El 27 de març de l’any 2013 vaig deixar escrit a IFL que trigaria a oblidar la interpretació de la Missa en Si menor que John Elliot Gardiner va dirigir a l’Auditori, en una experiència musical que ja vaig intuir referencial per uns quants anys o qui sap si per sempre.

Ahir al Palau de la Música va retornar la monumental missa, però aquesta vegada amb Les Arts Florissants, que és el mateix que dir William Christie i van signar una molt bona versió, bella i que en molts moments va proporcionar un gaudi notable, però no, per a mi no va assolir aquelles màximes referencials de Gardiner i els seus Monteverdi & Cia.

Christie com Gardiner, juga segur amb un cor esplèndid (no és el Monteverdi), un cor dúctil, potent, musical, lleuger, contundent, sensible, virtuós, equilibrat i compacte, i és clar, amb totes aquestes virtuts tot i la tendència de les sopranos a emblanquinar excessivament el so, però sempre ajustades i suficients en el seu registre, l’èxit està quasi garantit del tot, perquè malgrat que hi ha participació important dels solistes, els grans números corals són els autèntics protagonistes i una Missa en Si menor amb grans solistes i un cor mediocre de ben segur serà un fracàs, quelcom que a la inversa s’aconseguirà un èxit rotund, que és el que va passar ahir al Palau i fa tres anys a l’Auditori, encara més.

Aquestes formacions (Jacobs no tant) quan van de gira s’envolten de solistes del mateix cor o de cantants suficients que garanteixin un nivellet, però mai a l’alçada del cor o l’orquestra, i en tot cas només quan ho graven busquen algun solista més mediàtic que pugui garantir una certa venda del producte.

Ahir Christie va portar un quartet solista complidor, amb una soprano clarament insuficient en el cant legato i una veu discreta, un tenor que projectava bé, un contratenor que sense ser un estel d’aquests que ara sovintegen tant els teatres i les sales de concert, va cantar amb distinció la seva part, amb el sempre gratificant “Agnus Dei” per arrodonir la vetllada, i un baix que com ja estem acostumats ni és baix ni tan sols diria que baríton i que va intentar cantar disciplinadament. El Palau en acabar semblava que hagués escoltat el bo i millor del cant barroc, però això ja sol passar en aquests concerts que si o si han de ser un esdeveniment abans fins i tot de sonar el primer acord.

L’orquestra no cal que la descobreixi , és excel·lent, però també cal dir, perquè hi ha constància sonora gràcies a la transmissió de Catalunya Música, que alguns dels seus solistes de la fusta i el metall, van oferir un reguitzell d’errades o imprecisions, més que notables. La dificultat de segons quins instruments d’època ho justifica, n’estem habituats, però el solo acompanyant de trompa en l’ària del baix  (Quoniam tu solus sanctus) em van fer patir de valent.

William Christie des del clavecí, va dirigir amb enèrgica jovialitat i calidesa en una versió que transmetia grandesa però també humanitat. En això Christie em sembla més proper que Gardiner, tot i que aquell sap extreure de la puresa del so una perfecció estètica que en el cas d’ahir no vaig copsar.

Christie, tot i la grandesa de l’obra, no em va fer emocionar en cap moment i ni l’esperat “Et resurrexit”, que tan trasbalsat em va deixar amb Gardiner, o potser per això, no va aconseguir tot i la bella interpretació, gelar-me la sang.

No voldria que penséssiu que no vaig gaudir-ho, si bé és veritat que no ho vaig fer com esperava, perqquè com us deia l’altre dia arran del concert de la catedral amb el Cor de Cambra Francesc Valls (per cert, res a envejar a Les Arts Florissants), hi ha concerts que estan predestinats a ser un èxit i que congreguen al públic més selecte, a tota la crítica i a tots els mitjans, impossible pensar, doncs, que un concert d’aquestes característiques pugui defraudar les expectatives dipositades.

L’èxit, és clar, va ser rotund i qui gosaria dir el contrari?

Les Arts Florissants
Katherine Watson, soprano
Tim Mead, contratenor
Reinoud van Mechelen, tenor
André Morch, baix
William Christie, director

Ahir vaig poder saludar a l’Àngels, feia dies que no coincidíem i això si que va ser un goig i una alegria, el goig i l’alegria de la nit.

Com que aquí no ens estem de res, també us deixaré l’oportunitat d’escoltar l’Agnus Dei segons Tim Mead