Ekaterina Semenchuk (Azucena) a la ROH Producció David Bösch

FRancesco Meli i Lianna Haroutounian

Ekaterina Semenchuk i Željko Lučić

Il TRovatore ROH 2016 Producció David Bösch Photograph: Tristram Kenton

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica.

Francesco Meli ha esdevingut el Manrico oficial dels nostres dies, dies precaris d’heroïcitats verdianes, però que amb valentia i una mica de gosadia imprudent arriba a bon port amb correcta discreció i manca d’allò que tenien els tenors verdians d’abans, fossin o no de primera, una contagiosa empenta que enaltia les platees, mentre ara si ho salven amb discreció i sense esgarrar-la ja ho considerem un triomf. Mentre que el baríton Željko Lučić, sempre amb aquell posat d’estar barallat amb el món, canta un Luna tan genèric com poc elegant i modesta línia verdiana. Passa per ser la quinta essència del baríton verdià, no feu gaire cas dels que ho diuen amb imprudent alegria. No és cert.

Maurizio Muraro és el cinquè en discòrdia, no és el gran baix que aporta veu, rotunditat i severitat vocal, però compleix bé.

De la resta només destacar la formidable Ines de Jennifer Davis, perquè la resta semblen escollits per algú que no sàpiga que és l’òpera i les corresponents veus que l’han de interpretar.

La direcció musical va a càrrec de Gianandra Noseda que atorga tremp, ritme i tensió dramàtica al discurs, també gràcies a la magnífica orquestra de la ROH, que secundada pel cor de la casa garanteixen sempre un nivell de qualitat més que notable..

La producció de l’alemany David Bösch és una “schiffezza tedesca” (ja em perdonaran els alemanys que  s’apropin a IFL), amb moltes pretensions que acaben convertint-se en l’enèssim ridícul al voltant de les dramatúrgies genials fetes amb Il Trovatore com a pretext d’innovar allò que hauria de romandrà intocable per menyspreable (l’argument i el corresponent llibret).

Verdi és prou gran com per malgrat les mitjanies sortir triomfant d’un nyap teatral defensat amb convicció per un equip cohesionat.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
Llibret de Salvatore Cammarano

Leonora: Lianna Haroutounian
Manrico: Francesco Meli
Conte di Luna: Željko Lučić
Azucena: Ekaterina Semenchuk
Ferrando: Maurizio Muraro
Ines: Jennifer Davis
Ruiz: David Junghoon Kim
Missatger: Jonathan Fisher

Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Giananndrea Noseda

Direcció escènica: David Bösch
Escenografia: Patrick Bannwart
Disseny de vestuari: Meentje Nielsen
Disseny de llums: Olaf Winter
Vídeo: Patrick Bannwart

Royal Opera House, Covent Garden 14 de juliol de 2016

La mateixa ROH ha deixat, de moment, el vídeo sencer a Youtube, aprofiteu l’ocasió

Nosaltres aviat podrem gaudir al Liceu de la força d’aquesta òpera, veurem si aquí podem superar el nivell de la ROH. El repte no és tan complicat.