Otto Nicolai va anar a Roma al 1834 per estudiar música religiosa però es va topar amb l’òpera belcantista i va quedar absolutament corprès. Tant és així que de les òperes que es coneixem de Nicolai,
- Enrico II (Trieste, 1839)
- Il templario (Torí, 1840)
- Gildippe ed Odoardo (Gènova, 1841)
- Il proscritto (Milà, 1841)
- Mariana (Milà, 1841)
- Die Heimkehr des Verbannten (Viena, 1843)
- Les alegres comares de Windsor (Berlín, 1849)
només les dues últimes tenen un llibret alemany, i justament la darrera ha esdevingut la més popular i reconeguda al menys fins ara, del seu opus operístic, Die lustigen Weiber von Windsor (Les alegres comares de Windsor), potser ara les coses s’aniran posant al seu just lloc.
L’èxit obtingut a l’estrena el Torí l’any 1840 de Il templario, va fer que aquesta es programés d’immediat a la Scala, al Carlo Felice de Gènova o el Teatro Nuovo de Trieste (avui Teatro Verdi), i al’any següent ja va arribar al Teatre Principal de Barcelona, a Venècia i sobretot a Viena, on Nicolai seria cridat per ocupar el càrrec del mestre de capella de l’òpera de la Cort de Viena, fet que acabaria facilitant la formació de la famosa Wiener Philharmoniker.
El Salzburger Festspiele 2016 recupera aquesta joia belcantista gràcies, entre altres coses, a que Juan Diego Flórez ho va proposar al festival i és clar la suma de la recuperació d’una òpera brillant del fundador de Wiener Philharmoniker (l’òpera s’havia representat l’any 2008 a Chemnitz) i amb un reclam artístic i de taquilla com el tenor peruà, eren òbviament molt temptadors.
L’òpera té tot l’encant melòdic dels grans belcantistes italians (Nicolai admirava moltíssim a Bellini i Donizetti), però compta amb una inventiva, força i domini orquestral que aquests dos compositors italians no havien mai ni tan sols somiat, fet que atorga a la partitura un atractiu addicional que sobrepassa l’estricta virtuosisme vocal tan habitual, per no dir exclusiu en les òperes d’aquest període.
L’equip vocal reunit a Salzburg és millorable tot i la correcció evident, però s’haguessin pogut esmerçar més en trobar una soprano més rellevant per cantar l’exigent i brillant rol de Rovena.
El mestre Andrés Orozco-Estrada porta un tempo enèrgic i brillant que no decau mai i que ressalta la inspiració melòdica de Nicolai, alhora que atorga passió i tensió, sense caure mai en el tedi i llanguir fins l’extenuació en les llargues i bellíssimes frases, apropant-nos al Donizetti més elaborat o sobretot al jove Verdi que cal recordar va competir a la Scala amb Nicolai, perdent amb l’únic intent certament poc reeixit en el camp de l’òpera buffa (Un giorno di regno) davant precisament d’aquest inspirat Templario.
Mentre que en òperes de més rellevància orquestral el festival cerca altres orquestres, en aquesta, tot i l’important i ja esmentat relleu orquestral que Nicolai li atorga, sembla un luxe excessiu la participació de l’esplèndida orquestra, però benvinguda sigui. En canvi en a mi m’ha semblat que el Salzburger Bachchor era insuficient, és clar que sempre pot ser una apreciació radiofònica.
Juan Diego Flórez fa gala de tot allò que l’ha fet justament famós i reconegut des de fa tants anys, però no reconèixer que la zona aguda ara és molt més treballada i que els aguts no són tan fàcils i polits o que hi ha una lleu tendència a l’oscil·lació, és negar les evidències que només els sords o aquells que no poden acceptar mai un mínim retret a l’ídol (en són legió i és una tradició que ha acompanyat, acompanya i acompanyarà als tifosi de tota classe i condició) es poden permetre. La partitura és molt aguda i exigent i Flórez s’exhibeix a vegades massa i de manera innecessària amb llargs portamentos que no aporten gaire i només busquen l’aplaudiment fàcil, senyal inequívoc que hi ha coses en la seva magnífica actuació que no l’han acabat d’agradar, a ell el primer, i per això intenta suplir-ho amb notes més pensades per a la galeria que segurament ajustades a la partitura. El resultat global és esplèndid i gràcies a ell la versió té el nivell que hom espera de Salzburg.
La resta de cantants estan bé, però jo penso que a Salzburg i acompanyant a Flórez haguessin pogut pensar en dus belcantistes tan destacades com Pratt i Garanca per interpretar a Rovena i Rebecca, si bé aquesta darrera a càrrec de la jove mezzosoprano Clémentine Margaine em sembla molt més interessant que la soprano Kristiane Kaiser, que justeja una mica en el terreny belcantista/expressiu. Margaine no té una homogeneïtat en tots els registres i tendeix a vulgaritzar els sons a la zona greu, quelcom que em sembla imperdonable en una cantant belcantista, però ella hi posa moltes més ganes que la resta, la veu és de vellut i el caabt és expressiu, tot plegat és molt d’agrair.
El baríton Luca Salsi no és Renato Bruson, que és el tipus d’estil de cant que demana el rol de Briano. A Salsi li manca l’elegant noblesa del fraseig o aquella distinció estilística del seu compatriota, però compleix amb suficiència. Jo penso que és poc per a una recuperació d’aquesta mena, però el públic el premia amb notorietat. Dec ser jo que exigeixo l’impossible.
El baix romanès Adrian Sâmpetrean compleix amb veu de baix, que ja és molt, però potser sense aquella presència que de mica anem oblidant de les grans veus, fins i tot del passat no gaire llunyà.
Escoltem, per fer-vis una idea de la inspiració i bellesa de la partitura, el finale I
Otto Nicolai (1810–1849)
IL TEMPLARIO
Oper en tres actes
Llibret de Girolamo Maria Marini (1801–1867)
Segons l’Ivanhoe de Walter Scott (1771–1832)
Edició crítica de Michael Wittmann i Florian Bauer
Juan Diego Flórez, Vilfredo d’Ivanhoe
Luca Salsi, Briano di Bois-Guilbert
Clémentine Margaine, Rebecca
Kristiane Kaiser, Rovena
Adrian Sâmpetrean, Cedrico il Sassone
Armando Piña, Luca di Beaumanoir
Franz Supper, Isacco di York
Salzburger Bachchor
Director del cor: Alois Glaßner
Wiener Philharmoniker
Director musical: Andrés Orozco-Estrada
Großes Festspielhaus, 30 d’agost de 2016
La recuperació d’una òpera tan esplèndida com aquesta no ens pot deixar de sorprendre, ja que no s’acaba d’entendre que hagués desaparegut dels escenaris quan aquí estem tips d’escoltar obretes amb més fama però menys merescuda que aquest espectacular Il Templario, que per si no us ha quedat gaire clar és absolutament recomanable.
IN FERNEM LAND 
Vaig estar a Salburg en la segona representació de Il Templario el 30 d’agost, i comparteixo les teves sensacions.
El cor, que hi va adquirir proporcions gegantines quant al seu nombre, semblava més estar en un oratori.
Em va sorprendre favorablemernt la mezzo i crec que va complir (no sé per què no va cantar l’anunciada Di Donato).
Flórez va aguantar el tipus i va mantenir el llistó alt, amb aquests detalls que tu indiques i que allà també van ser perceptibles.
Un dels triomfadors a la sala va ser el baríton Luca Salsi amb una potent veu i un lliurament total.
De la resta del repartiment confirmo les teves sensacions.
Vull aprofitar per comentar que porto molts anys assistint al Festival i que cada vegada més el públic és menys exigent.
Ho aplaudeixen tot, i no ho dic per aquest magnífic Templario, que sí va estar bé, sinó per autèntics nyaps que són aclamats com posseïts, com, per exemple, l’infaust Faust (valgui el joc de paraules) d’aquest any, i sense voler entrar en altres consideracions de les últimes produccions operístiques.
Sort que les orquestres estan a un gran nivell i, en el meu cas, han justificat el viatge d’aquest any.
Un cop més, gràcies per fer-nos arribar tota aquesta música. Ets un fenomen!
M'agradaM'agrada
No te’n perds ni una Salvador.
Jo crec que una quasi estrena com aquesta, una ocasió tan brillant i excepcional mereixia una mica més de cura, amb cantants que donessin el suport al mateix nivell de Flórez, no a la seva ombra o potser sense ànim de ser polèmic per no fer-li ombra, que potser la cosa anava d’aquest pal.
La senyora Kaiser estem d’acord que no ha vingut a aquest món a cantar bel canto i mira si era entre DiDonato o Margaine. potser millor Margaine perquè aquest rol no sembla el més idoni a la cantant nord-americana, massa dramàtic per a una cantant que sopraneja tant.
El cas de Flórez no sé si m’ha de començar a preocupar perquè no sé pas que et semblarà en a tu, però per a mi el tenor peruà continua mantenint la seva veu de sempre, vull dir que ni s’eixampla ni agafa més cos, al menys de manera tan notable com per fer front als rols que tanteja.
En aquest cas m’ha semblat en una segona audició que la veu és massa prima per una orquestra més densa del que és habitual en el belcanto italià, i fins i tot per aquest, ja m’he pronunciat que rols com el Ferrand de La Favorite el sobrepassen.
És obvi que canta com el àngels, però també és obvi que la veu comença a mostrar signes preocupants d’una fatiga que espero que sigui esporàdica.
Gràcies en a tu per comentar, ja que la teva experìència in situ és molt valuosa.
El públic, jo més aviat diria els públics, perquè a Salzburg passa, a Bayreuth no cal ni dir-ho, a Pesaro, a la Scala, a….El públic actual vol diversió, consumeix el producte i quan en prou feines ha sortit per la porta ja ni pensa amb el que ha vist, ja pensa en anar a fer un bon sopar.
M'agradaM'agrada
Un descobriment inesperat i sensacional
En Flórez comença a mostrar i no és la primera vegada en les darreres actuacions, signes de fatiga. Espero que no ens faci patir.
La resta com bé dius millorables però amb el descobriment de l’obra em dono per molt satisfet.
Moltíssimes gràcies per posar-ho al nostre abast .
M'agradaM'agrada
Jo també vaig tenir una gratíssima sorpresa, és una obra injustament oblidada a veure si ara canvia i l programen amb assiduïtat
M'agradaM'agrada
Molt interessant!
M'agradaM'agrada
Si l’escoltes t’agradarà
M'agradaM'agrada
Que bien !!!. Estuve escuchando un concierto de la fantástica Robert Schuman Philarmonie (Filarmónica de Chemmitz) con Frank Beerman a la batuta y al finalizar el concierto vendía (firmaba) CD´s en el hall. No le hice caso y, a lo mejor, me quedé sin el CD del 2009 de esta óper grabada por ellos que llevo buscando desde que oí los highligts que están en youtube: me ha enganchado. Los Chemmitz ópera chorus están que se salen, como el resto de interpretes: una joya. Sigo buscando. Gracias, como siempre, por esta versión completa, otro maravilloso regalo.
M'agradaM'agrada
No he escuchado la versión de Chemmitz pero sin duda he de hacerlo en los próximos días.
M'agradaM'agrada
Sobre este mismo tema existen varias óperas, una de ellas escrita por el operetista británico Arthur Sullivan, sin la colaboracion de su estimado/odiado Gilbert; un mínimo de 5 películas -siendo la más celebrada la versión de 1952 con los dos Taylor: Robert y Elizabeth-, numerosas series televisivas e incluso un musical -opera rock- que tuvimos la suerte de ver y disfrutar en el Londres de 1983, titulado “Blondel”, sobre el histórico trovador francés cuya admiración y fidelidad a Ricardo Corazón de León influyera en Walter Scott para la creación de su famosa novela “Ivanhoe”, cuyo personaje principal es ficticio ya que su única mención “histórica” figura en el prólogo como parte de una rima popular de dos líneas, junto a otros dos caballeros. El desarrollo de la novela lo incluye como personaje “real”, con muchos errores históricos, pero con una inteligente narrativa que te obliga a devorarla” con la máxima fruición.
También se debe a Rossini, gracias a la intervención de Antonio Pacini, una ópera estrenada en el Odéon Teatre de París el 25 de diciembre de 1826 con mucho éxito que se repitió en Londres y en Nueva York. Pacini creó este “pasticcio” con fragmentos de títulos anteriores de Rossini, no sólo con la aprobación de éste, sino que también el autor aportó nuevos números que posteriormente fueron destinados a “Guillaume Tell”.
Esta versión que tanto ha agradado tengo que escucharla con suma atención porque los fragmentos que he escuchado por un lado me recordaban el estilo de Donizetti , con mejor orquestación, y por otro lado a Auber.
Es tanto el material que Joaquim ofrece que, aunque dispongo de todo el tiempo del mundo, no sé por dónde comenzar, pues también quiero entretenerme con las grabaciones mías y los debates televisivos, aunque éstos suelen provocarme mucha bilis, pero soy así de masoquista.
M'agradaM'agrada
No hi ha debat televisiu que li arribi a la sola de la sabata a aquesta òpera, d efet a qualsevol òpera, els debats polítics o de qualsevol altra mena, en totes les televisions que tenim a l’abast són pamflets, d’una banda o de l’altra, però pamflets.
M'agradaM'agrada
La he de escuchar pues me falló la conexión mientras la oía ¡Gracias, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Es de las que no defraudan
M'agradaM'agrada
un libretto en italiano, no hace falta hacer nada, solo abrirlo e ir pasando las páginas…
https://archive.org/details/iltemplariomelod00nico2
M'agradaM'agrada
Gràcies Pepa, sempre a l’aguait. Bravo!
M'agradaM'agrada
No coneixia mes que Die lustigen Weiber von Windsor, d’aquest autor. I això per que me va cridar la curiositat el títol alemany d’un compositor que sonava italià, a mes al CD que hi canta F Wunderlich i G Frick
Ho escoltaré amb ganes.
Gracies
M'agradaM'agrada
La versió de Wunderlich i Frick és espléndida i l’obra s’hauria de programar per aquí, és una meravella.
M'agradaM'agrada
Continuo amb la posada al dia, una altra òpera magnifica, però desconeguda.
Per què el Liceu no programa cada temporada alguna òpera d’aquestes no conegudes, però no per això dolentes? Amb una bona campanya de difusió crec que també podrien omplir. Un teatre públic té l’obligació de programar de tot. Bé…, quantes vegades ho hem dit? Ara un, ara l’altre?
M'agradaM'agrada
Una delicia i una “novetat”
M'agradaM'agrada