Die Thomaskirche de Leipzig
…”Más problemático aún era el hábito tan extendido de que los fieles llegaran tarde y se marcharan pronto. Las iglesias de Leipzig estaban “Bastante vacías” al comienzo del servicio, escribió Johann Friedrich Leibniz en 1694 y, según Christian Gerber, ocurriendo lo mismo casi cuarenta años después por toda Sajonia. Para combatirlo, se promulgaron ordenanzas eclesiásticas, se designaron encargados de impedir que las personas salieran a todo correr “como ganado” después del sermón, y se ordenó a los predicadores que reprendieran a todos aquellos que no entraran en la siglesias a tiempo para cantar y que esperaban fuera hasta que se daba la señal de que el predicador estaba a punto de subir al púlpito. Parece ser que los miembros más distinguidos de la élite municipal de Lepizig (especialmente las mujeres) se enorgullecían de llegar hasta una hora tarde. Según Gerber , esto se debía a que eran demasiado perezosas para levantarse de la cama antes y, al contrario que la “gente común” que hacía su trabajo antes de ir a la iglesia, estas damas pasaban demasiado tiempo vistiéndose, acicalándose y bebiendo café. Al hacer su entrada de forma ostentosa justo a tiempo para el sermón y bajo la mirada al completo de todos los hombres sentados en las galerías, daban lugar inevitablemente a elaborados rituales formales de saludo: levantar el sombrero, inclinarse para saludar, dar la mano, etc. El consiguiente barullo coincidía exactamente con la interpretación de la Predigtmusik, la cantata dominical compuesta especialmente por Bach.
Gottsched hace una sátira de una mujer joven que está tomando rapé y se lo ofrece a sus admiradores masculinos desde su banco, mientras que von Rohr reprende a los jóvenes petimetres por el modo en que hacen ostentación de sus malos modales: también llegan tarde, hablan, se duermen, molestan a sus vecinos refunfuñando y suspirando durante las oraciones, leyendo sus cartas o periódicos, una conducta que ellos mismos aborrecían en el teatro de ópera. Los fieles tenían la costumbre de hablar durante la música, aunque la generosa población de soldados y jornaleros, que estaban de pie al fondo de la iglesia en un domingo cualquiera, solía llevarse gran parte de las culpas (como transeúntes se les prohibía por ley la posibilidad de alquilar bancos). Aquí existen paralelismos visuales en los cuadros de artistas holandeses como Emanuel de Witte y Hendrick van Vliet, que retrataron a perros orinando en la Oude Kerk de Delft perfectamente encalada. Podría pensarse que era realmente difícil confiar en que pudiera escucharse la música sobre este trasfondo en que unos miraban a otros, se hablaba incesantemente, se arrojaban dardos de papel y otros objetos a las mujeres que estaban sentadas abajo, se lanzaban miradas libidinosas a damas jóvenes que constituían un buen partido e incluso había perros corriendo a sus anchas por el interior de la iglesia.
Text extret del llibre La música en el castillo del cielo” escrit per John Elliot Gardiner, traduït al castellà per Luis Gago. Editorial Acantilado Primera edició maig de 2015.
Estic absolutament meravellat de la lectura de l’estiu (el meu estiu, és clar): “La música en el castilo del cielo” el llibre que va escriure John Eliot Gardiner sobre Johann Sebastian Bach i del que us he extret aquest fantàstic fragment de les pàgines 407 i 408 que ens situa a una Thomaskirche de Leipzig molt allunyada de la imatge que la majoria teníem de les misses dels diumenges en les que Bach interpretava les seves magnífiques cantates.
Coneixíem el que succeïa en els teatres fins que Verdi i Wagner van imposar unes normes que en gran mesura s’han “respectat” fins ara, però mai ens haguéssim pogut imaginar que dins d’una església i molt menys luterana, es produís tot el que se’ns descriu en quest instructiu i hilarant fragment.
Les reflexions que m’han sorgit després de la lectura d’aquest capítol, com per altra part d’altres que fan referència al nivell dels músics i cantants dels que disposava Bach per interpretar les seves obres, m’ha fet pensar una vegada més en les condicions en les actualment podem fruir de la música i la distància sideral que ens separa de com i amb quines condicions s’interpretaven la immensa majoria de les obres escrites abans de finals del segle XIX.
Segons el que he deduït fàcilment de la lectura d’aquest llibre que us recomano si o si (828 pàgines més les notes i el glossari, que es llegeixen amb fruïció), els nostres impertinents telèfons mòbils, els caramels, els estossecs i fins i tot alguna que altra xarrameca de cotorres incontrolables que ens treuen de polleguera, són el paradís comparat amb la manera d’escoltar la música en els teatres (això era prou conegut), però també en les esglésies, on jo creia que les cantates escrites a corre-cuita eren escoltades amb un silenci, respecte i devoció com ho fem ara a les sales de concert, però res més lluny de la realitat.
Per tant allò de que qualsevol temps passat va ser millor, ni relativitzant-ho, s’aguanta per enlloc. És fàcil deduir que Bach mai va poder escoltar la seva música amb la perfecció tècnica, la sensibilitat musical i la cura interpretativa amb les que l’escoltem avui.
No cal dir que a banda d’aquest silenci respectuós i concentrat amb el que escoltem avui aquestes obres, i que Bach mai va poder aconseguir, el so que ara ens encaparrem en buscar original, tampoc deu tenir res a veure, perquè dubto que amb el xivarri que es fàcil imaginar i les carències que ens descriu Gardiner de molts dels instrumentistes i cantants, la majoria de vegades només amb un únic assaig a vista el dia abans de la interpretació, no costa gaire imaginar que el so realment original ho seria tot menys satisfactori.
L’apunt d’avui, benvolguts infernemlandaires, és una recomanació de lectura que va molt més enllà del propi Bach, perquè l’erudició de Gardiner ho abraça tot i no cal ser un devot del pare de la música, per quedar-te enganxat en les pàgines d’aquest imprescindible i gaudir de la història d’Alemanya i Europa, de la vida de Bach i la seva nissaga però també dels compositors seus contemporanis. és un compendi de saviesa, que necessita el seu temps i que no e spot llegir en diagonal, perquè de ben segur que ho intenti es perdrà coses importants que farceixen un relat quasi sempre molt amè.
Extraient aquest fragment estic segur que cridaré l’atenció de molts que qui sap si haguessin passat de llarg. El llibre és un imprescindible i com aquest fragment n’hi ha molts d’altres que ens descobreixen la personalitat musical i humana d’una figura com Bach i ens ajuden molt i molt a entendre i sobretot estimar la seva música.
Quan un llibre t’ensenya és un regal portentós, quan un llibre és com aquest, el regal és un tresor.
IN FERNEM LAND 
N’havia sentit a parlar, el tindré en compte.
El fragment engresca i el tema és molt interessant
I tens temps per llegir? No sé com t’ho fas, et felicito
M'agradaM'agrada
I tant que tinc temps de llegir, no tan com voldria, això és cert, però durant les vacances i malgrat que no paro de fer coses, a la platja llegeixo molt.
M'agradaM'agrada
No coneixia el llibre. Moltes gràcies per la recomanació.
M'agradaM'agrada
T’agradarà, n’estic segur.
M'agradaLiked by 1 person
gran fan de gardiner soy, al que incluso he visto en directo en VLC, tinc el llibre, peró com tu diries : em fa mandra. Sobre Bach pasaron en la tve en los ochenta una serie estupendisima grabada en la entonces república democrática alemana, una visión nada edulcorada de su vida y reflejando bastante bien las dificultades con las que se encontraba para componer y ejecutar su obra. El autor de la serie es Lothar Bellag , se puede ver en youtube en aleman y con subtitulos en portugues (se sigue mas o menos bien) tambien discretamente borrosa, pero para un amante de Bach eso son minucias. Os dejo el enlace del primer capítulo (solo son cuatro) : https://www.youtube.com/watch?v=Gism1T5Rvuc
M'agradaM'agrada
Mandra llegir? No, és un llibre esplèndid que quan et sembla que entre en masses tecnicismes fa el gir apropiat perquè tot el món el pugui llegir. ÉS erudició és clar, però mai pedant.
Gràcies per l’enllaç de la sèrie. M’ho miraré.
M'agradaM'agrada
miratela porque yo me me pasado AÑOS buscandola!!! el capítulo 2 “bist du bei mir…”es espectacular. La ví por televisión en aquellos 80 cuando la TV nos puso al día de todo el cine que no habiamos visto en los años oscuros… afortunadamente internet nos la ha puesto al alcance, evidentemente una lectura marxista, que no deja de ser entrañable, e incluso ingenua.
M'agradaM'agrada
noi! a tú et feia mandra tonar a vore (veure?) el fidelio by Kaufmann…
M'agradaM'agrada
Però no és el mateix perquè era tornar-lo a veure i un llibre com aquest que és un pou de sapiència, no és pot comparar amb una producció operística (èr a mi dolentota), t’ho garanteixo.
M'agradaM'agrada
m’engresca la proposta Joaquim, quan pugui baixar a Barna em faré amb aquest llibre, espero no tenir problema per trobar-lo…..gràcies de nou Joaquim, dos petons.
M'agradaM'agrada
Avui hem anat corrents a comprar-lo. A l’Abacus de Balmes en tenien un (el meu) i al d’Ausias Marc un altre.
Els he advertit que IFL l’ha recomanat per tal que estiguin previnguts i organitzin les cues al carrer :o)))
M'agradaM'agrada
Ja podria ser ja, pe`ro el més important és que estic del tot segur que el gaudireu molt, ja m’ho direu.
Bona lectura
M'agradaM'agrada
No crec que en tinguis, a nos er que gràcies a aquest apunt s’esgoti l’edició, jajajajajajaja
Espero que el gaudeixis
M'agradaM'agrada
828 pagines! i l’estiu encare no s’ha acabat! mes tot el demes.
Veritablement ets un prodigi.
A mi el gruix del llibre me va espantar una mica, però ara ho reconsideraré, creia que era mes tècnic.
M'agradaM'agrada
Si el llibre és bo, com aquest, que tingui tantes pàgines és un privilegi, un regal, perquè trigarem més a acabar-lo. 😉
M'agradaM'agrada
De Gardiner m’agrada tot, comenc,ant pel seu anglès (llengua a la qual em costa trobar-li la bellesa que li puc trobar a la majoria dels idiomes operístics) aristocràtic fantàsticament articulat. Crec (no ho sé) que un tast d’aquest llibre pot ser el bellíssim documental sobre el pelegrinatge Bach que acompanya un dvd on el mestre anglès interpreta vàries cantates del geni saxó.
(http://www.bach-cantatas.com/Performers/Gardiner-DVD.htm)
En aquest document, amb els aventatges i limitacions que imposa aquest format, ens ve servida la sapiència estensa i profundíssima de Gardiner i el seu amor pel “Cantor de Déu”. M’imagino que el llibre deu de ser fantàstic, per la possibilitat que dóna d’aprofundir en el tema. Caldrà llegir-lo en profunditat. Deu de ser un remei fantàstic contra la calor.
Gràcies per la ressenya i el fragment. Aprofito l’avinentesa per expressar la meva més ferma i rotunda condemna a la frivolitat extrema de les dames ocioses de Leipzig, si se’m permet la broma….
Bones vacances.
M'agradaM'agrada
El llibre parla de moltes coses, sempre al voltant de Bach, però no es cenyeix en ser una biografia, ja que abraça moltes coses i de totes se n’aprèn perquè Gardiner ho estima i és gaudeix molt d’aquesta estima.
Combina molts aspectes de la vida i l’obra de Bach, i quan et sembla que els tecnicismes poden desbordar a tots els que no siguin músics o no tinguin coneixements de música, aleshores ho combina per tal de que mai decaigui l’atenció.
No te’l deixis perdre perquè estic segur que el gaudiràs molt.
M'agradaM'agrada
La propera moda savallística serà la del soroll original.
M'agradaM'agrada
Posant senyores que entren tard i galants que els tiren tota mena de coses des de l’amfiteatre? Ja podria ser, ara bé no cal que incloguin els gossos orinant-se per les cantonades o corrent pel passadís central, tot i que més “original”, impossible.
M'agradaM'agrada
Uixxx m’has fet venir moltes ganes. Crec que el llegiré ben aviat. El que em passa és que mai no tinc prou temps per llegir tot allò que desitjaria. Gràcies pel consell!
M'agradaM'agrada
Això ens passa a tots, però quan un llibre és bo t’agradaria que tota la gent que t’aprecies, també passés tan bona estona com tu.
I en això estic. 😉
M'agradaM'agrada
Queda apuntadíssim! Seria molt interessant fer una gravació amb el “verdader” criteri historicista. Es podria fer al Liceu, crec jo…
M'agradaM'agrada
Ai, ai, ai, no sé com s’ho prendran els del Liceu ;-). De fet es podria fer arreu
Espero que el llibre t’agradi
M'agradaM'agrada