Tristan und Isolde al Théâtre des Champs-Elysées. Producció de Pierre Audi amb Polegato, Nicholls i Kerl, Fotografia © Vincent Pontet

I amb l’apunt d’avui ja formem una triada espectacular d’òperes imprescindibles que adoro, totes tres en dies consecutius, és a dir per dir-ho sense embuts però guardant les formes,  el que suposa per a mi una satisfacció orgiàstica i avui sí, amb Richard Wagner i el seu cim operístic, Tristan und Isolde dirigida per primera vegada per un dels directors que em mereixen més admiració de l’actualitat, també ara que sembla que s’hagi posat de moda en segons quins cercles discutir-lo, parlo de Daniele Gatti que al capdavant de fabulosa Orchestre National de France, se suma a la tradició dels grans directors italians que han deixat escrit amb lletres d’or el seu pas per l’obra mestra wagneriana, començant per Arturo Toscanini, passant per Victor de Sabata, fins arribar a Claudio Abbado. És una autèntica pena que el malaurat i imprevist final de Giuseppe Sinopoli ens privés de la que segurament hagués estat una versió de gran alçada.

Daniele Gatti s’acomiada de la titularitat de la primera orquestra de França (Va ser anomenat director de la Royal Concertgebouw d’Amsterdam) amb un treball esplèndid, ple de contrasts, de vigorosa i enèrgica passió i sensualitat. La direcció és fluïda i les sonoritats són sumptuoses, transparents i flexibles. Ni es recrea de manera manierista, ni obvia la transcendència d’una música imponent en la que tots els grans directors hi volen deixar petjada.

Hi ha en la direcció un refinament admirable i la resposta de l’orquestra és sumptuosa, amb unes intervencions de l’oboè, el corn anglès o el clarinet d’un impacte i bellesa que situa a la formació francesa a un primerissim nivell que no sé si mai l’havia assolit.

Gatti no és el primer director en mostrar la partitura des d’un vessant impressionista, no debades els llenguatges entre Tristan und Isolde i Pelleas et Mélisande són prou coincidents. Doncs bé aquest Wagner de Gatti és molt Debussy, només cal escoltar l’inici tristíssim i malaltís del tercer acte

per adonar-se d’aquesta recreació atmosfèrica del so més allunyada de les direccions més corpòries i germanitzants,  en mans d’una orquestra molt familiaritzada per raons obvies amb les grans obres del impressionisme francès. És una direcció detallista, no analítica o no només analítica, una versió que podria semblar fins i tot cambrística perquè Gatti dota a la l’orquestra d’una ductilitat  sonora sorprenent.

L’equip de cantants és d’una homogeneïtat no gaire habitual en els grans repartiments wagnerians, ja que com sabem és molt difícil trobar per aquesta obra d’uns cantants que sàpiguen combinar la força i resistència amb la l’expressivitat, la ductilitat, el lirisme i la passió comunicativa.

El conegut tenor alemany Torsten Kerl és Tristan. Ja coneixíem la seva interpretació però en aquesta ocasió es mostra en plena força i sense aparent esforç desenvolupa la complexa i exigent vocalitat, amb una veu de tonalitats fosques i timbre veritablement heroic, que va excel·lir en la manera de fer front al extens i sensacional duo del segon acte. El tercer acte té la dimensió al·lucinada, febril i agònica per interpretació, no pas per l’estat vocal que sembla absolutament pletòric.

Escolteu el gran duo, que us permetrà escoltar també a Rachel Nicholls i Michelle Brendt

La soprano prevista havia de ser Emily Magee, però va abandonar el projecte a darrera hora i es va comptar amb la soprano anglesa Rachel Nicholls, una desconeguda per a la majoria i que amb aquesta Isolde s’ha doctorat. En a mi la veu no m’agrada gaire i fins i tot a vegades he trobat estridències en les notes agudes, però per sort la cantant té molts més valors en la interpretació, en la projecció i en la precisió d’una veu incisiva i netament wagneriana, que aconsegueix emocionar en el liebestod, quelcom no precisament fàcil.

La sud-africana Michelle Brendt fa una Brangäne sonora i sòlida, sense fissures però jo m’hagués estimat una mica més de seducció en el colpidors advertiments del segon acte. Molt bé el Kurvenal de Brett Polegato i excessivament pàl·lid, poc rotund i sever, el Marke de Steven Humes.

La resta de rols esplèndids

En aquesta ocasió el format ha estat només auditiu tot i que la representació comptava amb una interessant producció del nou director del festival d’Aix-en-Provence, el libanès Pierre Audi, fins ara director de l’òpera nacional d’Holanda.

Richard Wagner (1813-1883)
TRISTAN UND ISOLDE
Ópera en 3 actes

Torsten Kerl    Tristan
Rachel Nicholls    Isolde
Steven Humes     El Rei Marke
Michelle Breedt    Brangäne
Brett Polegato     Kurvenal
Andrew Rees    Melot
Marc Larcher Un pastor/un jove mariner
Francis Dudziak    Un timoner

Choeur de Radio France (Director del cor: Stéphane Petitjean)
Orchestre National de France

Director musical: Daniele Gatti

Théâtre des Champs-Elysées 21 de maig de 2016

El firmat exclusiu d’àudio permet concentrar-nos molt millor en la captivadora direcció de Gatti i en els aspectes positius que n’hi ha molts, de l’equip vocal. Aquí possiblement hi hagi més diversitat d’opinions, però el que és innegable és la qualitat i el nivell de la representació, alhora que resulta envejable veure l’oferta operística parisenca.

Gaudiu-ne tant com ho he gaudit jo, és el meu sincer desig.