El 21 de juliol de 2013 vaig escriure un d’aquells apunts que m’agraden tant després d’una experiència musical i teatral úniques. Aquell apunt parlava del streaming d’Elektra des del Festival d’Aix-en-Provence amb l’estrena del que seria el testament operístic del grandiós Patrice Chéreau, sota la direcció musical de Esa-Pekka Salonen i Herlitzius, Pieczonka i Meier com a trio d’asos estratosfèrics.
Si us interessa recordar-ho i recuperar-ho
Aquella mateixa producció és la que tanca la temporada cinematogràfica 2015/2016 del MET i la que veurem la temporada vinent al Liceu, sempre amb elements comuns i algun que altre canvi, a Nova York substancials, ja que la fabulosa Elektra de Herlitzius cedeix el rol a l’excel·lent Nina Stemme, i el bullit Petrenko al fabulós Orest d’Eric Owens, entre els més destacats.
La cloenda del Met cinematogràfic és la millor representació de les 10 escollides. No costava gaire ja que el nivell de la temporada 2015/2016 no ha estat gaire bo. Hi han hagut cantants excepcionals, és clar, alguna producció notable i direccions musicals d’alçada, però el nivell de conjunt d’excel·lència d’aquesta Elektra en cap que jo recordi, tret de “Les pêcheurs” però la qualitat de les direccions i la companyia de cantants sense fissures i l’exigència de la pròpia òpera, fan que sense cap mena de dubte aquesta estigui per sobre de totes.
Vaig gaudir d’aquesta darrera representació però no em vaig emocionar, ni vaig sortir trasbalsat com si em va succeir després d’aquell streaming del 2013, i això que en principi no hauria de ser comparable la visió des de l’ordinador o des d’una sala de cinema, però potser perquè una vegada més la qualitat del so de la transmissió no estava a l’alçada de l’esdeveniment, ni molt menys del preu de les localitats, o potser perquè Chéreau ja no hi era per mantenir aquella tensió provençal o senzillament perquè aquella nit del 2013 es va entrar al cel i ahir només es va tocar amb els dits.
La versió de Salonen a Aix no semblava la mateixa d’ahir al MET, i segurament és la mateixa, però hauré d’escoltar una altra vegada la representació en la versió radiofònica, per saber si aquella manca de tensió en la primera part era deguda al so esmortit que ens arribava al cinema o a una veritable relaxació del mestre finlandès, que ara entén aquesta obra mestra de Strauss de manera més relaxada que el 2013. Aleshores em va entusiasmar, ahir només agradar, a estones moltíssim, sobretot des del reconeixement d’Orest fins al final.
Nina Stemme és una Elektra imponent per la contundència i bellesa de la seva veu. El seus mitjans tècnics són aclaparadors, per potència, projecció i extensió, però també els recursos tècnics que utilitza, amb mitges veus i pianíssims són rars de gaudir amb la precisió que ho va ella, quan la veu és tan voluminosa. Potser perquè tot sembla que sigui tan fàcil, la seva interpretació queda més distant, tot i la intensitat i la implicació del seu cant. Si la comparo amb Herlitzius a Aix, soprano amb la veu molt més lletja, molt més irregular i mancada de l’exuberància vocal de la sueca, l’alemanya guanya per golejada, al menys per a mi. Herlitzius ho canta més des de l’estomac, o si ho voleu més poètic, des del cor, Stemme més des del cap. Ambdues són Elektra, ambdues de manera poc discutible, però si em deixeu triar i sense que serveixi de precedent, amb Elektra, sempre i quan sigui com la d’Aix, jo em quedo amb l’alemanya i m’alegra molt que la temporada vinent sigui ella la que ens ho canti al Liceu, tot i que m’agradaria un segon repartiment amb la sueca, òbviament.
Les cantants que a Aix varen protagonitzar Chrysothemis i Klytämnestra repetien al MET i està previst que els repeteixin al Liceu. La canadenca Adrianne Pieczonka i l’alemanya Waltraud Meier, tot i els tres anys transcorreguts i per tant amb una mica menys de d’exuberància, broden els seus rols, ambdues amb intensitat, amb categoria, sota el peculiar i interessant perfil que Chéreau els dissenya. Meier exhibeix una distant elegància aristocràtica bastant allunyada d’aquell barroquisme faller en que moltes produccions vesteixen a Klytämnestra. La seva veu no és prou definida com per assolir amb rotunditat un rol tan descaradament de mezzosoprano dramàtica com aquest, però el seu cant és tan excels i la interpretació dramàtica del seu fraseig és tan definitiva, que acaba important poc que la seva veu no es diferencií gaire de la de les seves filles.
La veu de Pieczonka va perdre en alguns moments fermesa i en altres lluminositat, però la seva Chrysothemis continua sent esplèndida, juvenil i fins i tot radiant, tant de bo ens arribi al Liceu amb la mateixa alenada.
El que si és absolutament definitiu és l’Orest d’Eric Owens. Si el baix-baríton nord-americà ens va deixar bocabadats com a Alberich, ara repeteix aquella enlluernadora interpretació amb el breu, contundent i bellíssim rol de Orest. La trobada amb la germana és un dels moments més intensos i bells de la partitura, i tant Stemme com Owens el van interpretar de manera excel·lent, ple de matisos i de sensibilitat, gràcies també a un acompanyament orquestral prodigiós.
A l’Aegist de Burkhard Ulrich li va mancar personalitat. D’acord que Chéreau li treu la possibilitat histriònica habitual, i potser això condiciona massa a Ulrich que no aconsegueix atorgar-li caràcter.
Entre la llista de criades repeteix la veterana Roberta Alexander, encara digna, Bonita Hyman o Andrea Hill, mentre que sorprèn trobar a la en altre temps sobrevalorada Susan Neves, al costat de Maya Lahyani i Claudia Waite.
Ahir no varem poder presenciar els sorprenents 92 anys de Franz Mazura que encara canta el rol del vell criat (al Liceu està previst), ja que el va cantar bé James Courtney.
La producció és esplèndida, però estic convençut que si el director francès no hagués mort el 7 d’octubre de 2013, la representació d’ahir no hagués estat igual. Hi mancava aquella tensió latent que es respirava des del pròleg sense música a Aix, i que ahir en el MET no tenia el mateix i inquietant resultat. Són detalls, com el dels canvis del vestuari, que potser no tenen importància, però que no van arrodonir la festa com esperava.
La versió no va ser íntegra, hi van haver petits talls o omissions, segurament no significatius, però segurament injustificats.
Va ser una cloenda del MET grandiosa i a l’alçada del que s’espera de la temporada novaiorquesa, però ja hem vist que aquest any no ha estat així, i tal i com anuncien la propera, tampoc sembla que s’aconsegueixi.
Richard Strauss
ELEKTRA
Llibret d’Hugo Von Hofmannsthal
Elektra………………..Nina Stemme
Chrysothemis……………Adrianne Pieczonka
Klytämnestra……………Waltraud Meier
Orest………………….Eric Owens
Aegisth………………..Burkhard Ulrich
Die Aufseherin……………….Susan Neves
Magd…………..Bonita Hyman
Magd…………..Maya Lahyani
Magd…………..Andrea Hill
Magd…………..Claudia Waite
Magd…………..Roberta Alexander
Die Vertraute……………..Susan Neves
Die Schleppträgerin…………….Andrea Hill
Ein junger Diener…………..Scott Scully
Ein alter Diener…………….James Courtney
Guardian……………….Kevin Short
Director………………Esa-Pekka Salonen
Direcció d’escena……………..Patrice Chéreau
Escemografia……………Richard Peduzzi
Disseny de vestuari………..Caroline de Vivaise
Disseny d ellums……….Dominique Bruguière
Metropolitan Opera House, New York 30 d’abril de 2016
Tant de bo pugui insistir-hi
IN FERNEM LAND 
En una temporada que us he acabat fent el salt del tot, tenia apuntada a l’agenda la data d’ahir amb lletres d’ or; i al final tampoc ha estat possible. És evident que no ha funcionat lo de “no agafo abonament, aniré anant a les que pugui i em vinguin de gust”. La temporada vinent hi torno des del primer dia.
M'agradaM'agrada
Tampoc t’has perdut gran cosa en el conjunt, si bé hi ha tres títols molt per sobre de la resta. Lulu, Roberto Devereux i Elektra, la resta “sibuemoniriquehivolferhi”
M'agradaM'agrada
Bello!!! Cap i estomac!!!!!! Verdad!!!me Gusta mucho el Cap ma prefiero …el Estomac!!!!
M'agradaM'agrada
L’estomac és un òrgan essencial 😉 per pair
M'agradaM'agrada
Suscribo absolutamente. Aún sigo “en trance”.
¡Qué bárbaro!
¡Buen domingo, infernems! ¡Feliz 1 de mayo!
M'agradaM'agrada
Petons i feliç primer de maig, amb retard o si t’ho estimes més, del 2017 😉
M'agradaM'agrada
En esta temporada del Met, retransmitida a través de salas cinematográficas, sólo he podido ver tres funciones: “Tannhäuser”, “Les pêchers de perles” y esta “Elektra”. La primera la tenía totalmente olvidada -me la ha recordado Joaquim-; con la segunda disfruté muchísimo y con la impactante obra de Strauss he quedado muy satisfecho por el reparto y porque me entusiasma la música de Strauss y especialmente esta ópera. Pero tengo tres reparos que destacar.
Mi máximo reparo va dirigido a la dirección musical de Essa-Pekka Salonen. Me ha parecido muy blanda, para una obra tan intensa, tan tremenda y genialmente orquestada y de tanta exuberancia musical. Sólo a partir de los últimos 25 minutos comencé a vibrar algo, pues parecía que Salonen quiso poner especial énfasis en el desenlace super dramático de la obra. Es una forma de entender esta imponente partitura, con la que yo no estoy de acuerdo, Cuando veo “Elektra” quiero sentirme “martirizado” por la orquesta, tanto como los personajes se sienten martirizados por sus problemas personales.
Otro reparo va dirigido a la personificación de Klytämnestra. Waltraud Meier, a sus 60 años, conserva una belleza, lozanía y porte que más parece la hija de Elektra que su madre. Vocalmente su inclasificable voz, más próxima a soprano que a mezzo, no se encuentra en su mejor momento, pero sigue demostrando su poderío y su expresividad aunque delate estar algo debilitada en la zona grave.
Y por último Nina Stemme que canta maravillosamente y posee unos recursos vocales envidiables interpreta escénicamente el torturado personaje de Elektra impecablemente, pero vocalmente me ha parecido algo suave, acorde con la dirección musical, por lo que creo que Salonen ha tenido algo que ver en esa decisión. No obstante su extraordinaria voz destaca en todos los registros con una precisión impecable exenta de portamentos y carente de los “chillidos” con los que algunas sopranos dramáticas nos hieren los tímpanos cuando se aproximan al electrizante rol de Elektra.
Adrianne Pieczonka nunca ha sido santo de mi devoción, pero como Chrysothemis cumple correctamente.
Eric Owens es un auténtico lujo como Orest y su sorprendente y cavernosa voz debe ser una maravilla disfrutada al natural.
La escena claustrofóbica y austera -tal como yo la entiendo- y muy acorde con lo que en ella se desarrolla.
M'agradaM'agrada
Que Klytemnestra sigui una dona de seixanta, elegant i distingida no ha d’anar renyit amb el personatge. En aquest sentit Chéreau atorga al rol una humanitat ben diferent del que és habitual, altra cosa és que la filla sembli més gran que la mare, però es que no es cuida tant… 😉
Bromes a part, aquesta és una de les dificultats del cinema, ja que no hi ha teatre que et permeti ni a primera fila, tenir un detall com els primers plans cinematogràfics.
M'agradaM'agrada
La vaig seguir per ràdio. La vaig trobar fenomenal, especialment l’Stemme i l’Owens. La resta no em van desagradar, però crec no van estar al nivell dels primers. El so orquestral i direcció em van agradar. Vaig gaudir d’un Bon Strauss. Esperem que la propera versió al Liceu sigui tant brillant com aquesta.
M'agradaM'agrada
Ho serà, perquè l’Elektra en el teatre sempre colpeix i els ingredients a priori, i si no ens fallen o els fan fallar, són d’excel·lència.
M'agradaM'agrada
Lo mejor de la temporada del MET sin duda.
Tengo ganas de verla en el Liceu aunque la orquesta y el director no sean del mismo nivel. Solamente que llegasen a superar el Götterdämmerung de esta temporada y con esta producción y los cantantes anunciados, ya estoy eufórico.
Lástima que Owens no cante en Barcelona, ¡Qué voz!
Una gozada, ya era hora.
M'agradaM'agrada
Tinc ganes que Owens canti aquí, però em sembla que no es mou dels USA, és una llàstima perquè és una veu d’aquelles que es troben a faltar, generosa i de qualitat.
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar moltíssim…!!
M'agradaM'agrada
Hi havia motius
M'agradaM'agrada
No és una òpera fàcil per mi però va ser fantàstic poder-la escoltar. De la interpretació d’Stemme en vaig quedar fascinada tant pels innombrables registres i matisos de la veu com per la valentia amb que afronta un rol tan complicat que sense unes condicions com les seves seria impensable.
M'agradaM'agrada
Jo t’aconsellaria que l’any vinent no te la deixis perdre a can Liceu. No és fàcil per a tu, però esdevindrà imprescindible per poc que t’hi capfiquis.
M'agradaM'agrada