Jonas Kaufmann a Peralada, estiu 2014 Foto: Shooting – Miquel Gonzàlez

Al cap d’un dia d’escoltar el primer Tristan und Isolde dirigit per Daniele Gatti, avui us porto el cicle de cançons amb poemes de Mathilde Wesendock de Richard Wagner, en aquesta ocasió en la versió orquestral de Felix Mottl i cantades per Jonas Kaufmann.

Per tant poques coses a dir i molt per escoltar i gaudir malgrat la curta durada del cicle.

El preludi perfecte a la gran òpera wagneriana són aquests poemes inspiradors i no hi ha dubte  que la millor manera de fer front a un futur i esperat Tristan del tenor bavarès, és submergir-se en aquest món poètic, sensorial, tràgic i inquietant, habitualment associats a les veus femenines però que sota la sensibilitat de la veu fosca, de bronze viril i el cant expressiu situa el cicle en un alternativa més que possible, necessària.

Jo continuo preferint una bona soprano dramàtica o una mezzosoprano, de la mateixa manera que per a un Winterreise m’estimo més un baríton o un tenor, però amb un músic, una veu i un intèrpret com Kaufmann, capaç de transmetre emocions com ningú, aviat m’oblido la feminitat perduda.

Gatti acompanyant amb l’opulent ONF,  són la cirereta del pastís, tot i que també us puc dir que m’estimo més la versió pianística, per allò de les essències de l’original.

La festa és complerta i pensar que aquests 20 minuts amb aplaudiments i propina, van ser el formatge d’un entrepà amb Liszt i Bruckner com a panet consistent, és un luxe que només places com Paris es poden permetre.

Der Engel

In der Kindheit frühen Tagen
Hört ich oft von Engeln sagen,
Die des Himmels hehre Wonne
Tauschen mit der Erdensonne,

Daß, wo bang ein Herz in Sorgen
Schmachtet vor der Welt verborgen,
Daß, wo still es will verbluten,
Und vergehn in Tränenfluten,

Daß, wo brünstig sein Gebet
Einzig um Erlösung fleht,
Da der Engel niederschwebt,
Und es sanft gen Himmel hebt.

Ja, es stieg auch mir ein Engel nieder,
Und auf leuchtendem Gefieder
Führt er, ferne jedem Schmerz,
Meinen Geist nun himmelwärts!

L’Àngel

En els primerencs dies d’infantesa,
sovint, he sentit a dir que els àngels,
canviarien els sublims goigs celestials
per el sol de la terra,

que, allà on un cor temorós,
amagat del món, llangueix de pena,
que, allà on en silenci vol escolar-se,
i desfer-se en un torrent de llàgrimes,

que, allà on fervorosament la seva pregària
sols la redempció implora,
llavors, un àngel davalla,
i se l’emporta cap al cel.

Cert, també a mi un àngel em davallà,
i damunt les seves ales resplendents,
s’endugué, lluny de tot dolor,
la meva ànima cap al cel!

Stehe Still

Sausendes, brausendes Rad der Zeit,
Messer du der Ewigkeit;
Leuchtende Sphären im weiten All,
Die ihr umringt den Weltenball;
Urewige Schöpfung, halte doch ein,
Genug des Werdens, laß mich sein!

Halte an dich, zeugende Kraft,
Urgedanke, der ewig schafft!
Hemmet den Atem, stillet den Drang,
Schweiget nur eine Sekunde lang!
Schwellende Pulse, fesselt den Schlag;
Ende, des Wollens ew’ger Tag!
Daß in selig süßem Vergessen
Ich mög alle Wonnen ermessen!

Wenn Aug’ in Auge wonnig trinken,
Seele ganz in Seele versinken;
Wesen in Wesen sich wiederfindet,
Und alles Hoffens Ende sich kündet,
Die Lippe verstummt in staunendem Schweigen,
Keinen Wunsch mehr will das Innre zeugen:
Erkennt der Mensch des Ew’gen Spur,
Und löst dein Rätsel, heil’ge Natur!

Resta Tranquil

Apressada i brunzint roda del temps,
mesura de l’eternitat;
esferes resplendents en el vast univers,
que encercleu el globus del món;
eterna creació, detura’t,
que cessi l’evolució, deixem en pau!

Pren ja repòs, força generadora,
vell pensament que crea eternament!
Conté l’alè, frena l’empenta,
calla per un segon tan sols!
Pols embalat, reté els teus batecs;
fina ta cursa, oh jorn etern del voler!
Perquè en dolça i venturosa oblidança
jo pugui apreciar totes les gaubances!

Quan els ulls, de fit a fit, beuen delitosos,
una ànima es fon en una altra;
un ésser es retroba en un altre,
i s’anuncia la fi d’esperar,
els llavis emmudeixen en admirable silenci,
el cor ja no té cap desig:
l’home reconeix l’eterna empremta,
i desvetlla el teu misteri, venerable Natura!

Im Treinhaus

Hochgewölbte Blätterkronen,
Baldachine von Smaragd,
Kinder ihr aus fernen Zonen,
Saget mir, warum ihr klagt?

Schweigend neiget ihr die Zweige,
Malet Zeichen in die Luft,
Und der Leiden stummer Zeuge
Steiget aufwärts, süßer Duft.

Weit in sehnendem Verlangen
Breitet ihr die Arme aus,
Und umschlinget wahnbefangen
Öder Leere nicht’gen Graus.

Wohl, ich weiß es, arme Pflanze;
Ein Geschicke teilen wir,
Ob umstrahlt von Licht und Glanze,
Unsre Heimat ist nicht hier!

Und wie froh die Sonne scheidet
Von des Tages leerem Schein,
Hüllet der, der wahrhaft leidet,
Sich in Schweigens Dunkel ein.

Stille wird’s, ein säuselnd Weben
Füllet bang den dunklen Raum:
Schwere Tropfen seh ich schweben
An der Blätter grünem Saum.

Dins L’hivernacle

Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d’esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu?

En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l’aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s’enlaira.

De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat.

Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí!

I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s’embolcalla.

Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles.

Schemerzen

Sonne, weinest jeden Abend
Dir die schönen Augen rot,
Wenn im Meeresspiegel badend
Dich erreicht der frühe Tod;

Doch erstehst in alter Pracht,
Glorie der düstren Welt,
Du am Morgen neu erwacht,
Wie ein stolzer Siegesheld!

Ach, wie sollte ich da klagen,
Wie, mein Herz, so schwer dich sehn,
Muß die Sonne selbst verzagen,
Muß die Sonne untergehn?

Und gebieret Tod nur Leben,
Geben Schmerzen Wonne nur:
O wie dank ich, daß gegeben
Solche Schmerzen mir Natur!

Dolors

Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t’arriba la mort prematura;

però reprens l’antiga esplendor,
glòria d’aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant!

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s’ha d’esbalair el sol?
per què el sol s’ha de pondre?

I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m’ha donat semblant sofrença!

Träume

Sag, welch wunderbare Träume
Halten meinen Sinn umfangen,
Daß sie nicht wie leere Schäume
Sind in ödes Nichts vergangen?

Träume, die in jeder Stunde,
Jedem Tage schöner blühn,
Und mit ihrer Himmelskunde
Selig durchs Gemüte ziehn!

Träume, die wie hehre Strahlen
In die Seele sich versenken,
Dort ein ewig Bild zu malen:
Allvergessen, Eingedenken!

Träume, wie wenn Frühlingssonne
Aus dem Schnee die Blüten küßt,
Daß zu nie geahnter Wonne
Sie der neue Tag begrüßt,

Daß sie wachsen, daß sie blühen,
Träumend spenden ihren Duft,
Sanft an deiner Brust verglühen,
Und dann sinken in die Gruft.

Somnis

Digues, quins somnis meravellosos
els meus sentits empresonen,
sense que, com vàcua escuma
en el no-res s’esvaeixin?

Somnis, que cada moment,
cada dia, més bells esclaten,
i amb llur celestial proclama
travessen joiosament el meu esperit.

Somnis, que com raigs sublims
penetren dins l’ànima,
per deixar-hi una imatge perdurable:
oblit de tot, record d’un mateix!

Somnis, que quan el sol de primavera
besa les flors eixides de la neu,
pugui així el nou dia saludar-les
amb una joia mai sentida.

Que creixin i floreixin,
i, bo i somniant, el seu perfum expandeixin,
que en el teu pit dolçament es marceixin
i, després, en la tomba s’enfonsin.

Traducció catalana de Salvador Pila

Richard Wagner
WESENDONCK-LIEDER
poemes de Mathilde Wesendonck
Orquestració de Felix Mottl

Der Engel
Stehe still
Im Treibhaus
Schmerzen
Träume

Jonas Kaufmann (ténor)
Orchestre National de France
Direcció musical: Daniele Gatti

Théâtre des Champs-Elysées, París 19 de maig de 2016

Demà us parlaré de l’Orfeo ed Euridice que fan a Tarragona, un projecte de gent jove i per tant estimulant i si entre les protagonistes hi ha persones estimades, ja no us dic més, demà aquí descobrireu el misteri.