Aquesta nit s’inicien les 9 representacions previstes en la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu, de l’òpera Die Zauberflöte, ara un dels títols més populars del catàleg mozartià a casa nostra, popularitat que s’incrementa a finals dels anys 70 del segle passat quan la modernitat d’aleshores, que donava l’esquena a l’òpera, va descobrir-la en la popular pel·lícula de Igmar Bergman (1975). Ençà de la transformació del teatre d’ens privat a públic l’òpera es va anar introduint en el repertori amb produccions i cantants de relleu fins convertir-se en els darrers anys en un títol popular dels que esgoten les localitats.
L’òpera no es va estrenar al Liceu i a Barcelona fins el 15 de gener de 1925, 134 anys després de l’estrena vienesa al Theater auf der Wieden, i de les 71 representacions que s’han fet fins ara al teatre de les Rambles, les 37 primeres es van fer en el segle XX, mentre que les 34 restants es concentren en els darrers 16 anys entre el 23 de desembre de 2000 i el 28 d’abril de 2012, totes en la infantil i “papiroflèxica” proposta de Joan Font (Comediants).
I és aquest fet que concentra quasi la meitat de les representacions d’aquesta òpera al Liceu en una mateixa producció, la que m’ha provocat la reflexió d’aquesta prèvia diferent a la resta d’apunts preparatoris que fins ara he anat fent sota un mateix patró amb lleugeres variacions.
Die Zauberflöte és un divertiment amb un rerefons ideològic i filosòfic molt interessant i amb un discurs soterrat de francmaçoneria que segurament no dóna gaire recorregut als muntatges que han volgut incidir-hi intentant anar una mica més enllà del conte infantil. És una opera grandiosa, fruit de la maduresa creativa d’un compositor molt jove a punt de morir i d’un fluix, confós i complicat llibret de l’empresari i actor/cantant Emanuel Schikaneder, que curiosament ha provocat, lluny de les pretensions exclusivament d’entreteniment popular, mil i una reflexions, tesis i opinions dels pensadors més prestigiosos.
El cas del Liceu i la insistència en presentar la darrera obra de Mozart com un conte amb Papageno com a protagonista no és exclusiu de l’amortitzat muntatge dels Comediants, molts altres han optat per aquest plantejament d’èxit garantit, segurament a la recerca de l’èxit comercial, més que artístic, i amb l’únic objectiu de vendre el màxim d’aforament possible.
Precisament perquè el conte ofereix la possibilitat d’obrir una mica més l’objectiu i abastar un angle de visió més ampli i divers, que l’habitual vessant naïf de la visió d’un Papageno poca-solta, gandul i mandrós, amant dels plaers més vitals en front d’uns objectius més nobles i espirituals, no deixa de sorprendre’m que sigui la primera opció la que majoritàriament inspiren les noves produccions.
Reduïr Zauberflöte a un divertimento per a infants i/o persones planeres no deixa de ser una traïció a Sarastro, Tamino i Pamina, i precisament ara que la majoria de directors volen trobar transcendència en obres amb trames argumentals tan impossibles com Il Trovatore o Lucia di Lammermoor, és si més no, curiós, que aquesta que dóna un joc tan polièdric, no compti amb més propostes “serioses”. Malgrat que la intenció de Mozart i Schikaneder era apropar el saber a les classes populars, crec que ens hem quedat com en tantes altres coses en l’anècdota, potser per la mandra, la comoditat, la incapacitat o la manca de valentia del propi Papageno, per fer que aquesta aparent i senzilla història, acabi calant om un missatge de brillant saviesa i transcendència filosòfica.
Però no sembla que els temps actuals siguin gaire propicis al missatge universal de la il·lustració i a l’esforç purificador que Sarastro demana a Tamino i Pamina, potser per això una producció que ens faci pensar més que somriure o que ens faci somriure però sense deixar de fer-nos preguntes, em semblaria molt oportú i gratificant.
Mozart es va fer maçó l’any 1784 (també ho era Schikaneder to i que sembla que després ho va deixar estar) i en Die Zauberflöte van deixar més que un testament maçònic, una picada d’ullet a la maçoneria, amb críptiques claus i més simbologia en mig del conte, que no pas amb grans missatges filosòfics. El més obvi i conegut és l’obsessiva aparició del número 3, que a la numerologia adquireix el significat de la perfecció masculina en assumir el poder. Els tres acords repetits tres vegades en l’obertura, les tres dames, els tres genis, les 3 proves que han de superar…. Però també trobem la simbologia maçònica en la serp que persegueix a Tamino a l’inici de l’obra (símbol de la temptació i la iniciació femenina), la mateixa flauta o el carilló amb el que Papageno que amansa les feres, el cadenat amb el que les tres dames tanquen la boca de Papageno, per no parlar de la llum (Sarastro) i la foscor (la Reina de la Nit), l’aigua i el foc… Que tot plegat no s’acabi d’utilitzar per desenvolupar una proposta més compromesa no deixa de ser curiós.
L’objectiu de la purificació i la conquesta de la llum són els missatges fonamentals que es pretenien enviar al públic assistent de l’estrena, amb la derrota de la foscor i el consol de la mediocritat personificada en Papageno, que no assolirà el perfeccionament però estimarà amb jovialitat i gaudirà dels plaers de la vida terrenal.
En el sorprenent, enginyós i fastuós muntatge de Barrie Kosky i Suzanne Andrade que es veurà a partir d’avui al Liceu i que retornarà el mes de setembre per inaugurar la temporada 2016/2017 abans de la inauguració oficial de l’octubre amb Macbeth, es torna per enèsima vegada a insistir en aquesta vesant més superficial i desenfadada que vol apropar nous públics a l’òpera. Papageno torna ha triomfar.
Demà us parlaré de la representació d’aquesta nit, però mentrestant si us voleu anar preparant amb un versió més fosca, més maçònica i esplèndidament interpretada amb una de les reines de la nit més explosives des de la mítica i no superada Edita Gruberova, us proposo la de la ROH a l’any 2006, amb Röschman, Damrau, Hartman, Keenlyside i Selig sota la direcció del gran Colin Davis i en una producció escènica de John MacFarlane.
Demà més
IN FERNEM LAND 
Igual que hi ha agent amb alèrgia a Wagner, jo soc incapaç d’apropar-me a l’òpera de Mozart. Malgrat això, he trobat molt interessant l’apunt.
M'agradaM'agrada
Aquest potser és un dels comentaris més forts, i perquè no dir-ho, provocadors 😉 dels més de 73600 que hi ha fins ara. És total.
Gràcies per dir el que penses
M'agradaLiked by 1 person
Què dius! De veritat???? Doncs és completament inocent, no volia provocar. És, com dius, el que sento.
M'agradaM'agrada
I està bé que sigui així, però no deixa de ser tota una provocació, una senyora provocació que molt pocs s’atrevirien a dir en públic.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Bravo, Joaquim. ❤
Zauberflöte es un compendio de todo: puede ser un cuento para niños y a la vez una sutil trama iniciática y terrible para adultos a través de lo que muestra; es la síntesis perfecta entre ópera seria, ópera popular, los cantables y canciones, las masas corales.
En esta obra siempre predomina el "claroscuro" pues sólo hay un personaje luminoso (Pamina, que queda siempre desplazada), todos los demás son dramática y psicológicamente duales (Sarastro bastante). Sobre la fábula de Shikaneder, Mozart construye una maravilla, llena de símbolos, de guiños, de referencias. Y con un inmenso mensaje universal, que ya había introducido en su "Rapto", otro singspiel, directo al espíitu y al corazón. Habla al hombre y al pueblo (Papageno es la muestra perfecta).
Como lo veré en septiembre, ¡disfrutad, infernems!
M'agradaM'agrada
No me basta con un siple divertimento y con Mozart mucho más, quedarse en el cuento infantil me parece poco exigente demasiado papaganesco.
M'agradaM'agrada
He sintetizado ¿De verdad, de verdad quieres que ponga lo que siento de tal maravilla como es “Zauberflöte”?
No sé si cabrá en tres comentarios. 😀
M'agradaM'agrada
Ahir vaig ser a l’estrena de la producció de Barrie Kosky i Suzanne Andrade.
Sento discrepar de tu però precisament la seva producció, sota l’aparença d’una pel.licula de dibuixos animats sobre un conte de fades, presenta, i no precisament de forma amagada, molts missatges que permeten entendre des de una vessant molt més trascenden el simbolisme de la flauta.
Potser l’estètica enganya, com ho va fer mozart a l’amagar un missatge en un conte de fades, però el missatge queda molt més a la vista en aquesta producció que en altres, especialment la de Font que tampoc m’agrada.
Estic d’acord en que la producció de John MacFarlane que proposes és força interessant, però la de Koski és realment brillant.
També et diré que a vegades mareja una mica, amb tantes coses que passen alhora, però els detalls que es veuen a l’escenari són francament genials.
M'agradaM'agrada
Et vaig veure pel carrer Sant Pau, però anaves parlant amb la teva filla (vaig suposar) i no sé que li deies de la Pamina, estaves fent una preparatòria com les que acostumo a fer, ben fet. No sé si va entendre l’argument que li vares explicar amb aquella allau de fantasia visual. Poc importa l’argument en aquell immens collage, sense algú que et guií em sembla improbable que un espectador verge pugui fer-se una idea de l’argument, quelcom que passa molt sovint en les produccions actuals, no call dir que en moltes que m’agraden també passa (Herheim és el rei), ara bé el que em proposa Barrie Kosky no m’interessa gens, em distreu massa i m’avorreix quan la fantasia esdevé repetitiva.
M'agradaM'agrada
Per cert, molt bonica l’imatge de la reina de la nit que tens com a base del post.
M'agradaM'agrada
The arrival of the Queen of the Night. Stage set by Karl Friedrich Schinkel for an 1815 production (font Wikipedia) https://en.wikipedia.org/wiki/The_Magic_Flute
M'agradaM'agrada
“L’òpera no es va estrenar al Liceu i a Barcelona fins el 15 de gener de 1925, 234 anys després de l’estrena vienesa al Theater auf der Wieden”. Pst!, petit lapsus: sobren cent anys… 😉
Magnífic article, com sempre.
M'agradaM'agrada
Oh si! ara mateix faig la correcció
M'agradaM'agrada
Interessantissimíssim post que no havia llegit i que ho faig ara després d’haver vist avui la nova producció de la flauta. És cert el que dius: els darrers anys només l’hem vist en versió conte, no hi havia caigut. Jo sí que l’he vista amb escenografia clàssica però no recordava que va ser a Praga, potser per això no li donava importància. Tenim per tant una generació que difícilment podrà entendre massa l”argument de l’òpera a no ser que la vegi en cinema o que paradoxalment hagi anat a veure la de Jacobs al palau La de comediants, com he dit sempre. em sembla meravellosa al damunt d’exportable i aquesta cinematogràfica interessant per alguns conceptes tot i que fuig molt d’estudi en una versió de repertori d’una companyia alemanya. Treball d’equip sense res destacable per damunt de res (almenys aquest dilluns) ni tan sols el Hölle Rache. Amb la Bohème en portem ja dos on el reclam no són les veus. Liceu ple de gom a gom en una reposició de la temporada anterior. A mi em sembla comprensible: D’haver-la vist la temporada anterior, hauria repetit aquesta perque la tinc en abonament. És una producció que se’t fa agradable i una mica més complexa del que pugui semblar a primera vista amb cops amagats com el no suicidi de Pamina o els efectes del glockenspiel sobre la guàrdia pretoriana de Sarastro que arrencarien un somriure fins i tot a en Joaquim si estigués receptiu i no hagués desconectat de les imatges al minut 5.
M'agradaM'agrada
Jo crec que quan la prioritat és distreure, estem “condemnats” a veure flautes per canalla.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig tornar a veure la flauta en format “conte”,aquest cop a Frankfurt. Reposiciö d´una öpera que tenen de fons d.armari i sense estrelles (S.Weigle que no va dirigir ahir es el sol nom que coneixo) La producciö es de 1998 Alfred Kirchner / Michael Sowa i per tant anterior a la de Comediants 17 juny 1999. Teatre Victoria a Barcelona. La de J.Font em segueix agradant molt i te moments molt bons perö despres de veure aquesta ja no em sembla gens original ni tan exportable. 😦
M'agradaM'agrada