El millor del que portem en aquesta edició del festival ha arribat amb Siegfried.

Qui ho havia de dir fa uns anys enrere quan després de les esperances posades en el pròleg i en la primera jornada ens topàvem amb l’inclement Siegfried, un mur infranquejable, un parany difícil de superar per mor d’unes veus que no eren capaces de dotar amb la mínima autoritat i personalitat els rols que interpretaven. Doncs ves per on des de l’any passat amb la jubilació de Lance Ryan i la incorporació de l’intrèpid Stefan Vinke, aquest any molt ben acompanyat per un equip masculí vorejant l’excel·lència i un femení suficient, aconsegueixen situar la sempre temible segona jornada de la Tetralogia com el millor, musical i vocalment parlant, des de la jornada inaugural.

Janowski em continua semblant un director a la recerca de la seva versió, però al so, avui  més homogeni i compacte, encara li manca aquella majestàtica personalitat, aquella contundència no pas decibèlica, sinó corpòria i tan densament tímbrica que atorga la unitat dramàtica de tot el discurs. El tempo continua sent accelerat, però al menys ahir els cantants no varen anar a la recerca del director i tot semblava més encaixat. En la seva versió bayreuthiana encara no hi han grans dosis d’emotivitat, però va brillar més la tensió dramàtica, sobretot en el tercer acte amb l’inquietant preludi i la gran intervenció de Wanderer demanant consell a Erda, l’aparició de la deessa de la terra i el posterior i cabdal encontre amb el nét. Janowski ha comptat per aquest Siegfried amb un equip de cantants vigorós i gràcies a la complicitat de tots ells, menció especial per la participació masculina, és perquè goso a dir encapçalant l’apunt, que aquest Siegfried és el millor que hem escoltat aquest any des de Bayreuth.

Stefan Vinke malgrat no tenir la veu especialment bonica, ni el timbre específicament heroic ja sabem per sortosa experiència que dosifica magníficament les seves forces per arribar el més indemne possible al final del duet amb veu i sense necessitat de treure el fetge per la boca o demanant clemència. El seu Siegfried és de veritat, ni aproximat, ni intuït. No s’amaga, es dosifica però dóna tot el que ha de donar en els grans moments i en els passatges de més repòs, que en aquesta òpera per a ell són pocs. Composa bé el cretí agosarat i inconscientment heroic, no debades per això no coneix el que és la por, i a fe de Wotan que sembla que el tenor tampoc li tingui por al rol. Bravo Vinke!, una vegada més BRAVO!

Quan hi ha un Siegfried convincent tot l’edifici assegura l’estabilitat, el que no vol dir que ja estigui tot fet, ja que hi ha tres rols més de cabdal importància:

El primer és Mime, que en tot el primer acte ha de donar la justa rèplica, i fins i tot en el segon acte ha de ser fins i tot capaç de fer-nos sentir una certa llàstima quan Siegfried se’l treu de sobre d’una manera definitiva. Andreas Conrad ja va cantar el rol en l’edició del 2015 i se’n va sortir més que airós. Fa una caracterització vocal (ja parlarem de l’escena aviat) d’allò més estereotipada, però  a manca d’una personalitat artística com Graham Clark, Conrad manté el nivell sense que res trontolli com va succeir en alguna edició de no fa gaire on Siegfried i Mime eren un despropòsit de mal cantar i de sons feridors i calants. Per sort en l’edició del 2016 Winke i Conrad ho han molt bé.

En aquest primer acte també intervé el Vianant i John Lundgren ha signat amb nota ben alta i després d’uns darrers anys sense un veritable Wanderer, una magnífica interpretació que de seguir en les properes edicions de ben segur millorarà. La veu és ferma, noble, de bell color i autoritària presència. No té aquell registre dels Wotan més complerts del passat, però si l’autoritat, la noblesa i la categoria vocal del personatge. M’ha agradat molt i ara només faltaria que l’incorporessin al pròleg ja que amb ell el pròleg hagués millorat.

El cast masculí s’arrodoneix de manera imponent amb l’Alberich d’Albert Dohmen, un cantant que potser ja no està per gaires Wotan però que en canvi atorga tota la imponent presència al personatge més imprescindible del Ring, veritable centre neuràlgic independentment de la presència real en cadascuna de les jornades. Dohmen s’imposa encara per veu, però sobretot per allò que sempre demano en tots els repertoris, l’adequació estilística, allò que tants cantants obvien i menystenen davant la impossibilitat d’assolir-la, però quan et trobes cantants com ell que la tenen i en fan gala, és un absolut plaer. Bravo Dohmen!

El Fafner de Karl-Heinz Lehner és bo, però potser no fa la por que feien aquells baixos cavernosos, és clar que per ràdio, tot i l’excel·lent transmissió de Radio Clásica la percepció en front el públic assegut al Festspielhaus pot variar de manera notòria.

L’apartat femení és bo, però queda per sota dels homes, començant per la incisiva veu de la soprano Ana Durlovski com a ocell del bosc, o per ràdio la veu sense suficient projecció de Nadine Weismann com a Erda, mentre que Catherine Foster va començar de manera poc afinada i amb la veu poc ferma, tot i que de mica en mica va anant imposant una certa categoria, no del tot assolida. És ben curiós que Winke després de cinc hores de representació mantingués la solidesa del duo malgrat els evidents signes de fatiga, mentre que ella absolutament relaxada i descansada trigués tant en deixar un nivell acceptable, per a mi insuficient.

Richard Wagner
SIEGFRIED

Siegfried Stefan Vinke
Mime Andreas Conrad
Der Wanderer John Lundgren
Alberich Albert Dohmen
Fafner Karl-Heinz Lehner
Erda Nadine Weissmann
Brünnhilde Catherine Foster
Waldvogel Ana Durlovski

Bayreuther Festspielorchester
Conductor Marek Janowski

Director Frank Castorf
Stage design Aleksandar Denić
Costumes Adriana Braga Peretzki
Lighting Rainer Casper
Video Andreas Deinert/Jens Crull

Bayreuth 29 de juliol de 2016

Feia uns quants anys que després de Die Walküre ens començàvem a neguitejar mentre que en aquesta edició (no pas l’any passat que varem tenir dos welsungs molt més heroics que no pas els anèmics d’enguany), l’esperança ha vingut tot esperant que es consolidi, amb el sempre temible Siegfried.

L’esbroncada del final no té res a veure amb el cantants, és una vegada més l’evidència de mantenir una producció que ha esdevingut un dels greus errors, dels molts que acumula, el regnat de Katherina Wagner. Que hi hagin entrades disponibles quasi el mateix dia de les representacions és l’evidència d’aquest error.

Si no fos que aquí sempre he fet proselitisme “Vinkerià”, no us hauria de sorprendre una vegada més la meva total admiració per aquest tenor, que no tenint gaires coses a favor aconsegueix amb la seva valentia i intel·ligència, emular que no igualar, sempre que pot, la proesa tan innecessària com sorprenent de Bernd Aldenhoff al mateix Bayreuth però en els anys del miracle del Neue Bayreuth, acabar el duo després de tot el que ha cantat, intentant el Do4.