Ileana Tonca i Bétraiz Uria-Monzon al Don Carlo (Staatsoper de Viena 2016)

Lodocic Tézier i Ramon Vargas a Don Carlo (Staatsoper de Viena 2016)

René Pape (Filippo II) Staatsoper de Viena 2016

Don Carlo, producció de Daniele Abbado per a la Staatsoper de Viena 2 de juny de 2016

Anja Harteros i René Pape (Don Carlo a la Staatsoper de Viena 2016)

A aquestes alçades de la meva vida operística un Don Carlo sense l’acte de Fointenebleau no l’accepto, puc acceptar la versió italiana tot i que la francesa sigui l’original i només per això crec que és la més autèntica, però el primer acte, amb una bellíssima estructura i una inspiració melòdica i descriptiva del millor que va escriure Verdi, és de imprescindible visió i audició, encara que això suposi allargar mitja hora una òpera llarga.

La Staatsoper de Viena fins no fa gaire alternava la polèmica i interessant producció deguda a Peter Konwitschny, vista i esbroncada al Liceu, amb la de Pier Luigi Pizzi per oferir les dues versions, l’original francesa i la italiana, en dies consecutius i repartiments alternatius en una demostració no sempre reeixida de poder, però en aquesta ocasió amb la nova producció de Daniele Abbado (si no portés aquest il·lustre cognom es prodigaria tant?) ha optat per la italiana i la retallada, una llàstima.

La direcció musical ha anat a càrrec del sempre segur Marco Armiliato, tan segur i efectiu com impersonal, però el director italià sense buscar genialitats ni recreacions que segurament el seu geni no li deu permetre, condueix amb eficàcia i tremp, deixant que els cantants siguin els protagonistes, tot i que els excesos en les intensitats els acabi perjudicant, segurament més per problemes de projecció dels afectats que no pas per qüestions intrínseques de la direcció orquestral.

Don Carlo està farcida de moments orquestrals cabdals, no protagonistes però si que han de subratllar les ànsies, els neguits i les tensions dels personatges, tots ells tant psicològica i dramàticament rics i complexes. Armiliato carrega les tintes en diverses ocasions amb explosions excessives, però en cap moment li decau la tensió i això en una òpera de dimensions considerables ja és un punt a favor que no cal menystenir. A Viena els va agradar molt i l’aclamen, quelcom que em sembla exagerat tot i reconèixer l’eficàcia d’una direcció que té una tendència a la brillantor, un recurs sempre agraït.

L’orquestra sobretot, però també el cor de la Staatsoper són una garantia en una òpera on tenen una presència i protagonisme cabdal. El so orquestral és contundent i bronzejat, amb uns metalls imponents, unes fustes que acaronen i un cello que acompanya amb colpidora sensibilitat el moment musical més cabdal de l’òpera en la introducció de la grandiosa escena de Filippo II a l’inici del tercer acte.

L’equip vocal és sòlid i de prestigi però denota les mancances verdianes de la majoria dels cantants actuals. Tots ells són noms destacats, la majoria del millor nivell, però en cap cas, en cap, fan oblidar altres cantants del passat recent o més llunyà que hem pogut veure i escoltar la majoria dels lectors de IFL, ja sigui en el teatre o vídeo, i no cal dir escoltat en les múltiples i excel·lents versions disponibles en CD de gravacions d’estudi però també gravades en el mateix teatre, La llista és llarguíssima i espectacular.

Ramon Vargas ha fet un gir definitiu en la seva ja llarga carrera, un gir que no ha aportat més notorietat a la gran aportació belcantista i sobretot rossiniana dels seus immillorables inicis. Amb aquesta aproximació al rols més lírics del repertori verdià ha ampliat repertori però la veu i sobretot la línia de cant han perdut aquelles essències belcantistes que el caracteritzaven, ja que ara  el seu cant està molt més condicionat a un registre que continua semblat poc “còmode” per a ell, forçant les notes més agudes, aquelles que en temps belcantistes fluïen amb comoditat però que ara han perdut elasticitat en tenir que reforçar les zones centrals i de pas. Tot i així fa temps que canta aquest rol que coneix bé i domina (ja el va protagonitzar en la producció de Konwitschny) i en aquesta representació que comento, corresponen al streaming del dia 2 de juny, m’ha satisfet força, per l’acurat fraseig que sempre l’ha caracteritzat i per l’homogeneïtat del seu color. És valent i segur, i malgrat que la zona aguda és la més tibada (sobretot en la confrontació de l’auto de fe), no em va fer patir. No és un gran actor i ha de lluitar amb una presència poc distingida que en cap cas juga al seu favor com altres il·lustres col·legues, però no hi ha dubte que és dels pocs tenors de l’actualitat que li dóna dignitat, elegància i lirisme a un rol tan exigent com poc agraït.

Ludovic Tézier està en un moment esplèndid de veu. Tret que el seu registre més greu és sord, la veu es ferma, d’una homogènia solidesa en tot el registre i sobretot de contundent convicció baritonal. L’agut té gruix i el centre un cos esplèndid, la línia de cant és noble i el fraseig veritablement verdià. Tendeix a ser una mica monòton en l’expressió però això sobretot es deu a una demostrada en escreix, manca de convicció teatral que resulta exasperant. A Tézier és millor només escoltar-lo.

René Pape cada vegada és menys baix. A diferència del que succeeix en la majoria de cantants de la seva corda que amb els anys la seva veu es va consolidant en eles profunditats del seu registre, a ell li succeeix just el contrari. La seva bellíssima veu s’aclareix en tot el registre i és a la zona greu on perd la presència imprescindible per esdevenir el Filippo més més sever, contundent i despòtic, mentre que quan ha de demostrar la seva feblesa i solitud més humana, el cant noble de Pape assoleix els moments més intensos i reeixits.

Alexandru Moisiuc vocalment és un Gran Inquisitore poc atroç, compleix però no fa posar els pèls de punta, segurament perquè amb veu de baix poc profunda, poc fosca i sense l’expressió dramàtica adient no és suficient per convèncer en una única i magistral escena. No cal cridar per convèncer, ni a l’òpera ni enlloc, i si no fos per la intensitat amb la que Armiliato dirigeix l’escena, i amb la bona rèplica de Pape, el seu descafeïnadot Inquisitore encara s’evidenciaria amb més clarividència.

La Elisabetta d’Anja Harteros és prou coneguda i segurament és el rol verdià més adient a la seva vocalitat i capacitat dramàtica, més aviat passiva. No hi ha gaire emoció en el cant italià d’Harteros. La veu és carnosa i de tonalitats interessants, però al seu cant li manca emotivitat, suavitat en l’emissió i un us més sovintejat dels pianíssims que al llarg dels anys ha anat abandonant segurament per evitar  l’afinació dubtosa o inestable en la que sovint la comprometien les notes flotants d’emissió apianada, com succeix en el quartet de l’acte tercer o en l’ària del quart acte . Comparada amb cantants de l’escola italiana no té res a fer, no hi ha seducció vocal ni càlida expressivitat, però de totes les aproximacions verdianes dels darrers anys (les dues Leonora, l’Amelia o l’Aida) la seva Elisabetha continua sent la millor de totes.

Béatrice Uria-Monzon ja fa temps que mostra la seva decadència vocal per tots els escenaris on canta, cal dir que cada vegada en són  menys. La veu no té la notorietat corpòria necessària per aquest rol i desapareix sovint en les zones més rotundes. S’esforça i s’implica però no és ni brillant en la canzone del velo, ni amenaçadora en el quadre del jardí, ni explosiva en la confrontació amb Elisabetta i el posterior i definitiu “O Don fatale”, on totes les cantants acostumen a emportar-se l’ovació més gran de la nit. La cantant francesa ja es una ombra del que va ser i justament en aquestes condicions precàries es fa difícil fer front als grans rols verdians.

En els rols més anecdòtics la companyia vienesa mostra una mica de tot, sempre mantenint la dignitat, això si. Bona veu del cel, discreció del monjo i del comte de Lerma i l’araldo.

La producció de Daniele Abbado no m’ha agradat. En primer lloc perquè Filippo II és qui va ser i vestir-lo  d’Amadeu de Savoia el converteix en un altre personatge i per tant a una òpera diferent. Canviar l’època sense motiu aparent és gratuït i inexplicable, a no ser que que tota la representació ens vulgui dir una cosa diferent o addicional al que volia l’original, però francament no m’ha semblat que fos el cas, per tant la misèria moral, la repressió i el poder religiós de l’època em semblen prou contundents com per trobar-li cap sentit a un trasllat injustificable, a no ser per l’estalvi que suposa pel disseny de vestuari femení, que Carla Teti resumeix en uns hàbits pràcticament monacals que jo no he sabut adequar a cap època en concret i que socialitzen a reines, princeses, dames de la cort i gent de carrer, només diferenciades per la netedat i el color, Elisabetta la pura, de blanc, Eboli l’explosiva de vermell i les desgraciades senyores del poble, d’un gris brutejat, tot ben evident.

El disseny de l’espai escènic es limita a una caixa claustrofóbica de panells mòbils i plataformes que s’eleven lleugerament, i que refreden absolutament l’acció teatral, sempre despullada de qualsevol mobiliari, tret de l’acte tercer amb un tro del rei més aviat galdós, acompanyat d’unes espelmes que deuen voler donar una mena de sensació casolana.

L’escena davant la catedral d’Atocha bé podria ser a l’estació del metro d’Atocha i tot plegat té un regust a “dejà vu” que justificaria l’acomiadament del senyor Abbado de qualsevol teatre amb pretensions. Només ens manca l’habitual mirall en la part superior de la caixa per romandre en el mateix espai del Nabucco que varem patir entre altres notables teatres, al Liceu en la inauguració oficial de la temporada 2015/2016. Som allà mateix, en el no res, en la poca inspiració d’un director teatral tan gris com les seves produccions, en això és ben coherent.

Giuseppe Verdi
DON CARLO

René Pape (Filippo II)
Ramón Vargas (Don Carlo)
Ludovic Tézier (Rodrigo)
Anja Harteros (Elisabetta di Valois)
Béatrice Uria-Monzon (Eboli)
Alexandru Moisiuc (Il Grande Inquisitore)
Jongmin Park (un monaco)
Ileana Tonca (Tebaldo)
Carlos Osuna (Il Conte di Lerma / Un Araldo)
Andrea Carroll (una voce dal cielo)

Director musicl: Marco Armiliato

Director d’escena: Daniele Abbado
Escenografia: Angelo Linzala i Graziano Gregori
Disseny d evestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Coreografia: Simona Bucci

Staatsoper de Viena 2 de juny de 2016

Don Carlo per a mi és una òpera, que com l’arròs, m’agrada de totes maneres fins i tot covat, per tant sempre trobo punts on aferrar-me i gaudir-la, també en aquesta ocasió de la representació que he vist gràcies al streaming i que avui us he portat (amb retard) aquí.