A la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu teníem tres Verdi programats i per ara, tot i que les representacions de Simon Boccanegra tot ajust acaben de començar i hi ha diferents canvis de repartiment previstos que poden alterar sensiblement el resultat, estic segur de no equivocar-me si dic que han estat tres fracasos notables.
No s’han escollit bé els repartiments, això és obvi, o potser quan es van dissenyar (ja fa anys) els cantants estaven en un estat vocal més favorable. Apostar en cantants que passen la setantena d’anys és una temeritat, i ara només parlo de Leo Nucci, però és obvi que cada any que passi la seva resposta serà més feble i més allunyada del que esperem la majoria quan volen assistir a una representació d’una de les òperes més belles de Giuseppe Verdi.
Dóna la sensació que el Liceu va tard, i quan teníem que gaudir de Barbara Frittoli aquesta cantava arreu menys aquí, i ara que tocaria escoltar l’Amelia de Maria Agresta, tenim a la Frittoli.. Només espero que quan Agresta torni al Liceu el seu estat vocal no sigui decrèpit, perquè ara un teatre que vol ser ha de portar a Agresta, no a Frittoli.
No tinc tan clar que hagi fet bé en donar la responsabilitat musical al mestre Massimo Zanetti, ja que mentre em va agradar molt el so que va saber extraure d’una orquestra en bona forma, no em va agradar gaire el concepte global de la seva direcció, extraordinàriament contrastada en els volums i les intensitats orquestrals, en alguns moments exagerades fins l’enuig en uns fortes fora de tota coherència, sobretot perquè en altres moments tenia una especial cura en atorgar unes sonoritats nocturnes, denses, fosques o ombrívoles molts adients i atraients. Per tant un desconcert difícilment explicable en una direcció que em va semblar excessivament irregular en la narrativa dramàtica però que alternava moments bells i interessants amb altres tediosos (no tota la culpa era seva) o descaradament ruidosos.
L’Orquestra el va seguir bé i amb encert i precisió, amb un so de qualitat, que res té a veure amb les intensitats exigides, responsabilitat exclusiva del mestre Zanetti.
El Cor del Gran Teatre del Liceu amb reforços camuflats i silenciats en el programa ( no em cansaré de dir-ho i denunciar-ho) va tenir una prestació notable, només dubtosa en la sempre compromesa tessitura de les sopranos en l’escena del “Consiglio” al final del primer acte, resolta amb més contundència que control en la qualitat de l’emissió. En les intervencions internes va estar especialment acurat i en la gran escena concertant, tret del retret, la qualitat em va semblar millorada respecte a l’Otello. És obvi que Conxita García amb pocs recursos treu pans de sota les pedres, però compte perquè la direcció del teatre no pot deixar la reforma per gaire més endavant, ja que el cor corre el perill que es deteriori i recuperar el nivell d’un cor no és precisament una cosa que es pugui fer en una temporada i sense haver planificat els relleus i recanvis abans que el so de la globalitat es deteriori.
El cast d’ahir diumenge era el inicialment previst, és a dir amb Fabio Sartori com a Gabriele Adorno i no com la nit de la primera representació amb Josep Bros cridat corre-cuita, segons diuen, per salvar la representació.
Leo Nucci no ha estat mai un dels meus barítons de capçalera tot i que com a baríton belcantista o líric (Figaro, Enrico, Posa, …) em satisfeia més que com a baríton dramàtic (Rigoletto, Macbeth, Nabucco,…). La seva veu no m’ha semblat mai de baríton pur, més aviat era un tenor sense aguts, però possiblement el que em desagrada més de Nucci sigui el seu cant carregat de portamentos i la seva emissió nassal, que afebleix la puresa, elegància i noblesa del seu cant, quelcom que quan parlem del cant verdià per a mi és cabdal i innegociable.
Amb 74 anys acabats de complir (16 d’abril) la veu no té res a veure amb aquella que ja no m’agradava fa molts anys, però que lluïa una força i un cant legato que ara ja és una ombra del que va ser. Queden recursos d’experiència, punts de força (pocs) que reserva i dosifica de manera gasiva, però és que de no fer-ho així no acabaria el primer acte. Es reserva per un “Plebe, patrizi, popolo” de poc calat i força, mentre que en els dos grans duos, el primer amb Amelia i el segon amb Fiesco, evidencia la dificultat en lligar frases i mantenir l’emissió. Dramàticament tampoc ofereix la solemnitat vocal que la figura de Simon ha de tenir i per tant nom´´es cal pensar, com en el cas del tenor Domingo, que aporten a l’òpera, més enllà d’una nostàlgia malaltissa als amants de les velles glòries i als mitòmans, que com és obvi el van bravejar.
Ara sense pensar-m’ho gaire em venen al cap tres noms de barítons en actiu amb més garanties de fer un Simone digne: Álvarez, Petean i Piazzola, quina llàstima que potser els veurem fent aquest rol quan voregin, si es que encara s’aferren a la poltrona, els tres quarts de segle.
No esperava que Barbara Frittoli estigués tan malament. Em varen dir que el primer dia ja ho havia estat i també que s’havia enfadat molt perquè el teatre no va voler anunciar que estava malalta. Jo no sé si ahir encara ho estava o si el que varem escoltar ahir va ser l’estat actual de la soprano italiana, si és així no li auguro gaires mesos més d’activitat artística. El centre de la veu continua sent bellíssim i no mostra en absolut cap decadència, però és quan ha de fer front al registre agut, quan Frittoli és incapaç de mantenir un control en l’emissió. Va anar amb tanta cura en no esgarrar-la, conscient de la seves limitacions, que a banda de fer un parell de crits durant el primer acte (final de “come in quest’ora bruna” i posterior duo amb Gabriele), i un tercer en el tercet del segon acte, que durant tota la representació patia i amagava el cap sota l’ala, arribant a saltar-se tota una frase en el duo amb Gabriele o passant per les notes més propenses al conflicte, amb una brevetat ridícula. Pel que fa al registre greu, només puc dir que no hi és i que qualsevol intent d’aproximació a la zona més baixa de la seva tessitura, esdevé sord i quan s’escolten alguns sons aquests són oberts, poc cantats i més aviat bordats. Frittoli, i em sap greu dir-ho perquè és una cantant que aprecio, no hauria de pujar a l’escenari en aquestes condicions. El públic va ser magnànim quan no s’ho mereixia,
El tenor Fabio Sartori ja recuperat de la seva malaltia impertinent, va ser el millor de la representació, i no perquè sigui un prodigi de musicalitat i elegància, no, però té una veu i uns recursos molt verdians, tot i no tenir noblesa, elegància o una exquisida musicalitat. En el primer acte a la sortida en el duo amb Amelia en l’intent d’apianar va desafinar notablement, quelcom que li succeeix sovint, però cal dir que ahir tret d’aquesta vegada, després va cantar de manera molt més acurada, no amagant-se mai, i lluint una veu poderosa de timbre grat i aguts ferms i potents, quelcom que el públic va agrair molt en una representació caracteritzada per especulacions diverses i veus minvades de veritable tremp verdià. Sartori va tenir una intervenció valenta en el concertant, notable en el recitatiu de l’ària i molt més que suficient en el cantabile, Va intentar apianar i fer mitges veus, en moltes ocasions amb un cert encert, no estem davant d’un catedràtic del cant, ni davant d’un estilista, però amb el trist panorama vocal convocat sobre l’escenari, ell ens va donar una mica d’estímuls, si no de grat qualitat, si al menys de vitamínica urgència sensorial.
Tornàvem a comptar per un rol de profunditat i robustesa verdiana (havia cantat Zaccaria a la inauguració) a Vitalij Kowaljow per fer front a l’imponent avi de la història (tot i que José Luis Gómez obvia aquest fonamental aspecte i el caracteritza de manera incomprensible). El baix (per qualificar-lo d’alguna manera) ucraïnès canta bonic, però sense força, sense malicia, sense noblesa, sense ràbia, sense sang, sense esma. Quin avorriment i quina manera de malbaratar recursos!és un baríton-baix com a molt, però és que per a cantar Fiesco és necessita un baix imponent, de veu negre i emissió rotunda i temible. Amb Kowaljow res de res.
Àngel Òdena potser es va creure allò que algú va escriure arran de la primera representació, que era el millor del cast, i després d’un pròleg i primer acte esplèndid, a l’inici del segon i en les frases que precedeixen l’ària de Gabriele, es va despatxar tan a gust que es va passar, i tan greu és no arribar com passar-se. La veu de tant imponent com volia ser, com volent dir “jo podria cantar Simone”) es va descontrolar i oscilar de manera ingrata, llençant per la borda l’excel·lent impressió de la primera part.
Discret el Pietro de Damián del Castillo, molt bé el capità de Francisco Vas (sempre és una garantia encara que el rol estigui molt per sota de les seves possibilitats) i també Elisabeth Maldonado com a audible serventa d’Amelia.
El Liceu ahir feia goig i el públic, malgrat l’evident avorriment i la manca de connexió d’unes veus i unes direccions poc engrescadores, al final va aplaudir amb correcte discreció. Amb molts bravos (immerescuts) per Òdena, Sartori i Nucci (molt excessius), mentre que per Kowaljow l’entusiasme gratuït i generós va minvar i a Frittoli se li va dedicar uns aplaudiments que sobrepassaven molt la trista imatge que ens va deixar pel record d’un Simone que demà, sinó aquesta mateixa tarda, ja hauré oblidat. Quina llàstima, amb el que m’agrada aquesta òpera.
Finalment:
El Liceu ha fet bé en reposar una producció pròpia, tot i que no sigui un bon treball teatral de José Luis Gómez, precisament el més fluix d’aquesta producció deguda a un actor, és sorprenent que sigui el treball amb els cantants, tots més aviat inexpressius pel que fa al treball teatral, però si es tractava d’estalviar, és normal que s’utilitzin les produccions existents, si bé no li hagués anat gens malament un retoc conceptual i un treball en profunditat de les relacions entre els personatges i els moviments escènics, ja que estèticament em sembla més vàlida que altres produccions que hem vist darrerament al Liceu, molt més lamentables: Maria Stuarda, Nabucco, Lucia i Otello sense anar més lluny.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són de © Antoni Bofill, gentilesa del departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
IN FERNEM LAND 
Esperava més. Decepció bestial amb Barbara Frittoli, cantant a mig gas tota l’estona. Els aguts que a vegades descontrolava eren audibles, però el registre central i greu quedaven moltes vegades tapats per l’orquestra. Esperava més de Leo Nucci, que ja hauria d’anar pensant en tancar la paradeta. Sorpresa amb Vitalij Kowaljow, del que no esperava res, i em va acabar agradant. No he vist a Sartori, però al seu dia Bros va estar correcte. I Àngel Òdena em va agradar moltíssim. Bé Damián del Castillo, Francisco Vas (curta aparició…) i Raquel Lucena.
M'agradaM'agrada
Jo penso que diumenge la Frittoli va estar pitjor, al menys si faig cas al que m’han dit aquells que han tingut la gosadia de veure les dues primeres.
M'agradaM'agrada
Bon dia a tots. Vaig sortir amb la mateixa sensació de fluixesa global que dius. No entenc encara de portamentos, però si la meva oïda poc fina, notava els esgarrips vocals de la soprano, va notar l’intent d’amagar alguna errada amb el duo; el cant general era tot com a molt pla i poc emotiu, fins al punt de portar la teva ment cap a altres llocs….. Massa aplaudiments, efectivament. D’educació i potser compassió (de “cum passio”, “patir amb”). Alguns amb la publicitat i regal del llibret-Domingo de darrera hora encara el buscaven per l’escenari. Teatre i Liceistes van quedar com a gent educada. I més avorrits que a l’entrada de retorn cap a casa….
M'agradaM'agrada
Hi ha coses que no s’expliquen ni immersos en una educació que no tenim. Per què protestar és titllat de poc respecte als artistes i els mòbils, estossecs, caramalets i sorollets diversos, llums de mòbils, tablets i altres “elements perversos”, sortir corre-cuita encara amb el darrer acord sonant i tantes i tantes mostres de poc respecte, no ho són?
M'agradaM'agrada
Maria Agresta ja va debutar al Liceu amb una magnífica Suor Angelica . Tanmateix tots celebrariem el seu retorn amb Amelia Grimaldi ara o amb la Leonora de Il Trovatore la propera temporada i segurament no tant a la temporada 2029-2030….
Aqui la teniu a l’escena del concili sota la direcció de Riccardo Muti , al costat de George Petean , Francesco Meli , Quinn Kelsey i Dmitry Beloselsky . El resultat de tota l’escena fa molt de goig.
M'agradaM'agrada
No dic pas que debutés, dic que espero que quan torni no sigui 25 anys després d’aquella Suor Angelica, com va succeir amb Katia Ricciarelli.
Gràcies pel vídeo
M'agradaM'agrada
Se t’ha escolat debuti. Hauries de reeditar el post.
M'agradaM'agrada
Volia dir torni. Gràcies
M'agradaM'agrada
Tens raó, Joaquim, quan dius que els Verdi d’aquest any han estat decebedors. Vaig tenir una gran decepció amb la Frittoli.
M'agradaM'agrada
Només amb la Frittoli,, doncs mira, encara, oi? 😉
M'agradaM'agrada
pues para mi , creo que lo mejor fue Josep Bros, yo creo que estubo mas que correcto, tiene un timbre de voz muy apropiado ademas para esta opera y su diccion fue ejemplar….tengo ganas de ver que hace la proxima temporada con wherter. Es una de mis operas favoritas de Verdi, y viendo el estado actual de Domingo, me alegro de haber visto a Nucci, que tambien deja que desear mucho, pero no estubo tan lamentable como el ejemplo que tu mismo has puesto dias atras de Domingo, al que adoro y no quiero ver su decrepitud
M'agradaM'agrada
Si para ti lo mejor fue Bros y para mi Sartori, no estamos tan lejos.
Domingo tiene 79 años, extraoficialmente. Según comentó él mismo, cuando sus padres estrenaron Sor Navarra de Moreno Torroba, su madre estaba embarazada, és decir la zarzuela se estrenó en diciembre de 1936, por tanto aunque parece poco creíble que Pepita Embil cantara embarazada de ocho meses, eso situaría a Plácido en una edad 4 años mayor de lo que él declara.
Físicamente ahora está más cerca de 79 que no de 75, pero si él quiere que sean 75, lo dejamos en 75, edad más que respectable para no estar arrastrando pasado glorioso de manera más bien lamentable.
M'agradaM'agrada
Llàstima no haver escoltat també en Bross (el 12 al palau cantava l’Arnold Schönberg Choir) però que bé que va cantar Sartori el diumenge!
M'agradaM'agrada
Com va anar el concert del Arnold Schoenberg Choir? Hagués volgut anar.
M'agradaM'agrada
Nucci no va fer el ridicul. Ja és alguna cosa. Jo tampoc és que hi entengui gaire, però sí que vaig sentir alguns crits de la Sra. Frittoli. Potser no hauria d haver cantat. L’escena del consell segueix sent sensacional. ´
No sigui que les properes representacions a partir del dia 23 facin bones aquestes dos de Leo Nuccci.
M'agradaM'agrada
Nucci no va fer el rídícul, d’acord, però no va fer Simon Boccanegra, que és el que ens van programar.
M'agradaM'agrada
Joaquim ahir vaig ser al Liceu, tot i que sóc força tolerant amb els cantants estic molt d’acord amb la teva opinió exposada més amunt. La senyora Frittoli com molt bé dius va fer tres esgarrips que van desconcertar-me totalment, jo pensava que després de l’època Pàmies aquestes coses no passaven. Al senyor Leo Nucci li tinc un gran respecte, i estic content d’haver-lo pogut veure i sentir en directe, l’edat no perdona.
M'agradaM'agrada
L’edat no perdona, el públic o part del públic, si, jo no. No sóc gens mitòman, i cada vegada menys.
M'agradaM'agrada
¡Cielos! ¿Qué le pasa a mi Barbara Frittoli?
Ay, qué lástima, de verdad. Ojalá…Ojalá lo que le pase, se recupere.
Una siempre positiva. Es una soprano que adoro.
¡Ánimo y feliz semana, infernems!
M'agradaM'agrada
Pues es sencillo, está fatal, espero que de manera pasajera, aunque me temo que no.
M'agradaM'agrada
Ayyy!!!
M'agradaM'agrada
Pupa?
M'agradaM'agrada
Nucci siempre me parecio un baritono con agudos al estilo de Milnes pero que os puedo decir por mi corta experiencia con las voces en directo pues me gustó Nucci mas como ver leyenda viva con su edad que por lo que demostró en el escenario (tampoco no destaca demasiado en la grabacion con Solti casi 30 años antes). Quizás Simon no tenga una pagina tipo “vendetta” de Rigoletto para lucirse pero es digno Dux y lo hace mejor que lo que pasea Domingo en este papel. (veanse lo que cantó hace poco en el Metropolitan)
Agradezco de antemano el gran aporte de esta pagina en mis conocimientos sobre música que leo siempre con detenimiento. A todos los que aportan cualquier opinion y a su autor: Muchisimas gracias
M'agradaM'agrada
¿De que sirve ver una leyenda en el escenario si no es capaz de dar al personaje los mínimos exigibles?
Qué más hubiera querido Nucci que haber tenido el caudal sonoro y la materia vocal de Milnes!
Qué Nucci haga mejor Simon que Domingo no es ningun consuelo, al menos para mi. El problema es que el Liceu haya apostado por los dos.
Gracias por seguir el blog y además comentar. Espero que no sea la última vez.
M'agradaM'agrada
Bona tarda, jo ho vaig trobar tot força fred, no em va transmetre gaire emoció, la veritat. Sí que Sartori va ser una sorpresa, ja que no en savia res d’ell però la Frittoli està molt lluny d’una Liu que em va engrescar al Liceu fa més de 10 anys. Que passis una bona setmana!
M'agradaM'agrada
Gràcies noi, certament tot força fred, avorrit i decrèpit.
M'agradaM'agrada
No hi he anat però he celebrat que Josep Bros hagi deixat el teatre rendit. La seva veu no ho pot cantar tot bé però, quan encerta el rol, s’ha de reconèixer que l’esmentada veu és clara i de dicció impecable.
Quant a Nucci sempre l’he vist molt distingit però 74 anys per cantar òpera… Jo sempre el recordaré a I Vespri on el vaig bravejar amb tot el meu cor.
Un petó, Joaquim.
M'agradaM'agrada
El teatre rendit? Vols dir? No hi vaig ser, però tant? Vols dir?
Petó de retorn
M'agradaM'agrada
Hi vaig ser el primer dia i encara no tinc gaire clar el “diagnóstic”.No em va agradar gens la Sra.Frittoli,xisclava,la orquestra es va corretgir però de principis un anava per aqui i l’altre per allà,els cantants molt pendents del director,em va semblar que no estava gaire assejada la funciò.Nucci,con sempre m’agradat moltissim em va agradar molt i més veient l’edat que té,la resta correctíssima i Josep Bros s’ho va agafar amb filosofia,fins aqui els hi va fer un favor cantant Adorno i per ser la primera vegada que cantava aquest rol,chapeau.La escenografia esgarrifosa,semblava un anunci de Porcelanosa,els miralls feient mal als ulls,el pobre Nucci va morir dret amb les cames encongides,un desastre.A l’hora de saludar com era “la premier” tothom sortia encantat de la vida com si hagués estat fantàstic i no es així,en conjunt va ser decebedor,ja vaig al Liceu pensant per òn me la fotràn.Ûltimament el Liceu tracta molt malament Verdi i això m’emprenya soberanament.Però tinguem paciència,algun dia s’acabarà aquesta direcciò i veurem òperes fantàstiques,submergides en el seu temps,amb cantants esplendorosos,cors com Deu mana i el públic encantat de la vida.
Per cert el dissabte vaig estar al Met al cinema i no vaig caure de la butaca de miracle,la representaciò de Roberto Devereux em va semblar sensacional a tots nivells,res a veure amb el que ens té acostumats el Liceu,per cert ja començo a estar cansada de que cada vegada que truco al Liceu el primer que em pregunten es si vull canviar de localitat i d’abonament,l’ultim dia,ja cabrejada vaig contestar que només esperava que potser algun dia els incompetents que dirigeixen el teatre pleguin i deixin lloc a persones intel.ligents,amants de l’opera i que deixin de considerar el Liceu una fàbrica de fer diners.
Gràcies,per la crítica,Joaquim.Ah també estic rabiosa perqué el meu fill acaba d’agafar l’aviò cap a Nova York amb les entrades d Roberto Devereux,Otello i Electra a la butxaca.M’arrencaré la pell a tires.
M'agradaM'agrada
Comprenc la teva rabia, perquè Roberto i Elektra són de traca, però potser et podràs conformar amb els regals de l’angelet que possiblement ens visitin aquí
M'agradaM'agrada
Me reservo estos SIMONE para la próxima semana, con los “vecchios” del cast que ya están, por cierto, en Barcelona
La discreta Davinia Rodriguez, quizás hasta parezca una “Freni” al lado de la casi decrépita Frittoli
M'agradaM'agrada
Vargas el domingo también estaba en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Vam sortir una mica decebudes de la funcio del diumenge. Un Verdi molt descafeinat i una direccio teatral dels actors avorrida o …absent? A la primera part no vaig escoltar “Verdi” – a la segona una mica, però trovaba a faltar el dramatisme. Coincideixo amb les altres apreciacions que fas en quant a les veus. La producció em va agradar, visualment agradable, teatralment – com ja he dit – nula. llástima, em esperaba molt mes i anava molt il·lusionada amb aquest Verdi. Et vam veure a l’entracte però no va haver hi ocasio de saludar-te.
M'agradaM'agrada
No m’estranya la decepció Simone. 😦
Ara bé, la popera vegada no deixis passar l’ocasió per saludar-me, em sap greu.
M'agradaM'agrada
Doncs jo vaig anar-hi ahir.
La Davínia aquesta em va agradar, menys ‘come en questa ora bruna’, que va ser molt freda. Però als diàlegs i als concertants lluìa.
En va semblar que la direcció d’orquestra estava molt orientada a facilitar l’audibilitat de certs cantants. Ni Furlanetto, amb la seva contundencia, ni la Davinia, no ho necesitaven.
Havia triat aquesta funció per ser dissabte i pel Ramón Vargas, a qui no havia sentit mai en directe. M’esperava molt més, la veritat. Al primer acte va passar totalment desapercebut, després l’ària sense ser res de l’altre món no va quedar malament, però cantant amb d’altres no destacava gens. Clar que tenir un altre tenor a escena no l’ajudava a distingir-se.
El teatre estaria a un 85-90%. Els aplaudiments van ser-hi però sense exagerar, fins el moment en què la directora artística del teatre va fer un numeret d’homenatge al divo pels seus 50 anys com artista. Ell va agafar el micro, va parlar tot l’estensament que li van deixar, va agrair, va plorar, i va lamentar-se dels anys sense trepitjar el Liceu. Llavors sí que el teatre efervescia.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig ser-hi ahir en l’homenatge a Domingo i l’emoció es va produir quan va parlar, és a dir, quan l’òpera s’havia acabat. Els records
Durant l’òpera l’únic que em va agradar va ser Furlanetto un altre acabat que encara pot cantar amb la seva corda perquè tret del desgast ho conserva tot bé, al menys ahir.
La Davinia no em va dir res i en Vargas tampoc.
El Paolo millor oblidar-lo
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies per ampliar la crònica amb la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crònica. Jo no hi aniré, potser em perdré una cosa entranyable, però a aquestes alçades jo vaig a l’òpera a gaudir i amb aquest cast no en tenia gaires garanties, és clar que amb l’altre repartiment tampoc, però com que em tocava a l’abonament no vaig desistir.
M'agradaLiked by 1 person
Em va semblar veure’t al Liceu el dia 23. Somio?
M'agradaM'agrada
Si noi, somies.
M'agradaM'agrada
Doncs sí, t’ has perdut una cosa ben entranyable: una tristor que et surt de dins i fins i tot fa mal als budells de la peneta que fa. Ahir, per jubilar-los a tots, Davinia i Vargas inclosos. L’ altre repartiment (però vaig veure’l amb Meoni -molt dolent- i no amb Nucci) em va agradar més, encara que només hagi estat per Sartori, Kowaljow i Òdena, que em va agradar més ahir, que no cantava, que el dia que el vaig sentir. Ja pots imaginar com ha estat de dolent el Paolo del SEGON (em sap greu, però és així) repartiment…
M'agradaM'agrada
Caram noi, després diran que sóc jo el distroyer, tot i que anar al 3 Simon’s ja és un autèntic sacrifici que el Sr, Guasch t’hauria de premiar amb un abonament gratuït per a la propera temporada. Tens més moral….
Abraçada
M'agradaM'agrada
jo ahir vaig disfrutar de veritat amb el simon. la orquesta va sonar molt bé, contrastant els diferents moments escènics, bonica. El Placido te una presencia escènica allargadíssima que poques vegades es troba i la seva veu que no es de baríton és molt agradable i poseeix intenció dramàtica ( es noten las tablas) aquesta arriba perfectament timbrada fins al 5é pis on jo estava.
El Vargas em va decebre molt, la Davinia em va semblar normaleta i el Furlanetto va patir als moments compromesos inclús en falta d´afinació al aria però en general va tenir una presència vocal inmensa. El duo final amb el Simon, no tan complicat tècnicament, va ser molt emocionant.
Fins aquí la meva visió objectiva perquè he de reconeixer que el glamour que representa veure al plàcido en escena, mite viu de l´òpera em motiva especialment i això és quelcom que no es pot ponderar objectivament. Al mon de l´espectacle, del teatre, de la música penso que això tanbé té el seu valor. Amb això tampoc vull treure-li valor al meu anàlisi primer: ahir el Simon va estar força en forma.
M'agradaM'agrada
Solamente los 10 minutos del duo del pròlogo (‘Domingo/Furlanetto ) y pese a la decadencia vocal de ambos, tiene más presencia y acento verdiano que toda la función integra de ese insoportable Meoni ( tenorito metido a barítono, blandengue y sin estilo verdiano ) y de un aburrido Kowaljow más barítono que Bajo
De estos Boccanegra, lo mejor los destellos todavia de Domingo y la brillantez vocal de Sartori y hasta de Bros por lo que me han contado
Decepcionante Vargas con una voz ya mate, Frittoli muy depauperada y la guapa Davinia que debe tener un buen Agente para cantar en teatros de primera y segunda ( voz de lirico ligera, con un centro ensanchado artificialmente )
Bastante bien a ratos Zanetti y hasta la orquesta
Producciòn birria , sininterés y para clausurar
M'agradaM'agrada
Me olvidaba, Odena pese a su manía de cantar bastante rato en forte, más voz y amplitud de registro que Meoni y Kowaljow juntos
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica José Luis.
Entenc això del glamour, però en a mi ja no em serveix per alimentar-me
M'agradaM'agrada