IN FERNEM LAND

TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX


Sondra Radvanovsky (Elisabeth) a Roberto Devereux Fotografia Ken Howard/MET
Elina Garanca (Sara) a Roberto Devereux MET
Mariusz Kwiecien i Matthew Polenzani a Roberto Devereux MET 2016 Fotografia Ken Howard
Roberto Devereux Metropolitan Opera Producció David McVicar Fotografia Ken Howard

Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.

Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana.

El MET va encarregar aquest projecte a Maurizio Benini com a director d’orquestra i David McVicar com a responsable de les produccions d’escena.

Maurizio Benini ha demostrat amb escreix que és un director expert en el repertori belcantista, que prioritza la importància del cantant i el cant, sense oblidar la tensió dramàtica i atorgant una presencia orquestral més enllà d’aquella immensa guitarra que tan sovint associem a Bellini & Donizetti associats.

El director italià dóna cos  a la sumptuosa orquestra del MET però sense aclaparar, dona ritme però  sense ofegar i  deixant respirar, atorga àmplies frases sense avorrir i sempre mantenint la subtilesa i l’elegància que mai pot abandonar el repertori belcantista, tot i estar més a prop de l’imminent aparició verdiana que del cant rossinià tan present encara en Anna Bolena la primera òpera de la trilogia Tudor.

El cor en una actuació equilibrada i sense gaire compromís tècnic, va mostrar un color i una homogeneïtat absent en les darreres retransmissions al cinema.

Però per tal de que una òpera de Donizetti sigui un èxit cal comptar amb un equip de cantants de gran nivell i possiblement amb aquest Roberto Devereux el MET ha reunit un dels millors cast possibles avui en dia.

Sondra Radvanovsky ja he dit abans que per a mi signa la seva millor interpretació belcantista que jo l’he escoltat fins ara, incloses Norma (Liceu), Maria Stuarda i Anna Bolena (MET) o Lucrezia Borgia (Canàries). Potser perquè la reina Elisabeth és un rol amb unes característiques dramàtiques hereves del belcantisme més pur però que ens apropa a les imminents heroïnes verdianes. És clar que ha de dominar un cant ornamentat, però més que la puresa i la perfecció elegant de la línea de cant, és important que aquest cant sigui dramàticament evolucionat i expressiu, no només en els recitatius que avancen l’acció dramàtica, sinó també en les àries i cabalettes que no són només un pur lluïment vocal, sinó un veritable tour de force vocal i teatral.

Ella no posseeix un timbre sedós, més aviat la veu d’herències eslaves posseeix un timbre incisiu i acerat que no l’ajuda en els moments de més estàtica filigrana belcantista, però Radvanovsky té la veu idònia, el registre i el color per cantar aquests rols donizettians, altra cosa és l’estil, però sobretot és una artista molt notable i sap que molt més que Anna Bolena i Maria Stuarda, la reina Elisabeth li permet fer una demostració teatral d’alt voltatge. Ella ha estudiat bé a Beverly Sills, la primera soprano que en època moderna va fer d’aquest rol una creació teatral, a banda de vocal i estilística, escènicament definitiva. Hom pot creure que només dominant la part escènica, fent magníficament el tremolor parkinsonià, coixejant i traient-se la perruca a la l’escena final per mostrar l’alopècia de la famosa reina, ja tens guanyada gran part de l’escena final, però no, Radvanovsky després de tota una representació notable, no exempta d’alguns dubtes en l’afinació exacta, es reserva en la part vocal i musical una grandiosa escena final, plena de belcanto, de reguladors, de sons quasi inhumans, de pianíssims preciosos i efectius, però també de força i d’un aclaparador domini vocal i musical, quasi us diria que el gran guinyol escènic pot despistar i no deixa apreciar la immensitat d’aquesta interpretació vocal. Immensa Radvanovsky.

El personatge titular, que no protagonista, va anar a càrrec del tenor Matthew Polenzani, que signa un Devereux preciós, cantat amb molta elegància i distinció en el fraseig, amb molt de gust i tenint molta cura en no forçar mai la línea, no caient mai en temptacions de forçar l’emissió per semblar més heroic i fins i tot verista, com alguns Devereux han vestit aquest rol. La veu és d’un líric lleuger, però cantant d’aquesta manera, sense forçar, cobreix bé el registre i no canvia el color, arribant a la seva gran escena de forma esplèndida i cantant de forma exemplar.

De tot el cast, per a mi la que va cantar millor, sense cap mena de dubte és la mezzosoprano letona Elina Garanca, que una vegada més demostra que per a ella en aquest repertori no hi ha límits ni paranys. Tot ho fa fàcil, tot ho fa bonic, tot ho fa aparentment sense cap esforç, de manera elegant i distingida, cobrint els extrems del seu ampli registre amb exultant suficiència i envejable bellesa vocal.El belcanto de Garanca és un luxe.

Mariusz Kwiecien és un altre belcantista notable, però a diferència de Garanca, la seva veu mostra alguna feblesa en la zona aguda i algun que altre símptoma d’esgotament, potser li cal una mica de repòs o d’alentiment del ritme de treball. És un baríton líric que ha assumit alguns rols que el sobrepassen i això sempre corre els risc de passar factura. Està a temps de rectificar perquè barítons com ell no en tenim gaires.

Bé la resta del cast amb rols molt més anecdòtics, si bé Brian Downen amb una veu peculiar fa una recreació escènica de Lord Cecil, molt notable, gràcies segurament a David McVicar.

I és que McVicar ja immers definitivament en els muntatges que no molesten i que llueixen, lluny d’aquella agressivitat i transgressió de les seves produccions de fa anys, ha entès que per fer diners cal doblegar-se a certes normes i convencions, i ara ha esdevingut un director de la plantilla del MET que signa quasi sempre treballs de gran valor estètic, amb un vestuari d’un rigor històric aclaparador, un disseny de llums molt efectiu i una escenografia d’impacte que emmarquen un treball amb els cantants que identifiquen molt bé els perfils dramàtics, i que per a aquells que tenen aptituds teatrals, són un vehicle de lluïment complementari al vocal.

McVicar situa l’acció en un teatre isabelí, on la cort assumeix el rol de públic i els personatges principals són actors de la seva pròpia tragèdia. L’escenografia és única i serveix per a totes les escenes amb lleugers canvis d’atrezzo, i sobretot perfila de manera efectiva les situacions del llibret, no cometen cap transgressió, ni cap re-lectura dramatúrgica, ni per suposat cap canvi d’època. McVicar s’ha domesticat, no molesta a ningú i deixa que el protagonisme acabi sent del cantants, no oblidant la part visual, estètica i teatral, quelcom es miri com es miri, resulta provocadorament transgressor.       

Gaetano Donizetti
ROBERTO DEVEREAUX
llibret de Salvadore Cammarano/François Ancelot

Elisabetta (Queen Elizabeth)……………..Sondra Radvanovsky
Sara (Sarah)……………………………Elina Garanca
Roberto (Robert Devereux, Earl of Essex)…..Matthew Polenzani
Duke of Nottingham………………………Mariusz Kwiecien
Lord Cecil……………………………..Brian Downen
Gualtiero (Sir Walter Raleigh)……………Christopher Job
A Page…………………………………Yohan Yi
A Servant of Nottingham………………….Paul Corona

Director musical………………………………Maurizio Benini

Direcció escènica……………………………..David McVicar
Escenografia……………………………David McVicar
Disseny de vestuari………………………..Moritz Junge
Disseny d ellums……………………….Paule Constable
Coreografia…………………………..Leah Hausman
TV Director…………………………….Gary Halvorson

Metropolitan Opera House de New York, 16 d’abril de 2016

Un tast d’alguns moments d’aquest Roberto Devereux.

 

L’avantatge de’escriure l’apunt amb una setmana de retard és que ara i aquí ho podem rememorar, sobretot perquè en Kiko m’ha ajudat, com sempre desinteressadament, déu el beneeixi!.

Un comentari

  3. alex

    Escuché parcialmente el audio de una de las funciones y diria en resumidas cuentas, una de las mejores funciones de ópera en su conjnto, de esta temporada
    Excelentes Garanca, Radvanosky y demas que no deslucen
    Aún me siento molesto por esa extraña cancelaciøn de Garanca en el Liceo como Romeo de los próximos Capuletti, nunca claramente explicada

    M'agrada

    Respon
    • Pep

      Crec recordar que va cancel·lar arreu, Liceu inclòs, per la defunció de la seva mare. Ella mateixa va declarar una “suspensió” d’un any. Suposo que el Liceu ja devia tenir la substituta quan la Garanca va “retornar” als escenaris abans d’hora …

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Garanca dejó colgado a medio mundo y luego escogió lo que más le convençia. Nunca sabremos si el Liceu se hubiera esperado si ahora la tendríamos en el cast otra vez, però por una vez que el Liceu consigue una cantante de altura, mejor no quejarse, aunque yo la hubiera preferido.

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Aquest any no ha tingut un gran nivell però aquest Roberto ha estat molt per sobre del que ha estat habitual. Suposo que l’Elektra de dissabte acabarà la temporada amb un punt àlgid, el més àlgid.

      M'agrada

      Respon
  7. Ordet

    Déu us beneeixi a tots dos, Kiko i Joaquim. Crec que és la meva òpera favorita de Donizetti (malgrat lo poc que es representa). L’escena final sempre em deixa trasvalsat. Estava pensant en altres òperes on la decrepitud d’un personatges es vegi tan clarament com aquí… Pensava en el Felip II, en la Marsicala, Hans Sachs… però cap és ben bé el que se’ns mostra aquí. Potser em podeu ajudar a pensar alguna que s’hi assembli…
    Moltes gràcies!

    M'agrada

    Respon
  8. kàtia

    Encara em dura la “no sé qué” de ldia 16 quan la vaig veure al cinema.Espléndida,fantàstica,espectacular y ja no séqué més dir.Vaig sortir tan contenta del cinema.Em va agradar Radvanosky a banda de la veu la manera tan brutal de moure el cos,la gestologia de les mans,els dits torts,la mirada perduda,en fí un festival,de veritat.Feia anys que no veia una funció d’aquesta categoria.Ara la tornaré a mirar.
    Gràcies,Joaquim ens has alegrat el dia.

    M'agrada

    Respon
  9. colbran

    Con la trilogía Tudor pasa lo mismo que con “Los tres mosqueteros” (que eran cuatro), es decir que la trilogía es una tetralogía, ya que en 1829 Donizetti estrenó “Elisabetta al castello di Kenilworth”, donde la protagonista femenina es la reina Elisabeth I de Inglaterra y el coprotagionista en esta ocasión es Leicester (Roberto Dudley) . “Il castello di Kenilworth” viene a ser un prólogo de esa tetralogía, ya que fue la primera en estrenarse de esas cuatro óperas. Por cierto es una obra muy interesante que creo preciso revisar. La versión que yo tengo es “live” y data de 1989, con la participación de Mariella Devia y la extraordinaria Denia Mazzola-Gavazzeni, a quien debo -junto a Rockwell Blake- la mejor versión liceista de “I Puritani” (1990) de mis 62 años de asistencia al coliseo de Las Ramblas.

    La función de “Roberto Devereux” (que considero la mejor ópera de Donizetti) a la que tuve la suerte y el honor de asistir con mi madre en 1968 en el Liceu, es la mejor representación de ópera que yo haya visto y oído en este teatro. Con este precedente cualquier versión que escucho y veo (a través del medio que sea) tengo la irremisible tendencia a compararla con aquella. Me entusiasma Beverly Sills, con su canto fácil y extenso y su intensa actuación dramática ( la escena final la realizó “de corrido”, sin pausas y en una sola toma en la sala de grabación, lo que le mereció una “standing ovation”, de las de antes, por parte de toda la orquesta), pero prefiero Caballé…

    El elenco de esta ocasión es bueno y diría que muy bueno. Garanca (la mejor intérprete de esta función, creo incluso que sería una excelente Elisabetta, pues su voz con el paso de los años se “asoprana” más y más) supera en estilo e interpretación en e mismo rol a Bianca Berini, cantante de gran temperamento y tesitura extensa, pero carente de belleza vocal. Matthew Polenzani lo encuentro casi perfecto y lo prefiero a Bernabé Martí que disponía de una vocalidad más adecuada a Devereux, pero carecía del refinamiento del norteamericano. Pero Piero Cappucilli era notablemente superior al barítono polaco -de difícil apellido y peor pronunciación- y …qué queda? Pues Montserrat Caballé, maravillosa, intensa y perfecta, con un final estremecedor en el que lloraba y reía al mismo tiempo, produciendo un efecto conmovedor, esto como culminación a una función que ella con su magnetismo y pureza vocal logró que todo funcionara, incluso el coro de entonces (!) que cantó maravillosamente al principio del segundo acto, esa preciosa melodía que en el Met no fue ovacionada.

    Sondra Radvanovsky posee una voz extraordinaria y bella y suele controlarla muy bien (con alguna excepción) y alcanza unos agudos potentes y brillantes e incluso se atrevió a interpolar un sobreagudo inexistente pero eficaz que no fue del todo perfecto. Es una cantante magnífica y reconozco que es de las que crea afición, pero yo aún estoy esperando aquella función en que me convenza plenamente, aunque en esta ocasión ha estado a punto de conseguirlo; me sobró un exceso de histrionismo, pero en este rol comprendo que es permisible.

    Orquesta y dirección musical mejor que el coro.

    En resumen, una buena función, especialmente para el público poco habituado a esta obra y que no tuvo la fortuna de asistir al Liceu en 1968, Qué le voy a hacer, soy un nostálgico! y además…poseo la grabación de aquella representación para poder convencerme.

    M'agrada

    Respon
      • alex

        Sobreactuada y falta de cierta línea belcantista quizás, ¿ pero….insuficiencia vocal Radvanosky???
        Si la Radvanosky es una Regina ” vocalmente insuficiente”, que decir pues.. de Gruberova y otras casi lírico..ligeras sin registro grave???

        M'agrada

        Respon
      • kàtia

        Sobreactuaciò i insuficiència vocal Radvanosky i Sills?? Jo el que veig es que a més a més de cantar estan actuant, que en una òpera d’aquestes característiques es frenétic,no es fàcil aquest pasatge de Roberto i prefereixo escoltar i veure alhora com ho viuen les cantants.Caballé segurament ho fa de meravella però no mou ni una pestanya,es dedica a donar patades a la capa i a cantar això sí de meravella però la seva expressiò corporal es nula,Ah! de dir que també m’agrada moltissim Gruberova.
        No soc dogmàtica,es la meva opiniò.

        M'agrada

        Respon
    • Joaquim

      Jo només he escoltat l’àudio d’aquell Roberto i em sembla esplèndid però sense la complicitat d’haver-hi assistit, no el trobo excepcional en el conjunt. Tu ho dius bé, ni Berini ni Martí eren cantants belcantistes, i en aquest cas tant Garanca com Polenzani, com bé dius, superen en molt als liceistes.
      Radvanovsky no és una belcantista pura, ho ha demostrat en totes les incursions que ha fet en aquest complicat repertori, però en aquest vessant pre-verdiana està simplement immensa, sota el meu punt d evista, més enllà d’aquesta sobreactuació tan efectiva i que en el teatre molt més que al cinema, té un impacte sensacional.

      M'agrada

      Respon
  10. OLYMPIA

    Esplèndida crònica i comentaris molt interessants en especial el de FEDE que és una Master Class més acompanyant el post. No havia copsat mai tanta sublimitat en Radvanovsky, està “que se sale”. McViccar sempre m’agrada. Vagi d’innovador o de clàssic en ell brilla sempre la seva innegable força artística.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Des de que s’ha casat, s’ha suavitzat (parlo de McVicar). Serà veritat allò de home casat, home espatllat? No crec, perquè aquest Roberto li queda molt aparent, que és el vol el senyor Gelb i tots els mecenes del MET.

      M'agrada

      Respon
  13. dandini

    Moltes gràcies pel post .Vaig anar al cinema i vaig disfrutar al màxim .Esperant que el Met reposi aquesta producció i la poguem veure o sentir per Anna Netrebko o Diana Damrau algun dia . Estic convençut de que totes dues treurien tambe un gran partit del rol d’Elizabeth desde el punt de vista vocal ,dramàtic i escènic .

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No crec que Damrau ara, per ara, pugui fer front a la pafrt greu d ela partitura, que com diu la mateixa Radvanovsky, és molt complicada. Ella pot perquè té una veu molt consistent, però no sé si Damrau, ara per ara sigui la més idònia per fer-hi front.

      M'agrada

      Respon
    • Alex

      Pues hablando de Netrebko y esa hipotética Elizabetta del DEVEREUX entre belcantista y preverdiano, la rusa con una anticipación que le honra, acaba de anunciar su cancelación de las NORMA prox.temporada ROH. Otro rol belcantista y de fuerza a la vez sumamente complicado, que la Rusa dice no sentirse preparada vocalmente.

      M'agrada

      Respon
      • Joaquim

        Ha hecho bien en cancelar. Ella dice que voz no es la adecuada para Norma, yo no estoy de acuerdo, su voz si es ideal para Anna Bolena, lo es para Norma, los dos roles los estrenó la misma cantante, lo que seguramente Netrebko quería decir sin decirlo,, és que su técnica no és la adecuada para cantar Norma. Su techo belcantista será sin duda Anna Bolena, la del MET mejor que la de Viena, pero no creo que insista en este rol, y Norma necesita de una delicadeza belcantista que ella no tiene, cantando Norma sale todo a la luz, y una ve centrada en roles como la Lady, la delicadeza ha quedado definitivamente olvidada.
        AL menos ha sabido rectificar a tiempo, no es tan alocada como parece.

        M'agrada

        Respon
  15. dandini

    Seguint en el terreny belcantista ahir al cinema una Lucia espeterrant desde la ROH.Juntament amb Cav-Pag la millor posada en escena de la temporada.Potser es mania meva pero crec que podem dir que a Londres es couen els millors espectacles operístics del món.A part de les dues mencionades hem de citar Els Pescadors i la Butterfly com millors espectacles escènics del Met d’enguany que mira per on venien totes dues de la ENO.
    Diana Damrau fa una creació de primer ordre desde el punt de vista vocal i escènic i Charles Catronovo llueix el seu gust esquisit malgrat les tibantors habiuals del registre agut .
    El punt mes feble la direcció de Daniel Oren compartida pel public que li evidència una devallada important d’aplaudiments en la seva aparició en escena.No duto que segueixi mantenint el seu carisma gestual pero l’interpretatiu no hi és….

    M'agrada

    Respon
  16. dandini

    Parlant de Roberto Devereux crec que és just mencionar a la soprano Martile Rowland.Passada la quarentena va debutar amb La traviata l’any 1988 i 3 anys més tard es va consagrar al Carnegie Hall amb l’Elizabeth I sota la direccio d’Eve Queler. Existeix un enregistrament d’uns mesos mes tard del teatre Bellas Artes de Mèxic que evidència la qualitat dramàtica i belcantista de l’interpret que sense sobrepassar la versió de Beverly Sills sap encendre amb tota justicia la passio desbordant del públic.
    De tant en tant va molt be sentir altres interprets menys coneguts per resituar criteris excessivament partidistes.
    aqui la teniu ,val la pena sentir-la

    M'agrada

    Respon
  17. joan

    Gracies Joaquim per el teu bloc. Es una gran referensia per tots els que ens agrada l’òpera. Des de que el conec no hi ha dia que no sigui el meu esmorzar. No parlaré d’òpera perquè no podria de cap manera argumentar, tanmateix gaudeixo molt amb la teva honestedat critica i amb els comentaris tan entranyables de qui et segueix. No et faré molts comentaris però sàpigues que estic sempre en tot el que escriviu. GRACIES , MOLTES GRACIES.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Caram Joan, t’agreixo el comentari i em sap greu que no vulguis participar més. Ni el que dic jo, ni crec que el que diuen els altres sigui un dogma de fe. Es pot estar d’acord o no, però el que importa és que compartint les mateixes experiències, les podem posar en comú.
      M’agradaria comptar més sovient amb la teva participació.

      M'agrada

      Respon
  18. jaumeM

    “Ni el que dic jo, ni crec que el que diuen els altres sigui un dogma de fe. Es pot estar d’acord o no, però el que importa és que compartint les mateixes experiències, les podem posar en comú.”
    ¿Es aquest el secret del enorme atractiu del BLOG?
    Per a mi, es això i el molt que hi aprenc.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari