Fotografia de © Salzburger Festspiele / Forster

Fotografia de © Salzburger Festspiele / Forster

Fotografia de © Salzburger Festspiele / Forster

Fotografia de © Salzburger Festspiele / Forster

Fotografia de © Salzburger Festspiele / Forster

Hofmannsthal va donar l’esborrany d’aquesta òpera a Strauss amb el títol de “Danae oder die Vernunftsheirat” (Danae o el matrimoni de conveniència) l’any 1920, però el compositor la va deixar madurar perquè li va interessar més l’argument de “Die ägyptische Helena”. Anys (molts) més tard la va reprendre, sense Hofmannsthal que ja havia mort (1929), donant el material original a Josef Gregor per tal de que confecciones el llibret definitiu.

L’obra es va programar per ser estrenada al Festival de Salzburg de 1944 sota la direcció de Clemens Kraus, però l’intent d’atemptat a Hitler va motivà que Goebbels prohibís qualsevol activitat teatral en tot el Tercer Reich. Es van fer tots els assaigs, fins i tot el general que es va fer el 16 d’agost amb l’assistència del propi Strauss, però l’estrena no va ser possible. Finalment es va programar per ser estrenada en l’edició de 1952 del festival salzburguès sota la direcció del mateix compositor, però el compositor va morir l’any 1949 i l’estrena va anar finalment a càrrec del director inicialment previst, Clemens Kraus, amb Annelies Kupper com a Danae, Paul Schöffler com a Júpiter i Josef Traxel com a Mercuri. L’any 1944 la van assajar Viorica Ursuleac, Hans Hotter i Franz Klarwein.

És una obra menor, amb un inici feixuc degut a un llibret poc inspirat, però que té moments d’aquells que Strauss es deixa endur per aquell finíssim instint teatral, la gloriosa inspiració melòdica i l’exuberant, transparent i espurnejant orquestració del segon acte i sobretot el tercer, on el mateix Strauss reconeixia que es trobava la millor música a partir de l’inspirat interludi que ja ens prepara l’atmosfera per l’escena final amb un solo de Danae, marca de la casa, per deixar-nos bon gust de boca.

El Festival de Salzburg 2016 ha preparat una producció amb cara i ulls, amb la direcció de Welser-Möst, un director poc estimat però que en segons quins repertoris mereix una mica més d’atenció perquè sap donar els colors, la transparència i el detall precís a una orquestra riquíssima. D’acord que no té la genialitat de Thielemann i li manca una passió que en aquesta òpera li aniria molt bé, però després del Faust destrossat per una direcció desafortunada que no va fer lluir ni a la Wiener Philharmoniker ni al Cor, la direcció del director austríac em sembla una benedicció.

L’òpera necessita d’una gran soprano de veu lírica-spinto, una típica veu d’heroïna straussiana i quin dubte hi ha que Krassimira Stoyanova s’adequa perfectament amb el seu color càlid, amb un ferm registre agut, un centre seductor i un registre greu prou consistent per mostrar una columna sonora homogènia i radiant, amb la característica melangia del fraseig decadent tan propi dels Strauss més inspirats, que Stoyanova broda amb mitges veus i pianíssims de magnètica resolució. La seva veu sobrepassa l’orquestra amb autoritat i elegància, sense crispacions, tibantors o ingrates oscil·lacions. Stoyanova està en una plenitud  esplèndida i és un autèntic goig escoltar-la.

Tomasz Konieczny, com és costum en ell engola l’emissió, però el seu Júpiter és prou sonor i també matisat per merèixer un aprovat més que merescut en un rol de tessitura exigent i on ell brilla més en la part més baritonal que no pas en la de baix. És un cantant que no sempre sap escollir els rols que canta però que en aquest repertori, que hauria de sovintejar molt més, sobresurt amb solidesa,

Gerhard Siegel, amb la seva característica veu de Mime (rol que l’ha fet famós), poc apropiada en principi per fer front a l’exigent rol de Midas, el resolt amb molta valentia i decisió. Ja sabeu com Strauss maltracta als tenors, i en aquest cas no és gaire diferent, i tant ell com el sempre solvent Norbert Ernst que interpreta a Mercuri, han de cantar en la ingrata i perillosa zona de pas amb constants ascensions a la zona aguda, amb aquella sensació de permanent angoixa esgotadora per a la veu. Ambdós tenors compleixen amb seguretat i fins i tot sobrada suficiència. Si bé a Ernst, de veu més lírica i cant sortosament menys forçat, sempre li trobo a faltar alguna cosa que el situï per sobre de la segura correcció. Potser el que li manca és personalitat artística? I a Siegel li manca la seducció d’un físic destinat a rols de característic i que en aquest cas resten credibilitat teatral el rol de Midas.

Magnifics tota la resta de rols, des del Pollux de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke, a les quatre reines: Pavel Kolgatin, Andi Früh, Ryan Speedo Green, Jongmin Park (en molts moments hereves de les filles del Rin wagnerianes), així com la Semele de Maria Celeng, l’Europa de Olga Bezsmertna, Michaela Selinger com a Alkmene i la Leda de Jennifer Johnston. Només Regine Hangler com a Xanthe grinyola en un registre sobreagut que ja no sembla el més apropiat a la seva veu.

Alvis Hermanis torna a Salzburg després d’aquell Trovatore a la gal·leria d’art (2014) en una proposta molt més interessant que ens apropa a la fantasia visual oriental d’aquella enlluernadora Jenufa a Brussel·les i ens allunya d’aquella Damnation de Faust parisenca de la temporada passada, per a mi poc digerible.

La proposta escènica és molt estètica i deixant de banda que ha de lluitar amb un llibret de difícil digestió, Hermanis aconsegueix amb un disseny de llums ( Gleb Filshtinsky) brillantíssim i un disseny videogràfic (Ineta Sipunova) que es projecta sobre la funcional escenografia del mateix Hermanis, de manera impactant, recreant un món mitològic de reminiscències arabitzants amb un disseny de vestuari de  Juozas Statkevičius que ens apropa a les pel·lícules per a la Universal protagonitzades per Maria Montez, i que atorga una plàstica prou suggeridora com per empassar-nos sense dir ni piu, una producció que no atempta contra res i que sembla tenir la pretensió d’afavorir una partitura i una dramatúrgia que necessita moltes complicitats per arribar al públic i en aquest sentit el treball del director letó juga clarament a favor, movent-se en un entorn allunyat de qualsevol polèmica. Sempre he dit que en l’àrea germànica són molt poc propensos a fer dramatúrgies trencadores amb les òperes de Richard Strauss. Algú m’ho podria explicar perquè tanta cura amb Strauss i tan poca amb el repertori italià?

Richard Strauss (1864–1949)
DIE LIEBE DER DANAE
Comèdia mitològica en 3 actes op. 83
Libretto de Joseph Gregor (1888–1960) segons el material original d’Hugo von Hofmannsthal.

Krassimira Stoyanova, Danae
Tomasz Konieczny, Jupiter
Norbert Ernst, Merkur
Wolfgang Ablinger-Sperrhacke, Pollux
Regine Hangler, Xanthe
Gerhard Siegel, Midas alias Chrysopher
Pavel Kolgatin, Andi Früh, Ryan Speedo Green, Jongmin Park, Vier Könige
Maria Celeng, Semele
Olga Bezsmertna, Europa
Michaela Selinger, Alkmene
Jennifer Johnston, Leda

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Director musical: Franz Welser-Möst

Director d’escena: Alvis Hermanis
Escenografia: Alvis Hermanis
Disseny de vestuari: Juozas Statkevičius
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Disseny de vídeo: Ineta Sipunova
Coreografia: Alla Sigalova
Dramatúrgia: Ronny Dietrich

Großes Festspielhaus Salzburg, 12 d’agost de 2016

Amb aquesta producció, potser no genial, em reconcilio amb el festival de Salzburg després de l’avorriment d’un Faust molt millorable, perquè en primer lloc ens porta una òpera poc representada, en segon lloc perquè l’envolta d’un bon equip i en tercer lloc perquè com que aquí és quasi bé impossible que l’arribem a veure representada, ens permet tenir una bona representació d’una de les òperes menys programades del catàleg straussià a la nostra videoteca.