Nadja Mchantaf (Cendrillon)Komischen Oper Berlin Producció de Damiano Michieletto Foto: Monika Rittershaus

Ahir us parlava d’una versió esplèndida del Onegin amb cantants pràcticament desconeguts i avui repeteixo la gosadia portant-vos una versió de la deliciosa òpera de Jules Massenet, Cendrillon segons la sempre original, recaragolada i brillant posada en escena d’un dels registes de moda en els escenaris operístics, Damiano Michieletto, que transforma absolutament el context i l’entorn de la història de la ventafocs, per sense trair cap dels personatges i les situacions del conte i de l’òpera, oferir-nos una historia ambientada en una companyia de dansa i en el càsting per escollir la primera ballarina (la Cendrillon òbviament) que haurà de interpretar el ballet al costat del primer ballarí (Le prince charmant).

La madrastra esdevé la directora de la companyia que suborna al jurat per tal de que incloguin a les seves filles en la tria.

Cendrillon no pot participar d’aquesta cabdal selecció perquè s’ha trencat la cama i està hospitalitzada. Però una misteriosa i vella ballarina (la fada) obrarà el miracle de curar-la el dia de la selecció (el ball).

A l’entorn d’aquesta de-construcció o re-lectura, el relat es farceix de personatges hilarants, dramàticament treballadíssims, en un demostració de talent teatral per part de Michieletto i  Simon Berger, responsable de la dramatúrgia, que (em) fa oblidar altres re-lectures “doloroses” que el discutit director italià ha comés en els darrers anys, al costat d’encerts totals, com és el cas.

Si la part teatral funciona meravellosament, la part musical i vocal no es queda enrere gràcies a una espurnejant i poètica direcció musical de Henrik Nánási, que explora tots els racons d’aquesta inspiradíssima partitura massenetiana, amb moments de gloriosa poesia, com l’ària d’entrada de Cendrillon, l’encontre amb el príncep al final del segon acte o el colpidor i bellíssim duo entre Cendrillon i el seu pare a l’inici del segon acte, entre tants i tants moments de gloriós enginy i inspiració teatral i musical.

I la festa, que ho és i molt, no seria acomplerta sense uns cantants capaços de recrear aquest món que en aquesta producció alterna el cant amb exigències sorprenents de dansa, sobretot per a la  cantant que interpreta Cendrillon.

Tret del rol de Madame de la Haltière, interpretat per la l’excel·lent contralt Agnes Zwierko que al Liceu ens va cantar un concert al voltant de Karol Szymanowski en ocasió de l’estrena de Krol Roger (2009), a banda d’altres visites a IFL i de la fada, la resta del cast us garanteixo que us reservarà grates i estimulants sorpreses, començant per les  delicioses intèrprets de Cendrillon, la soprano alemanya Nadja Mchantaf i Le Prince Charmant de la mezzosoprano polonesa Karolina Gumos, ambdues musicals, intenses i sensibles en dos rols de màxima exaltació romàntica i poètica, que canten i interpreten amb una convicció emotiva veritablement captivadora.

Completen la festa vocal, la fada (una mica més justeta) de la soprano coloratura Mari Eriksmoen, una cantant noruega que ja havia aparegut a IFL arran d’una Zauberflöte que pràcticament va inaugurar el 2016 al blog i on ella cantava una notable Pamina.

L’esmentada Madame de la Haltière d’Agnes Zwierko, la contralt que sense arribar a la genialitat de la seva compatriota Ewa Podles, en el mateix rol, ofereix amb contundència i sense tanta hilarant comicitat i més dolenteria, un retrat dramàtic i vocal esplèndid, d’una ballarina que no ha sabut envellir, en una altra troballa psicològica de Michieletto.

El baix-baríton belga Werner van Mechelen ofereix un Pandolfe molt humà que aprofita amb encert els grans moments que Massenet reserva al pare de Cendrillon. La veu està una mica gastada però l’artista sap emprar-la per commoure ajudat per algunes de les melodies més inspirades de la inspirada partitura.

Jules Massenet
CENDRILLON

Cendrillon, Nadja Mchantaf
Madame de la Haltière, Agnes Zwierko
Le Prince Charmant, Karolina Gumos
La Fée, Mari Eriksmoen
Noémie, Mirka Wagner
Dorothée, Zoe Kissa
Pandolfe, Werner van Mechelen
Le Roi, Carsten Sabrowski
Le Doyen da la Faculté, Christoph Späth
Le Surintendant des plaisiers, Nikola Ivanov
Le Premier Ministre, Philipp Meierhöfer

Chorsolisten der Komischen Oper Berlin
Director del cor, Andrew Crooks
Director musical: Henrik Nánási

Director d’escena, Damiano Michieletto
Coreografia, Sabine Franz
Escenografia, Paolo Fantin
Disseny de vestuari, Klaus Bruns
Dramatúrgia, Simon Berger
Disseny de llums, Alessandro Carletti

Komische Oper, 12 de juny de 2016

No us vull explicar gaires coses més d’aquesta producció perquè està farcida de troballes escèniques, sensibles i dramàtiques que ja he dit que ens tornen a explicar la ventafocs des d’un punt de vista, no tan sols més actual, sinó molt més sensible que el del conte i la mateixa òpera. Estic segur que estareu d’acord amb mi si teniu l’oportunitat, que la tindreu,, de veure aquest nou streaming, ara des de la Komische Oper de Berlín, I aprofitant l’avinentesa deixau-me dir que ser berlinès o viure a Berlín deu ser, si més no, operísticament parlant, un autèntic deliri amb tres teatres d’òpera de primer nivell.

L’apunt d’avui el vull dedicar a Dandini, perquè sé que li agradarà molt tot i avui penso que no discreparem gens.

En dos dies consecutius dues troballes és quelcom que em fa especialment feliç, perquè com que molts m’heu penjat una etiqueta injusta de que no m’agrada res, aquesta queda absolutament desprestigiada  amb el que us he dit ahir i avui aquí.

Recordeu que fins aquesta propera nit teniu temps per triar les 4 “O Soave Fanciulla” que us hagin agradat mes, entre les 12 que us vaig proposar.