1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa.

Cal fer una aproximació d’una òpera tan popular, tan coneguda i representada?. M’ho he estat pensant i si en principi tan sols us volia deixar els enllaços del vídeo històric que us regalo, després, de mica en mica he anat pensant que si, que no podia deixar escapar l’oportunitat de  tornar a emocionar-me amb aquesta historia i aquesta música que parla de persones, no de personatges, de sentiments, pors, misèries i somnis, de manera quasi planera, sense necessitat d’artificis teatrals d’espectacularitat prescindible, però que s’ha de cantar amb cor i amb veu, sabent dir i fent sentir, emocionant i fins i tot plorant. Si durant el tercer acte no hi ha descarrega per l’espinada, no és culpa de Puccini, és que els cantants no són els apropiats.

Si dels lectors que puguin arribar a aquest apunt encara hi ha algú que no ha vist aquesta òpera o que no l’ha escoltat mai, ni que sigui un petit fragment (molt improbable), tan sols li diria que es deixi endur, que la música i la historia ja anirà treballant sense que se’n adoni, i que quan menys s’ho esperi es notarà un nus a la gola i aleshores voldrà dir que La Bohème romandrà per sempre més com un referent d’emotivitat musical i teatral. És una òpera que de tot i força, i que en menys de dues hores ens sacseja de banda a banda, sense gaire temps per reposar-nos dels sotracs emocionals, Si no fos per els dos entreactes que la majoria de produccions ens reserven, diríem que és un fluir d’emotivitat imparable, vestit amb una música directa, d’inspirades i breus melodies, d’orquestració brillant, descriptiva i efectiva.

Pel que fa a les veus es necessiten grans cantants però encara millors intèrprets, que siguin capaços de fer arribar fins l’últim vers de manera entenedora i sobretot viscuda. A La Bohème no es pot fet teatre, s’ha de viure el que es canta i en cap cas és convenient caure en efectismes innecessaris, ja que a la partitura ja hi és tot.

No es coneix amb exactitud , però sembla ser que el dia 19 o 20 de març de 1893 es van trobar a la Galleria de Milà, aquella que va del Duomo a la Scala i que és una de les visites obligades i inevitables de la capital llombarda, Giacomo Puccini i Ruggero Leoncavallo. Va ser l’autor de Pagliacci qui va dir-li a Puccini que estava escrivint una òpera basada en les escenes de la vida bohèmia de Murger. Aquella revelació va ocasionar un històric conflicte musical i editorial de proporcions gegantines. El 22 de març Illica ja va passar un esbós a Giacosa que es va quedar impressionat de com el seu company de feina va saber “teatralitzar” una història molt emotiva però inicialment poc idònia per ser escenificada.

Les poderoses editorials Sonzogno (Leoncavallo) i Ricordi (Puccini) es varen enfrontar, com també ho van fer els diaris “Il Secolo” i “Il Corriere della sera”, i de d’aquest enfrontament històric en van sortir dues òperes , però malauradament una es va menjar a l’altre sense compassió.

Murger va publicar “Les escenes de la vida bohèmia” entre 1845 i 1849 en el diari parisenc Le Corsaire Satan i ja a finals de novembre de 1849 es va estrenar al Théâtre des Variétés una versió teatral de les histories i personatges de Murger, obra de Théodore Barrière en  col·laboració del propi Murger, titulada “La vie de bohème“. Degut a l’èxit creixent, Murger es va decidir a publicar (1851) una novel·la en un únic volum, àmpliament corregida i revisada, respecte a l’original. Aquesta revisió va ser l’emprada per Illica i Giacosa per fer el llibret encarregat per Puccini, ja que no podien utilitzar l’adaptació teatral de Barrière subjecta a quantiosos drets. El llibret es va entregar a Puccini l’estiu de 1894 després d’una difícil i tempestuosa gestació de pràcticament un any i mig. El llibret encara patiria canvis i revisions fins pràcticament finals de 1895.

Podríem dir que del material original en va romandre l’esperit i el caràcter dels personatges, si bé en algun cas van ser el resultat d’una fusió com va succeir entre Mimi i Francine, personatge que desapareix en l’òpera pucciniana i que en l’original és la que mort tísica a un hospital i no pas a la mansarda dels bohemis com si succeeix al quart acte de l’òpera. Un altres moments que no apareixen a l’obra original són l’arribada de Mussetta al Caffè Monus acompanyada d’Alcindoro, així com la majoria dels episodis concertants del segon acte de l’òpera pucciniana.

Les innumerables correccions i “baralles” entre els desesperats llibretistes i Puccini van tenir lloc arran de les escenes de la separació i retrobament de Mimí i Rodolfo al que ara coneixem en el tercer i quart acte. Sembla ser que Puccini va acabar acceptant la proposta dels seus llibretistes, sobretot al quart acte, ja que ell volia que s’iniciés amb Mimi agonitzant al llit (com si fos Violeta Valery?) en lloc del cop d’efecte teatral que coneixem.

Tot i així entre el segon i el tercer acte actuals, que recordeu que inicialment anaven units, els llibretistes van escriure un acte que ens explica la gelosia que Rodolfo sent per a Mimi i que ara tan sols coneixem per la menció que Rodolfo fa en el que ara és el tercer acte, del “Moscardino di Viscontino”. En aquest acte no musicat que  tenia lloc a casa de Musetta, aquesta presenta a Mimi aquest personatge amb el que acabarà ballant en un festa improvisada mentre s’enduen els mobles que hauran de ser subhastats.

D’aquest acte no se’n coneixia res fins que l’any 1959 va morir la vídua de Illica i totes les pertinences van ser cedides al Museu de Parma, sortint a la llum aquest acte, que Leoncavallo si va utilitzar en la seva bellíssima adaptació operística, malauradament eclipsada per l’obra mestra de Puccini.

Puccini de la seva part va acabar la partitura el 10 de desembre de 1895 i potser de les 12 òperes que va escriure, és la que em continua commovent més i és que potser de totes elles i malgrat que segons com pot ser molt ensucrada, és una de les òperes “clàssiques” amb veritables personatges que viuen situacions creïbles, que actuen amb naturalitat i viuen i moren en la quotidianitat més sorprenent. No hi ha la sang i el fetge que tan agradava als veristes desenfrenats, ni l’acció es desenvolupa en ambients i decorats sumptuosos. És obvi que en la seva música no hi l’empenta tràgica i heroica que trobem a Tosca, ni la grandiloqüència de Turandot, però per a mi La Bohème des de l’entrada de Mimí, que mai hauria de ser una toia com moltes sopranos i produccions ens  l’han volgut presentar, ja que té un passat, un pressent i molt poc futur (pobre) que no l’identifica precisament amb una noieta sense cap tipus d’experiència, és una òpera de sobtats estats d’ànim, con la vida mateixa, i que d’un moment a un altre et canvien. sense a penes adonar-te’n.

L’òpera estructurada en quatre actes, si bé inicialment els dos primers actes en conformaven un de sol, com fan la majoria de produccions actuals. El dos actes extrems es situen a la mansarda dels bohemis, si bé el primer a la nit de Nadal i el darrer als inicis de la primavera. El segon que és la continuació del primer, ens situa al Caffè Momus en la celebració nadalenca del Barri Llatí i malgrat la seva brevetat, ens ofereix quasi un concertant d’inici a fi de mestrívola estructura musical. El tercer acte conté, a part de la mort de Mimí en el quart, els moments més dramàtics i és d’una bellesa musical abassegadora.

En el primer acte, que s’inicia sense obertura, i com acostuma a succeir en la majoria d’òperes de Puccini, tenim una presentació dels personatges, amb una sèrie de situacions més o menys anecdòtiques que ens regalen breus però meravelloses frases melòdiques com “Nei cieli bigi” de Rodolfo que s’anirà desenvolupant amb diferents i genials variacions de riquíssima orquestració fins l’arribada del grup de bohemis. Puccini té una traça especial en descriure orquestralment petits detalls, estats d’ànim com l’abaixada de la flama de l’estufa, el cop de cor dels bohemis i posterior i accelerats batecs, quan truca a la porta l’administrador o la descripció de les gotes d’aigua que Rodolfo llença a la cara de Mimí per fer-la revifar del desmai. Multitud de genials detalls que denoten un superb magisteri orquestral, però també dramàtic, amb un control absolut de les emocions, alhora que un coneixement de la vocalitat i de la psicologia femenina com és notòriament conegut.

Amb l’entrada de Mimí arriben de manera consecutiva dos àries i un duo que clou el primer acte, que ja han deixat una empremta mestrívola a la historia de l’òpera.

Escoltem “Che gelida manina” per Josep Carreras al MET de New York a l’any 1982. Ens adonarem de com fraseja i diu, com dona sentit a cadascuna de les inflexions i sobretot com controla les emocions en frases com “Talor del mio forziere” on la veu ha d’acompanyar el crescendo emocional d’una orquestra tota ella exaltada i emotiva.

La rèplica immediata la trobem amb la dolça Mimí, una soprano de veu lírica però suficientment consistent per traspassar l’orquestra pucciniana, ja que també ella entre subtils i senzilles mostres d’una personalitat poètica sense gaires pretensions, denota passió en “ma quando vien lo sgelo”, una frase no massa llarga però on la veu ha d’omplir de sobtada escalfor, l’esclat de vida en un futur impossible. Us deixo una versió de Renata Tebaldi a l’any 1956. No es pot mirar gaire, ja que tant la imatge d’ella com la de Björling (excels Rodolfo) s’escapen dels cànons interpretatius actuals, pero quan l’escoltem, la sumptuositat de la veu, en aquells anys encara esplèndida, sedueix sense remissió possible.

El duo que conclou el primer acte és pura passió. No és l’obra referencial com succeeix a la Butterfly, però potser en la seva brevetat rau també gran part del seu impacte. Ja sabeu que el final normalment s’acomoda a les capacitats del tenor, ja que mentre la soprano està obligada a anar a l’agut i en pianíssim, el tenor no, però ja sabeu com les gasten al món de l’òpera i molts tenors, gelosos de que la diva els robi uns quants segons de glòria, l’acompanyen en l’agut. En la majoria de casos allò sembla Andrea Chénier, però en aquest que us proposo em sembla que ambdós cantants s’adeqüen a allò que està escrit a la partitura i de manera excel·lent, “perdendosi”. Són Cristina Gallardo Domas i Marcelo Álvarez a la Scala el 2003.

Del breu, intens i bellíssim segon acte us proposo escoltar el famós vals de Musetta “Quando me’n vo” en la versió de la soprano Anna Moffo en l’enregistrament complert amb Callas Di Stefano dirigits per Tullio Serafin, on podrem escoltar també a Rolando Panerai

Escoltem també en la famosa edició del MET del 1982 a Renata Scotto cridant o si ho voleu més suau, “interpretant més que cantant”, el famós vals, però el fragment ens permetrà escoltar la brillant conclusió de l’acte amb el concertant i la retreta, amb Stratas, Carreras i Richard Stiwell dirigits per Levine.

El tercer acte és una obra d’art de dalt a baix, meravellós duo entre Mimi i Marcello (Mimi?!..speravo di trovarvi qui”, fabulós duo entre Marcello i Rodolfo “Marcello Finalmente”, sensacional escena entre Mimí, amb ària inclosa “Addio Donde lieta usci” i Rodolfo, i quartet “Dunque è proprio finita?”. Un acte que comença amb els mateixos acords que els que acaba i que amaga potser la millor música pucciniana, amb l’essència i excel·lència dels màxim valors compositius.

D’aquest acte difícil de trossejar us vull fer escoltar el dramàtic duo entre Mimi i Marcello i el posterior entre Marcello i Rodolfo amb l’impressionant i demolidor tema musical iniciat amb “una terribil tosse”, el “Dove lieta usci i el quartet final, tot seguit. Els intèrprets  són la intensa Angela Gheorghiu (Mimí) i Ludovic Tézier (Marcello) al MET, i Roberto Alagna (Rodolfo), el malaurat Franco Ferrari (Marcello) i Annamaria Dell’Oste (Mussetta) yambé amb Gheorghiu a Orange l’any 2005.

L’acte quart ens ofereix un brusc contrast entre la melangia de Rodolfo i Marcello en el dolç duo “In un coupe?” a l’esbojarrada entrada dels companys bohemis, en una calcada estructura del primer acte, que es talla amb l’abrupta entrada, aquest cop no del administrador Benoit sinó de Musetta que donarà pas a una llarga escena amb la famosa ària de Colline, l’únic rol per veu de baix de la partitura, “vecchia zimarra” i amb la darrera i colpidora ària de Mimí “Sono andati” el comiat dels amants i l’increïble final, breu, implacable, brusc i concís, amb que Puccini tanca un absolut “capolavoro”.

Escoltem el “Sono andati” de Renata Tebaldi a l’any 1951. Dirigeix l’orquestra Alberto Erede. La gran soprano italiana en un moment gloriós de veu, fa tremolar d’emoció, lluint una autèntica i claríssima dicció italiana on podem seguir fil per randa cadascuna de les paraules, quelcom veritablement difícil en la majoria de sopranos. L’acompanya Giaconto Prandelli, a anys llum de l’esplendor i la qualitat vocal de la soprano de Pesaro.

No us vull deixar sense una Bohème sencera i en vídeo per baixar-vos. He escollit una versió mítica del Teatro alla Scala de Milà de l’any 1979. S’estrenava la producció de Franco Zefferelli que després copiaria encara més exagerada per el MET novaiorquès i que és la que heu vist en aquest apunt. Dirigia l’excèntric, genial i a vegades fins i tot atabalat Carlos Kleiber, amb el següent repartiment:

LA BOHÈME

Rodolfo – Luciano Pavarotti
Schaunard – Giorgio Giorgetti
Marcello – Lorenzo Saccomani
Colline – Evgeny Nesterenko
Mimi – Ileana Cotrubas
Musetta – Lucia Popp
Benoit – Claudio Giombi
Alcindoro – Alfredo Giacomotti
Parpignol – Saverio Porzano
Sergente dei doganieri – Carlo Meliciani

Cor i Orquestra del Teatro alla Scala de Milà

Director d’escene Franco Zeffirelli
Director d’orquestra: Carlos Kleiber

Teatro alla Scala, Milà 30/03/1979

La versió és esplèndida i té una qualitat de imatge boníssima, malgrat ser de l’any 1979. Ileana Cotrubas no es pot escoltar després de Renata Tebaldi, per exemple, has de deixar passar una estona, ja que la veu és molt poc interessant, però la cantant és extraordinària i reparteix sensibilitat cada vegada que obra la boca. Pavarotti és Pavarotti, amb tot allò que tenia de bo, que era molt i allò que ja sabem que li mancava, l’expressivita. Lucia Popp és un luxe d’aquells que la Scala es podia permetre en aquells anys i Saccomani i Nesterenko estan en esplèndida forma. Kleiber per a mi va una mica massa accelerat, tant que a vegades se li desquadra el cor i l’orquestra (segon acte), però en el tercer assoleix uns climes impressionants. Pel que fa a la producció de Zeffirelli, en aquell moment acabada d’estrenar, té també totes les grans virtuts d’una producció mítica i els excessos que també caracteritzen a aquest decorador operístic. En definitiva estem davant d’una retransmissió  televisiva d’aquelles tan recordades i de les tothom n’ha sentit a parlar alguna vegada i que avui us deixo en una copia magnífica. Estic segur que la gaudireu molt.

LA VERSIÓ DEL LICEU DE 1980 

Us vull proposar una recuperació nostàlgic retornant al Liceu pretèrit i precari del darrer any del regnat Pamias (havia mort 7 mesos abans d’aquesta representació), amb l’edició de l’any 1980 i que van reunir al bo i millor d’aquells anys al Liceu, és a dir Montserrat Caballé, Josep Carreras, Vicenç Sardinero, Christine Weidinger, Enric Serra i Ivo Vinco, sota la direcció de Eugenio M.Marco i Didac Monjo. Es veu, o més ben dit “s’intueix”amb un cert estupor escènic i una precarietat televisiva juràssica, però s’escolta amb enveja.

Carreras a l’any 1980 estava esplendorós, amb aquell Rodolfo de fraseig enamoradís que jo no he tornat a escoltar sobre un escenari i Montserrat Caballé, una Mimi impossible, de recursos opulents, sempre a la recerca d’aquella màgia sonora que encara assolia amb envejable bellesa. És clar que no era la modista tísica, feble i discreta, perquè sent encara la reina operística de la casa el seu mite sobreeixia qualsevol altra aspecte. Escoltada ara me n’adono molt més de la seva grandesa. El gran Sardinero, la aleshores emergent Weidinger, en Serra i en Vinco (sense Cossotto) completaven el que aleshores i ara també ho seria, un cartellone de luxe. El cor, sense ànim de faltar a ningú, no es pot escoltar amb orelles d’ara i l’orquestra manté una discreta discreció.

L’enllaç aquí.

Ençà de la primera representació al Liceu el  10 d’abril del 1898, La Bohème s’ha representat 257 vegades.

La cronologia liceista la podeu consultar a: http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Cronologies_liceistes_obres/Cronologia_LABOHEME_CAT.pdf

Per a consultar les representacions d’aquesta temporada cal anar a http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/la-boheme/fitxa-artistica.html

RECOMANACIONS DISCOGRÀFIQUES:

De les que jo conec us recomano les següents gravacions de moltes possibles. Certament són les més preuades per l’aspecte vocal del seu conjunt i també de la direcció orquestral, quelcom imprescindible si escoltem Puccini. Llàstima que el meu Rodolfo no tingui una bona gravació comercial, però al menys té la del MET l’any 1982.

És molt probable que trobeu a faltar la vostra, aquestes 5 són, de les versions en estudi, les meves, les que més m’agraden.

1956 Victoria de los Ángeles, Jussi Björling, Lucine Amara, Robert Merrill, Giorgio Tozzi, Thomas Beecham EMI
1956 Maria Callas, Giuseppe DiStefano, Rolando Panerai, Anna Moffo, Nicola Zaccaria, Antonino Votto EMI
1959 Renata Tebaldi, Carlo Bergonzi, Ettore Bastianini, Gianna D’Angelo, Cesare Siepi, Tullio Serafin DECCA
1972 Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Rolando Panerai, Elisabeth Harwood, Nicolai Ghiaurov, Herbert von Karajan DECCA
1995 Leontina Vaduva, Roberto Alagna, Thomas Hampson, Ruth Ann Svenson, Samuel Ramey, Simon Keenlyside, ANtonio Pappano EMI

Segurament La Bohème, sense la força dramàtica de Tosca, l’espectacularitat de Turandot, la melassa de Butterfly, l’orquestració esplendorosa de La Fanciulla del West o la passió desbocada de Manon lescaut sigui la millor, la més perfecte i la indiscutible obra mestra de Puccini. L’hauré escoltat milers de vegades i el tercer acte em continua esborronant, sense comptar el final amb aquell “Che vuol dire quell’andare e venire . . . quel guardarmi cosi” d’efectes devastadors per a tota bleda assolellada que es vulgui fer respectar. Jo només escriure-ho ja em succeeix…