Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.
No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones.
El reconegut belcantista Riccardo Frizza va dirigir amb estil a una orquestra discreta, a estones espurnejant i en altres descompensada i de so afeblit, amb alguna intervenció solista en el preludi del segon acte més aviat discreta, utilitzant tempos lleugers, però no tant com solia fer anys enrere quan em va enlluernar a Pesaro, i en canvi ara sembla com si la seva carrera hagés pres una marxa més aminorada.
Va acompanyar bé i mai va obligar a forçar les veus, però vaig trobar a faltar aquella tensió que per exemple Muti dóna en la seva reconeguda versió de la ROH dels anys 80, o dit d’una altra manera, vaig trobar a faltar que el relat fos més tens , sobretot en la segona part on clarament la partitura defalleix i necessita una personalitat al capdavant per no fer decaure el discurs. Frizza no va ser capaç de dotar al finale primo d’aquella rauxa rossiniana que aquesta òpera té en molts moments, salvant les distàncies entre la genialitat i originalitat rossiniana i el conservadorisme bellinià.
El Cor del Liceu, en una intervenció sense gaire compromís, va complir i prou, sense cap daltabaix notable (algun despiste si que em va semblar apreciar), però sense cap moment de lluïment, que per altra part la partitura tampoc l’ofereix.
Joyce DiDonato és una cantant exquisida, amb un estil i una classe admirable, amb un fraseig elegant i amb una expressivitat que talla l’alè. És de les que aturen el temps i fa emmudir els estossecs (ja sé que abans d’ahir en el recital no, però ahir sí i a més a més de manera notòria. L’estil belcantista és immaculat però actualment té un problema que cada vegada va a més, només un, però greu, i aquest no és altre que el seu registre agut. A força de sovintejar una tessitura que no era la seva natural i amb l’intent innecessari de fer unes notes agudes que en la majoria de partitures que canta ni tan sols estan escrites, la seva zona aguda s’ha ressentit i ara aquesta zona ja no sona timbrada com abans, sinó que en la majoria de casos les notes no queden ben cobertes, es tensionen i sonen curtes i fins i tot calades. En canvi la zona central i la greu tenen aquell color sedós i tornassolat d’efectes quasi hipnòtics. Fins aquí l’objectivitat.
Per a mi DiDonato amb aquestes característiques particulars de la veu s’està tancant les portes al repertori que l’ha fet famosa, i això que deixo anar no és cap provocació. El belcanto per a mi, i ara això és pura subjectivitat, necessita a banda de totes les virtuts que he descrit, una perfecció tècnica en l’emissió de la veu, absolutament irrenunciable. En altres repertoris es pot fer de més o de menys, però en el belcanto exigeixo (sempre en primera persona, us adoneu, eh?) que la columna sonora sigui homogènia i que l’emissió sigui regular, dúctil i sense tensions. Segurament alguns dels aguts que fa ni tan sols caldrien, però DiDonato sap, perquè n’ha fet us i abús en el seu cant florit i ornamentat dels darrers anys, que el registre agut, tot i tractant-se d’una mezzosoprano, li donava molts rèdits. Potser la culpa és de la inimitable Bartoli, ja que totes intenten emular-la, però el cas és que ara la veu de la nord-americana es ressenteix d’aquesta auto-exigència, fins fer-li assolir unes calades tan poc idònies en el belcanto més purista, com massa constants.
Per ami el Romeo de DiDonato és insuficient i fins i tot poc satisfactori, ho dic així perquè així ho sento (subjectivitat si voleu, però al cap i a la fi acaba condicionant molt més que l’objectivitat). Canta molt bé el Romeo i encara el diu millor, però el pas del centre a l’agut i l’atac als aguts, que ahir potser cansada del recital del dia abans va evitar molt més del que és costum, és insatisfactori, molest i en més d’una ocasió, desgraciat, per tant com a belcantista m’interessa cada vegada menys.
Ekaterina Siurina té una veu magnífica, un registre generós i una emissió plena. No diria que la veu sigui especialment bonica, però té un timbre agradable, una mica acerat però no tant com és típic i tòpic en les veus eslaves. Fraseja bé i és molt aplicada i disciplinada, fa tot el que ha de fer i tot en els seu lloc. Fins aquí l’objectivitat i per això aquesta senyora, sense ser una fuori classe, és una de les cantants més buscades en el repertori belcantista per a líric lleugera.
Però el belcanto és sobretot emoció, i aquesta emoció que ha d’arribar per molts i diferents camins, en a mi escoltant a Siurina no m’arriba per enlloc. El seu cant és perfecte, i jo no diria que resulti mecànica, no de cap manera, però no hi ha emoció en el que diu i com ho diu, és allò que la majoria definim com una cantant freda, quelcom que potser molts que l’hageu vist no compartireu amb mi, però si en a mi em deixa com un glaç jo no hi puc fer més. En tenia ganes però ella me les ha tret totes.
Cadascuna té el que a l’altra li manca.
Celso Albelo és l’etern aspirant, però ara ja porta masses anys cantant com per continuar sent una promesa, ni tampoc és el cantant que s’hagi consolidat, com és el cas de Camarena, de qui en parlava fa ben pocs dies. Albelo té una veu amb molt potencial i un estil per acabar de polir. El seu fraseig no és distingit, ni té especial cura en recrear el seu cant, diu, però encara llegeix, no interpreta. No pot ser que cantant la seva cavatina d’entrada trenqui la seva línia de cant amb uns aguts ben emesos, espectaculars diria jo, però estentoris i que desvirtuen qualsevol intent d’embelliment del so i l’estil. Són coses que semblen bàsiques del primer curs de belcanto, i en canvi, després dels anys que ja fa que canta, que encara caigui en paranys impropis d’un cantant que està o estava cridat a ser un dels grans, és decebedor. Li manca una mica més de rigor, de compromís i auto exigència, perquè només amb la veu (certament esplèndida) mai n’hi ha hagut prou per fer una carrera de categoria. Albelo no és que necessiti l’oportunitat d’or, és que se l’ha de guanyar i encara no està preparat per fer el salt definitiu, i ves que no se’ns passi l’arròs.
Que Simón Orfila canti el Lorenzo, no diré allò que és un luxe, perquè en realitat per a ell no ho deu ser, ja que es tracta d’un rol poc rellevant per a ell, i un luxe mai pot ser un rol d’aquesta “dificultat”. Va sobrat
Marco Spotti arrodoneix el cast amb un Capello sense dificultat.
Esperaré a demà per parlar-vos d’aquest despropòsit escènic, ja que la veuré i patiré des d’un angle més propici al judici objectiu i subjectiu, ara bé l’estupidesa de fer-li cantar a Giulietta la cavatina enfilada a dalt del lavabo, no és el més irritant, el més irritant és que s’hagin pagat diners per portar-la aquí.
IN FERNEM LAND 
Serà tant subjectiva com vulguis, però és una anàlisi, especialment la dels cantants, que podria sotscriure jo (si no fos perquè en 50 vides de Xavier no seria capaç de dir les coses tan ben dites com les dius tu). Potser jo no diria que l’ orquestra va estar a estones descompensada, doncs l’ altre dia sí em va semblar que alternava clarament entre el chim-pam-chim-pam i la exquisitesa, i ahir la vaig trobar molt més homogènia (per no dir monòtona, que ni un moment de calfred). La meva valoració, no obstant, no es tan negativa. Em tornarás a dir panxacontenta i lo del teatre de províncies, però jo crec que va ser un bon espectacle i vaig sortir satisfet. Podria ser pitjor, podria ploure (o haver estat veient el futbol…)
M'agradaLiked by 1 person
Jo vaig avorrir-me, perquè negar-ho. En els moments que més vaig gaudir (els de DiDonato), la mateixa cantant es va encarregar de embrutar-lo amb les particularitats esmentades.
Un plaer saludar-te, com sempre.
M'agradaM'agrada
Me desagrada lo que dices de JDD, no por lo que dices sino por cómo son esas señales sobre su voz; bien que lo siento. También opino que es una notabilísima artista, con una voz y timbre muy especiales y que está arriesgando demasiado con papeles (Stuarda, Charlotte) que no le convienen en absoluto. Ojalá reflexione.
Sobre Albelo, siempre he dicho que es una voz hermosa pero con un par de inconvenientes: uno, la absoluta fijación en un modelo determinado al que imita (véanse esos golpes a los sobreagudos) y la absoluta confianza en el lema (lo dicen sus admiradores, yo se lo he escuchado siempre) de que puede cantar “lo que quiera, donde quiera y cuando quiera” (bueno, más los papeles diferentes, el “Werther”, por ejemplo). Aquí están los efectos: voz de timbre bello que no frasea en todo momento porque ha de retomar el fiato, agotado tras los sobreagudos intercalados.
M'agradaM'agrada
No es nuevo, pero cada día que pasa se incrementa más y en un rol que canta de maravilla, lo estropea con una emisión forzada, un agudo estrangulado y corto. Tampoco va muy sobrada de legato, y eso debe ser por un ajetreo vocal excesivo.
Ya es mayorcita y sabe lo que le va bien y mal. Me preocupa, claro, porqué es una cantante que estimo mucho.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb el teu comentari sobre DiDonato. Vaig assistir a la primera funció. El seu Romeo emociona en molts moments però les seves dificultats en el registre agut enterboleixen la prestació. De tota maneera, crec que dóna tot el que té en aquests moments. La vaig apaludir, i molt, perque la intensitat interpretativa hi és tota, però reconec que no és la millor DiDonato que he escoltat. Quina mania que tenen els cantants d’ara d’espatllar-se la veu abans d’hora!
Com que vaig veure el primer repartiment i no és el cas del teu post d’avui. No comentaré res més sobre els altres cantant a l’espera de que ens expliquis la teva visió.
Quant a l’escena, entenc que diguis que el més greu és que s’hagi portat al Liceu. Però t’asseguro que el tema del lavabo és al·lucinant. Veure en Romeo entrar a escena i trobar-se a la Giulietta enfilada al lavabo és un moment “culminant” de la direcció d’escena operística actual (i mira que n’hi ha hagut!!! com la galleda de la Lucia, per exemple). Tampoc puc deixar de comentar el vesturari (que a mi em sembla ridícul) que porta la noia i sobretot el de casament… En fi… Al final hi va haver divisió d’opinions a l’hora de rebre l’equip de la producció: bravos i protestes barrejats. A mi busqueu-me entre els segons (i que consti que no acostumo a fer-ho ni ‘agrada…).
M'agradaM'agrada
S’ha espatllat la veu la Joyce DiDonato, i ara ho té complicat perquè el seu repertori i els riols que pot assumir la condicionen molt. No té veu de mezzo per fer segons quins rols més densos, i per fer aquests belcantistes i barrocs, o s’oblida dels aguts no escrits o tot es complica.
Demà m’esplaiaré més amb l’escena, que efectivament és molt més que una pica, però que aquesta reflecteix a la perfecció l’estupidesa més buida i pedant de moltes de les direccions teatrals que hem de patir.
M'agradaM'agrada
Yo vi la función del pasado 25, con Tro en lugar de JDD por lo cual no puedo opinar de ésta a la que tengo prevista escucharla en la última función del próximo dia con el cast, digamos que titular
De lo dicho por ti del resto, más o menos de acuerdo y sobre todo recalcar esa manía de Albelo de seguir tratando de imitar con su emisión( creo,no lo conseguirá nunca ), a su paisano el maesto Kraus. Albelo tiene esos dejes de brutote a veces o pinyolaire, que el refinado y catedrático Alfredo Kraus jamás hacía
Espero tu comentario de la estúpida y hasta aberrante a veces, puesta en escena del tal Boussard, poniendo en riesgo físico a las Giulietta de turno especialmente ( no solo por lo de la pica del lavabo, sino por el equilibrismo a que la somete al inicio del segundo acto)
Una soprano seria o profesional, se hubiera negado a cantar bajo dicho riesgo
A ver que tal pues el dia 1, el cast JDD/Ciofi/Siragusa, aunque no espero ninguna mejora especial respecto al presenciado el 25 Tro/Siurina /Albelo ( Tro por cierto, notable mezzo belcantista aunque también padeció en su registro agudo, cortito y hasta algún sobreagudo abierto/chillado )
M'agradaM'agrada
Avui veuré l’altra, amb Ciofi, Tro i Siragusa i així ja podrem fer un poti poti de tots.
M'agradaM'agrada
Ximo, perquè no parles mes del recital de la DiDonato ?
M'agradaM'agrada
Fàcil:
Perquè no hi vaig anar.
O anava a la Missa de Bernstein a l’Auditori, que m’interessava molt més, o a la DiDonato…
M'agradaM'agrada
No em fa gens feliç Celso Albelo. No administra bé la bona veu que té i li falta musicalitat. Una llàstima perquè l’insstrument té condicions.
M'agradaM'agrada
Sempre tinc ganes que m’agradi, però ens ho posa difícil.
M'agradaM'agrada
Jo si que vaig gaudir amb DiDonato i Siurina, no aixó amb Albelo, però el millor de tot per a mi va ser desobrir una obra de Bellini que mai no havia vist en escena i que, pel que he pogut llegir, se l’ha tingut una mica apartada del repertori. Benvinguda sigui. Quant a la direcció escènica, en la seva ciutat d’origen he vist coses infinitament pitjors (i millors, es clar), aquesta rai…
M'agradaM'agrada
A MUnich en fet, fan i faran coses pitjors, és cert, però aquesta és, segons el meu parer, inútil i pretensiosa.
Després de gaudir de la Ciofi, em reafirmo molt més en l’opinió de Siurina. Amb Didonato em penso que ja he començat a perdre l’interès, i em sap molt greu.
M'agradaM'agrada
Yo estuve el miércoles 25 con este mismo reparto y coincido contigo al 100%. Ekaterina Siurina: voz muy bonita, belcantista de manual, pero fría, fría. Lo canta todo con la misma emoción (escasa) y si no estás atenta al texto (cuesta un poco porque su italiano es bastante ininteligible) no puedes saber si está feliz como unas castañuelas o muriéndose de pena. De todos modos, no me importaría nada verla más veces 🙂
Quise pensar que JDD había tenido un día regulín, porque en el primer acto la encontré algo floja, para lo que suele ser ella, aunque mejoró en el segundo. Pero después del recital del viernes, me temo que no era cosa de un día. Quizás necesita un descanso, no lo sé, pero estuvo fallando agudos una y otra vez, incluso en los Rossini que siempre bordaba. No sé hacer análisis tan técnicos como tú, pero no la encontré cómoda ninguno de los dos días. Con Joyce DiDonato me pasa como con Juan Diego Flórez, son cantantes que cuando están en su repertorio parecen máquinas de producir notas, cantan cómodos porque dominan el papel y la partitura, y esa comodidad la transmiten al público. Como espectadora, te pasas la función relajada porque sabes que todo irá bien, y la disfrutas el doble. Cuando al cantante le cuesta trabajo un determinado papel o un aria, está inseguro y también lo transmite. Esa es la sensación que he tenido estos dos últimos días con esta cantante que tanto me ha gustado siempre, que sale insegura al escenario. No sé si me explico…
M'agradaM'agrada
DiDonato que descanse, que se tome unos días y reflexione, aunque no creo que lo haga.
Me temo que en lo que es realmente buena vaya cada día a menos y en cambio no pueda aportar más cosas en un repertorio más amplio, ya que su voz ya no resiste. Una pen, porqué solamente cantando de manera deliciosa no se puede hacer una carrera.
M'agradaM'agrada
Esperaré a que facis el comentari sobre el repartiment Tro/Ciofi/Siragusa, que és el que vaig veure dijous, per dir la meva opinió…
M'agradaM'agrada
Doncs ja el tens a disposició 😉
M'agradaM'agrada
Conozco personalmente a DiDonato y a Albelo. Ella ha intentado convertirse en un híbrido entre la gran Frederica von Stade y Cecilia Bartoli, sin llegar al nivel de ninguna de las dos. Y es una pena, porque tenía una voz bellísima. A mí, además de lo apuntado, añadiría el vibrato caprino que tiene. Y a Celso le dije hace unos años que tenía que cuidar más la línea de canto, infundir clase, gusto, a su canto, pero maldito el caso que me hizo.
M'agradaM'agrada
Al menos ella ha dado grandes noches de gloria, él por ahora, seguimos esperando, más allá de las ganas que podamos tener de que llegue a darlas.
M'agradaM'agrada
No comparto en nada lo que dicen ces de Albelo, además haciendo referencia a Camarena, alguien que si no estuviera encumbrado por intereses, sería un tenor más del montón. Veremos los puritanos del real. Eterno aspirante le dices al tenor español de mayor relvevancia mundial, sin ayudas de discográficas varias, sin el apoyo estatal y de grandes firmas y cantando en las mejores plazas durante ya 11 años. Señor Joaquín 11 años a ese nivel no lo hace cualquiera. Un día me gustaría tu obsesión con él. El canto de Albelo es magistral, frasea, va al agudo con una facilidad envidiable y además, canta. Canta de verdad, sin mentiras, ni ahorros. Su voz ha ganado cuerpo. Consejo a todos: no por repetir una mentira, se convertirá en verdad. Celso es admirador de Kraus, comparte casi todo del repertorio, pero no lo imita, el color es diferente y la técnica aunque parecida en los inicios de Albelo, ahora no tienen nada que ver. No me voy a extender en hacer una contracritica de lo que hablas porque sería extenderme mucho. Comparto cosas, pero lo que dices de Albelo es mentira y te pondría infinitos enlaces de óperas en directo donde Albelo da auténticas lecciones de canto. Basta de repetir mentiras para o te tar que sean verdades. Un saludo. Y recuerdo una reflexión. El que sabe y puede: canta ; el que sabe y no puede: disfruta. El que ni sabe, ni puede: crítica.
M'agradaM'agrada
En concreto eres un auténtico fan de Celso Albelo, casi pareces su “alter ego”. Hasta aquí perfecto como opinión personal, pero debes aceptar que haya quien no esté de acuerdo contigo. Sucede con todos los cantantes y en todos los ámbitos, sean culturales o no.
A mí tampoco me acaba de entusiasmar Javier Camarena, pero no por ello lo incluyo casi en un “lobby” para justificar su éxito, ni critico a quien le entusiasma.
Tu frase final es muy elaborada y lograda, casi a modo de teorema, pero tu coda/corolario es discutible y muy equivocada/o en este caso.
M'agradaM'agrada
Lo de usted no deja de ser lo mismo que lo otro. Una opinión. Al igual que la mía. Solo hablo de datos: 11 años de carrera a máximo nivel. Algo estará haciendo bien no? La frase final no sólo es elaborada, es una realidad. Es más un paso más allá. Si tanto sabéis, ya no sólo por criticar a Celso, por criticar a todos los cantantes. Porque no lo hacen ustedes? Si tanto saben de canto y la teoría, porque e no sois figuras del canto, porque no lo hacen. A más de uno le gustaría oírlo cantar, sería de auténtica risa seguramente y digno de más de dos libras de la hartadas de estupideces que decís. En fin, un abrazo y a seguir disfrutando.
M'agradaM'agrada
Mire yo no sé cantar, voy a la ópera a ver si tengo suerte y escucho algo que me guste, previo pago de abono y eventuales entradas sueltas. Esto lo vengo haciendo desde el 8 de noviembre de 1954. Es decir que he visto y escuchado la mayoría de los mejores cantantes que desde entonces hasta ahora han pasado por el Liceu, el Palau y los coliseos líricos extranjeros que he visitado y que son muchos y tambien he visto los cantantes menos menos buenos y los peores. Todo ello permite me ha permitido conseguir una experiencia con la que poder comparar y juzgar puesto que además poseo una discoteca/dvd-videoteca muy amplia, por no decir amplísima, que ayuda a ampliar conocimientos, por no hablar de mi dilatada biblioteca de temática musical.
A Celso Albelo lo ví por primera vez en Pésaro el año 2008 en el teatro Rossini cantando el “Stabat Mater” del cisne de Pésaro y me causó muy buena impresión. Además tuve la oportunidad de tener una amable y larga conversación junto con Joaquim, el titular de este blog. Es una persona muy agradable y estuvo simpatiquísimo con nosotros. Desde entonces le he vuelto a ver en alguna ocasión y he escuchado sus escasas grabaciones -hasta ahora- generalmente en colaboraciones con divos/as del momento y en retransmisuones, incluída una “Marina” en que no me convenció ni él ni Mariola Cantarero -a quien también tengo el gusto de conocer-, sólo disfruté del canto del gran barítono Juan Jesús Rodríguez.
En esta ocasión actual no puedo opinar de Albelo porque no lo he visto ni he escuchado la posible retransmisión si es que se ha efectuado, pero de lo que le he escuchado y visto al presente lo mejor ha sido el “Stabat Mater” de Pésaro .
Le ruego evite eufemismos o palabras insultantes -cosa que yo no hago ni con usted ni con nadie- para tratar de ignorantes a quienes discrepan de sus opiniones porque se puede equivocar y en este caso concreto se equivoca, se lo aseguro.
Un saludo afectuoso.
M'agradaM'agrada
Estupideces no, diga Usted que las opiniones pueden ser erróneas, pero por opinar de forma diferente a la suya no somos estúpidos. Podemos ser, si Usted lo piensa ignorantes, aunque no hace falta ser Kraus para saber si DiDonato o Albelo calan, con tener un oído fino basta.
M'agradaM'agrada
No voy a añadir nada más de lo que ya he dicho. Como podemos discutir con la objetividad y con la subjetividad, seguramente nuestro dialogo será poco fructífero, porqué si no se acepta que Albelo cala, tiene una emisión irregular i descuida la línea cuando emite unos agudos que triplican el volumen normal de su emisión, entonces solamente podemos recurrir a afirmaciones imprecisas como “el tenor español de más relevancia”, olvidando la carrera de Ismael Jordi en los principales teatros y repitiendo después del debut.
La voz de Albelo es realmente atractiva, el volumen notable, de acuerdo, pero hay más cosas por resolver que mejoras a destacar. Simplemente la reacción del público el pasado sábado al final de la representación (ya no digo durante la representación ya que el Liceu también está cambiando sus costumbres ancestrales) demostraron que no sabemos ni podemos.
M'agradaM'agrada