Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman Fotografia : (c)TonyHauser
La brillant temporada 2015/2016 de IberCamera va concloure ahir a L’Auditori de Barcelona, amb la visita de l’opulent Royal Philharmonic Orchestra que sota la direcció de Pinchas Zukerman van oferir un programa amb Elgar a la primera part i el magnífic doble concert de Johannes Brahms, amb el mateix Zukerman al violí i l’elegant Amanda Forsyth al violoncel, a la segona.
El fidel públic del cicle Grans Orquestres va omplir L’Auditori en aquesta cloenda de la 32ª temporada i és que el reclam era luxós amb la històrica formació interpretant les delicioses variacions Enigma i la poc sovintejada obra mestra de Brahms. Calia doncs saber com respondria sobretot Zukerman a la segona part amb el doble repte de dirigir i tocar un concert de pes i compromès.
A la primera la festa va ser quasi absoluta. El concert es va iniciar amb la serena “Serenata per a cordes” d’Edward Elgar i des del primer acord ja va quedar ben palesa la reconeguda categoria d’una orquestra com la RPO, amb el seu so càlid i la poderosa presència, de tota la secció de corda sota una equilibrada, detallista i sensible direcció que va mostrar la capacitat de modular intensitats i transicions de manera portentosa. Escoltar la corda de la RPO tocar des d’una sonoritat quasi extra terrenal va suposar un plaer impagable.
Amb tota l’orquestra sobre l’hemicicle va venir el millor del concert, les sempre catàrtiques “Variacions Enigma”. Una obra que més enllà de l’eminent “Nimrod” (la novena variació) traspua aquell plàcid confort de la música plaent i de saló del compositor anglès, si bé en aquesta ocasió el saló ha de ser gran per encabir-hi l’orquestra . Jo penso, i potser em titllareu de malèfic si us dic que la RPO aquesta música la tocaria igual de bé sense cap director, ja que forma part de la seva genètica i l’hauran interpretat mil i una vegades. Certament Zukerman va fer coses i va mostrar detalls i amneres, però no em va semblar especialment implicat. Imposible oblidar aquell “Nimrod” de propina que Daniel Harding ens va oferir en la inauguració de la temporada d’Ibercamera 2014/2015 amb l’orquestra de la Ràdio Sueca i on el director anglès va interpretar la novena variació com crec que no ho havia escoltat mai. Ahir Zukerman ho va dirigir bé i l’orquestra va estar sensacional, que no és ben bé el mateix.
A la segona part ens esperava el preciós i poc interpretat (en les sales de concert) doble concert de Brahms. L’errada per a mi va ser que Zukerman dirigís i alhora interpretés la part de violí, ja que no va acabar fent bé ni una cosa ni l’altra. Va desaprofitar que una orquesta de so tan Brahmsià passés desapercebuda i alhora no es va concentrar prou en la part instrumental, i per tant el resultat va evidenciar manca de brillantor, imprecisió virtuosística, un so apagat i algunes desafinades clamoroses. Això va propiciar que Amanda Forsyth també l’acompanyés en alguna que altra imprecisió en l’afinació i que l’equilibri entre els dos moltes vegades fos desigual, sent el violoncel qui es menjava el so de Zukerman, que de tant en tant es girava per dirigir de manera poc convincent a una orquestra que anava sola, amb el pinyó fix i sense cap mena de personalitat interpretativa.
Vaig tenir una decepció, perquè negar-ho, i penso que com jo la majoria del públic que al final no va mostrar l’entusiasme de la primera part, però això no va ser obstacle per tal de que Zukerman i Forsyth ens oferissin dues propines, que el públic us garanteixo que no va demanar. Eren aplaudiments de unànima de cortesia, però en cap cas una bogeria, perquè aquestes es produeixen quan sobre l’hemicicle s’ha generat una comunió, però ahir a L’Auditori aquest fet, aquesta comunió entre el públic i els artistes no es va produir. Ells potser sent els primers en saber que el doble concert no va sortir com calia, es volien treure l’espina i per això i sense insistir ens va oferir les dues propines sense que per altra part, la veritable triomfadora de la nit, la RPO, intervingués per a res. Ho vaig trobar una mica lleixot
No va ser un concert desastrós, no, però estic segur que no vaig ser l’únic de sentir aquell desencís que s’experimenta quan penses assistir aun concert memorable i no ho acaba sent.
IN FERNEM LAND 
Totalmente de acuerdo en tu crónica del concierto de ayer. Cuando acabó la primera parte, en la que la orquesta se pudo lucir bien a gusto, con contrastes y dinámicas de quitar el sentido, me temía que el concierto de Brahms no estaría al mismo nivel, precisamente por ese tema, por la falta de director. Como se dice en mi tierra, no se puede estar en misa y repicando. Aparte de algún desafine que otro, lo peor fue la falta de coordinación entre violín, violonchelo y orquesta, además de la absoluta falta de matices de la orquesta. En fin, mejor borrar un poco de la memoria este final y quedarnos con el principio, que fue soberbio. Aunque no soy muy objetiva porque las Variaciones Enigma son una de mis piezas preferidas y eso también suma en el grado de satisfacción final. Por cierto, la percusión de la RPO es también magnífica, pocas veces he escuchado unos timbales tan sutiles.
P.D. Ay, ese Nimrod de Harding… Imposible olvidarlo 🙂
M'agradaM'agrada
La RPO es un orquestón, por eso me supo mal que el director no supiera aprovecharla como era debido en el concierto. Él no se podía concentrar en ambos trabajos (algo que el tópico ya dice que los hombre no podemos hacer 🙂 )
M'agradaM'agrada
A part del que has dit i amb el que coincideixo, penso que van errar en l’ordre de les peces. El concert de Brahms a la primera part i amb un probable bis hagues quedat bé i la segona part amb l’esplèndid Elgar ens hagues deixat millor regust i, a més, hi hagués pogut haver un bis orquestral que sempre ve de gust sobretot amb una “orquestassa” com la RPO.
No cal dir que jo també tinc el Nimrod d’en Harding gravat en la memòria…
M'agradaM'agrada
És clar, però aleshores el matrimoni no es podia lluir de la mateixa manera, fins i tot en això nio em van agradar
M'agradaM'agrada
El Joaquim la clava. Les enigma van estar molt i molt bé, a un nivell notable, certament, i fins i tot, a moments, excepcional (la serenata va ser un primer tastet realment increïble). Malgrat tot, les enigma no varen resultar memorables, al meu entendre. Crec que a les enigma també van haver-hi problemes de manca de direcció, de dur una execució de per si ja impecable a un nivell superior. I el doble de Brahms ja em va portar, directament, a la decepció. En fi, com bé esmenta el Joaquim, jo sóc dels que portava mesos esperant un concert memorable. No ho va ser.
M'agradaM'agrada
Efectivament, però com que aquesta orquestra deu tenir les Enigma metabiolitzades, sigui qui sigui el director, la cosa rutlla, però és clar, en el doble de Brahms el pilot automàtic ja no funciona.
M'agradaM'agrada
Donant-te una mica la raó, Zukermann va dirigir aquí una Cuarta de Brahms molt bona, i em va impressionar força la seva tasca des del podi. També va tocar i dirigir el doble concert, (a la primera part) i no tinc mal record de l’orquestra (la de Castilla y Leon) però sí de que el millor va ser el seu violí, i l’equilibri amb el cello de la seva dona, que, en canvi, em va semblar nomes pulcra. Es un tema interessant, aquest dels directors solistes. Fa poc, amb el concertino de la BPO, Daniel Strabrawa, dirigint (encara que no ho semblava) i després de que amb el Casals ens regales un grandíssim concert de Martinu, la orquestra va interpretar molt bé la Cuarta de Beethoven. L’any passat, un altre violinista que no recordo, em va agradar menys dirigint. Pero, als tres casos, els músics semblaven molt contents de ser dirigits per “uno de los nuestros”, i el millor de la orquestra van ser els violins. Potser influeix el corporativisme… El millor director solista que he vist dirigint darrerament ha sigut un pianista, Zacharias, amb una segona de Bruckner sensacional.
M'agradaM'agrada
Segur que si només hagués dirigit no li hagués passat el que li va passar. Segurament anava una mica confiat i la interpretació deixar-ho tot, o semblar-ho, a la inspiracuió divina, té els seus riscos i aquesta vegada no els va anar bé. Et diré que fins i tot em va agradar més Forsyth que ell.
M'agradaM'agrada