Iréne Theorin (Turandot)

Turandot, Producció de Mario Gas pel Festival Castell de Peralada Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa del FIMCP

Andrea Mastroni (Timur) i Maria Katzavara (Liu) Producció de Mario Gas pel Festical Castell de Peralada Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa del FIMCPProducció de Mario Gas pel Festival Castell de Peralada Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa del FIMCP

Francisco Vas (Pang), Manel Esteve Madrid (Pong) i Vicenç Esteve (Ping) Producció de Mario Gas pel Festival Castell de Peralada Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa del FIMCP

Iréne Theorin (Turandot) i Roberto Aronica (Calaf) Producció de Mario Gas pel Festival Castell de Peralada Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa del FIMCP

La 30ª edició del Festival Castell de Peralada ha volgut celebrar l’aniversari amb una nova producció de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini, una òpera que no s’havia representat mai en el Festival empordanès, sent com és un títol agraït, popular i espectacular, és clar que necessita d’un trio de cantants  del més alt nivell per assolir aquell desitjat qualificatiu de “vetllada memorable”.

Era difícil assolir-ho avant match perquè ni Roberto Aronica és un tenor del primer nivell de tenors  de l’actualitat i perquè la prometedora Maria Katzarava, no posseeix encara el domini tècnic per fer la memorable Liu que tots desitjàvem, però en canvi comptaven amb la presència de la soprano Iréne Theorin que era l’únic gran reclam d’aquesta nova producció, deguda a Mario Gas, un altre nom atractiu i solvent per defensar teatralment una òpera que permet interessants dramatúrgies. Finalment o potser hauria d’haver estat el primer, el desconegut, per a mi, Giampaolo Bisanti el director musical escollit per a dirigir musicalment una obra de difícil concertació, que bascula entre l’espectacularitat  de les grans escenes corals i concertants o l’intimisme impressionista de les grans i inspirades àries.

No em va agradar el mestre Bisanti, vaig trobar sense tenir en compte la sempre complicada acústica d’un auditori a l’aire lliure, que va tenir més problemes del compte en l’equilibri i la quadratura  entre l’escena i el fossat. Amb perillosos desajusts en el concertant del primer acte.

Va permetre un tall que no existeix a la partitura, després del “Nessum dorma” per tal de que el públic aplaudís a Aronica, que ni com agraïment al tenor italià per haver cantat malgrat els problemes virals anunciats a l’inici del segon acte, del tot inadmissible. Ja hi ha moments més idonis al finalitzar per fer-ho.

Va emfatitzar els moments esplendorosos a la recerca de l’aplaudiment fàcil, mentre que no va tenir prou cura en buscar l’aplaudiment de qualitat, de rigor i precisió. Sóc conscient que buscar altres subtileses era quelcom inútil en un auditori on si estàs molt a prop de l’escenari el so no pren volada i queda molt pla, si estàs allunyat perds presència, per això hagués apreciat més domini.

Em preocupa que sigui ell l’encarregat de inaugurar la temporada 2016/2017 del Liceu amb Macbeth, tot i que aleshores podré confirmar o no les poc engrescadores sospites.

L’Orquestra del Liceu només va sonar en els moments de plenitud sonora i no sempre amb la qualitat desitjable, mentre que en els més íntims i detallistes, l’acústica no permetia apreciar si el problema era congènit o circumstancial.

Desconec quin va ser el motiu per no comptar amb el Cor del Gran Teatre del Liceu, ja que tot i la precarietat amb la que ha de treballar Conxita García en l’actualitat, hagués pogut oferir amb els ajuts o reforços habituals, una qualitat i una seguretat que el Cor Intermezzo al complert no va oferir, amb unes sopranos escanyades fins el crit en els moments de més exigència i una manca d’equilibri que potser no va ser exclusivament responsabilitat seva.

De la primera representació del dissabte passat no en tenia gaire bones notícies pel que fa a l’equip vocal, sobretot la immensa majoria de les persones que conec que hi varen anar i també alguna que altre crítica llegida, parlaven d’una Theorin decebedora, d’un calamitós Aronica i una esperançadora, sense més, Maria Katzavara.

Per fortuna dels assistents que omplíem fins el il·lusionant “esgotades les localitats” l’auditori dels Jardins del Castell de Peralada,  varem poder escoltar a la Theorin que tots esperàvem. Valenta, entregada i també precisa en els inclements aguts, tots menys un ben col·locats i projectats amb expressivitat, és a dir amb una cura en fer de cada frase i cada nota una justificació dramàtica i teatral d’un rol amb tendència monolítica a la fredor, tret del tram final del duo del tercer acte, després del petó de Calaf. Theorin es mostra dubtosa i feble des d’un bon inici i aquesta visió potser també deguda a Mario Gas, atorga al rol uns matisos molt més rics i interessants i el millor de tot és que Theorin els aprofita amb admirable convicció.

En Dandini sempre diu Turandot no és un rol per a wagnerianes exclusivament i li dono absolutament la raó, ja que hi ha una vessant llatina en la música de Puccini que les veus wagnerianes acostumen a oblidar, segurament per impotència en fer segons quines coses tècniques que el seu repertori habitual no els exigeix, però ja varem poder apreciar en l’inoblidable Brünnhilde del Götterdämmerung de la darrera temporada del Liceu, que Theorin apiana, regula i contrasta els seus rols dramàtics també en Wagner i per tant escoltar una Turandot més en la línia, tan criticada en el seu moment, de Caballé o fins i tot Marton, menys dramàtiques que les wagnerianes adhoc, en ella és tot un agradable encert.

Si a “In questa regia” va estar esplèndida, en l’escena dels enigmes es va mostrar extraordinària (tot i l’únic agut poc inspirat en el segon enigma)  i en el duo final, absolutament referencial i quasi “reclinatoriable”,  ara bé, Theorin si vol fer repertori italià com diu i jo no li aconsello, ha de millorar molt la dicció, absolutament incomprensible en la immensa majoria de les frases.

Roberto Aronica té una veu enorme que llença amb més insolència que intel·ligència. Les frases inicial són espectaculars, però quan va arribar el primer moment líric on ha de desplegar sensibilitat i cura interpretativa “Non piangere Liu” va mostrar les seves carències. No és tracta de si la veu és maca o no, és tracta de cantar bé.  A banda va mostrar uns problemes vocals alarmants, amb una distracció notable al final del primer acte, que van motivar l’anunci abans esmentat. En el segon (gràcies Rai) primer dels enigmes es va veure en l’obligació d’abaixar-se tota una octava la frase conclusiva per evitar un accident més que previsible, però va mantenir amb molta dignitat, tant la resta del segon acte, com el tercer, amb l’ària més esperada i el duo més inclement.  Va complir i salvar, però mai una Turandot on ell sigui el Calaf, assolirà el nivell que hom desitjaria, ni per la fascinació d’una veu vulgar, ni per la inspirada i passional interpretació que ell on posseeix. El públic el va premiar molt més del que realment mereixia i més enllà de l’evident gratitud que li devíem per haver cantat amb un virus al damunt, no sé si del tot contrastat.

Maria Katzavara, la soprano mexicana que ja havia participat inesperadament en el desastrós Otello liceista de la temporada passada, va demostrar que fan bé tots els que aposten per la seva carrera, ja que la veu és interessant, jove i sana, però jo diria que encara li manca molt per ser aquella Liu que trasbalsa per emotivitat, que si que té, i per domini tècnic d’una partitura que demana un control dels pianos i reguladors, que ella no té. Tendeix a cantar sempre en forte. Va commoure en la dramàtica escena del suicidi.

Andrea Mastroni és un jove baix que si bé té la veu, no té encara la plena autoritat interpretativa per fer un rol breu però que hi ha de ser per complir com cal en el patètic comiat a la seva esclava/criada.

Excel·lents els tres sinistres i sàdics ministres de tres noms d’absoluta garantia i solvència: Manel Esteve, Francisco Vas i Vicenç Esteve Madrid no ens han de demostrar res, fa molt de temps que són l’absoluta garantia de que els rols secundaris en els seves mans esdevenen importants, sempre acurats en el cant i absolutament integrants dramàticament en la representació. Tots tres són uns genials roba escenes, i quan ells són a sobre l’escenari és ben fàcil fixar-se més en tot el que fan, fins i tot quan no canten, que en el protagonistes principals. Bravo!

Bé el mandarí de José Manuel Díaz i extraordinari l’Altoum molt més vigorós, sonor i “jovenívol” del que és habitual, de Josep Fadó, una veu de Calaf.

La producció de Mario Gas em va decebre. Formalment és clàssica i té alguna cosa brillant i uns tocs de teatre, però pocs. Vol ser brillant però li manca pressupost, compta amb una excel·lent escenografia de Paco Azorín i un vestuari de Antonio Belart, que tret de la princesa Turandot, sembla tret de la cavalcada de Reis d’una ciutat de províncies.

Gas deixa alguna pinzellada del que hagués pogut ser un treball més teatral en l’escena dels ministres que inicia el segon acte, fins i tot amb alguna clucada d’ull amb les serventes drogoaddictes. També utilitza els ministres de manera sinistra en l’escena de la tortura de Liu, però formalment la proposta la podria signar qualsevol director sense cap mena de pedigrí teatral. Ara bé, quan trenca la representació i ell mateix narra en off allò de que després de la mort de Liu, Toscanini va aturar l’estrena a la Scala i els va deixar sense el duo final escrit per Alfano, s’inventa una solució senzilla però d’impacte, fent cantar el duo amb Calaf i Turandot vestits de gala, alhora que al final si afegeixen Liu, Timur, i la resta de la companyia i també el Cor, vestits de negre, com volent dir, això no és de Puccini però cal cantar-ho (sobretot si ho fan tan bé com ho van fer ahir) per concloure aquesta òpera meravellosa. És una solució que trenca qualsevol evolució dramàtica, és com un coitus veritablement interruptus, que amb unes direcció musical i tetrals genials seria poc admissible, però com que no és el cas, fa fins i tot patxoca

El director català no ha fet molta òpera, però esperava alguna cosa més que una decorativa Turandot, que això sí, va deixar encantats a la immensa majoria del públic.

Giacomo Puccini
TURANDOT
Llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni sobre una faula de Carlo Gozzi
Versió amb el final de Franco Alfano

Turandot: Iréne Theorin
Altoum: Josep Fadó
Timur: Andrea Mastroni
Calaf: Roberto Aronica
Liù: Maria Katzarava
Ping: Manel Esteve
Pang: Francisco Vas
Pong: Vicenç Esteve Madrid
Mandarí: José Manuel Díaz

Actrius
Claudia Agüero, Meri Bonet, Ana Criado, Virginia Gimeno, Geraldine LeloutreE, Silvia Pérez, Verónica Morenp, Carla Ricart, Eleonora Tirabassi
Actors
Efrain Anglés, Adrian Ardilla, Nacho Cárcaba, Melcior Casals, Dani Corrales, Víctor Genestar, Jaume Llauradço, Germán Parreño, Alex Larumbe, Miquel Roca, Carlos Roo

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
COR INTERMEZZO, Enrique Rueda (director convidat del Cor)
COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ (direcció Josep Vila)

Direcció musical: Giampaolo Bisanti
Direcció d’escena: Mario Gas
Disseny d’escenografia: Paco Azorín
Disseny de vestuari: Antonio Belart
Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez
Ajudantia de direcció: Elisa Crehuet, Bàrbara Lluch, Montse Tixé
Moviment: Carlos Martos de la Vega
Ajudant d’escenografia: Alessandro Arcangeli
Assistent de vestuari: Cristina Martínez
Coordinació de vestuari: Nadia Balada

Auditori Jardins del Castell de Peralada, 8 d’agost de 2016

Peralada de ben segur ens té preparats pel 2017 una popera que motivarà que l’auditori s’ompli a vessar, saben que amb grans noms  tenen si més no garantida l’assistència d’un públic amb ganes de grans veus, un clàssic del festival. Si després es compleixen les expectatives ja forma part del misteri, la màgia i la inspiració de les nits embolcallants en mig del Jardí del Castell. Ahir les cigonyes van ser ben respectuoses tot i saludar en algun moment.