No em vull comparar amb Claudio Abbado, Déu me’n guardi, però entre les coses que m’uneixen amb el gran mestre milanès hi ha la poca estima per la vuitena de Mahler, i això en un mahlerià tan excels i indiscutible com ell em reconforta, perquè massa sovint em sento d’un altre planeta quan constato una i una altra vegada mentre escolto aquesta simfonia, que no em diu absolutament res i això em passa perquè no l’entenc, no m’interessa, no em transmet, ni em transporta, ni em trasbalsa com tantes i tantes obres d’aquest genial compositor. És clar que els darrers 20 minuts són de traca, però m’agafen esgotat de tanta cridòria, de tanta desmesura i de tanta i tanta trompeteria dit sigui en el sentit figurat i literal del terme.
El mestre Abbado en els darrers anys de la seva inoblidable vida musical va deixar el bo i millor del seu mestratge en el Festival de Lucerna, on va voler fer la música a la seva manera, lluny de les fastuositats dels grans festivals d’estiu i en les condicions de treball que ell volia, amb una orquestra feta adhoc amb els millors solistes de les millors formacions i immers en el marc d’un ambient propici per fer història des de l’essència. Va ser en aquest marc i després de la greu malaltia que va patir, on ens va deixar el seu imponent testament musical amb inoblidables direccions de les obres que més estimava, entre elles les simfonies de Gustav Mahler de les que ja ens havia deixat un llegat menys definitiu en el seu pas per la Berliner Philharmoniker. A Lucerna, ves per a on, les va fer totes menys aquesta vuitena que o bé l’anava deixant per l’última o senzillament va pensar que el millor era deixar-la pel seu successor, com així ha estat i Riccardo Chailly, un altre mahlerià confés i aquest si, entusiasta director de la vuitena, ha inaugurat el festival i la titularitat del festival amb la simfonia que li mancava a Abbado, en un gest de relativa continuïtat, ja que tothom sap que el festival ja no serà el mateix sense l’esperit de qui el va fundar, quelcom que no vol dir que sigui pitjor, però si diferent, tot i que esperem que aquell esperit a la recerca de l’essència perduri, i a ser possible que s’assoleixi aquella comunió entre el públic i els músics que el gran Abbado va aconseguir amb aquells llargs i envejables silencis abans dels esclats entusiastes d’un públic definitivament entregat a l’experiència de viure la música en lloc només d’escoltar-la.
Per l’ocasió Chailly es va envoltar d’una “squadra vincente” que amb gran encert canta molt més del que és habitual en aquesta simfonia propensa a que molts cantants caiguin en el parany d’esgargamellar-se amb l’intent quasi impossible de fer-se audibles mantenint la dignitat vocal.
Les intervencions són compromeses per a quasi tots ells i desconeixent si a la sala tots eren tan audibles com en la transmissió televisiva, m’han agradar tots, però especialment Sara Mingardo, Andreas Schager (tessitura extrema inclosa), Peter Matei i Juliane Banse, aquesta menys crispada del que darrerament ens té acostumats (per cert, demà inaugura la Schubertíada de Vilabertran 2016 amb un liederabend amb obres de Brahms, Duparc i Schubert, acompanyada al piano per Wolfram Rieger.
La part coral també està garantida al més alt nivell, amb l’imponent Cor de la Radio Bavaresa, el Cor de la Radio de Letònia i l’Orfeón Donostiarra que continua situat al capdamunt dels millors cors del món, tot i no ser un cor professional (arribarà el dia que a Catalunya tinguem una formació similar?) i ha col·laborat en altres ocasions amb el Festival i amb Abbado que sempre el va tenir present. Cal no oblidar el Cor Infantil de Tölz perquè la seva intervenció malgrat sigui breu, és admirable per la seguretat i la claríssima impostació i emissió. Mèrit global de Chailly però també del gran nivell de tots els participants
Chailly ho exposa tot amb una claredat i netedat extraordinàries. Les veus també formen part del tot i aquest tot està tractat amb molta cura per tal de que tot ens arribi de la manera més nítida i natural, tractant-se d’una obra tan ampul·losa això té el seu gran mèrit perquè el més fàcil és caure en un caos o confusió sonora de magnituds gegantines. El so abraça una intensitat i unes dinàmiques portentoses, mentre que l’amplia paleta de colors i timbres embriaga i aclapara sota el control i l’equilibri precís d’un Chailly transportat i u¡qui sap si en comunió directe amb Abbado que des de la proximitat li feia una picada d’ullet i li agraïa que culminés l’integral mahleriana amb una interpretació imponent.
L’èxit és rotund i Chailly comença fent-se respectar i fins que el seus braços no s’acaben d’abaixar el públic tan ben educat durant l’etapa Abbado es manté en respectuós silenci fent d’aquesta manera música, quelcom que no va aconseguir Bernard Haitink al Royal Albert Hall amb la tercera simfonia que us vaig portar ahir, ja que un autèntic energumen tot just acabat el darrer acord va fer un crit d’aprovació indecent. A Lucerna ara per ara, i esperem que per sempre més, això és impensable. Tant de bo aquest síndrome s’acabi imposant a totes les sales de concert i teatres d’òpera del món.
Chailly comença amb el llistó altíssim, no sé si serà capaç de mantenir aquest nivell, tot i que no cal dir que mèrits i capacitats en té en escreix, només cal i no és cosa fàcil, que sàpiga crear al voltant dels seus concerts aquella atmosfera que el seu compatriota i fundador del Festival va saber crear.
Gustav Mahler
Simfonia núm 8 en mi bemoll major, dels mil
Ricarda Merbeth Magna Peccatrix
Juliane Banse Una poenitentium
Anna Lucia Richter Mater gloriosa
Sara Mingardo Mulier Samaritana
Mihoko Fujimura Maria Aegyptiaca
Andreas Schager Doctor Marianus
Peter Mattei Pater ecstaticus
Samuel Youn Pater profundus
Lucerne Festival Orchestra
Bavarian Radio Choir
Latvian Radio Choir
Orfeón Donostiarra
Tölz Boys’ Choir
Director: Riccardo Chailly
Concert Hall, KKL Lucerna, 12 d’agost de 2016
El concert es va oferir pel Canal Arte i aquí ja sabeu que malgrat no ser una obra de la meva estima, m’agrada estar al dia dels esdeveniments més importants i no cal dir que aquesta inauguració del Festival amb Chailly com a nou director, ho era. Demà tornaré a l’òpera, visitarem Salzburg.
IN FERNEM LAND 
Estimado Ximo, yo estuve en el concierto del sábado 13. En mi caso es adoración por esta obra que conozco medianamente bien. La versión fue fastuosa, los cantantes casi ideales, pero la versión de la televisión Suiza no tiene mucho que ver con lo que escuchamos allí. Las delicadisimas cuerdas y los cantantes se veían literalmente barridos por los metales (nuestras cabezas desde la butaca también, jejeje). Chailly in situ no consiguoni el balance entre familias ni el ambiente “trascendental”de Abbado. Tuve la suerte de asistir a los dos últimos años de Abbado en Lucerna y ese “tesoro” lo guardo para siempre.
Resumen: una de las mejores octavas posible pero como decía un asistente francés “muy bello pero demasiada música”…
M'agradaM'agrada
Entonces estimado Josu, mejor la televisión, porqué la transmisión equilibra lo que parece que vosotros no pudisteis disfrutar, auqnue por la reacción del público parece que si.
Abbado era inteligente y sabía que la octava no “cabe” en las salas de concierto de dimensiones civilizadas.
Gracias por compartirlo con nosotros.
M'agradaM'agrada
Fue la primera sinfonía que escuché de Gustav Mahler, cuando tenía 16 años, y me dejó estupefacto. Es mi sinfonía preferida de este compositor, cuyas composiciones no siempre acaban de satisfacerme. Me la trajo de regalo un “pen-friend” inglés en 1955 en un doble album, cuando mi familia estaba de vacaciones en Arenys de Mar. La versión -extraordinaria- es de Leopold Stokowsky con la New York Philarmonic Orchestra (grabado en vivo en 1950) y entre los cantantes están la soprano Frances Yeend (había cantado en el Liceu) y el fabuloso bajo-barítono George London que junto con Mario Lanza habían formado el “Bel Canto Trio” que tantos triunfos consiguieron en los numerosos conciertos que hicieron antes que Lanza se dedicara plenamente al cine. El tenor de esa versión es el estupendo Eugene Conley. El resto de los intérpretes no me es tan familiar, excepto la contralto Martha Upton.
De tanto escuchar la versión de Stokowsky llegué a deteriorar los LPs y me desprendí de ellos. He tardado casi 60 años en conseguir de nuevo esta grabación -ahora en CD- y sigo admirándola. Es probable que existan otras versiones más modernas (concretamente dispongo en DVD la de Riccardo Chailly con la Leipzig Gewandhaus Orchestra con un sonido mucho mejor y una vigorosa dirección) que agraden más al público, pero yo siento una verdadera debilidad por la versión de Stokowsky.
Aconsejo a quien esté interesado que la localice. Se trata de un pack muy económico teniendo en cuenta que figuran las 10 sinfonías más “Das Lied von der Erde” (con Kathleen Ferrier y Julius Patzak, dirigidos por Bruno Walter) en 10 CDs de la marca “mcps-documents”. Y atención a los directores: Herman Scherchen (1 y 10, 1952), Otto Klemperer (2, en vivo 1951), Adrian Boult (3, en vivo 1947 con Kathleen Ferrier), Fritz Reiner (4, 1958 con Lisa della Casa), Bruno Walter (5, 1947), Dimitri Mitropoulos (6, en vivo 1955), Hans Rosbaud (7, en vivo 1957), la 8 citada con Stokowsky, Hans Rosbaud (9, en vivo 1954) y “Das Lied von der Erde” , ya mencionada, grabada en 1952. La calidad de sonido varía, pero artísticamente vale la pena conseguir estos registros históricos que te sitúan en la forma de entender Mahler a lo largo de los años.
M'agradaM'agrada
És un pack fastuós només llegint els noms.
De la vuitena ja ho he dit tot des de que el blog és blog. No tinc remei
M'agradaM'agrada
Ayer disfruté con la tercera dirigida por Haitink y esta tarde espero hacerlo con esta octava que nos propones, dirigida por Chailly. Ambos directores son grandes mahlerianos.
Yo he aprendido a amar la octava, prefiero otras, por supuesto la segunda, la tercera, la quarta y la quinta a la cabeza, aunque últimamente la séptima y la novena las disfruto mucho. Sexta y octava las tengo en proceso de estima profunda, por eso esta octava me vendrá de perlas. Ya tengo la versión de la Decca con Chailly y me parece muy buena, juntamente con las de Bernstein, Sinopoli y Kubelik.
Gracias por mantenernos “on fire”
M'agradaM'agrada
Espero que ja hagis passat per l’experiència de l’octava, i espero que hagi contribuït a millorar la teva valoració d’aquesta simfonia.
M'agradaM'agrada
Sin tapujos, una versión espléndida.
La amo un poco más, cada día más
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt, jo encara haig de fer més deures.
M'agradaM'agrada
M’agrada molt la reflexió que fas a l’inici, i més valdria que molts directors admetessin que no connecten amb algunes simfonies de Mahler, que no pas completar integrals absurdes.
Coincideixo en no agradar-me la vuitena. La setena tampoc l’entenc, però la gaudeixo moltíssim.
M'agradaM'agrada
Em costa gaudir de les coses que no entenc, perquè sense aquest enteniment tot se’m fa difícil, que és precisament el que em passa amb la globalitat d’aquesta vuitena com en tantes altres obres de la història de la música (de tots els temps)
M'agradaM'agrada
Deu ser que els mahlerians estan de vacances, lluny de IFL, per això hi han pocs comentaris.
Solament per “escoltar” el silenci final paga la pena anar Lucerna. Algun dia hi aniré.
No oblidaré mai el Requiem de Mozart que Abbado va dirigí poc abans de morir, Els braços en alt, les llàgrimes als ulls i un silenci respectuós i majestuós al public, quina enveja haver ho gaudit solament per televisió!
Haig de reconèixer que Mahler per a mi es “complicat” i difícil, però m’agrada.
Algun dia m’atreviré amb la versió de Stokowsky.
Gracies.
M'agradaM'agrada
A IFL, i no m’agrada gens escriureu, si no parlo de les òperes més populars i dels div@s més div@s, la cosa decreix, de fet no és un problema només de IFL, malauradament passa fins i tot en les sales de concert i teatres de més anomenada.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tu pel que fa a la valoració de la 8a de Mahler. Jo la faig estesiva a la 7a, encara que en menor mesura. Crec que l’ambició del compositor supera la seva inspiració, especialment en relació a dues obres tan immenses i irrepetibles com la 6a i la 9a, entre les quals (em) semblen (7a i 9a) quedar una mica desdibuixades. La 7a, sols m’agrada quan la dirigeix Bernstein, però menys que la resta de simfonies. No puc dir que 7a i 8a em desagradin però trobo que, en relació a la resta, tenen un perceptible dèficit d’inspiració. Crec que aquestes dues simfonies demanen una direcció genial. Sigui dit això a títol de simple opinió.
M'agradaM'agrada
Mahler sense un director genial pot ser d’una superficialitat letal, però és clar, hi ha simfonies que aquesta genialitat és més imprescindible que en altres, i segur que una d’elles és la vuitena, perquè hi ha masses factors a controlar i no em refereixo només a la quantitat de participants, sinó a la pròpia partitura i a la seva estructura poc convencional, entre un oratori, una òpera, una cantata o “senzillament” el que sembla que pretén ser, una simfonia on la veu humana té exactament el mateix valor que el fagot, l’oboè o el clarinet solista, tot integrat en un batibull poètic, místic i dramàtic que em sobrepassa.
M'agradaM'agrada
Lo puedes poner en castellano. Dime si lo recibes. Besos
Enviado de Samsung Mobile
M'agradaM'agrada
Puedes utilizar el traductor del blog que encontrarás a la derecha de la pantalla.
M'agradaM'agrada
La Octava fue la primera sinfonía de Mahler q escuche en directo siendo un chaval, en Santander, con Frübeck en la porticada (por cierto, colándome porque no quedaban entradas…) me dejo fascinado. Con el tiempo mi fascinación se ha ido desplazando a otras, fundamentalmente 2ª y 9ª, pero sigo guardando aquel recuerdo imborrable. Un buen amigo comparte contigo el poco aprecia a la 8ª, sobre todo porque no le perdonan a D. Gustavo tanta “alegría y pompa” en medio de dramas tan profundos como 7ª y 9ª….
Este concierto le escuche por la radio italiana mientras bregaba por las curvas de las carreteras de laOsta Amalfitana y Me pareció una versión maginifica. Estoy deseando escúcharla y disfrutarla con calma.
Muchas grAcias Joaquín!,,,
M'agradaM'agrada
Hola José Ramón.
En primer lugar la envidia que me produce tu sinuante viaje por la costa Amalfita es enorme. Es un paisaje bellísimo, yo diria que poco mahleriano, però en cualquier caso acepta cualquier banda sonora.
Seguramente las percepciones sensoriales por las cuales acostumbro a dejarme llevar, me traicionan con la octava, quizás ni tan siquiera debería dejarme llevar por las emociones para valorarla, pero si no es así para mi la música me interesa poco.
Gracias por por compartir ese momento veraniego
M'agradaM'agrada