opolais-rathkolb-daniel

opolais-daniel

opolais-pretti

opolais-nakani

Madama Butterfly a la Staatsoper de Viena, producció de Josef Gielen (1957)

El primer streaming de la temporada 2016/2017  de la Staatsoper de Viena ens porta una producció de Madama Butterfly de Josef Gielen estrenada al teatre austríac l’any 1957. Ni com a recerca arqueològic/teatral em sembla que es pugui justificar que al 2016 encara facin aquesta producció. 69 anys veient aquest cromo em sembla delictiu, perquè podríem discutir si el primer acte és lleig o no, però el segon i el tercer és directament i sense embuts, horrible.

Més d’un o una la trobareu esplèndida, no penso discutir-ho perquè crec que el problema no és tracte de si és bonica o lletja, si ens agrada o no, el problema per a mi rau que el teatre ja no es pot presentar d’aquesta manera, ni tan sols amb una òpera tan tradicional i conservadora com Butterfly. Tot grinyola, i en una òpera amb pretensiós veristes que grinyoli el que se’ns presenta com real, amb uns papers pintats de dubtós gust oriental és absolutament intolerable. La producció no és ni tan sols kitsch, ni molt menys li podríem penjar l’etiqueta de la post-modernitat vintage, és un nyap i de la mateixa manera que m’exaspera la producció de La Forza del destino de David Poutney, aquesta Butterfly em treu de polleguera perquè representa per a mi, tot allò que no ha de ser l’òpera.

Inaugurar la temporada així no sé si presagia alguna cosa, però tanmateix em fa pensar que com he dit ja moltes vegades,  a la Staatsoper de Viena també li manca algú que sacsegi una mica l’estructura i que eviti caure en aquest vergonyant ridícul estalviador, no només econòmic, sobretot de gasiveria artística i creativa.

Musicalment la cosa ha anat millor però sense llençar gaires coets.

Opolais repeteix la seva coneguda Butterfly, amb alguna que altre limitació en el sobreagut dificultós i escandalosament calat, que conclou “Ancora un passo or via”. Però la seva Cio-Cio-San és tota ella temperament dramàtic, delicada en el petits detalls i dramàtica en tota la italianitat que reclama el rol per a una lírica poderosa en els moments més intensos, sobretot del segon i tercer acte.A viena no commou tant com al MET perquè allà la producció intel·ligent, fantasiosa i sensible de Minghella jugava al seu favor, mentre que en aquesta ella ha de intentar trair el cartró pedra o més ben dit, els talons pintats, sense que sempre sigui capaç de traspassar aquesta immensa barrera teatral. Tot i així, ella recupera part d’aquella actuació tan interioritzada de la producció novaiorquesa per intentar commoure al públic vienès. El triomf no és esclatant.

Piero Pretti, que hagués hagut de cantar dos dies abans la part del tenor del Rèquiem de Verdi que va inaugurar la temporada de Palau 100 a Barcelona, cantava el Pinkerton. Cada vegada més aquest tenor. És aturadot com actor (és clar que sense director escènic i sense cap concepte teatral més enllà del que tots feríem a sobre de l’escenari i amb “l’ajuda” del repetidor de torn és fa difícil imaginar una mínima convicció teatral), però el que menys m’importa de Pretti és precisament aquest aspecte, perquè vocalment cada vegada m’agrada més i crec, sense por a equivocar-me, que és, sinó el millor tenor italià, un dels millors; que tampoc és dir molt amb el catàleg existent, però si que posseeix una veu nítida, un cant fàcil i un fraseig entenedor, franc i elegant, no és mai vulgar en l’emissió de les notes i aquestes brollen amb naturalitat, ben col·locades i mai tenses, ni tan sols les més agudes (acaba el duo amb un agut valent i suau) DE ben segur amb uns director musical una mica més sensible i poètic i amb una producció com cal, hagués obtingut molt més èxit del assolit abans d’ahir en una Staatsoper adotzenada en la rutina incomprensible d’un inici de temporada.

Boaz Daniel és un Sharpless poc diplomàtic, més aviat sembla l’adroguer d ela cantonada, mentre que l’exotisme de veure una Suzuki sud-africana no ens hauria de distreure que Bongiwe Nakani a banda de semblar una suda-fricana disfressada per un carnestoltes tronat, té una veu bonica i és una mezzo interessant.

El veteraníssim Herwig Pecoraro fa joc amb la producció cantant un Goro genèric i la resta compleixen amb professionalitat el compromís, i aquí rau el problema, que sembla tot plegat un compromís, quelcom que amb Puccini quasi s’hauria de declarar un delicte.

Philippe Auguin fa sonar l’orquestra de la Staatsoper esplèndidament, però no vaig saber trobar en aquesta direcció cap bri poètic, cap sensibilitat i cura a l’hora d’acompanyar als cantants.

Giacomo Puccini
MADAMA BUTTERFLY

Kristīne Opolais (Cio-cio-San, Madama Butterfly)
Bongiwe Nakani (Suzuki)
Piero Pretti (B.F.Pinkerton)
Boaz Daniel (Sharpless)
Lydia Rathkolb (Kate Pinkerton)
Herwig Pecoraro (Goro)
Peter Jelosits (Yamadori)
Alexandru Moisiuc (Zio Bonze)
Hans Peter Kammerer (Comisario Imperiale)
Tsugouharu Foujita ()

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Philippe Auguin
Director escènic: Josef Gielen (1957)

Podria ser que el que us he portat avui aquí us sembli innecessari, ja que la Butterfly d’Opolais ja la coneixíem del MET en una producció molt més aprofitable i emocionant, però repeteixo que Pretti, del que encara no tenim gaires coses i del que si no passa res que ho impedeixi en sentirem a parlar molt, bé mereix aquesta ressenya.