Krassimira Stoyanova i Piotr Beczala a Un ballo in maschera a Viena. Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Dmitri Hvorostovsky i Piotr Beczala a Un Ballo in maschera a la Staatsoper de Viena Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Dmitri Hvorostovsky Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Un ballo in maschera, acte 1er, producció de Gianfranco de Bosio. Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Krassimira Stoyanova (Amelia) a Un ballo in maschera a la Staatsoper de Viena. Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Torno a la hiperactivitat dels streamings vienesos per parlar-vos de la representació que va tenir lloc el dimarts 26 d’abril a la capital austríaca de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo en Maschera, en la versió amb el rei Gustau III de Suècia com a protagonista, en una producció/provocació més que per clàssica, per rància i amb regust a naftalina caducada, deguda a Gianfranco de Bosio, a moments d’una foscor impossible de resoldre en una retransmissió televisada de pagament, tot sota la batuta de Jesús López Cobos, el culpable segons lla malèfica angeleta, del seu retard en sortir a escena en la discreta Tosca esdevinguda portada en molts mitjans. Però l’interès de la vetllada recau, com ha de ser,  en el cast que en aquest cas reunia a tres noms importants del panorama operístic actual, el tenor Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova i Dmitri Hvorostovsky, acompanyats per membres entre discrets i efectius de l’òpera  estatal austríaca.

López-Cobos acompanya amb tremp dramàtic donant relleu als preciosos moments que Verdi deixa l’orquestra i als seus solistes ser els protagonistes en una òpera de lluïment per a les veus i els bons cantants. L’orquestra de Viena llueix esplendor, sumptuositat i brillantor en les grandioses i inspirades línies melòdiques de l’òpera que obra l’etapa de maduresa i més grandiosa del gran Verdi.

Per a Beczala aquest rol ara per ara és el seu límit verdià, però si ja em va agradar, tot i que amb reserves, a Munich en aquella horrorosa proposta de Johannes Erath, amb Harteros i Petean, ara m’ha convençut per la seva elegant línea, el seu “squillo”, el magnífic i exquisit fraseig i la plena solvencia en els extrems de la partitura, també en els sempre complicats greus, sobretot si es tracta d’un cantant tan líric com ell. El registre agut és radiant i proporciona una esclatant joia ja que mai s’escanya ni s’enlletgeix en obertures de l’emissió, tan freqüents en altres tenors, ni en sons entubats o nasals,  no força mai la seva lluminosa veu i que voleu que us digui més, m’ha encantat. Bravo Beczala!

La recuperació veloç de Dmitri Hvorostovsky després d’una gravíssima malaltia  em continua sorprenent, tot i que la veu del baríton rus ha perdut el color arrodonit i vellutat que el caracteritzava i en aquesta representació mostra sovint dubtes en l’emissió. Ell sap fer front als grans arcs verdians amb estil, mostrant un magnífic control del cant legato però força els greus enlletgint el so i vulgaritzant una mica el fraseig, jo diria que ara que la veu ha perdut aquella exultant bellesa i mostra evidències del tractament que ha hagut de passar el baríton, canta millor Verdi i fins i tot aquells problemes en la respiració que sempre l’han caracteritzat ara semblen més esmorteïts, però ai las! la veu no respon amb aquella contundència.

Meravellosa Amelia la que canta Krassimira Stoyanona, passional sense caure mai en efectes veristes, en plena sintonia amb Beczala fa que el “Teco Io sto” sigui una festa de fraseig, legato, slancio, sfumature i cant verdià de qualitat. Quan ja creiem que les sopranos verdianes no existien o eren fredes i inexpressives, Stoyanova, que sempre ha estat aquí, ens torna a demostrar com es pot cantar a Verdi emocionant, omplint tot el registre amb una columna homogènia i sense forçar perquè a ella no li cal semblar el que no és, perquè és. Ah! i controla les mitges veus i els pianíssims sense perdre mai l’entonació a “Morró ma prima in grazia”. Adoro a Stoyanova!

La resta no es troben en el mateix grau de satisfacció, si bé la sempre complidora Nadia Krasteva “contralteja” l’emissió en els moments més greus de la cavernosa tesitura, sense impressionar però amb solvent professionalitat d’una cantant d’una companyia de prestigi.

L’Oscar de Hila Fahima va de la insignificança al primer acte a un aprovat justet, crec que li manca una mica per cantar l’Oscar a la Staatsoper.

Correcció i solvència malèfica en els conspiradors comtes Horn i Warting, de Alexandru Moisiuc i Sorin Coliban, no precisament curosos. 

El cor de la Staatsoper, aparentment molt reduït en els dos primers actes,  ha tingut millors nits o els micròfons no estaven disposat pel millor enginyer de so de la casa, que tot podria ser.

La producció és molt lletja i plana, amb un treball dramàtic nul i només al servei d’una suposada veritat històrica de vestuari i escenografies (talons pintats) que la fan tant o més lamentable que aquella de Munich que tant vaig odiar, a les antípodes estètiques d’aquesta. A més a més la foscor fa que per  al streaming sigui  molt poc recomanable, tot i que ben pensat… millor ni veure gaire.   

Giuseppe Verdi
UN BALLO IN MASCHERA

Piotr Beczala: Gustaf III. Rei de Suècia
Dmitri Hvorostovsky: Comte René Ankarström
Krassimira Stoyanova: Amelia, la seva esposa
Nadia Krasteva: Ulrica,  Mn Arvedson, endevinadora
Hila Fahima: Oscar
Igor Onishchenko: Christian
Alexandru Moisiuc: Comte Horn
Sorin Coliban: Comte Warting
Thomas Ebenstein: un Jutge
Thomas Ebenstein: un servent d’Amèlia

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper

Director musical: Jesús López Cobos
Director d’escena: Gianfranco de Bosio
Escenografia: Emanuele Luzzati
Disseny de vestuari: Santuzza Calì

Wiener Staatsoper 26 d’abril de 2016

Però com que suposo que us passa el mateix que en a mi i encara us mou aquella cosa tan vital associada al bon cant i a les veus, doncs aquí trobareu, si més no, tres intèrprets d’alçada, quelcom que sempre és d’agrair, en una nit quasi pletòrica.