Cor Vivaldi, Ariadna Ruíz, Òscar Boada, Júlia Sessé, Néstor Pintado, Josep Buforn, Josep Surinyac i Cor de Cambra Anton Bruckner de Barcelona. Auditori Illa Diagonal 16 d’abril de 2016. Foto IFL

Dit sigui amb tot el respecte i l’estima que el mestre Boada sap que li professo:

Sense estar una mica boig és impossible entendre com el concert de primavera del Cor Vivaldi tenia com a única obra del programa l’integral del Ein Deutsches Requiem op 45 de Johannes Brahms, una d’aquelles obres que posa a prova a qualsevol cor professional, ja que els amateurs no gosen enfrontar-se amb obres d’aquesta densitat i dificultat, i fan bé.

La bogeria del mestre Boada fa més de 25 anys que perdura i s’anomena precisament Cor Vivaldi (Petits cantors de Catalunya). Com s’entén sinó que malgrat les precarietats, dificultats i incomprensions, el projecte d’un cor escolar (Escola IPSI de Barcelona) hagi assolit unes cotes tan altes de rigor, exigència i professionalitat, superant tots i cadascun dels reptes que durant aquests exitosos 27 anys de feliç existència culminant, per ara, amb la interpretació d’una obra com aquesta? Només la bogeria obsessiva per l’amor a la música, el cant coral i la pedagogia ho poden explicar i alhora ens condueixen a fer-nos mil i una reflexions de les coses que caldria fer en el camp musical/coral/pedagògic a Catalunya. Insistir-hi ara i després d’una tarda com la viscuda ahir a l’Auditori Axa de L’Illa Diagonal podria agrir la colpidora i gratificant experiència.

Segurament la immensa majoria dels membres del Cor Vivaldi no són gaire conscients de la importància que tindrà en les seves vides haver interpretat aquesta obra. Ara no ho saben, per alguns o la majoria haurà estat un treball immens i qui sap si fins i tot pesat, però de la importància, es dediquin en un futur a la música o no, se n’adonaran quan siguin dones i homes madurs, quan potser sàpiguen entendre el significat de la pròpia obra i la immensa dificultat d’un monument d’aquesta envergadura, dificultat i densitat.

L’obra es va interpretar en la versió Londres, és a dir per a piano a quatre mans, amb la titànica tasca a càrrec de Josep Buforn i Josep Surinyac repartint-se el teclat tal i com van fer a la capital anglesa Lady Thompson i Cipriani Potter quan l’obra es va estrenar en anglès en els salons de la mansió de Sir Henry Thompson.

Sense l’orquestra l’obra perd, cal ser franc, i alhora fa que tota la responsabilitat recaigui sobre el cor, que si ja és fonamental en la versió original, ara esdevé escandalosament el centre d’atenció absolut, sense que per això es resti importància a la cabdal tasca pianística que cal dur a terme.

Òbviament el Cor Vivaldi només es podia fer càrrec de la part destinada a les sopranos, mezzosopranos i contralts, mentre que les cordes masculines estaven defensades per els tenors, barítons i baixos del Cor de Cambra Anton Bruckner de Barcelona preparat per  Julia Sessé.

Ho he dit tantes vegades com els he escoltat, l’emissió, potencia i projecció del Vivaldi no es correspon al que ens tenen acostumats els cors infantils, i aquí rau el miracle que fa possible que aquest cor sigui més que un cor infantil, i també que puguin interpretar amb garanties d’èxit una obra impossible per a molts cors d’adults.

El Cor Vivaldi està en un procés de canvi natural, ja que la rotació es constant deguda sobretot a que l’edat límit per a les noies és els 18 anys i els nois els 14 (en funció del canvi de veu), això fa que en certes temporades, com aquesta sense anar més lluny, una secció tan primordial com la de les sopranos, hagi sofert una rotació molt significativa i alguns dels seus més experimentats puntals hagin donat el lògic pas a saba nova, que en aquest cas són nenes  que per dir-ho de manera afectuosa i coloquial, no aixequen un pam de terra i que malgrat això són capaces en el seu conjunt de donar una consistència corpórea a la seva emissió, notabilíssima, com possiblement molt pocs cors d’adults catalans poden lluir en la secció de sopranos. Però és clar el Deutsches Requiem és una obra perillosa i esgotadora que no diria la veritat si no constatés que els ha passat factura i que si s’hagués fet front a ella en una temporada sense tantes noves incorporacions, de ben segur hagués garantit una afinació més acurada i una resistència més consistent.

En la primera part (els tres primers números) massa sovint les notes més agudes quedaven unes micres per sota de la justa afinació, quelcom que en altres circumstàncies i característiques hagués trobat censurable, però no pas ahir, i no ho dic sota el punt d’una amable i considerada condescendència amical. Sense cap mena de dubte és un aspecte a millorar, tot i que malauradament no sé si hi haurà gaires oportunitats d’escoltar un concert tan excepcional amb aquesta obra en el programa i per tant poder apreciar-ne la millora. Però la impressionant entrega, l’entusiasme, la tasca d’evident exigència i expressivitat que les veus vivaldianes transmeten quan canten,  és quelcom que colpeix a qualsevol auditori  molt més enllà de la condescendent admiració dels pares, familiars i amics.

Potser aquest ha estat el repte més gran al que s’ha enfrontat el Cor Vivaldi, un cor habituat a reptes, a estrenes de compositors actuals que han escrit expressament per a ells obres vocalment molt exigents, però que en aquesta ocasió s’han atrevit amb una obra per a veus adultes que en moltes ocasions els posava al límit de la seva capacitat i que malgrat això no es van arronsar en cap moment.

Va ser una tarda memorable i emocionant, veritablement colpidora si es vol entendre bé el que hi ha al darrere d’aquesta interpretació i el que significa.

El mestre Boada va escollir un tempo més aviat solemne i lent que exigia més resistència i un control del fiato més acurat, no sempre fàcil de defensar, però que en molts moments donava una espiritualitat  aclaparadora a tot el conjunt no sempre equilibrat, ja que els Vivaldi es feien més presents que les cordes masculines del Cor Anton Bruckner, sobretot els tenors, que varen ser els que varen patir més, al costat de les sopranos vivaldianes, les tibantors d’una partitura temible, mentre que les veus intermedies i greus del Vivaldi van lluir una maduresa admirable i la dels homes varen garantir i sostenir bé el pedal harmònic.

La part del baríton va anar a càrrec del jove Néstor Pindado que va cantar amb expressivitat i delicadesa però que va patir de valent en la zona més aguda, mentre que en el deliciós cinquè moviment va ser per a Ariadna Ruíz, una de les “veteranes” sopranos del Cor  Vivaldi que va defensar amb els seus 16 anys el compromès “Ihr habt nun Traurigkeit”, amb alguna que altra fixació i precipitació més deguda als nervis d’una actuació tan llarga i difícil, que a cap altra cosa, i que fa preveure una soprano important en els propers anys, ja que sembla que es vol dedicar al cant, no m’estranya, amb els anys que fa que la vaig seguint no para de consolidar una progressió vocal de molt nivell.

La imprescindible part instrumental en blanc i negre, com diu el mestre Boada en el programa, va ser tota una imponent demostració de mestratge a càrrec de dos joves pianistes catalans, l’habitual colaborador del Vivaldi, Josep Buforn i Josep Surinyac que tot i la poc agraïda sonoritat de l’acústica de l’Auditori Axa que feia excessivament “agresiva” la presència del piano, fes que l’absència del  cabdal gruix orquestral brahmsià fos una mica més passador.

Us deixo amb el darrer número, l’imponent i parsifalesc “Selig sind die Toten” (Benaurats siguin els difunts) on es va aconseguir una autentica sonoritat beatifica quasi irreal i on es pot apreciar com les veus centrals i greus del Vivaldi costi entendre que siguin blanques.

L’àudio ha estat possible gràcies a la brillant iniciativa que ja s’ha fet tradició en els concerts del Vivaldi, de comprar el concert per un preu més que mòdic i quan arribes a casa ja te’l trobes en format mp3 en el correu electrònic que els has deixat. La recaptació d’avui anava íntegrament destinada a Amnistia Internacional, ja que el concert estava dedicat a tots aquells que fugint de la guerra, han trobat la mort.

El públic, com haureu comprovat a la gravació, va respectar el silenci marcat pel mestre Boada i fins que no va abaixar els braços no va començar a aplaudir. Bravo pel públic

També cal agrair, com sempre, que el mestre Boada fes la tasca pedagògica d’explicar de manera molt didàctica, tots els moviments de l’obra, abans d’iniciar les dues parts. És quelcom molt gratificant i que ajuda a escoltar amb molta més atenció.

Finalment us diré que el concert es va iniciar amb la intervenció d’un cor de noies sueques, el Brunnsbo Musikklassers Flickkör de Göteborg que sota la direcció de Kicki Rosen Bejstam ens van oferir dues obres de de compositors suecs: Uti vår hage de Hugo Alfvén i Bejstsam Sommarpsalm de Waldemar Åhlén. El cor suec d’exquisida musicalitat em va semblar el típic exponent d’un cor de veus blanques. La majoria de les seves integrants passaven dos pams a les vivaldianes, però en cap cas es podien comparar en emissió, sonoritat compacte i potència al cor català, i és que si el Cor Vivaldi fos de fora…

Bravo per aquesta experiència lamentablement única, perquè l’esforç i la vàlua del treball ben fet, bé mereixerien més interpretacions per terres catalanes i més enllà, ja que amb aquests ambaixadors es pot anar on es vulgui, amb satisfacció, orgull i el cap ben alt .

Bravo i gràcies!