerts magnífics, amb el que tenim a hores d’ara, en un estat si més no preocupant.
És obvi que el programa inicialment previst que incloïa també en la primera part una obra coral, no es podia portar a terme amb un cor que se les va veure i desitjar per seguir les diabòliques exigències del mestre Minkowski, i que en un parell d’ocasions van estar a punt del naufragi. Potser també faltaven assaigs, però tal i com està avui el Cor de Cambra, no pot figurar com a protagonista d’un concert d’aquesta categoria i amb una orquestra i director d’un nivell molt superior al que ells poden oferir.
Hi ha un desequilibri evident entre les cordes. El homes sonen més equilibrats, tot i que la corda de tenors va patir en algun moment extrem, però les cordes femenines són les que van patir més l’extrema exigència d’una versió molt intensa. Mentre les sopranos arribaven més que justes a la zona més aguda, amb una emissió descarnada i a estones cridada a cops de forçar la intensitat sense aconseguir un so homogeni i arrodonit, les mezzosopranos resultaven quasi ofegades. amb la qual cosa el desequilibri posava en perill el conjunt. En una obra mozartiana on tot ha de ser equilibri i perfecció.
En els moments més fugats i amb un cant més florit, el conjunt patia de manca de claredat i el cant d’agilitat semblava atropellat. De manera massa notòria es van poder percebre dos moments de risc, que van deslluir la intensa i personal versió d’aquest Requiem tan humà en mans del director francès i que tan sovint s’ha endolcit en excés. En aquest sentit Minkowski juga fort, però és clar, si no té al mateix nivell de qualitat tots els elements a disposició, és impossible que el resultat acabi sent l’esperat. Una veritable llàstima.
El quartet solista, tret de la mezzosoprano Helena Rasker, no es distingia per unes veus especialment boniques, ans al contrari, ni segurament per ser un prodigi excels del cant mozartià, però es van conjuntar bé i varen seguir amb precisió la versió extrema amb la que Minkowski els portava. Potser millor el tenor Yann Beuron, malgrat una veu poc refinada i excessivament estentòria, que el baix Yorck-Felix Speer, d’una contundència poc controlada. Tot i així, podria dir que van complir, malgrat que no me’n puc estar de dir que un quartet solista, aquest si, de casa, era possible i atorgant al conjunt més solvència i distinció. Em venen uns quants noms al cap sense pensar-hi gaire.
Aquest era un concert esperat que si no hagués estat per la imposició si o si, de comptar amb els cors de la casa per assumir les responsabilitats de la temporada, sense tenir encara el nivell necessari, hagués pogut acabar sent un concert inoblidable.
En qualsevol cas gràcies Marga per convidar-me, l’experiència Minkowski/Mozart paga la pena.
IN FERNEM LAND 
Mira-ho pel costat positiu. Si no van esclatar en “Bravos” després del “Lacrimosa” pots donar-te per “content”. Sí, veritablement, això que amb encert anomenes “incontinència” esdevé un fenòmen digne d’estudi antropològic. Tal vegada en el subconscient dels incontinguts deu d’haver-hi unes ganes terribles de cridar l’atenció i/o de desfogar les llargues i “inhumanes” estones a les quals se’ls obliga a estar calladets. No sé fins a quin punt no es podria parlar de simdromes col-lectius d’hiperactivitat… O tal vegada l’explicació sigui més senzilla i s’actuï per pur mimetisme amb el fútbol o els concerts de Rock and Roll. Estaria bé fere alguna mena d’enquesta per esbrinar les causes d’aquest complexe fenòmen social/individual.
M'agradaM'agrada
Seria senzill i fins i tot bonic, pensar que en els llargs segons en silenci que haurien de seguir segons quines interpretacions hi ha tanta emoció i tanta música com el que hi ha escrit abans de la doble barra vertical que clou el darrer compàs.
Suposo que al darrere de les ganes imperioses d’aplaudir hi deu haver alguna cosa, fins i tot bona.
M'agradaM'agrada
Recordo que a l*Orfeu de Monteverdi del Liceu anterior a l’incendi (el de la fatalitat) el Mestre Savall va adrec,ar-se al públic dient que la partitura que interpretarien contenia grans sons, petits sons i fins i tot, silencis i que tots ells s’havien d’escoltar, per la qual cosa demanava la col-laboració del públic a l’efecte d’evitar estosecs i d’altres interferències acústiques anàlogues. Recordo malauradament, malgrat la petició del Mestre, els carraspeigs indecents de l’honrat ciutadà que tenia al costat durant la interpretació dels sols d’arpa barroca al “Posente Spirto”.
M'agradaM'agrada
Al que es fa notar sense miraments ja li poden fer prèdiques que fins i tot se sentirà ofès. No hi ha res a fer Vincent. Malauradament patim i patirem desaprensius en el “Posente Spirito” i quan més excelses les pàgines com aquesta més els patirem. Com em va dir un dia el Joaquim: batalla perduda.
M'agradaM'agrada
Aquell dia tenia un dia lúcid
M'agradaM'agrada
Caldria pensar en algun mètode imaginatiu d’autodefensa. Si la humanitat ha enviat naus a Mart, hauríem de trobar-ne un. Meditem-hi…
M'agradaM'agrada
Recordo un enfrontament de Savall amb el públic o per dir-ho millor, amb la mala educació del públic.
M'agradaM'agrada
Em sembla que vam veure un concert diferent…..
He llegit la critica un parell de vegades per intentar copsar més matissos sobre els comentaris fets, i arribo a la conclusió que tan severa critica va més enllà del concert d’ahir.
Els comentaris sobre el Cor de Cambra em semblen que estan molt distorsionats per altres criteris que els musicals vists i sentits ahir.
Segueixo la trajectòria d’aquest Cor desde fa anys i negar la evolució experimentada en el ultims anys, sota la nova direcció, se’m fa tant dificil de’entendre per lo evident, que si totes les altres percepcions sobre el concert esta fetes i vistes des de’l mateix angle de visió, em temo que descalifiquen i invaliden els comentaris fets sobre el mateix, que repeteixo de nou, destil.len un efluvis tòxics tant pel qui les emet, com pels destinataris, components del Cor, que no es mereixen ni de lluny la esbiajada critica perpetrada en aquest blog.
Felicitats a Les Musiciens du Louvre i felicitats al Cor de Cambra del Palau !
M'agradaM'agrada
Hola Albert, segur que varem escoltar, més que veure, un concert diferent, d’altre manera no discreparíem.
Les percepcions del concert estan fetes exclusivament sota la meva i única percepció, no crec que hi hagi efluvis de cap mena, i menys tòxics. Només cal valorar el que s’escolta sense tenir lligams subjectius.
Per a mi actualment el Cor de Cambra és el millor cor dels que disposa l’entorn de l’Orfeó Català, quelcom que no vol dir que estigui a prop del nivell del RIAS, el Monteverdi, el Schoenberg, el Latviat… cors professionals dignes del nivell dels concerts que vol oferir Palau 100.
Sincerament crec que el Cor de Cambra del Palau no està a aquest nivell i això que en època del mestre Cases semblava possible, no ho que ho fes ell, però si que deixes la base per tal de que un director capaç ho fes possible. No ha succeït i jo crec que no només per un evident tema pressupostari.
Per altre part passar per alt els problemes que va tenir ahir el Cor de Cambra em sembla que no beneficia gens la millora que tots esperem que es produeixi.
Gràcies per comentar i enriquir l’opinió, que encara que sigui discrepant és necessària.
M'agradaM'agrada
Jo vull puntualitzar que segons on estàs assegut no es veu res de la gestualitat del director. Jo no el puc veure i per tant em vaig imaginar que volia donar continuitat a totes les obres per la manera en com entraven i sortien aquells dels intèrprets que podia veure. No vaig aplaudir per prudència i intuició, però no es pot demanar que la gent respongui a les indicacions gestuals del director amb tantes zones sense visió, o com a mínim, visió molt parcial. En canvi si que es pot demanar que la gent s’estigui callada i deixi de tossir…!!!
Per altra banda vaig trobar que en general va ser tot una mica “pla”. Per mi va faltar intensitat i emoció, excepte en l’obertura de la Clemenza que vaig trobar extraordinàira. El cor correcte però patint, vaig tenir la sensació que s’ofegava en algun punt.
M'agradaM'agrada
Tens raó Isabel, hi ha moltes entrades cegues, però només deixam puntualitzar una cosa. Hi ha vegades que quan perceps un silenci intentar allargar-lo una mica pot millorar el resultat final, sembla una estupidesa però és així. Hi ha proves evidents que han donat la volta al món, participar en fer-ho possible és fins i tot emocionant. Que hi hagi persones que encara no s’han adonat de tot plegat és si més no, trist.
L’exemple més excels en la mateixa obra:
M'agradaM'agrada
Una magnífica lliçó la del mestre Abbado….i quina exquisida sensibilitat la del públic. Això és allò que en diuen….Edu…..educació?
M'agradaM'agrada
Abbado va ser un gran mestre
M'agradaM'agrada
Si, terriblement emocionant, semba que sabia que no li quedava massa temps mes, per desgracia nostra.
M'agradaM'agrada
Suposo que ningú voldrà assumir el risc d’incorrecció política, però si als programes de mà o a unes fulles a part es fes una petita guia d’urbanitat als auditoris, algú se’n’assabentaria de què ha d’esperar sempre la baixada de braços del director per aplaudir. I de pas, de què un mòbil encès, com portar el ritme ostensiblement, encara que no fa soroll, pot destrossar el concert al veí.
M'agradaM'agrada
Més val això que dius que no pas la situació vergonyant viscuda ahir.
M'agradaM'agrada
El tema del comportament del públic en un concert sempre és problemàtic. Jo, amb el temps, m’he tornat més tolerant amb els aplaudiments fora de lloc però, per contra, més intransigent amb la manca de respecte que suposen els estossecs exagerats, sorollets diversos, etc. Em va sorprendre gratament que durant tot el concert es respectés el silenci que Minkowski va imposar (d’una manera gratuïta, tot s’ha de dir) entre les peces, però demanar que al final del Rèquiem la gent s’estigués quieta ja era massa (sobre tot quan no hi havia avis de que s’interpretés a continuació l’Ave Verum). El que em va emprenyar va ser, com és habitual, la frisança d’alguns per desbravar-se sense respectar els segons de silenci que una obra com el Rèquiem demana. Jo també parlaria d’una síndrome de hiperactivitat i neguit col•lectiu.
Per altra banda, molt d’acord amb els teus comentaris. Minkowski no va defraudar amb la seva interpretació, especialment a la segona part: dramatisme i passió (brutal Dies Irae, emocionant Lacrimosa); i el cor…doncs evidentment no va acabar d’estar a l’alçada del que podria esperar-se, malgrat crec que globalment van complir prou bé. Sembla una mica injust criticar-lo per que, al menys per a mi, poques coses són més meritòries que dedicar-se com fan ells a la musica, però… ¿Què és necessita per tenir una formació com, per exemple, el RIAS Kammerchor? ¿Es només una qüestió de finançament?
M'agradaM'agrada
A la primera part es va respectar perquè ningú sabia ben bé si s’havia acabat la primera obra, però després de l’ària ja hi va haver el primer intent.
La desconcertant obertura abans del Requiem i el corresponent silenci, certament va ser respectat, però l’ostentació del gest en acabar l’obra coral no va ser respectat senzillament perquè com ja és habitual, hi ha gent que té ganes d’anar ràpid als pàrquings i ser el primer de la cua.
La pregunta que ens fas al final és interessant i molt important. No només fan falta diners, que segur que també, però no en tinc cap dubte que un director capaç és imprescindible.
M'agradaM'agrada
Minkowski va voler fer un concert amb obres (totes elles sense solució de continuitat per reforçar el caire temàtic amb que les plantajava) més enllà del K.600, o sigui, del Mozart més madur i l’experiment no em va satisfer. Sobre tot per les obres escollides. Primera part anodina, amb la curiositat un tant exòtica que oferia l’hamònica de vidre i l’excels adagi del concert per a clarinet com a únics moments d’interés. Ni em va encaixar la continuitat de les obres ni encara no sé que hi pinta Pamina en el seu meravellós lament al silenci de Tamino. Hi han àries i àries, i algunes d’elles, com aquesta, extretes del seu context no apaivaga la seva imprompta excelsa, però si li treu emoció. A la segona part no entenc que hi pinta l’obertura de La Clemenza fent d’obertura del Rèquiem. Jo crec que el Rèquiem mozartià no necessita res abans ni desprès. Un Rèquiem que va sonar pel estrident en alguns moments, però colpidor en tota la seva extensió, i amb el temparament habitual de Minkowski, donant-li un dramatisme que em va agradar molt. Tot el contrari de l’Ave Verum, al que li fa faltar cos orquestral i coral, amb una interpretació instrumental minimalista que em va xocar i privar de l’emoció que aquesta sublim pàgina mozartiana sempre em produeix. Fa poc la vaig escoltar en un bis al Monteverdi/English Baroque/Gardiner a l’Auditori desprès de la Missa en Do Menor i francament va ser un altra cosa.
M'agradaM'agrada
El programa era un despropòsit, però Minkowski ho podia fer possible, no se’n va sortir del tot, perquè no copmptava amb els millors ingredients per cuinar els plats.
Ell i Les Musiciens no eren suficient per fer-ho possible.
Possiblement el quartet solista del Requiem no cal que estigui format per els millors cantants mozartians del moment, mentre que el cor si que ha de ser de gran categoria, però només que l’obertura hagués iniciat la primera part, seguit del concert de clarinet, i a la segona part el Rèquiem seguit de la propina, ben segur que cantada d’una altre manera, haguessin estat suficients per oferir un gran concert. És clar que les dues misses inicialment anunciades tenien més interès.
M'agradaM'agrada
Me perdí el concierto, pero al menos puedo leer una estupenda crónica con la que me temo que estaría muy de acuerdo si hubiese ido (últimamente tengo el listón de exigencia pelín alto, para mi desgracia). Estas combinaciones de orquesta de fuera con coro de la casa las hemos sufrido más veces en el ciclo del Palau. Aparte de que el coro sea mejor o peor, es indudable que no debe ser fácil lograr un resultado óptimo cuando cada formación ensaya la obra por separado y apenas tienen tiempo para hacer un ensayo final juntos, son orquestas que están de gira y apenas paran un par de días en cada ciudad. Es más económico para el Palau, pero los espectadores somos los que sufrimos las consecuencias.
M'agradaM'agrada
En primer lugar y repito, gracias por pasarme la entrada. Creo que no te hubiera gustado, tal y como estas últimamente seguro que no. Ya no digo que te hubieras marchado a la media parte, puesto que la cosa estaba en el Requiem, pero seguro que un poco de mal humor si que te hubiera provocado el programa escogido en la primera parte.
M'agradaM'agrada
He oblidat mencionar la magnífica xerrada pre-concert de Rafael Argullol. Tot un luxe. No ha estat l’unica en el que va de temporada. L’oferida per Benet Casablanques en ocasió de la Solemnis va ser magistral. La d’Argullol des del punt de vista estètic i la de Casablenuqes del del punt de vista tècnic. ajuden a la comprensió del que s’escoltarà.
M'agradaM'agrada
Mai puc arribar a temps de cap xerrada. Espero temps millors.
M'agradaM'agrada
¡Qué interesante! ¿Qué dijo?
Fue profesor mío en la UB, de los que se recuerdan siempre.
¡Saludos precipitados, infernems!
M'agradaM'agrada
¿Sabes aquello de que me gustó muchísimo lo que dijo pero que no sé como explicartelo? Pues eso. La cuestión es que Argullol apela a la parte estitetico-filosófica de las obras musicales, puesto que el mismo advierte al principio de su exposición de que ni es musicólogo, ni músico, ni instrumentista sino simplemente un buen aficionado y melómano. Curiosamente, el eje de su exposición acerca del último periodo compositivo de Mozart (pongamos el que vá más alla del K.600) no fué ninguna de las obras que se interpretaron en el concierto, sino las tres últimas sinfonias, la 39, 40 y 41. Es un hecho remarcable dado que cualquier otro conferenciante nos hubiera largado las famosas leyendas urbanas acerca de la gestación del Rèquiem, todas ellas más que dudosas y sin base científica ni histórica alguna. Pues no, no se entretuvo. Tan solo alguna pincelada precisamente para subrayar lo banal de estas historias (mascaradas citó textualmente) y dejo también algo muy claro en lo que yo siempre he creido: la imposibilidad de saber el alcance de la intervención de Sussmayer en la composición del Requiem, dejando en el aire que de Mozart, del Mozart genuino, hay mucho menos de lo que pensamos. En otras palabras, la mano de su discípulo ya intervino mucho antes del Lacrimosa, y da por hecho que original de Mozart tan solo se tienen las dos primeras partes: Introitus i Kyrie. Y el resto imposible de conocer. Es un dato valioso para los que durante mucho tiempo creímos que habia un corte neto entre ambos compositores en el Lacrimosa. No hubo tal. Es también una onformación valiosa para aquellos que, de manera un tanto vanidosa o petulante afirman que se nota mucho la parte del Réquiem que no es de Mozart. Es una afirmación que jamás he compartido y que la argumentación breve, muy breve, de Argullol me confirma plenamente. Pero ya digo, el análisis estitico-musical-filosófico de Argullol versó sobre las tres últimas sinfonias, que para el son el nexo de unión del clasicismo con el romanticismo de Beethoven y Schubert, y son la máxima expresión del genial compositor en su época madura, destacando por supuesto La Flauta Màgica. Curiosamente en la controvertida versión de La Fura de La Flauta se sustituyen las partes habladas del singspiel por relatos de caracter humanístico y filosóficos de Rafael Argullol que me gustaron muchísimo. De las tres sinfonias dijo algo que desconocía: la 39 tiene el nombre de Canto del Cisne, que era jovial y alegre. De la 40 citó que es una de las composiciones más trágicas, si no la que más, de Mozart y que la 41 es el compemdio de las tres, citando expresamente su último movimiento como conectado directamente con el Rèquiem y que es de una belleza estética insuperable y resumen pletórico, en un solo movimeinto del saber sinfónico de Mozart. Pero bueno, Leonor, si ha sido tu profesor mejor que nadie sabrás que es imposible que pueda trasladarte la enorme calidad humana y de conocimientos estetico-filosóficos de un Argullol en vivo y en directo. Una gozada.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep.
M'agradaM'agrada
Gracias!!
Cuanta información y tan bien resumida
M'agradaM'agrada
Mai podré comprendre que després de “e lucevan le stelle” no es deixen sonar les 4 notes finals, crucials per a mi. O en els finals del Tistany(mild und leise) o Parsifal, on et quedes materialment enganxat a la butaca i l’últim que et passa pel cap es que has d’aplaudir. Almenys jo necessite eixos segons de silenci. Sols cal veure la cara de Barenboim (minut 6:53) https://www.youtube.com/watch?v=oOGs8TtnwoI . Crec que és una guerra perduda.
Per cert, ahir també ens van visitar aquests músics amb el mateix programa. Tot un goig.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t’agradés.
M'agradaM'agrada