La Bohème és tan bona que ni la mediocritat pot amb ella, sempre té aquella frase musical, aquella melodia o aquell arravatament emocional que et provoca el calfred, és una obra mestra i encara que sobre l’escenari imperi la grisor, la partitura i el llibret s’imposen.
Sobre l’escenari del Liceu i al llarg de la seva luxosa història, s’han vist Bohèmes de tota mena, algunes inoblidables i altres oblidables. Aquesta que vaig veure ahir seria clarament de les segones si no fos perquè compta amb una Mimi de veritat, amb una veu de veritat i amb una artista de veritat, el seu nom Eleonora Buratto, i si no fos (una altra vegada) que no té encara l’aureola d’estel operístic, que mereix molt més que altres sopranos que omplen els teatres amb més glamur que veu i obtenen èxits fins i tot abans de començar a obrir la boca, ahir hagués merescut un èxit molt més sonat del que va obtenir, tot i que va ser la més aplaudida.
Eleonora Buratto té una veu important (ja ho sabíem d’aquella Sonammbula amb Ciofi i Flórez) i això ja és, a banda de noticia, un goig per l’oïda. És una veu gran, ample, d’aguts segurs, ben projectats i mai feridors, que els controla i domina fins a deixar-los flotant, tous i amb efectes tan tonificants com dolsificants, quelcom ideal per aquest rol de Mimi. Però a banda del timbre lluminós, bonic i de colors càlids, amb un centre que s’eixampla i un greu que es consolida sense perdre color i bellesa, ja que la veu és ben homogènia, el més rellevant és la seva interpretació, el us que fa d’aquesta veu per dotar al seu cant d’aquella italianitat tan desitjada en repertoris tan estimats i on l’emotivitat del seu generós fraseig pren tota la dimensió expressiva i fa que el seu cant transmeti, que és precisament allò que sempre busquem i massa sovint enyorem. En el rol de Mimi són cabdals els detalls, la intenció en les petites frases, en els sentiments senzills d’un personatge senzill, quotidià i quasi anònim si no fos per la genialitat pucciniana. Buratto canta les seves tres gran àries de manera ben diferenciada i dotant al personatge d’una evolució dramàtica perceptible precisament per aquesta cura en el fraseig, si en el deliciós “si mi chiamano Mimi” del primer acte tot en ella és esperança i lluminositat amb un gradual i colpidor “ma quando vien lo sgelo, en el desolat “Donde lieta uscì” del tercer acte ja es mostra vençuda i emotiva, deixant per el final una memorable i sentida versió del “Sono andati? Fingevo di dormire” com feia temps que no escoltava en un escenari, una autèntica marxa fúnebre d’efectes devastadors. Bravissima
Eleonora Buratto es mereixia un èxit esclatant que no va tenir, també es mereixia estar envoltada d’un cast al seu nivell, un cast de primera, però no va ser possible.
Saimur Pirgu ja ens va cantar el Rodolfo l’any 2012 al costat de Gheorghiu. Aleshores em va agradar més si bé no crec que hi hagin gaires diferències entre les dues actuacions. De ben segur a Pirgu que canta bonic, fraseja amb gust i quasi sempre emet de manera prou audible la seva veu, li és més favorable una veu més limitada com la de la soprano romanesa que no pas la de Buratto. Quan s’acovardeix per temor als aguts (que els té i a vegades fins i tot bonics i ferms) tendeix a amagar-se i això ho fa precisament quan la veu hauria de brillar més. Li manca seducció i valentia ja que el sentiment, tot i que de curta volada, hi és, però l’abast emotiu és minso i al costat d’una Mimi de veu i condicions artístiques tan generoses en expressivitat i mitjans, el pitjor que pot passar és que el seu Rodolfo s’arronsi. Només bé
Gabriel Bermúdez no hauria de cantar Marcello al Liceu, al menys al Liceu que jo anhelo i menys si els preus de les localitats són els que són. La veu ahir em va semblar especialment lletja, com l’emissió, que a més a més és irregular i les sonoritats fins i tot desagradables. Hem escoltat Marcello de veritable relleu i hi ha suficients barítons a l’abast per dignificar un rol que en mans de Bermúdez ahir va quedar totalment deslluït. Incomprensible
Olga Kulchynska és una Musetta vistosa de mitjans generosos i no sempre utilitzats de la manera més idònia. El registre agut em va semblar feridor quan havia de ser seductor (Quando men vo). La veu brilla i corre, sembla que part del públic amb això ja en tingui prou, jo no. El rol no és fàcil i requereix un control de l’emissió molt curós per no caure en la parodia com li va succeir a ella en el tercer acte, on poques veus acostumen a omplir les frases del quartet, cantant i donant el just contrapunt al comiat de Rodolfo i Mimi, la majoria ho parlen de manera grotesca perquè en mans de lleugeres el passatge és molt central i greu, per això quan Musetta l’han cantat veus més dramàtiques, en aquest moment cabdal el contrapunt ha reeixit molt més. L’oblidaré aviat
Isaac Galán va cantar un irrellevant Schaunard, sense presencia, sense rellevància, mentre que el Colline de Fernando Radó no va commoure en el seu gran moment del quart acte, amb una “Vecchia zimarra, senti” més llegida que no pas sentida. Hem vist i escoltat Collines “di tutto rispetto”. No és el cas
Els rols més petits van estar servits de manera correcta, amb especial menció al Benoit/Alcindoro de Fernando Latorre, molt estereotipat però eficient.
La direcció musical de Marc Piollet, al menys ahir, va mostrar constants i evidents desajusts amb l’escena, tampoc em va semblar que tingués especial cura en lluir les grans virtuts d’una orquestració plegada de detalls, va fer una direcció més aviat rutinària que no va merèixer cap reprovació tot i que la seva direcció per a mi no va estar ni de lluny al bon i personal nivell de Victor Pablo Pérez, el darrer i protestadíssim director de la darrera Bohème.
Bé el cor del Liceu i poc rellevant la reduïda presencia sonora del Cor Vivaldi en l’escena concertant del segon acte. Pocs membres?
Pel que fa a la direcció d’escena del prestigiós Jonathan Miller no em va semblar especialment notable, això si estèticament bonica i conservadora per no molestar als més tradicionalistes, tot i que Miller desatent aspectes i detalls escènics que tenen la justa correspondència fins i tot en la detallista orquestració pucciniana, com el desmai de Mimi en el primer acte i l’espurneig que Rodolfo li fa per intentar reanimar-la. Miller en canvi, deixa a Mimi palplantada i recolzada en un taulell de la mansarda en un moment teatral indecís, i mal resolt, mentre Rodolfio s’ho mira a distància i el pizzicato que hauria de correspondre a les gotes d’aigua que intenten reanimar-la queden en res. Tampoc al tercer acte amb la successió de duos Mimi amb Marcello, Marcello i Rodolfo, Rodolfo i Mimi, i el quartet conclusiu, els personatges semblaven gaire còmodes, en especial Mimi. Mentre que hi ha bons detalls com la prostituta (O buona donna, mi fate il favore di cercarmi il pittore Marcello?) o l’home que just entra al bar en el moment que Marcello s’adona que Musetta flirteja amb la clientela, Mimi queda massa sovint al mig com el dijous. No cal dir que la seva mort asseguda a la butaca orellera li pel meu gust, impacte teatral i emotiu, ja que la mort es fa bastant més difícil de dissimular amb tots els bohemis a sobre, sense la distància que els pugui confondre. No hi ha espai possible per “quell’andare e venire quel guardarmi così”
Situar l’acció al voltant dels anys 30 del segle passat no ens apropa la història en absolut, com pretén Miller. Els anys 30 del segle XX ens queden a tots llunyíssim, en un passat remot i per a la majoria ni tan sols viscut, per tant l’argumentació em sembla poc versemblant, més aviat estalvia pressupost en el vestuari, però no apropa la historia a la realitat actual. L’intent no del tot reeixit de Michieletto a Salzburg 2012, em sembla molt més encertat
Molt bé l’escenografia realista de Isabella Bywater, tot i que en l’escenari del Liceu tot quedava una mica estretot
Coses incomprensibles:
No va sortir el cor a saludar, ni el del Liceu, ni el Vivaldi, com tampoc ho van fer els actors d’escena i tècnics que mouen els elements escenogràfics. Si no els volen fer esperar al final de l’obra, es pot aprofitar com tantes altres vegades s’ha fet, al final del segon acte (primer i segon es fan sense solució de continuïtat, com el tercer i el quart) No fer saludar als directors dels respectius cors a taló obert és una manca de respecta intoleraable.
El moment Movirecord abans de començar l’òpera amb el vídeo promocional de Die Zauberflöte, és quelcom que s’ho podien estalviar perquè el públic del Liceu ja hi anirem, els passavolants ja hauran passat i el vídeo no és tan atractiu com per cridar l’atenció als passavolants que atrets per el tradicionalisme d’aquesta Bohème i Puccini es deixin atrapar per Mozart en versió cinema mut. D’aquí al corresponent cartellet “Visite nuestro bar o l’ambigú” com deien els més ripipís, a l’entreacte no hi va res. Temps al temps.
Molts mòbils, alarmes diverses, més estossecs tísics que els que hi ha sobre l’escenari, tablets, andròmines lluminoses diverses, xarrameques comentant l’escena, aplaudiments només intuir que el taló s’abaixa malgrat que la música encara continua, menjar i begudes dins de la sala…Cal que continui?
Una senyora se’m va apropar al final i em va dir, s’ha acabat oi? I jo li vaig dir, si senyora, si, s’ha mort la protagonista, i em va dir, ja m’ho semblava però com que el full diu que són quatre actes… i aleshores em vaig mirar el full i diu:
La Bohème de Puccini, òpera en quatre quadres, llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en Scènes de la vie bohème d’Henri Murger.
Acte I: 51 min.· Entreacte: 30 min· Acte II: 53 min.
No m’estranya que la senyora es fes un embolic, potser anant cap a casa va pensar que avui li farien els actes 3 i 4.
El dia 3 de juliol em toca l’altre repartiment.
Les fotografies són gentilesa del departament de premsa del Grann Teatre del Liceu i totes són de © Antoni Bofill
IN FERNEM LAND 
Si, tens raó, Joaquim. Poc rellevant, perquè la consigna era i és que els cantaires a l’ escenari ( 16 màxim, perquè no hi ha més vestits) no sobrepassin una alçada determinada. Això ens ha obligat a demanar la participació de nenes i nen de vuit i nou anys que encara no pertanyen al Cor Vivaldi, amb la lògica pèrdua sonora i falta d’empast.Em sap molt greu decebre les espectatives…
M'agradaM'agrada
Ja m’ho va semblar que el cor estava molt reduït. És una pena que no hi pugués cantar tot el cor. Per què el cor que vosté dirigeix, Sr.Boada, sona maravellosament bé.
El tema dels vestits i la limitació d’alçada, no l’entenc. Quan una producció marxa a un nou teatre, si a la soprano el vestit li queda curt, l’arreglen. Per què no fan el mateix amb els nens. No ho entenc. Hem sembla una falta de respecte, això que li han fet al Cor Vivaldi. No sols cap a la seva feina, Sr.Boada, sino també cap als cantaires. Perquè m’imagino que fer una tria o selecció de nens per una mesura tan arbitrària com és l’alçada, deu ser molt dolorós. ( Per cert, el nen que va cantar “Vuol la trompa e il caballin”, s’el va sentir molt bé. Hem va agradar molt)
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per les seves apreciacions, Nacho. La veritat és que res és fàcil, avui en dia. Clar, ja ens fem càrrec que les produccions ara venen molt justes de tot i si no hi ha vestits, o són d’una talla determinada….pots acceptar o pots no acceptar.. Jo, en cap cas ho anomenaria manca de respecte ( els nostres cantaires són més grans que el que la producció necessita…) El problema és en acceptar el repte. Clar, una Bohème al Liceu fa il.lusió…qui diu que no?! Quan al que comenta de fer la tria….si, és una mena de tortura!
M'agradaM'agrada
Sembla que la resta del cor cantava a dins però com si no ho hagués fet.
El nen solista no era del Vivaldi i em va semblar fatal que no es digués el seu nom enlloc.
M'agradaM'agrada
Bé tampoc es tan greu, no va se pas un desastre, senzillament mancava aquella presencia sonora amb la que el Vivaldi ens té acostumats.
Potser a vegades cal dir no a segons quines condicions
M'agradaM'agrada
Bé. Primer de tot, demanar disculpes en nom de la meva escola pel tema del menjar dins la Sala. (Mira que li vaig dir a la professora!) Jo vaig venir amb el grup escolar que hi havia ahir al teatre, tot i que no seia amb ells.
Deixant de banda aquest trist succés, la Buratto va estar magnífica!!!! Increïble. El crescendo que ens va colocar al “Ma quando vien lo sgelo”, hem va deixar amb la pell de gallina. Increïble. Esperem que abans que comenci a volar molt alt (que ho farà), pugui cantat més al Liceu. Per què jo no me la vull perdre.
A mi en Pirgu, hem va semblar un cantant molt irregular també. Que feia unes frases molt bén fetes “Nei cieli bigi” però després s’estalviava aguts “O soave fanciulla”.
La Musetta de la Kulchynska, també hem va semblar massa cridanera. (Al final del concertant, va col.locar un agut que va quedar molt bé decorativament, però que no arregla les pifiades anteriors. En canvi, hem va commoure en la seva pregària.
Al mestre Piollet, se li va descompensar l’orquestra en moments sobretots de conjunt.
(Escena de Benoît i Segon Acte. Algunes parts del quart) però per la resta hem va semblar prou satisfactori. Pel meu gust però, va portar un ritme massa lent. (Però això ja és personal)
Escènicament, apart del que has comentat abans, deixam afegir que al segon acte, hem va grinyolar una mica que la Musetta entrès al Momus abans de fer la riallada. (Ningú la veia. No sé pas per què). D’altra banda, hem va semblar molt bén trobada l’idea per al quart acte.
D’altra banda, la falca de la Flauta Màgica, hem va semblar de molt mal gust. No ho vaig entendre. Per què al cap i a la fí, ja ho dius molt bé, Joaquim. Els que són del teatre, ja hi anirán. Allò està fet pels turistes.
També hem va semblar fatal que només sortissin a saludar els cantants solistes. Qua no hi actua el cor, o què passa.
Feia 5 anys que no venia al Liceu. Veig que les coses han canviat molt…
M'agradaM'agrada
Vols dir que el menjar a dins la sala tenia consentiment de la responsable del grup? No tenia constància de que els que vaig veure entrar menjar formessin par d’un grup escolar, jo crec que no tenien edat escolar, però potser vaig errat.
Amb 5 anys el teatre ha fet un tomb important i per a mi no precisament positiu.
M'agradaM'agrada
El què es va dir va ser que portessin alguna cosa per menjar a l’entreacte. D’aquí a qui va entrar menjar a la sala… No ho sé. Igualment, és vergonyós que des de el teatre no es controli si s’entra o no s’entra menjar a la sala
M'agradaM'agrada
Ara ja no controlen res, hi ha qui entre i surt en mig de les funcions…
M'agradaM'agrada
Esperaba tus comentarios, Joaquim, pero yo vi el otro reparto (en conjunto ni mejor ni peor) y me quedo con las ganas de escuchar a Eleonora Buratto. Pirgu era un joven prometedor que no pasó de esto (Polenzani es mejor) pero el conjunto, como dices, en ambos casos se salva por la música y no por la realización. Lástima. Lo de la Flauta, a mi también me pareció de muy mal gusto. En fin, como siempre, esperemos que lo mejor esté por venir, no? (jejeje)
M'agradaM'agrada
A parte del buen gusto o mal gusto de algunas genialidades del responsable de marquèting hace falta saber si son efectivas porqué si encima no lo son, apaga y vámonos.
M'agradaM'agrada
Coses del Liceu!!
Diumenge 19 sí que van sortir el cor ( o un nombrós grup d’actors) i just després ña Conxita Garcia.
El nens del Cor Vivaldi TAMBÉ varen sortir a saludar i el més petit de tots fins i tot es va marcar un “solo” de salutació amb el seu barret anys 30. I també varen sortir junt amb un adult que els acompanyava (director?).
I abans dels cantants també un grupet de 4 o 5 que sé si eren “extres” o solistes del cor.
Diumenge 19, vist des de platea, va anar així. I tots van ser força aplaudits. Molt.
I cal dir-ho.
Ara, tampoc entenc perquè un dia sí i un altre no…..
M'agradaM'agrada
El diumenge 19 van sortir a saludar perquè va ser el primer dia del segon repartiment, també van sortir la nit del dissabte, la de la primera representació, després ja no, incomprensible decisió perquè es podia buscar una alternativa al final de la primera part.
El nen solista no és del Vivaldi. Va sortir del no res i va agradar més que els solistes (noies) de l’eminent cor. Massa ganàpies, sembla ser. Ara de on va sortir el nen? Misteris liceistes
M'agradaM'agrada
Deu ser el fill/nét/nebot/qui sigui d’algun empleat del teatre. Visca el Nepotisme!!!
M'agradaM'agrada
És bo, que sigui fill, nét, nebot de qui vulgui, ell nepotisme si no fos bo seria escandalós. Ara no.
M'agradaM'agrada
Yo estuve también anoche que era la de mi torn PC y lástima que no te pudiera saludar .
Solo discrepo o matizo de tus comentarios,algo respecto a Buratto y a Pirgu pero parcialmente y según mi punto de vista : ella fue sin dudas y de largo, lo mejor vocalmente de la función pero a mi me pareció que mostró un exceso de metal en su emisión sobre todo en algunos de sus ascensos al agudo que no siempre rayaban con la buena afinación
En cuanto a Pirgu, también a partir de la zona de paso y en bastantes agudos se le blanqueaban bastante, con cierto cambio de color
M'agradaM'agrada
El exceso de metal no es un defecto, es una característica, però yo encontré que la forma de atacar el registro agudo era una delicia y no me pareció para nada que se quedara por debajo io encima de la afinación requerida.
Pirgu no da más de sí, después de una frase excelente viene otra decepcionante o inaudible. Así no se puede ser un tenor de primera.
M'agradaM'agrada
Por la cierta decepción de Pirgu, espero acudir al otro cast a escuchar a Polenzani
M'agradaM'agrada
Yo tambien. Me hubiera gustado una función Buratto Polenzani
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a l’estrena i el conjunt dels cantants del primer repartiment va estar molt bé, tot i que el Marcello de Rucinski tampoc era per tirar coets. No em va acabar d’agradar la direcció de Piollet, desmesurada en bastants moments en detriment dels cantants (especialment Polenzani). Quan van posar el vídeo de la flauta màgica la dona que tenia al costat es va girar i em va dir: què serà el següent? Crispetes?
Al foyer hi havia unes pantalles tàctils amb una breu enquesta que demanava entre d’altres coses l’opinió sobre la projecció d’aquest vídeo. No crec que serveixi per a res però no em vaig poder estar de fer-los-hi saber que em va semblar molt inadequat.
Respecte dels aplaudiments… La Bohème és l’òpera que he vist més vegades en directe i ja he renunciat a poder escoltar els increíbles últims acords de la partitura. És el que passa quan un títol popular no té un final de xim pum xim pum.
M'agradaM'agrada
Per cert, que me n’oblidava, dissabte si que van sortir els cors amb els seus respectius directors i l’equip de tècnics encarregat dels moviments escènics.
M'agradaM'agrada
Només a les primeres funcions d’ambdós repartiments, després es va arribar a un acord entre els sindicats per no fer esperar a tothom a la tanda d’aplaudiments. Poc professional
M'agradaM'agrada
Jo penso que només que el teló es mantingués aixecat això no passaria, molta part del públic quan veuen que el teló baixa aplaudeixen, abans no. Podria ser més senzill, no et sembla?.
M'agradaM'agrada
No crec que m’arrisqui. Vecchia zimarra, senti exigeix ser ben cantada. És una de les meves àries preferides d’aquesta òpera que, de vegades i en segons quins passatges, em sembla carrinclona.
M'agradaM'agrada
Tot pot ser carrincló, fins i tot un Otello, tot depèn del enginy dels directors. La Bohème no necessita gens de sucre, si el director i els cantants ni volen afegir poden caure en un greu error, jo crec que és una òpera cabdal precisament perquè no hi ha tragèdia, és tot molt verista, aquest de veritat, no de sang i fetge. A jutjar per la “vecchia zimarra” millor feràs quedant-te a casa
M'agradaM'agrada
Añado que tanto mi esposa y yo votamos como negativo en las pantallas táctiles que habían por el Liceu, esa pretendida presentación y publicidad de LA FLAUTA MAGICA pocos minutos antes de empezar la representación de BOHEME
Incomprensible en un teatro serio de ópera. Espero no se repita la experiencia con otras programaciones futuras
M'agradaM'agrada
Ya se verá la próxima temporada, pero podemos esperar de todo, incluso vídeos para promocionar el restaurante, sobretodo teniendo en cuenta que tienen el 5% de los ingresos
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim, buena critica como siempre. A la Sra. Buratto, nunca la había oído antes, de acuerdo con lo que visto en youtube, canta muy bien pero su voz no suena muy “microfonica”, (cosa le ha pasado a otras), pero me ha gustado y mucho. Solo a manera de comentario, en su bio, dice ha que estudiado, con Luciano y Mirella, pues bien sabemos que”los niños de Modena”, algo sabián de la Boheme.
M'agradaM'agrada
Su vo al natural es de aquellas que llenan todos los rincones de la sala.
M'agradaM'agrada
M’has convençut. Dia 8 aniré a escoltar a E Buratto, esper que no cancel·li.
Gracies per l’anàlisi, excel·lent, com sempre.
M'agradaM'agrada
Compta que la resta és el que és. Espero que t’agradi Buratto, però em sembla que jugo sobre segur
M'agradaM'agrada
Compta que la resta és el que és. Espero que t’agradi Buratto, però em sembla que jugo sobre segur
M'agradaM'agrada
Compta que la resta és el que és. Espero que t’agradi Buratto, però em sembla que jugo sobre segur
M'agradaM'agrada
Hola! Jo tinc Boheme el dia 2 amb Buratto he vist, aixi que estic a l’espectativa. Tot i que trobo que la musica de la Boheme es deliciosa en l’anterior representacio al Liceu em vaig aborrir en força estones. No se de que en va ser fruit. Veient que es tracta del mateix muntatge hi vaig una mica recelos…
M'agradaM'agrada
Les delícies de la partitura i l’avorriment no són, malauradament, incompatibles.
Ah! no és el mateix muntatge, l’anterior era de Gian Carlo del Monaco, molt millor que aquest, pel meu gust
M'agradaM'agrada
Acabo de sortir de Liceu. La funció, en general, ha sigut fluixota. Com ha dit un amic que m’ he trobat, faltava química! (això potser ha millorat en el quart acte, però fins llavors, estic d’acord amb aquesta apreciació). Pel que fa als cantants, estic d’acord amb el Joaquim, tot i que no he quedat tan entussiasmada com ell amb Buratto. Té una magnífica veu, però… no hi he vist Mimí, i no sé massa per què 😦
Un insult el Marcello de Bermudez. D’on l’han tret? Sembla que canti amb una patata a la boca!
Ah, i el nen solista m’ha encantat 🙂
En general, he vist una Bohème “de bolos”, no d’un teatre com el Liceu.
M'agradaM'agrada
És dificil que una Mimi pugui enlairar una Bohéme immersa en la mediocritat.
lamento que Buratto no t’hagi convençut.
Això sí, la resta bolos de provincia a la postguerra.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir ahir del segon repartiment. No em va agradar gens: només salvo Buratto i Pirgu (ell només al 3r i 4t acte, el primer no li compro per res). La Musetta no em va desagradar. Dels bohemis només salvo a Radó, que no em va desagradar. Bermúdez horrorós, des del tercer pis no se l’escoltava. I Galán va sonar molt apagat. En fi, una llastima. Quan Bermúdez va obrir la boca per dir allò de “Questo mar roso” ja vaig començar a patir. I el “Coraggio”, que t’hauria de posar la pell de gallina, practicament tapat per l’orqustra. Una llastima tot plegat.
M'agradaM'agrada
GRàcies Arnau per la crònica, que no difereix gaire de la majoria, malauradament.
M'agradaM'agrada
Ayer en ” Liceu a la fresca ” en 124 poblaciones y en pantallas ” no gigantes ” y en Canal 33 , retransmitieron La Bohème de éste 2 cast. No sé si era un semi-live de ayer mismo día 8, última representación de las Bohème, o una grabación de los mismos cantantes del pasado miercoles día 6, por aquello de…….. indisposiciones, fallos, etc. La señora L. Buratto todo un descubrimiento de Mimí. Pirgu en su línea, y por supuesto haylos de peores Rodolfos. Del resto, mejor olvidar y pasar página.
M'agradaM'agrada
Home Toni, suposo que era la d’ahir mateix a les 8 del vespre.
M'agradaM'agrada
Jo no mi jugo ni un pessol. Es veia molt ben ” editat ” tot. I editar triga un cert temps.
M'agradaM'agrada
Només els que varen assistir divendres passat al teatre ens ho podran assegurar…
M'agradaM'agrada
No se quan valia l’entrada, però em va semblar de pena. He vist vàries Bohemes, i com aquesta cap. El Marcello em fèia molta mania cada cop que obia la boca i a més no s’el sentia. La resta millorables. Mimi i Musetta es salven.
No sé si totes les representacions del Liceu són així, peró la veritat em va semblar com si cantèssin un grup amateur.
M'agradaM'agrada
No totes són així, les hi ha pitjors i alguna molt millor.
M'agradaM'agrada
Algú va poder enregistrar aquesta versió emessa per TV3?, I la podrieu compartir?, no la vaig poder veure i crec que val la pena malgrat uns comentaris que la qualifiquen de fluixa, però s’emet tant poca opera per la tele avui en dia !!!
M'agradaM'agrada