La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.
La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre.
Henrik Násási va dirigir l’orquestra del Liceu amb precisió, estil, cura sonora i temps lleugers, però sense ànima o l’esperit guspirejant del millor Mozart, i l’orquestra va respondre quasi sempre amb encert, especialment la fusta, però a la corda lli va mancar més cos i més nervi. Pel que fa al Cor comença a preocupar la manca de inversió, ja que urgeix incorporar nous membres amb veus més joves que alleugereixen les tensions sonores que ahir es van evidenciar tant en les cordes femenines com en les masculines. Necessiten descansar i ara que ja s’ha posat en marxa la geladeria que ens ha de treure de tants problemes, seria bo que els primers ingressos es dediquessin a donar una mica d’aire a la formació que dirigeix Conxita García, tots ho agrairíem, ella i els membres del Cor, els primers.
L’equip vocal d’ahir segurament no diferirà gaire del segon previst en quatre de les nou representacions i que vaig tenir la sort de veure en l’assaig general de dissabte passat. El conjunt és molt homogeni i garanteix un bon nivell, però en cap cas quelcom que ens quedi en la memòria dels propers anys. Són cantants experts, amb estil i veus idònies. Tots ells integrats de manera precisa en un engranatge que proporciona seguretat però que no sorprenen, ni emocionen. Les notes estan quasi sempre on han d’estar però Mozart reserva grans moments per a tots aquells cantants més dotats o amb més talent per tal de que llueixen per sobre de la mitjania. mentre que en el segon repartiment vaig intuir dues veus més notables que la resta, ahir en aquest elenc de cantants desconeguts fora de l’àmbit de competència de la Komische berlinesa, tothom va estar al seu lloc i ningú va sobresortir de la resta.
Dimitry Ivashchenko és un noble Sarastro a qui li manca una mica més de presència, presència que després obté gràcies a l’amplificació quan interpreta l’orador. Allan Clayton és un Tamino sense l’especial seducció mozartiana que tenen aquells tenors que han fet història amb un cant elegant, senyorívol, de fraseig subjugant i grans línies lligades amb un cant legato admirable. Clayton no arriba a cap d’aquestes fites, si bé el seu Tamino sobrepassa la correcció.
Olga Pudova canta una Reina de la Nit amb precisió estratòsferica en els famosos picats, però no posseeix el temperament dramàtic que el rol reclama tantes vegades i que la majoria de les sopranos que l’interpreten, com és el cas de Pudova, no poden o saben donar.
Maureen McKay és una Pamina amb bones intencions i detalls de distinció, però la veu no és gaire distingida i li aniria bastant bé un legato menys abrupte. Té bons moments i solucions distingides quan encerta a deixar flotar el so en les mitges veus i en els pianissims, però no és prou regular com per deixar-nos veritablement colpits en la deliciosa “Ach, ich fühl’s”.
Dominik Köninger és un bon intèrpret de Papageno, però a la veu li manca color baritonal i la producció no li permet gaires histrionismes per guanyar-se al públic com tot sovint li passa en aquest personatge.
Magnífiques les tres dames de Nina Bernsteiner, Karolina Gumos i Ezgi Kutlu, així com els tres genis provinents del Tölzer Knabenchor,
Veu ingrata la de Peter Renz per a un Monostatos genèric, i correcció sense més per a Julia Giebel com a Papagena, si bé de manera absolutament incomprensible, ella i Köninger en sigut els únics en rebre aplaudiments després del duo de Papageno i Papagena durant la representació, la resta silenci absolut.
Bé, ajudats per una amplificació innecessària els homes armats i sacerdots de Timothy Richards i Bogdan Talos.
A final èxit sorollós i excessiu per a tots. Ara el Liceu ja no diferència les grans nits de les altres (no dic dolentes), al final i de manera un tant injusta, tot s’unifica.
La producció és el reclam d’aquestes representacions i no li negaré cap de les múltiples virtuts que té. Hi ha talent, enginy i un treball minuciós en aquest engranatge de precisió suïssa, però per a mi té notables inconvenients que es van consolidant durant la representació fins arribar a fer-se, al menys per a mi, feixuga.
La idea de combinar múltiples estètiques visuals és bona, reflectir-ho sobre una pantalla plana té enginy i gràcia, però acaba sent monòton i després de mitja hora quan ja hi has vist tot i tot passa a ser reiteratiu l’efecte sorpresa es dilueix i fins i tot arriba a desconcentrar. Hi ha gags previsibles i altres sorprenents,hi ha un excés de moviment i hi ha la incorporació discutible d’un piano que subratlla les escenes que substitueixen els diàlegs i imitant el cinema mut donen vida a les sintètiques descripcions de les situacions entre els diferents números cantats, la música que utilitza . Ara bé allò que en teoria hauria d’alleugerir l’obra dels sempre discutibles parlats va acabar sent, al menys per a mi una càrrega bastant feixuga, sobretot a la segona part.
Els personatges dramàtics quasi desapareixen i queden engolits per l’allau d’animacions, això fa que sigui difícil simpatitzar amb un Papageno emmirallat en Buster Keaton que esdevé distant i fred, o una Pamina alter ego de Louise Brooks, per no parlar d’una reina de la nit totalment anònima en mig d’unes enormes potes d’aranya i un casc que/màscara que li treu tota expressivitat dramàtica. Quelcom que també succeeix amb un Sarastro inexpressiu amb levita i barret de copa o un Monostatos entre Nosferatu i un alien amable. Cert que tot té molt enginy visual, però supeditar.ho tot a l’impacte visual frontal i pla, resta teatralitat i sobretot emoció, ja que els personatges són guinyols deshumanitzats i si ahir em queixava de la infantilització de la història, aquesta brillant producció fins i tot arriba a nul·lar el conte infantil per esdevenir un brillant exercici visual que tan aviat ens ha mostrat tots els trucs en a mi m’ha deixat de interessar, fet que ahir va produir que en molts moments deixés de interessar-me per l’escena, que ja havia vist dissabte i em concentrés, sense gaire trasbals, en el cant.
Ara ja puc dir que començar la temporada vinent amb el mateix muntatge em sembla una reiteració innecessària. Jo em venc a bon preu dues entrades de visió central i completa de la funció del torn T (24 de juliol) a les cinc de la tarda, si algú està interessat només m’ho ha de dir. JA ESTAN VENUDES!!!
IN FERNEM LAND 
Jo vaaig anar a veure la Flauta magica, no un exercici de tecnica de efectes especials i vaig arrivar a la conclusio que la persona que no conexi la obra de ben segur que al final es queda en “babia”. Total un altre obra per oblidar. Ja no faig comentaris de la part musical, en molt acert ha estat per tu Quim. acabo la temporada bastant decebut.
Josep Quilis
M'agradaM'agrada
Ha estat en masses aspectes una temporada més que fluixa, fluixíssima. Benvenuto i Gotterdämmerung
M'agradaLiked by 1 person
Totalment d’acord amb en Quim i en Josep. Si no sabéssim que l’aparent conte infantil amaga una certa apologia encoberta del credo masònic de Mozart i Shikaneder, no ho hauríem pas notat en aquest muntatge delirant de cinema retro. Però s’ha d’entendre que prové de la companyia d’òpera còmica de Berlín. Potser el Liceu és mereix una producció més respectuosa, i com ha passat en altres ocasions, la visionària imaginació del regista passa per damunt de la lectura de l’òpera… un cop més!!!
M'agradaM'agrada
El problema no només és la producció, però en a mi m’agrada qyue el protagonisme el tinguin els cantants i aquí no és mai així, són titelles, mai millor dit, al servei d’una idea brillant, no puc negar-ho, però que em distreu massa d’allò que per a mi és essencial quan parlem d’òpera.
M'agradaM'agrada
Como me imagino que en esta funciones de julio y con tanto braveo están destinadas en gran parte a los turistas que nos visitan, yo me dejo ” mi examen de FLAUTA MAGICA ” para septiembre y en la función de mi turno PA
( esperemos que las vacaciones de agosto, sienten mejor y más descansados a los miembros del Coro )
M'agradaM'agrada
Pero los “repartos buenos” son estos de ahora….
M'agradaM'agrada
Torno de vacances i, com que al juliol era fora, també m’ha quedat per setembre aquesta flauta. Millor l primer repartiment que el segon o “a los puntos?” De la crítica de juliol es sembla despendre que el 2n té dos punts forts, o vols dir que només s’en salven 2 ? Les companyies alemanyes ja solen tenir aquesta correcció general sense grans estrelles, ni falta que els fa, cosa que els permet tenir temporades envejables amb un munt d’òperes de repertori, a més de les estrenes anuals.
M'agradaM'agrada
Mira Joan, els cantants malauradament poc importen en aquest joc de precisió i sinó ja m’ho diràs quan l’hagis vista. per molt bé que ho faci la reina de la nit o el Sarastro, el seu anonimat escènic els condemna a ser una marioneta inexpressiva, una peça més d’un engranatge tan perfecte com reiteratiu.
Vagis a la funció que vagis ja et dic jo que quedaràs satisfet o esperant que la propera vegada a Zauberflöte se’ls doni als cantants la importància escènica que tenen.
M'agradaM'agrada
Gràcies i bon començament de curs!
M'agradaM'agrada
Igualment Joan, tot és a punt
M'agradaM'agrada
El que en principi semblava una idea interesant, al final es fa pesat i avorrit amb massa dibuixets.
També vaig trobar, (suposo que per “l’antiguitat” de la pel·lícula massa talls.
Ah!, i serà interessantíssim escoltar per ràdio les parts “parlades”. ¿¿¿???
M'agradaM'agrada
Aquesta no sé si va per ràdio…i ho entendria que no es fes retransmissió
M'agradaM'agrada
A mi la proposta escènica sí em va agradar. La vaig aig trobar molt refrescant, i amb la calor que fa aquests dies… By the way, tinc la sospita que van aplaudir el duet de Papagen@ perquè és pensaven que havia acabat l’òpera. És el que tenim.
Salutacions, infernems!
M'agradaLiked by 1 person
Si vols refrescar-te bé, pots passar per la geladeria de la samfaina… creu-me
M'agradaLiked by 1 person
Doncs em temo que aquesta vegada discrepo de tu, Joaquim. Dels cantants no puc dir res, perquè no els he sentit, però el muntatge, que vaig veure a Madrid al gener, em va semblar brillant, diferent i estèticament molt bonic. No se’m va fer avorrit ni pesat en absolut, al contrari… més aviat m’hagués agradat que durés més. I mira que jo no sóc gens amant dels muntatges “raros”, i hi anava amb una mica d’aprensió… però vaig gaudir moltíssim.
En fi… com es diu sempre… “para gustos, los colores” 🙂
M'agradaM'agrada
És normal que algun dia o altre discrepem, jo demano unes coses quan vaig a l’òpera que no vaig trobar del tot en una producció que menysté als actors/cantants convertint-los en màscares sense expressió.
M'agradaM'agrada
Yo sólo puede opinar respecto al ensayo. Me niego rotundamente a volver a ver esta producción que es muy ingeniosa pero a la media hora ya estaba fatigado y aburrido. No se entiende nada o casi nada del argumento. Afortunadamente se ha suprimido más de una hora de parte hablada (recordemos que “Die Zauberflöte” es un “singspiel”), con lo que el aburrimiento se ha procurado evitar, pero con la pérdida de texto se ha perdido el mensaje masónico. Por momentos el montaje me recordaba ligeramente la “Cegada de amor” de La Cubana. Por cierto escénicamente está todo milimétricamente resuelto, pero tanto “piff, paff”, dibujitos por aquí, dibujitos por allá y desfiles de animalitos virtuales acaban por convertir una obra maestra en una obrita de títeres. Menos mal que la música del genial Mozart puede con todo.
Los cantantes que yo ví cantaron con discreción, excepto el bajo-Sarastro que era excelente y no fue el más aplaudido, por el público asistente.
Aunque, repito, la música mozartiana es genial, el numerito del “Pa, pa, pa, Papageno, Papagena” me sonroja por lo elemental y populachero y, sin embargo, fue lo más aplaudido, mejor dicho lo único aplaudido durante la representación.
Enfín una función para olvidar.
M'agradaM'agrada
Inadmisible la amplificación. Innecesario el acompañamiento con clave.
Donde digo “puede” quiero decir “puedo”. Pido disculpas.
M'agradaM'agrada
Ho deu recordar més d’un, però no és el primer cop que l’últim títol d’una temporada –després d’un gran èxit– serveix per a inaugurar la següent. Jo hi era i recordo que el juny del 1982 vam acabar amb un DON CARLO i el novembre del mateix any vam començar la temporada 1982-1983 amb la mateixa òpera i amb la mateixa producció. El juny havien cantat Simon Estes, Josep Carreras, Joan Pons, Bernd Weikl, Montserrat Caballé i Elena Obraztsova. Ningú no es va queixar quan el novembre es va tornar a representar amb Martti Talvela, Leo Nucci, Matti Salminen i un altre cop en Carreras, la senyora Caballé i l’Obraztsova….
M'agradaM'agrada
No és ben bé igual Jaume, perquè el Don Carlo del Juny no era de la temporada del Liceu era ProMusica (Portabella) i els abonaments eren diferents, mentre que el del novembre si que va ser de la tempoarda del Liceu.
Van mantenir l’escenografia i aquell vestuari de Visconti. Van ser unes representacions luxoses que prometienn més del que realment varen oferir en el seu conjunt, però en qualsevol cas van ser unes representacions, farcides de grans noms de la lírica, amb Obratzsova en crosses inclosa, quelcom que no passa en la Zauberflöte del Juliol i el setembre. De fet aquell LIceu i aquest s’assemblen com un ou amb una castanya, que deia ma mare
M'agradaM'agrada
També vista a Madrid, coincideixo: “Talent, enginy i un treball minuciós”, però el producte, per mi, va resultar fascinant. M’ho vaig passar pipa.
M'agradaM'agrada
Jo és que no volia producte, volia òpera 😉
M'agradaM'agrada
Jo he anat avui i m´ho he passat molt bé.
Es veritat que arriba un moment que els dibuixos ja no sorprenen i deixen d´interessar de la mateixa manera però llavors tens a Mozart que és un bon ancoratge del gaudiment. La producció no em treia de la música com em passa de vegades en certes posades en escena. Els solistes, sense enlluernar-me, m´han agradat força.
La picada d´ull al cinema mut m´ha semblat refrescant, es veritat que els personatges perden la càrrega dramàtica que poden tenir però personalment mai no li he trobat gaire trascendència al llibret de Shikaneder.
M'agradaM'agrada
Pot ser que els personatges no tinguin gaire transcendència,m i la història tampoc, però deixar-los en aquest anonimat en mig de tanta disbauxada visual no em sembla honest.
M'agradaM'agrada
Home, ´poc honest?????
No entenc…
A mi em va agradar encara que ho vaig trobar excessiu. Estic d’acord en l’encorsetament dels cantants (i crec que la orquestra també) però la idea és bona, tot i que es pot treballar per millorar-la.
M'agradaM'agrada
És que en a mi deixar als cantants com un instrument del muntatge no em sembla honest. Els cantant sempre han de ser el centre de l’acció i en aquest cas no em sembla així, ja que Sarastro i la Reina de la Nit, sobretot, son ninots que ni tan sols es poden moure.
M'agradaM'agrada
Hola, vaig anar dissabte i em va agradar força l’òpera. El nivell dels cantants em va sembla mes que correcte, destacaria a la Pamina (Zaharia) i al Sarastro, tambè em van agradar els aguts de la Reina de la Nit (Pudova). La orquestra sonava solvent, sota el meu punt de vista. La posada en escena em sembla imaginativa i atractiva (el cinema mut m’agrada força), però és cert que te algunes reiteracions, encara que no cansa i sobretot el principal però, es que dos personatges tant importants com la Reina i Sarastro estan molt encorsetats i perden dramatisme, no es mouen pràcticament . Es òpera , pero no al que estem acostumats, evidentment es una proposta comercial , per mi de qualitat ,que busca nous públics de manera molt clara. Tinc per això la sensació que en general va agradar força.
Repetiré al Setembre ,aquest cop amb la meva filla, doncs tant per l’ òpera com per la proposta crec que es una excel·lent oportunitat perque doni el pas del Petit al Liceu dels grans.
Salut i bon estiu a tots ( seguiré connectat a IFL).
M'agradaM'agrada
Hola Alexis, gràcies per comentar les teves impressions.
Bon estiu per a tu també i gràcies per seguir connectat.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Joaquim,
Jo hi vaig anar ahir dimecres.
Discrepo força de moltes coses que he llegit fins aquí. Curiosament a mi, a mesura que anava avançant tot plegat m’anava agradant més i més (fins i tot els personatges tenien més moviment entre les imatges). Sí que és veritat que hi ha algun moment en què la imatge arriba a saturar, però d’altres són d’una bellesa excepcional (ària de Pamina en plan Tim Burton) o la perpectiva forçadissima de l’habitació d’ella mateixa quan és al llit amb Monostatos…
Em va molestar una mica no veure per enlloc una flauta ni un glockenspiel màgic… Les fades-papallones no tenien cap sentit i no lligaven gaire al costat de la resta d’imatges, com dic molt inspirades en obres de Tim Burton, a més a més de l’expressionisme, futurisme, etc. D’altra banda, va ser un encert estalviar-nos els diàlegs i transformar-ho en intertítols de pel.lícula muda amb l’acompanyament de les fantasies de Mozart.
Pel que fa a les veus totes correctes i algunes excepcionals (si aquestes són les veus de la Komische, caram!). Realment em va arribar al cor la Pamina d’Adela Zaharia (una total desconeguda per a mi) i com corria la seva veu per tot el Liceu. Molt bé Christina Poulitsi i també Thorsten Grümbel. Tant el Tamino d’Adrian Strooper com el Papageno de Tom Erik Lie no van estar a l’alçada de la resta.
Res a dir de les magnífiques intervencions del cor i bastant millorable l’orquestra. Coincideixo en la simple correcció de Henrik Nánási.
Realment vaig sortir molt content i si puc repetiré al setembre…
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Està bé discrepar.
No em cansaré de dir que els meus apunts no pretenen ser doma de res. Molts voldrien que jo sempre digués allò que hom vol llegir, però això és impossible. El blog és un diario personal que ha pres molta volada i és per això que molts voldrien llegir la seva opinió.. Jo no puc agradar a tothom, de la mateix amanera que en a mino m’agrada tot, i aquesta ZauberflÇote és una de les coses que no m’agrada. Valoro molt l’enginy i el talent que té aquesta producció però per a mi, i nio em cansaré de dir-ho, quan el protagonista és la producció i el cantant només és una peça d’un engranatge on no pot ni tan sols improvisar un moviment o un gest, aleshores ja no m’agrada, perquè un cantant també és un actor i ha de interpretar, no ha de ser una banda sonora.
Gràcies per deixar el teu punt de vista.
M'agradaM'agrada