Daniela Dessì Fotografia de Nicola-Allegri
Costa entendre i acceptar que Daniela Dessì hagi mort.
La primera vegada que vaig veure a Dessì va ser al Liceu cantant Desdemona al costat de Plácido Domingo i Silvano Carrolli, dirigits per García Navarro i Piero Faggioni. La joveníssima i bellíssima soprano va cantar com atemorida en mig de la força tempestuosa de l’orquestra verdiana sota la direcció efectista del malaurat director espanyol, d’un Domingo abassegador que va motivar les més llargues ovacions que jo hagi escoltat mai al Liceu després d’una representació i d’un Silvano Carroilli vociferant, gens subtil i intentant imitar a Titto Gobbi sense ni tan sols aproximar-se al seu il·lustre col·lega.
Dessì no tenia encara els 30 anys i potser era el seu debut en el rol, no ho he pogut contrastar, però recordo que en molts moments va quedar tapada per els excesos orquestrals, ara bé quan va venir el torn de la gran escena del quart acte, amb l’orquestra obligada a pregar al seu costat, aleshores va sortir tota la dolçor, la musicalitat i el temperament d’una soprano que esdevindria imprescindible en molts teatres importants sota la direcció dels més grans mestres i en les produccions més rellevants.
En els inicis Dessì va cantar molta òpera del període barroc i del ottocento italià, també va sovintejar Mozart i el repertori belcantista, per més tard endinsar-se en les heroïnes verdianes i el període verista que és on darrerament la varem gaudir més, sense oblidar que va interpretar fins i tot la Polina de “El Jugador” de Prokòfiev, per tant el ventall d’estils, compositors i vocalitats que va arribar a assumir va ser “di tutto rispetto”, si bé com és lògic no en tots els rols va destacar amb la mateixa intensitat i encert.
Aquesta amplitud d’estils i repertoris va fer que la veu, que era gran, s’acabes obrint en excés en la zona aguda, com acostuma a passar en la majoria de cantants que no es resisteixen a cenyir-se a un repertori exclusivament líric. Ella ho dissimulava amb pianos i pianissims que controlava de manera molt efectista, fins que les oscil·lacions i limitacions al registre agut, per un esgotament vocal obvi, ja no es podien dissimular amb trucs tècnics.
Dessì era una cantant que gaudia cantant i feia gaudir al públic, i això era un dels grans actius que podia exhibir amb gran orgull, a banda de la bellesa del timbre i la imprescindible expressivitat en el seu intens fraseig. Pertanyia a la categoria vocal de sopranos líriques italianes que mai han deixat d’aparèixer malgrat que moltes han volgut traspassar la franja a terrenys més spinto o directament dramàtics, amb resultats incerts i un deteriorament vocal que va abocar a moltes a cantar òperes veristes de manera més tronada del que pertoca. La llista és tan gloriosa com llarga, és obvi que parlo de sopranos com Petrella, Tebaldi, Albanese, Carteri, Scotto, Freni, Chiara, Ricciarelli, Mauti Nunziata, Frittoli, Agresta…entre d’altres i no totes del mateix nivell, però totes elles desbordant sensibilitat i “italianità” en el fraseig, com ella.
Després d’aquella jovenívola Desdemona, Dessì va tornar al Liceu per cantar una sorprenent Maria Stuarda, un títol que al teatre barceloní semblava exclusiu de Caballé i que ella va cantar de manera magnífica al costat d’una temperamental Agnes Baltsa i Giuseppe Sabbatini, entre molts dels cantants que van acabar participant en unes “accidentades” representacions (abril de 1992).
Quan va tornar ja va ser amb el nou Liceu i en el període de maduresa vocal, és adir on malgrat evidenciar-se el desgast en els aguts que intentava apianar sempre que podia, amb encert i efecte dramàtic, lluïa un centre espectacular i un color càlid, atractiu i carnós, sensual diria jo. La interpretació sempre era intensa, passional i extremadament comunicativa, quelcom que tenia com a resultat la tan desitjada comunió amb el públic. Va ser Aida, Liu, Tosca, Cio-Cio-San, Manon Lescaut, Maddalena de Coigny i Adriana Lecovreur, i sempre acabava amb el públic a la butxaca.
Juntament amb Fabio Armiliato, la seva parella des de l’any 2000, van protagonitzar el concert inaugural del Concurs Viñas del 2009 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, Va cantar per darrera vegada al Liceu el 29 de maig del 2014 en ocasió de l’homenatge (deslluït) que el Liceu va fer a Joan Pons i on ella i Armiliato van participar.
Jo guardaré sempre un gran record de la millor Dessì dels seus grans moments i entre aquests no hi ha dubte que hi romandrà la seva Ginevra a “La cena delle beffe” de Umberto Giordano al Comunale de Bolonya l’any 1999, una òpera molt exigent sobretot pel tenor que allà va ser un impertèrrit i vociferant Alberto Cupido, acompanyats per un imponent Joan Pons, en una producció moderna i bellíssima de Liliana Cavani, que la mateixa Dessì em va dir al Foyer del Liceu, un dia que amb Armiliato van signar fotografies i discs, que es va cremar i perdre per sempre. Daniela Dessì segur que tenia el seu caràcter, però amb el públic era extraordinàriament propera, es feia estimar, seduïa.
Per tot plegat la trobarem a faltar
Us deixo amb La Dessì, amb l’article al davant com cal amb les grans dives.
Maria Sturada al Liceu (1992)
Aida al Liceu (2003) complerta
Manon Lescaut al Liceu (2006/2007)
Andrea Chénier al Liceu (2007)
Adriana Lecouvreur al Liceu (2012)
I ara un tast del seu ampli repertori:
Cantant Handel al costat de Ewa Podles: Giulio Cesare
Cantant Mozart (Fiordiligi) 1989
Giulietta a Capuleti e Montecchi
Cantant Rossini, Matilde a Elisabetta Regina d’Inghilterra
Inflamatus del Stabat Mater
Cantant el duo de Guillaume Tell amb Gregory Kunde a Pesaro
Cantant Norma
Cantant La Traviata
La Leonora de La Forza del destino
Cantant Tosca
Liu a Turandot
Turandot a Turandot
Us deixo l’enllaç a la viquipèdia italiana amb l’entrada dedicada a la soprano genovesa.
https://it.wikipedia.org/wiki/Daniela_Dess%C3%AC
Finalment vull donar personalment el condol a Fabio Armiliato, ell després de l’apunt que vaig escriure arran de l’Andrea Chénier que va protagonitzar la parella en el segon cast de la inauguració del Liceu (2007), em va escriure per donar-me les gràcies i demanar-me permís per posar l’enllaç a la seva web. Aquell honor ja va ser contestat i agraït en un e-mail que li vaig escriure, però ara li vull donar l’escalf que necessita i agrair-li una vegada més aquelles nits d’òpera que tant Dessì com ell ens van regalar.
Oggi già ci manca!
IN FERNEM LAND 
És un post molt trist.
Jo fa anys vaig veure-la en Francesca da Rimini a Macerata amb Armiliato, va ser una casualitat i em va agradar moltíssim. Després vaig anar al Liceu quan vaig saber que cantava a l’Andrea Chénier i també a Tosca.
Vaig descobrir-la tard perquè buscant coses seves em vaig meravellar de la veu que tenia als anys 80 i 90.
A mi m’agrada més que Ricciarelli i per a mi era la successora de Freni, però no va tenir tant seny com Mirella i es va espatllar massa aviat.
Descansi en pau
M'agradaM'agrada
Estimado, jordifose , esto viene poco al caso de la perdida de Daniela, y que me tiene muy disgustado. Pero si bien al igual que tu he pensado era la sucesora natural de la Freni, y yo lo he hecho….. Pero hablas del “sentido común de Freni”, la conozco he hablado muchas veces con ella y la sensación que tengo es que ese sentido común es de una mujer que ha tenido por maridos a dos grandes músicos, Leone Magiera y Nikolái Giaúrov. Ella me ha dicho en NY, me la han llevado por el mejor camino posible. No estoy comparando a Freni con Daniela, solo sé que la voy extrañar y mucho. Algo mas, Freni para mi ha terminado su carrera con Fedora, busca la de Daniela en Genova, seguro te vas a asombrar!!!! Gracias!!
M'agradaM'agrada
M’hagués agradat veure aquella Francesca, de fet vaig desitjar que la portessin al Liceu, però era un somni impossible. És una òpera que adoro i que em penso que mai podré veure en un escenari.
M'agradaM'agrada
Me uno a ti, en este recuerdo de LA DESSÌ.
Que injusta es la vida…. una gran voz, una bellísima mujer, y en una edad perfecta…..
Sin duda, no se va quien se debiera ir……y me vienen tantos tiranos, dictadores y gentuza , a la cabeza…..
Recuerdo su salida por la puerta del Liceu con un ramo de flores y aquel guiño con sus ojazos, que nos brindó al decirle casi de refilón…… BRAVA, DANIELA…..
Un beso grande donde estés……
M'agradaM'agrada
Ninguna edad es buena para morir cuando tienes gente que te quiere, pero Dessì evidentemente era demasiado joven y aunque su carrera se estaba apagando tenía mucho por hacer en la vida.
Una pérdida imprevista y por eso doblemente triste, doblemente injusta.
M'agradaM'agrada
Descansi en pau una de les grans.
Sempre portaré al cor a la soprano que hem va fer descobrir l’Aida de Verdi.
Moltes Gràcies pel testimoni sonor i videogràfic, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Ets la segona persona que em diu el mateix, En jan ahir també m’ho deia a Facebook (ara ja no acostuma a comentar al blog), però és curiós que tots dos descobrissiu l’Aida per ella.
M'agradaM'agrada
No es pot dir gaire més del que has dit tan encertadament. Vaig veure totes les seves actuacions al Liceu i sempre em va meravellar. Adéu a una gran veu, que ens deixa massa aviat. Moltes gràcies Daniela. I el pesam a Armiliato i la seva família.
Descansi en pau!!!!
M'agradaM'agrada
Possiblement no hagués cantant molts anys més, tot i que encara tenia coses a fer, però si que tenia molt per viure i és molt injust que tot s’hagi acabat tan aviat
M'agradaM'agrada
Bello homenaje Joaquín. Vuela Daniela°
M'agradaM'agrada
Gracias Willy
M'agradaM'agrada
Immensa tristesa….
Record immarcesible, vaig sentir-la molts cops però per damunt de tot una meravellosa Manon Lescaut el 22 de desembre de 2006 amb en Fabio. La meva dona m’acompanyava embarassada i el meu fill va nèixer tres dies més tard. També la va sentir… Potser va ser la seva primera òpera.
Descansi en Pau.
Bravíssima!!
M'agradaM'agrada
Entranyables llaços amb Dessì.
M'agradaM'agrada
Molta tristó per una prima donna qu’em gaudit de la seva veu i sobre tot de la gran persona. Descansi en Pau.
M'agradaM'agrada
És trist, la mort sempre porta tristessa, era una dona encara amb molta vida per endavant i això ho fa més trist encara. La vida és així de imprevista
M'agradaM'agrada
Estas noticias siempre me ponen mal……se fue otra de las grandes…
Tristeza, es lo que siento, Daniela descansa en paz!!!!!!!!!!!
M'agradaM'agrada
Hoy estamos tristes Eduardo, mañana tendremos que remontar, no nos podemos permitir abatirnos, sus mejores grabaciones nos ayudaran a superarlo.
M'agradaM'agrada
Quin greu,quanta peneta,caramba.No podia creure,l’he vist sovint al Liceu i m’agradava,no se que dir.estic atabalada.Abraçades per la familia i per tots els que admiravem i apreciavem aquesta senyora,bona cantant i gran persona.
M'agradaM'agrada
Tenia molta personalitat, era de la vella escola, d’aquella mena de cantants que si tu vols tenen defectes però et fan sentir i viure el que canten i com ho canten. La trobarem a faltar perquè els cantants de les noves fornades potser són més perfectes però no transmeten el que ella aconseguia. per això era gran i per això se l’enyorarà
M'agradaM'agrada
Yo tambien me uno a ti y a todos vosotros en el dolor de este momento. Vi a Daniela Dessì en el 89, en el Così fan tutte de la Scala, y luego varias veces en el “nuevo” Liceu. Es una de las cantantes que han acompañado mi amor por las operas y la echaré a faltar muy intensamente.
M'agradaM'agrada
Esa Fiordiligi es una maravilla y el estilo mozartiano era excelente. Lástima que se dejó tentar por proyectos que penalizaron su voz en exceso.
M'agradaM'agrada
Només la vaig veure en l’última Lecouvreur que va fer al Liceu. Era un dia que havia berenat amb tu i el Fede. La coneixia d’escoltar-la en cd i en viu no em va decebre gens ja que va estar intensa i entregada com exigia el rol.
Malaguanyada. Malaguanyada de debò!
M'agradaM'agrada
Aquest repertori verista ara li anava molt bé i malgrat que cada vegada espaiava més les seves actuacions, senyal inequívoc de que com artista s’anava apagant, el que no té cap sentit i per això ho lamentem tant, és que hagi mort tan aviat.
M'agradaM'agrada
Era una cantante entrañable y muy sensitiva. Creo haberla descubierto en una versión en vivo de “Lorelei” de Catalani, en un cofre de LPs, de principios de los 80s del siglo pasado, pero no puedo asegurarlo porque ya hace tiempo que no obra en mi poder. Lo que sí recuerdo es que la primera vez que la escuché me recordó en cierto modo a Renata Tebaldi.
Además de buena cantante tenía unos ojos y una mirada que seducían.
Descanse en paz. Será recordada.
M'agradaM'agrada
Jo crec que va ser en aquesta Lorelei que em vas dir “RECORDA LA TEBALDI”
M'agradaM'agrada
Uma bela homenagem. Estamos todos muito tristes.
M'agradaM'agrada
Muy tristes, es cierto, era demasiado joven
Un abrazo José Carlos
M'agradaM'agrada
Un molt bon i emotiu homenatge a Daniela Dessì, gràcies Joaquim.
La vaig veure i escoltar la primera vegada al Liceu, a l’Otello que va cantar amb Domingo. Després la he vist i escoltat les diferents vegades que hi ha cantat.
Una dona molt hermosa i una mort massa jove.
Descansi en pau
M'agradaM'agrada
Massa aviat, sense avisa i donar-nos temps a pair-ho, tot massa ràpid, massa trist.
M'agradaM'agrada
Una pena tremenda y un magnífico recordatorio, Joaquim!
Yo también presencié su exitoso debut liceistico con aquella Desdemona en el 85 ( Dessi tenia entonces 27 años de edad y vino acompañada de su madre ), con un extraordinario Domingo como Otello.
A la Dessi, se le puede agradecer su saber e inteligencia artística, haciendo valer sus cualidades de la escuela tradicional de las sopranos líricas italianas , prevaleciendo la ” bella voce ” y la elegancia ( Perfil Tebaldi, Freni, Chiara , etc..)
Era una soprano de amplio repertorio con notables éxitos sobre todo en el verismo màs lírico y ademàs, en sus ultimos años, muy visitadora de Barcelona donde creo, ella y Fabio A.tenian pensado instalarse
Creo tambien tenía un hijo de su anterior matrimonio con el tenor G. Sabatini
La escuchè bastantes veces y en diversos roles ( incl.tambien aquella irregular Aida liceista que ella misma interrumpió durante casi 50′ por una indisposiciòn despuès del …o patria mia ) y siempre exhibía su bello timbre, sus reguladores y su innata musicalidad
DEP Y mi pésame para su viudo Fabio Armiliato y toda su familia
M'agradaM'agrada
La locura que provocó Domingo en aquel Otello, con unos/as fans vieneses/as no se me olvidará jamás. Daniela era muy joven y no había cantado mucho Verdi, la voz era preciosa pero se proyectó poco, Cuando regresó para Stuarda nos sorprendió con un volumen impactante y un belcanto más que correcto.
Luego tardó un poco en regresar, pero siempre que lo hacía a pesar de polémicas, trucos y caprichos, lucía sus activos que acababan seduciendo, porqué Dessì era d ela vieja escuela, una cantante con personalidad, personalidad que la mayoría de voces actuales no poseen, quizás canten mejor, pero no comunican la mitad de lo que ella conseguía.
Era una grande que se ha ido pronto a pesar que su declive ya la iba apartando de los principales teatros.
Ha sido un mazazo.
M'agradaM'agrada
És una molt trista notícia Joaquim, m’he quedat amb las ganes d’escoltar-la més en directe. Tot i que ha vingut al Liceu molts cops, per mala sort en els repartiments solament l’he pogut escoltar un cop, cantant l’Adriana, i em va deixar molt bon record. És un llàstima perquè estic segur que hagués pogut continuar fent més carrera i inclús provant nous papers. Gràcies per compartir-ho i per presentar-nos un post tan ben treballat amb tantes mostres de la seva vida artística. La tindré en el meu record.
M'agradaM'agrada
Hi havia tot un repertori de Mascagni, Leoncavallo o Catalani que de ben segur tenia rols amb possibilitats per a ella, ja no podrà ser. Molt trist
M'agradaM'agrada
Un mazazo, un golpe de los que duelen al alma. Aún sigo sin creerlo.
Desgraciadamente, no la escuché en vivo tanto: la esperábamos en Málaga para una Desdémona (que no pudo ser, se canceló Otello por lo que fuera) y ya la viví en el Maestranza como Minnie, intensa, adorable; luego, aquel “Chenier” en el Real me hizo vivir su Maddalena de Coigny y, por desgracia, (aunque tenía compradas entradas para los tres repartos), no pude verla ni como Liù ni Aida, por cambio de fechas.Sí tengo una foto con ella y Armiliato como Calaf.
Desde aquí, mi pésame más sentido a Fabio Armiliato y a toda su familia. Nosotros ya estamos bastante entristecidos.
Hasta siempre, Daniela.
M'agradaM'agrada
Era una mozartiana estupenda y es una lástima que dejara de cantar a Mozart cuando se dedicó a los grandes roles verdianos que le deterioraron prematuramente la voz. Una más de tantas y tantas voces que hubieran podido permanecer más sanas durante más tiempo de no haber forzado tanto.
Aún así dejó grandes noches de ópera porqué era sobretodo una gran artista.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per totes les músiques que has posat. He escoltat el final de l’ADRIANA LECOUVREUR perquè ha estat l’última òpera que he fet amb ella i m’ha fet gràcia sentir-la en aquell error que tant em divertia. En el duo tans inspirat d’aquest quart acte hi ha la frase “Troppo tardaste!” Ella sempre s’equivocava i cantava “Tardi giungeste!” Això és una frase del final de LA TRAVIATA. Hi vam fer molta broma però mai novaig aconseguir que cantés “Troppo tardaste!”
M'agradaM'agrada
Un record entranyable que t’agraeixo, com totes les aportacions que ens deixes.
La Dessì era d’abans, per això ens feia gaudir tant. Entenia l’òpera d’una manera molt més visceral que la immensa majoria de cantants actuals, potser més perfectes però en cap cas més comunicatius que ella. Era hereva d’una escola i una manera d’entendre l’òpera cada vegada més cara i rara de veure sobre un escenari.
M'agradaM'agrada
Triste noticia. Una gran soprano italiana, de las mejores de los últimos 25 años. En el recuerdo permanecerá imborrable, la última Tosca que le ví, con su Fabio cantando el Mario Cavaradossi y Juan Pons de Scarpia, dificilmente mejorable a día de hoy.
M'agradaM'agrada
Un trio clàssic, una Tosca amb tots els ets i uts.
Gràcies Toni
M'agradaM'agrada
Que ajustada y exquisita ,a la vez que realista valoración de esta artista.Que bien has manejado,admiración y sensibilidad en estos comentarios,Joaquín.
Cuando un cantante lírico muere,muere mucho más.
Yo también lo siento!!
M'agradaM'agrada
Me alegra que lo veas así, mi intención es recordarla y homenajearla sin necesidad de traicionarme.
M'agradaM'agrada
Em va fer molta pena quan ho vaig saber, aquesta senyora es feia estimar.
No en tenia cap dubte que li dedicaries un record.
La vaig veure en moltes ocasions al Liceu, també al Real i a Roma on ella feia una Tosca i va estar sensacional, potser és la vegada que em va agradar més. Era, si no estic confós a principis dels 2000, dec tenir el programa en algun racó de casa i ara no ho puc verificar. Després del Visi d’arte li demanaven el bis que no va fer.
Descansi en pau
M'agradaM'agrada
Ja és estrany que no fes el bis perquè era generosa. Si que és una pèrdua important perquè tenia moltes virtuts artístiques que ara sembla que no tinguin importància, i comparada amb altres sopranos no hi ha color, precisament perquè moltes no tenen cap d’aquestes virtuts.
M'agradaM'agrada
Jo la vaig veure ja tard, per això el extraordinari recull que ens has deixat me serà molt profitós.
Quina mala sort, pobre, tan jove i en tres mesos la malaltia li pot.
M'agradaM'agrada
La vida ja sabem que juga aquestes males passades que costen d’entendre. Si has d emorir patint, millor que sigui ben ràpid encara que per la família sigui molt més difícil de pair.
És una pèrdua que en el món de l’òpera ha estat molt sentida. D.E.P.
M'agradaM'agrada
Daniela Dessì és una de les sopranos que han passat darrerament pel liceu que no m’han decebut mai. No me’n sé avenir que ens deixi tan jove i guapa. Quan vaig llegir el post em van venir a la memòria moltes tardes al liceu: Aida, Desdemona, Manon Lescaut, Ariadna Lecouvrer, Magdalena de Coigny i sobretot una Tosca a l’odeó d’Herodes Atticus d’Atenes on ens va cantar el “Vissi d’arte” gairebé al costat de la nostra butaca. Recordo que el públic reia de tant en quant per exemple quan Cavaradosi diu allò de “sarebbe la sua prima grazia” i ella contesta “e l’ultima”
Sobre “il cavaliere che l’accompagna”, encara que aquella Tosca la va fer sense ell, tinc records diversos: El vaig patir com a Radamés, me’l vaig haver d’empassar com a Pinkerton en unes Butterfly que la senyora finalment no va cantar (digui el que digui la web del liceu) i ell sí. Però, per ser justos, també li dec haver escoltat en directe un Des Grieux. Va fer patir, cert però encara recordo el seu “guardate, pazzo sono, guardate”funció a la que per cert no pensava assistir però em vaig decidir a última hora després d’escoltar els altres dos, especialment un americà que semblava que cantés “pataaaaataaaas, yo vendo riiiicaaaas pataaaaataaaas” i que naturalment amb aquell “chorro de voz” lluny de ser protestat va rebre no pocs aplaudiments.
PS: El comentari no m’ha quedat gaire bé però m’ha costat molt de temps i d’ordenar idees davant d’una pèrdua tant important i absolutament inesperada i està escrit des de la total subjectivitat d’apreciació que no cal que comparteixis.
Moltes gràcies pel treballat post i les il.lustracions musicals, algunes per a mi desconegudes com la Maria Stuarda de joventut!
M'agradaM'agrada
Jo li he vist algunes coses magnífiques, però si m’he de quedar amb un record imponent i que identifica perfectament la cantant, l’artista i la dona, aquest és el Visi d’arte meravellós que va cantar en la tan odiada producció de Carsen, on el director canadenc regala a la intèrpret un moment de teatre gloriós i que al Liceu brillava de manera sumptuosa amb Tosca a la boca de l’escenari i el marc d’aquest il·luminat amb una llum que potenciava els daurat del marc i que convertia el moment en màgic, pur teatre i ella amb aquell embolcall meravellós es creixia i va cantar una versió de gran diva, perquè Carsen va imaginar tota aquella producció com la sublimació de la diva i d etoptes les sopranos que van passar per aquella Tosca, ella va serla que ho va entendre i ho va fer millor.
M'agradaM'agrada
Llegint l’obituari de la Vanguàrdia també resalta que va cantar Buterfly al liceu. No sóc de guardar programes però em sembla recordar que havia de cantar les darreres funcions i va cancel.lar-les. La meva en qualsevol cas va cantar-la el Fabio Armilato i una soprano xinesa. Vaig errat?
M'agradaM'agrada
A l’obituari de La Vanguardia De Persia cita In Fernemm Land, quuelcom que em va fer molta il·lusió, potser em creu infalible i no va contrastar la informació. Jo diria que si en va cantar alguna, però potser estic confós.
Ho haurem de preguntar al mestre Tribó.
M'agradaM'agrada
Aquí tens la resposta definnitiva sobre les Butterfly al Liceu de la temporada 2005/2006:
Madama Butterfly: Fiorenza Cedolins / Cristina Gallardo-Domâs / Liping Zhang
Suzuki: Enkelejda Shkosa / Jane Dutton / Itxaro Mentxaka
Kate Pinkerton: Claudia Schneider
F.B. Pinkerton: Richard Leech / Aquiles Machado / Fabio Armiliato / Albert Montserrat
Sharpless: Carlos Álvarez / Dalibor Jenis / Joan Pons / Carlos Bergasa
Goro: Francisco Vas
Il principe Yamadori: Vasili Ladyuk
Lo zio bonzo: Stanislav Shvets
Yakusidé: Mariano Viñuales / Ignasi Gomar
Il commissario imperiale: Celestino Varela
L’ufficiale del registro: Dmitar Darlev / Leo Paul Chiarot
La madre di Cio-Cio-San: Miglena Savova / Hortènsia Larrabeiti
La zia: Núria Lamas / Glòria López Pérez
La cugina: Carmen Jiménez / Mónica Luezas
Director: Yves Abel.
Dir. d’escena: Moshe Leiser i Patrice Caurier.
És a dir, Daniela Dessì no en va cantar cap.
Gràcies Jaume T.
M'agradaM'agrada
Això em semblava a mí. No obstant la creença de que sí la va cantar està prou extesa:
http://www.plateamagazine.com/criticas/1221-simplemente-daniela-obituario-en-recuerdo-de-daniela-dessi-1957-2016
M'agradaM'agrada
Em preocuparia que jo en fos en part culpable.
M'agradaM'agrada
De pas per Madrid li he pogut tornar a escoltar una tosca en cinema. Em sembla un animal escènic per sobre de tota consideració, una mica “alla Marton” Em sembla que una soprano q tantes tardes de glòria ens ha donat mereixeria , a part del teu matiner obituari del que s’han fet ressò no pocs mitjans algun homenatge institucional.
M'agradaM'agrada
Institucional de on? A Itàlia potser, però aquí i al Liceu? Ni m’ho imagino.
M'agradaM'agrada