IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2016: DAS RHEINGOLD


Das Rheingold

Ahir es va iniciar l’edició 2016 de Der Ring des Nibelungen en la controvertida producció de Frank Castorf, ara amb un cast que ha canviat substancialment al de les edicions anteriors i sobretot amb un nou director musical després de la renuncia de Petrenko, sense cap mena de dubte una pèrdua massa important com per passar desapercebuda i qui sap si el motiu per el qual molts dels cantants de les edicions anteriors han desestimat repetir l’experiència.

L’expert wagnerià i veterà director Marek Janowski que debuta a Bayreuth amb aquesta tetralogia, ha agafat el relleu d’una producció que si havia esdevingut interessant era quasi exclusivament gràcies al director rus, abans soterradament enfrontat a Thielemann i ara ja públicamennt enemistats, tant que Petrenko ha declarat que no tornarà a Bayreuth, jo suposo que mentre hi hagi Thielemann remenant les cireres, però la decisió és dolorosa perquè segur que ens hagués deixat grans versions dels drames wagnerians que ara possiblement seran un dels objectius amb la Berliner Philharmoniker, per allò de posar nerviós al kaiser que anhelava la direcció de l’orquestra berlinesa i que quan ja tenia coll a vall el nomenament va veure com Petrenko a banda dels èxits que obtenia al feu de Bayreuth també li prenia el cobejat objectiu.

La versió de Janowski és vibrant, quasi precipitada,  amb temps incomprensiblement molts ràpids. Abans d’ahir em queixava del Parsifal dirigit per Haenchen, però és que ahir Janowski es va ventilar Das Rheingold en 2’21” quelcom que no hauria de significar cap demèrit, si no fos que vaig trobar a faltar una homogeneïtat en el discurs, que si bé no perd en tensió, només brilla amb autoritat en els moments que hom espera que brilli amb autoritat.

Podria ser, segons em comenta una font ben informada, que la pressa de so estès condicionada per a la gravació televisiva, tot i que a la ràdio no acabo d’entendre amb que l’hauria d’afectar, a no sé que s’utilitzessin els mateixos micròfons per la transmissió, micròfons que portaven tots els cantants, com ja és habitual quan la representació es transmet i que homogeneïtza en una tendència negativa a igualar els diferents plans sonors.

Ara tothom parla meravelles de la Tetralogia gravada per Janowski els anys 80, però caldria repassar les hemeroteques perquè en a mi em sembla recordar que molts crítics la van massacrar. Janowski coneix molt bé la Tetralogia i l’ha dirigit innombrables ocasions, a IFL ja n’he portat alguna (Bucarest). Segurament ha trigat massa a debutar a Bayreuth i ho ha fet en circumstàncies adverses o si ho preferiu ambients enrarits, tant a dins del Festival com a fora. No s’ho mereix.

Caldrà esperar les properes tres jornades per  afer el pertinent judici, però ahir malgrat la cridòria per a mi incomprensible al finalitzar la representació, el resultat va ser discret. Com que els designis de Wotan són un misteri, no posaria la ma al foc si penso que l’èxit d’ahir era més aviat provocat per intentar minimitzar la baixa de Petrenko, però en el pròleg el rus ja ens va deixar aclaparats i amb Janowski aquest aclaparament, que també existeix en algun moment, és molt menys continuo.

A l’equip vocal hi ha hagut molts canvis i això, sobretot el primer any, repercuteix en la globalitat de la representació, però tret d’Albert Dohmen que està a una distància sideral de la resta i que repeteix l’aclamat Alberich de l’any passat amb una escena de la maledicció que hauria de ser un manual per ala resta de com s’ha de interpretar a Wagner, la resta oscil·la entre la mediocritat i la plana discreció, amb alguns cantants excel·lents com Sarah Connolly, per a mi absolutament fora de lloc com a Fricka, o Roberto Saccà en l’enèssima interpretació de Loge com un personatge bufonesc i caricaturitzat fins al ridícul, i amb un estat vocal molt millorable.

Iain Petersen representa que és el Wotan jove i en canvi mostra uns signes de fatiga que per sort no es repetiran ni avui ni divendres, ja que el Wotan madur serà  John Lundgren. Un Wotan impropi i provincià.

Albert Dohmen és un Alberich murri, insolent, autoritari, llefiscós, temible i coneixedor no tan sols del personatge, sinó de l’estil i vocalitat adequada, ell és encara un model wagnerià on aprendre. Farien bé aquesta colla d’arreplegats en aprendre de com fer front a un rol atorgant la grandesa imprescindible per ser mereixedor/a de ser contractat per cantar a Bayreuth.

El grup de déus jovenívols m’ha semblat millorable, poc egregi, poc imponent i d’estar per casa, amb una Freia i un Froh  incomprensibles, un Donner discret.

Nadine Weissmann canta una bona Erda, no té la tràgica sapiència de Podles, però dóna prestigi i presència al rol.

Bé, però sense impressionar els dos gegants. Millor Günther Groissböck que Karl-Heinz Lehner. 

Repeteix Andreas Conrad com a Mime, és dels pocs que queden de l’any passat,, any que ell debutava en aquest rol, que el fa seguint les pautes de la tradició, quelcom que no és necessàriament dolent, però que arribar a ser genial.

Menys que discretes les crispades, desenquadrades i desencaixades filles del Rin.

Richard Wagner
DAS RHEINGOLD

Wotan Iain Paterson
Donner Markus Eiche
Froh Tansel Akzeybek
Loge Roberto Saccà
Fricka Sarah Connolly
Freia Caroline Wenborne
Erda Nadine Weissmann
Alberich Albert Dohmen
Mime Andreas Conrad
Fasolt Günther Groissböck
Fafner Karl-Heinz Lehner
Woglinde Alexandra Steiner
Wellgunde Stephanie Houtzeel
Floßhilde Wiebke Lehmkuhl

Bayreuther Festspielorchester
Conductor Marek Janowski

Director Frank Castorf
Stage design Aleksandar Denić
Costumes Adriana Braga Peretzki
Lighting Rainer Casper
Video Andreas Deinert/Jens Crull

Bayreuth 26 de juliol de 2016

I fins aquí, de moment, la decebedora crònica del pròleg, que si pensem que acostuma a ser sempre un punt àlgid de la Tetralogia comparat amb les dificultats que ens esperen els propers dies, no em fa ser gaire optimista amb el que ens espera a partir d’avui.

Un comentari

  1. Jordi

    Com sempre les millors i més valentes crítiques, aquí 🙂
    Ningú s’atreveix a dir-ho tan clar i català
    La cita anual estiuenca i wagneriana a IFL és ja un clàssic.
    Gràcies Joaquim

    M'agrada

    Respon
  5. Francesc

    Nomes confirmar que la presa de so pel dvd es la mateixa per la radio, confirmat per un dels cantants de la walkure d avui. Alla es debia sentir diferent. El que no se es si podran disimular les desafinades de la Melton

    Francesc

    M'agrada

    Respon
  6. Wimsey

    He vist la funció en directe, la meva primera al Festspielhaus, i dedueixo que no hi deu haver teatre al món que jugui més a favor dels cantants. Destaco tres veus: els dos gegants i, a anys llum de la resta, en Dohmen (la maledicció va ser l’únic moment de grandesa de la funció). Es va aplaudir molt l’Erda, per mi de manera incomprensible. Dolenta, només la Woglinde. Ara, em nego a donar cap mena de responsabilitat a Paterson o Connolly del que van fer.

    M’explico. La producció no només és nefasta, amb una dramatúrgia paral·lela que no aporta res, sinó que boicoteja els cantants. És una producció directament contra Wagner, d’algú que l’odia, i això ho trobo incomprensible. Com pot el repartiment construir un personatge, matisar, etc, si se’ls dóna aquests criteris? En Wotan és un xuloputes durant dues hores, i ja està. Cap opció d’evolucionar, de fer res especial. Encara que el cantant pogués fer-ho, que no ho sé, tampoc li haurien deixat.

    Agafem per exemple en Saccà: vocalment cap meravella, però es notava que no tenia CAP indicació escènica, i recordem que debutava el paper. Tot el que va fer en Castorf va ser posar-li el vestit vermell, dir per on s’havia de moure i avall. De fet estic convençut que en la maledicció de l’Alberich en Dohmen va decidir ignorar totalment el director, perquè hi va posar una passió, una intensitat, que no van sorgir en cap moment en les altres dues hores i quart. Fins i tot els moviments que va fer no quadraven amb la producció. Vaja, que si en Graham Clark (que no ha tingut mai una veu extraordinària) es troba en Castorf i no en Kupfer en el debut, avui diríem que el seu Loge era una bírria.

    Que consti que sóc molt obert de mires, que no m’importen les “modernitats” o les reinterpretacions, i valoro que una producció sigui fallida si aporta alguna cosa nova, alguna revelació. Però això de Castorf és diferent. És destruir a propòsit l’obra de Wagner, per tal de fer-lo tediós i treure-li qualsevol grandesa. Repeteixo, puc acceptar els que ho proven i fracassen, però això és fet amb premeditació, i trobo totalment incomprensible que la direcció del festival ho hagi permès.

    M'agrada

    Respon
    • Francesc

      Aquest any encara no he anat, pero he vist tres cops la produccio. El primer cop em va sorprendre, pero de mica en mica la he anat apreciant i crec que es diferent, pero excellent. Proojecta els caracters dels personatjes al mon dels darrers anys. El Wotan original, no era tambe un xulo putes del seu temps? Per aixo Fricka el volia aillar….
      Be, es la meva manera de veur ho, i ja he llegit mes d un critic de categoria que recordava que el Ring de Chheeau va despertar en el seu temps una colla de rebuCraments com els recents de Castorf, i amb els anys es va convertir en una referencia. Crec que amb el de Castorf passara el mateix. De fet, en el Festspielhouse cada cop s’el “bua” menys tot i que el public es molt conservador.
      Musicalment Petrenko tambe va marcar una fita. Aquests dies per radio no sembla tant bo, pero crec que els micros han jugat una mala pasada. La setmana que ve començare el meu cicle i pidre comparar amb Wimsey

      M'agrada

      Respon
      • Wimsey

        El problema d’aquest Anell és que intenta eliminar tot allò que fa gran Wagner. I no, Wotan no és cap xulopiscines durant tot l’Or, perquè evoluciona, i pateix conflictes interns. Qualsevol director que mantingui planers els protagonistes wagnerians durant tota una funció fa una feina horrible.

        M'agrada

        Respon
      • Joaquim

        No té res a veure Castorf amb Chéreau, ja no ho dic per la resposta del públic, ho dic per la manera d’entendre el drama wagnerià l’un i l’altre.
        Pel que fa a la teoria de l’acceptació del públic, després del Siegfried queda absolutament sense argument i no et dis res si al final de Götterdämmerung Castorf surt a saludar, perquè la gent no protesta perquè ell s’amaga, però després del Siegfried la gent no es pot aguantar i fa bé.

        M'agrada

        Respon
    • Joaquim

      Moltes gràcies amic Winsey.
      Em sap molt greu que el teu primer Bayreuth sigui amb una producció com aquesta.
      Ja he vist el Rheingold i em sembla una absoluta, autèntica i gran “merda”. Lamento la paraula però no trbo res més adient per definir aquesta immensa porqueria.
      La mateixa companyia de cant, que no és precisament la millor dels darrers anys, amb un altre director escènic seria millor, i fins i tot em penso que Janowski amb una altra producció se sentiria més còmode.
      La direcció del festival no crec que hagi de permetre o no no una producció, el que ha de fer és una vegada estrenada, assumir les conseqüències i cancel·lar abans d’hora perquè el que està clar és que el públic els ha donat l’esquena i ja s’han acabat aquells sould out a 10 anys vista, i això és degut principalment a dues coses, els cantants i les produccions.
      No es tracta de ser conservador o progressista, òbviament.

      M'agrada

      Respon
  7. Manu

    Es una llàstima que no es reivindiqui més l’Anell que va dirigir Adam Fischer a Bayreuth del 2001 al 2004. La versió escènica de Jürgen Flimm que s’havia estrenat ja al 2000 era elegant i tenia coherencia. El de Tankred Dorst i Thielemann era fluix escenicament i els cantants van baixar dues categories respecte a la versió de Fischer. Es pot escoltar per youtube, és impressionant.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari