IN FERNEM LAND

EL SOROLL DEL TEMPS DE JULIAN BARNES


el-soroll-del-temps-Julian-Barnes-696x1064

Feia temps que un llibre no m’atrapava des de la primera plana, El soroll del temps de l’escriptor anglès Julian Barnes ho ha aconseguit i no crec que el motiu principal sigui que el protagonista de la novel·la sigui Dmitri Xostakóvitx tot i que no us negaré que va ser un dels definitius motius per deixar el que estava llegint i obrir la primera de les 200 pàgines, que se m’han fet curtes i m’han fet devorar-lo amb fruïció.

Barnes escriu una biografia-ficció del gran compositor rus al voltant de tres fets cabdals de la seva vida: el primer l’any 1936 quan Stalin va escriure sota pseudònim un article demolidor a Pravda mostrant l’animadversió contra una de les òperes mestres del compositor, “Lady Macbeth de Mtsensk“ i les posteriors i fatals conseqüències en la seva vida i la seva obra; el segon l’any 1948 quan el compositor, com a ambaixador cultural de la U.R.S.S. va visitar Nova York i va haver de llegir uns discursos que anaven en contra de la seva pròpia música i sobretot contra el seu idolatrat Igor Stravinsky en una humiliació personal, denigrant i dolorosa; i finalment el tercer quan a l’any 1960  Stalin ja havia mort i tot semblava molt més plàcid i fàcil,  Xostakóvitx va rebre la “invitació” d’afiliar-se al partit comunista, quelcom que sempre havia temut i que no va tenir la suficient valentia, una vegada més, per fer front al poder que tant odiava i que li garantia la subsistència, en el que va suposar la claudicació més dolorosa de la seva vida, amb l’afegitó de les declaracions vils en contra Sholteniztin o Shajarov que va haver de fer.

La meravellosa novel·la de Barnes sintetitza amb una prosa narrada en tercera persona, tota una vida concentrada en tres fets que serveixen per demolir el pensament i la condició humana d’un artista universalment reconegut sota la vilesa i pressió del totalitarisme. La ficció basada en fets reals és dolorosa i cruel, fa por només pensar-hi i sovint ens fa sentir incòmodes quan no separem l’artista que admirem de l’home que no ens interessa conèixer, sense destriar la seva obra creativa i la seva mesquinesa, covardia i vulgaritat, despullat de tota l’èpica amb la que sempre ens agrada envoltar als artistes que tant admirem.  L’escriptor utilitza de manera intel·ligent, deliciosa m’atreviria a dir, una fina ironia, que fa més suportable el neguit viscut per un músic universal, potser la mateixa que Xostakóvitx utilitzava en moltes de les seves obres per lluitar entre línies contra el poder que el va fer claudicar tota la seva vida. Un artista incommensurable per la grandesa del seu opus, tan estimat i admirat, però que es va haver de rebaixar fins al menyspreu humà sota les pressions del totalitarisme que no va saber combatre, incapaç de lluitar com tants d’altres si van fer, esperant que la seva obra el redimís, com així ha estat. És més, diria que a molts ens fa pànic indagar quina mena de persona hi ha al darrera de l’obra del artista.

El protagonista és un Xostakóvitx novel·lat, però el llibre de Barnes és molt més universal que la pròpia universalitat del compositor, i en temps difícils, de por i pànic com l’actual, les reflexions que suscita aquesta novel·la tan curta i tan densa, tan amable i genialment narrada, alhora que tan amargament digerible, evidencien que estem davant   d’una obra mestra sobre la condició humana, un exercici necessari per intentar comprendre a l’home per sobre de l’artista. Una obra que no cal dir que us aconsello fervorosament.

Gràcies Glòria.

El soroll del temps (The Noise of Time)
Angle Editorial
Col·lecció: Narratives, núm. 82
ISBN: 978-84-16139-98-9
Nombre de Pàgines: 208
Mides: 13,8 x 21,3 cm
Enquadernació: Rústica amb solapes
Data primera edició: Maig del 2016

Un comentari

  7. Rosa RP

    Gracias, Joaquin, por tu recomendacion, en esta ocasion, literaria. Tambien me llamo la atencion en cuanto supe de que trataba. Si, es verdad, tendemos a idealizar alas personas a las que amamos y admiramos, sin tener en cuenta que son seres humanos, pero cuanto mas voy viviendo, mas comprendo “los miedos” humanos, sobre todo, en circunstancias dificiles, y a veces me pregunto lo que yo habria hecho en esas circunstancias que hacen que se viva con verguenza de uno mismo, porque pienso que el ser humano no tiene por que ser. un heroe. Supongo que me hara sufrir un poquito, pero, a lo mejor,a partir de ahora, no solo admirare su obra, sino que lo querre mas. Bona nit

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      De acuerdo Rosa, pero tendemos a pensar que los seres excepcionales lo son en todo, y no, pueden serlo en un aspecto determinado de su vida o de su personalidad, en lo demás incluso pueden ser mediocres como la mayoría.

      M'agrada

      Respon
  8. Francis Ferdinand

    Joaquim, és un llibre ben interessant i molt recomanable. L’acabo de llegir i té moltes qualitats: la ironia, el retrat de l’opressió, la coacció, la burocratització de l’art… La traducció, d’Alexandre Gombau i Arnau, és bona i destil·la uns matisos lingüístics molt rics.

    M'agrada

    Respon
  9. jround

    Havia llegit alguna critica quan es va publicar en anglès i no el deixaven gaire bé, però, es clar, ja sabem que els crítics literaris són tant poc fiables com les enquestes electorals. Per altra banda, el tema sembla ja una mica trillat (n’hi ha un bon munt de llibres sobre els terribles problemes de Xostakòvitx en temps de Stalin), però es d’esperar que el talent novel•lístic de Barnes aporti l’emoció de l’art i potser una nova visió d’aquells fets. En resum, que et faré cas i el llegiré tan aviat com pugui. Gràcies per la recomanació.

    M'agrada

    Respon
  11. William Berger

    I read the bopk and was intrigued by Shostakovich’s animosity towards Toscanini and wondered if this was true or Barnes’ literary license. I wrote both the publisher and his agent for clarification but never heard back.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari