Doncs sí, un concert, un bon concert, amb una soprano i un tenor (que no necessàriament han de ser parella fora de l’escenari), cantant àries d’òpera i fins i tot incloent alguns fragments orquestrals poc habituals, és possible.

Només cal agafar dos cantants amb la passió necessària per transmetre emocions, escollir un repertori quasi idoni a les seves vocalitats i amb unes  certes pretensions per incloure obres una mica diferents.

Això és el que la soprano albanesa Ermonela Jaho i el tenor nord-americà Charles Castronovo proposen en un concert celebrat el passat 7 de juny al Théâtre des Champs-Elysées de Paris, acompanyat per l’Orchestre National d’Ile de France sota la direcció de Marco Zambelli.

Mentre Jaho es deslliura al preciosisme vocal i interpretatiu amb una exhibició de pianíssims, mitges veus i fiato, amb la sensibilitat musical que sempre la caracteritza, Castronovo desborda passió, calidesa, entrega i valentia que tenen més poder de convicció que no pas certs excesos que embruten l’emissió i la línia.

Jaho hagués hagut d’evitar la Manon pucciniana, un rol que l’excedeix en un centre i un greu on ella no pot esplaiar-se com en les fabuloses Thais, Sapho (preciosa obra a redescobrir) i Manon de Massenet, on m’emociona molt més que en el repertori verista italià, ja que en aquest necessitat de més cos i registre del que ella té (en el teatre s’evidencia molt més que en la transmissió televisada).

Castronovo en canvi, brilla més com a tenor de l’àrea italianitzannt, ja que la seu extravertit fraseig no acaba d’encaixar amb l’elegant escola francesa, tot i que inicia el concert amb la bellíssima interpretació d’una ària de Sapho. El tenor “domingueja” i sense cap mena de dubte sembla que per qui no busqui gaires subtileses i es deixi endur per aquest cant inflamat de passió, Castronovo pot ser el seu tenor.

L’èxit és notable i per tant hi ha una tanda de bisos, on Castronovo brilla amb un encès Core ‘ngrato i un bon Rodolfo a “O soave fanciulla” que de cop i volta m’ha fet enyorar-lo per aquestes Bohèmes liceistes. Jaho en canvi, una mica més cansada que Castronovo, canta la deliciosa ària de La Rondine i una Mimi tota dolcesa,

Gaudiu-lo, tot i que si en lloc de Zambelli tinguéssim un altre director, el gaudi seria més intens.

Jules Massenet
Phèdre
Ouverture

Sapho
‘Qu’il est loin mon pays’ (Charles Castronovo)
‘Pendant un an je fus ta femme’ (Ermonela Jaho)

Werther
‘Traduire… Pourquoi me réveiller’ (Charles Castronovo)

Thaïs
‘Ah ! Je suis seule enfin… Dis moi que je suis belle’ (Ermonela Jaho)
Méditation

Manon
‘Toi, Vous’ (Ermonela Jaho – Charles Castronovo)

Pietro Mascagni
Guglielmo Ratcliff
Intermezzo

Francesco Cilea
Adriana Lecouvreur
‘ Io son l’umile ancella’ (Ermonela Jaho)

Pietro Mascagni
L’Amico Fritz
‘Ed anche Beppe amo’ (Charles Castronovo)

Giacomo Puccini
Manon Lescaut
‘Sola, perduta, abbandonata’ (Ermonela Jaho)

Francesco Cilea
L’Arlesiana
‘E la solita storia del pastore’ (Charles Castronovo)

Giacomo Puccini
Manon Lescaut
Intermezzo

La Rondine
Scena finale (Ermonela Jaho – Charles Castronovo)

Propines:

Salvatore Cardillo
Core ‘ngrato (Charles Castronovo)

Giacomo Puccini
La Rondine
“Chi il bel sogno di Doretta” (Ermonela Jaho)

La Bohème
“O soave fanciulla” (Ermonela Jaho – Charles Castronovo)

Ermonela Jaho (soprano)
Charles Castronovo (ténor)

Orchestre National d’Ile de France,
Marco Zambelli (direction)

Théâtre des Champs-Elysées, Paris 7 de juny de 2016

Aquí ens fa falta un concert així, després dels darrers exemples de concerts “familiars”.