El darrer streaming que he vist des de la Staatsoper de Viena és l’imprescindible Boris Godunov de Mussorgski sota la direcció de l’eslovè Marko Letonja i en la producció de l’any 2007 signada per Yannis Kokkos, amb René Pape com a principal reclam en un equip de nivell.

La versió que es representa en aquesta producció és l’original que acaba amb la mort de Boris, és a dir la que m’agrada “menys” de les possibles, però aquesta òpera, sigui quina sigui la versió escollida, és un del meus tòtems operístics.

La direcció musical de Marko Letonja no m’ha entusiasmat, té un bon relat però he trobat a faltar aquella colpidora grandària que omple aquesta partitura des del primer acord fins el darrer, ja sigui en les grans escenes corals amb el poble com a únic i principal protagonista, ja sigui en la íntima austeritat de les escenes amb Boris com a centre del drama. A l’escena de la coronació davant de la catedral, per exemple, li manca brillantor i li sobra espesor.

L’orquestra i una mica menys el cor (amb el suport del Cor Filharmònic Eslovac), tot i ser el veritable protagonista de l’òpera, estan a un bon nivell, quelcom que garanteix una gran part de l’èxit de la presentació, però no hi ha dubte que un Boris sense un equip de cantants potent mai podrà ser un bon Boris.

René Pape acostuma a deixar-me fred, no és el cas, en aquesta ocasió com en aquell memorable Gurnemanz del MET, Pape trenca aquella barrera que l’acostuma a aïllar i s’involucra en una interpretació intensa i emotiva. Vocalment va una mica just en la zona aguda de l’escena de la coronació, mentre que en general la zona més greu queda una mica feble, però com que la interpretació és tan notable i sentida, Pape aquesta vegada emociona i colpeix, encara més que en la producció del MET del 2010.

Acompanyant al gran Pape, trobem un excessivament gastat Pimen de Kurt Rydl, a qui li costa controlar l’oscil·lació que evidencia un desgast natural. En el seu monòleg historicista triga massa a controlar la decadència i davant del consell dels boiards, abans de la mort de Boris, va estar millor. Norbert Ernst és un gran Schuiskij. Aquest tenor de la casa fa de tot i a vegades excepcionalment, com és el cas.

També entre els excel·lents que cal repartir-ne un per a Ryan Speedo Green, que canta un Varlaam pletòric, aquest sí en plenitud vocalm i un altre pel tenor rus Ryan Speedo Green com a Idiota, un rol molt agrait però que s’ha de cantar.

Aida Garifullina canta una bona Xenia, mentre que Margaret Plummer en prou feines se la sent (al teatre segur que no). Poc transcendent el Grigori de Marian Talaba, i la resta de nivell, sense cap cantant d’aquells que desequilibren una companyia que per això, i no només per això, acaba sent notable.

La producció del grec Yannis Kokkos té coses d’interès, però no em sembla una producció que justifiqui la permanència a la Staatsoper des del 2007. Tot i així una òpera tan actual com Boris, de fet ho serà sempre, permet qualsevol producció: Bieito a Munic, Stephen Wadsworth al MET, Herbert Wernicke a Salzburg, Decker al Liceu o Richard Jones a la ROH, per dir-ne unes quantes ben dispars, i en totes elles els seus responsables ens han deixat moments que ens fan sentir l’actualitat angoixant d’aquesta obra mestra.

Modest Mussorgski
BORIS GODUNOV

René Pape (Boris Godunov)
Norbert Ernst (Schuiskij)
Kurt Rydl (Pimen)
Marian Talaba (Grigori)
Margaret Plummer (Fjodor)
Aida Garifullina (Xenia)
Zoryana Kushpler (Dida)
David Pershall (Andreej Schtschelkalow)
Ryan Speedo Green (Warlaam)
Benedikt Kobel (Missail)
Aura Twarowska (Hostalera)
Igor Onishchenko (Capità)
Pavel Kolgatin (Idiota)
Alexandru Moisiuc (Nikititsch)
Marcus Pelz (Mitjuch)

Director musical: Marko Letonja
Director d’escena; Yannis Kokkos
Escenografia i vestuari: Yannis Kokkos
Ajudant de direcció: Stephan Grögler
Dramatúrgia: Anne Blancard

Staatsoper de Viena 13 de maig de 2016

Podreu estar d’acord o no amb el que us he dit avui aquí al voltant d’aquest streaming, però de la mestrívola genialitat de Boris Godunov penso que ningú em podrà contradir.