Avui us tenia que parlar del Roberto Devereux al MET (no patiu ho faré demà) però ahir pel matí l’amic Enric em va dir si el volia acompanyar al concert de l’OBC i no en vaig tenir cap dubte i després de veure el director, el solista i el programa, encara menys.

El concert va començar amb unes engrescadores paraules de Josep Maria Guix, el compositor reusenc autor de “Imatges d’un món efímer“. obra escrita per a la JONC i estrenada al 2011, paraules que van servir per motivar l’escolta en una operació d’efectiva utilitat i que com em temia van acabar sent més interessant, al menys per a mi,  que la pròpia obra.

Guix fa una brillantissíma exposició de domini tímbric i dels recursos sonors d’una orquestra de més de 100 músics, amb esplèndides sonoritats que conformen el principal atractiu d’una obra que aconsegueix part del que pretén, sorprendre i possiblement estimular, però en cap cas emocionar, ja que més enllà d’aquest gran domini dels recursos que enlluernen, no vaig saber trobar res més que em motivés a tornar a escoltar-la o si més no a interessar-me per fer-ho. Bé, molt millor que altres, això sí.

L’OBC notòriament ampliada per joves músics que vaig suposar de la JONC, va lluir colors, varietat d’intensitats i un excel·lent control dels pianíssims més subtils, una de les virtuts de la composició, que amb una orquestra de dimensions descomunals, juga més amb la delicadesa sonora que no pas amb els volums desmesurats, tan propis de tantes obres contemporànies. Que Guix no faci les habituals bandes sonores de pel·lícules de por ja és quelcom que s’agraeix, però no és suficient, per a mi no n’hi ha prou.

La segona obra del programa va ser el concert per a violí i orquestra en Re major, d’Aram Khatxaturiam, una altra obra brillant que amb la meitat de durada de cadascun dels seus tres moviments n’hi hagués hagut ben bé prou per satisfer i agradar al públic, però talment semblava com si Khatxaturiam s’hagués emborratxat amb la seva propia música i no hagués sabut mesurar-la. Li sobren molts compassos però com que el solista era el jove armeni Sergey Khachatryan, l’obra es va fer molt més digerible, ja que el virtuosisme que desprèn aquest talent del violí és dels que fa època.

L’any 2008 va debutar a Barcelona (Palau de la Música Catalana) en el que també va ser el debut a la ciutat de Gustavo Dudamel amb l’orquestra de Goteborg. Aleshores Khachatryan va interpretar el meravellós concert de Sibelius i ja ens va deixar bocabadats. Han passat 6 anys i ara amb 29 anys sembla que la capacitat de sorprendre fent música al més alt nivell, no tingui fi. El millor del concert de Khatxaturiam és que permet al solista desplegar un ventall impressionant de recursos, amb una expressivitat, domini i bellesa sonora fascinadora, i tant des del sons més purs i cristal·lins, de subjugant bellesa, fins als fortes més càlids i contundents, el violí de Khachatryan és tot emoció, sinceritat i fins i tot en la seva evident dificultat tècnica, pura senzillesa, música en estat pur.

I ves per on, ens va oferir com a propina, perquè els aplaudiments van ser llargs, contundents i entusiastes, una cançó armènia que em va agradar molt més que tot el concert de Khatxaturiam, i on va fer sorgir uns sons no terrenals impossibles d’oblidar. Fils de tenue bellesa, “tremolos” que captivaven i que en un xiuxiueig a cau d’orella omplien la immensitat de L’Auditori com un tro. Absolutament inoblidable.

El director txec Tomáš Netopoli està fent una notable carrera amb les principals orquestres i teatres. Amb aquest concert d’aquest cap de setmana amb l’OBC debutava a Barcelona, i a mida que el concert anava avançant la decepció anava augmentant. Si em va agradar en l’obra de Guix, perquè la resposta de l’orquestra em va semblar esplèndida, en el concert, tot i alguns excesos, va deixar que fos el violinista l’autèntic protagonista, per tant quedava “La meva pàtria” de Bedrich Smetana per demostrar la seva vàlua en una obra que porta a la sang.

Quin va ser el problema perquè acabés sortint de l’Auditori decebut? Doncs que no vaig reconèixer l’OBC. El so no era aquell que la setmana passada lluïa de manera espectacular i compacte amb Gershwin, i és que divendres l’orquestra estava en moltes seccions formada per suplents i en alguns casos per suplents que no mereixien ocupar el lloc que ocupaven. Em sap greu dir-ho però és així.

Ja des d’un bon inici hi van haver problemes de coordinació i manca d’entesa. El so era excessiu i aquella remor que inicia el “Vyšehrad” va semblar excesiva i poc coordinada. Sense un so distingit, la majoria dels solistes dels metalls i les fustes, sense fer errades, mostraven vulgaritat, aspror i alguna que altra estridència.

Puc entendre que els solistes facin rotacions, però no puc entendre que les facin tots alhora. Pràcticament només es reconeixia a l’OBC per les cordes.

Netopoli lluitant per lluir, va carregar excessivament els moments més esperats, fet que va motivar finalment el meu desencís. Possiblement avui dissabte i demà diumenge es millorin algunes coses, però altres, sense l’equip que juga a la “Champions”, és impossible que s’arreglin.

El públic, que no és tonto però si complaent, no va respondre igual al final de la primera part com a la segona, però semblaven contents després d’haver cantussejat i dirigit lleugerament amb cames i mans “El moldava” i és el que té programar de manera astuta obres del gran repertori, tot i que l’afluència de públic va ser penosament discreta. Això si alguns ja estaven disposat a aplaudir després del popular segon moviment sense esperar que “Šárka” acabés el poema simfònic com és de desitjar, sort que l’intent es va avortar tot just es va intuir.

Gràcies Enric per deixar-me compartir el concert.