Una de les produccions més esperades de l’any va commocionar al públic bavarès el passat més de juliol, la combinació Richard Wagner, Kirill Petrenko i David Bösch, més Jonas ¡ Kaufmann (cal dir-ho) va esdevenir un dels grans triomfs operístics d’enguany. El streaming d’aquella festa es va posposar fins a les representacions del mes d’octubre, però l’infortuni o la delicada salut de Kaufmann, com us ho estimeu més, ens han deixat sense un dels atractius i molts es sentiran profundament decebuts, però el treball és tan elaborat, l’equip és tan important i compacte que fins i tot la sensible pèrdua, substituïda per un justet Robert Künzli, queda absolutament minimitzada i el gaudi és (quasi) complert gràcies a:
Kirill Petrenko, segurament al costat de Pappano, el director operístic més brillant, versàtil i colpidor del panorama actual, capaç d’oferir al voltant d’una òpera tan complexa com Die Meistersinger von Nürnberg, una apassionant i exultant versió, ha demostrat una vegada més i en van tantes com calgui als més escèptics, que és un extraordinari director no només en Wagner, però quan el dirigeix pot mirar de tu a tu als grans directors wagnerians del passat i del present, potser per això algun del present s’està posant més nerviós del compte, ja que l’ombra del petit director rus és grandiosa i pot arribar a igualar o potser superar-lo. Deixem que el temps situï les coses en el lloc pertinent i de moment gaudim d’aquesta direcció lluminosa, profunda, detallista i bellíssima de la llarguíssima partitura que a les seves mans esdevé lleugera, fresca i vitalitzant.
La Bayerisches Staatsorchester espectacular per l’amplia gamma de colors, per la cohesió, l’equilibri i la resposta dinàmica a aquest monument contrapuntístic que manté la tensió dramàtica i musical a que és sotmesa des de l’esplendorosa obertura fins l’esclatant cor final.
El Chor der Bayerischen Staatsoper, a l’alçada de l’orquestra de la casa, demostrant tossudament el que distingeix un teatre, aquest sí de primera, de la resta, en una actuació espectacular per la grandesa del so, la cohesió, l’equilibri i l’expressivitat.
L’equip solista, no excepcional (cal dir-ho també) però integrat en un conjunt sense fissures, amb un curós Wolfgang Koch, un excepcional Georg Zeppenfeld tot i que massa jove per ser el pare d’Eva, un eminent Martin Gantner, un justet Robert Künzli en la tasca impossible de substituir a Kaufmann i que passa per més problemes dels previstos salvant els mobles, una xamosa, radiant i gegantina Emma Bell, un Benjamin Bruns donant vida a un David saltarí que possiblement encara no ha sortit de l’armari i una Claudia Mahnke fent més visible i audible a la sempre poc visible i audible Magdalene. Tots ells arropats per un equip solidíssim de mestres on trobem el bo i millor dels cantants secundaris de la companyia muniquesa, com ara: Eike Wilm Schulte, Ulrich Reß, Friedemann Röhlig o Goran Juric i que garanteixen una representació de nivell discogràfic.
Queda David Bösch, el nou talent de les produccions operístiques, que com és preceptiu exasperarà als puristes, però que com feia fa pocs dies a Le nozze di Figaro a Amsterdam fa un portentós treball de recerca amb els personatges i treballa les escenes per tal de que tot allò que es desenvolupa a l’escenari quedi ben explicat, tingui sentit i sobretot no traeixi l’original, tot i que ell obri l’angle de l’objectiu i ens ofereixi més coses de les inicialment previstes, sobretot perquè ençà l’estrena al 1867 fins ara en passat moltes coses, començant per Nürnberg, el lloc on transcorre l’acció i Bösch no ho vol passar per alt.
Ens trobem a la provinciana ciutat alemanya al voltant dels anys 50, després de la irracional destrucció soferta durant la guerra i en un ambient ben quotidià, de gent normal, sense res excepcional que explicar, amb vides grises i anònimes en uns carrers de blocs sense personalitat per tant tot plegat despullat d’embolcalls folklòrics i acolorits vestuaris, estendards gremials i prats florits, esglésies protestants i carrers amb fanalets. El Nürnberg que se’ns presenta és vulgar, amb gent poc distingida i anònima, treballadors que arrosseguen rutines i que a hores perdudes fan coses excepcionals seguint una tradició cultural i popular, secular.
Gent sense interès per explicar-nos una historia distingida, un contrast peculiar, més violència de la que hom es podria imaginar (Guth en la producció vista al Liceu també en mostrava, com aquí, en l’atonyinament excessiu dels aprenents (neo-nazis?) a Beckmesser i perdoneu el spoiler, un suïcidi inoportú, innecessari i injust de Beckmesser en el darrer segon de l’obra.
Hi ha, com acostuma a passar amb els directors d’escena alemanys, molt psicoanàlisis històric encara no superat, molta vergonya i molta penitència, que sempre em pregunto perquè hem d’acabar pagant nosaltres o servint de bocs expiatoris a tants i comprensibles remordiments. El monòleg final de Hans Sachs sacseja consciencies alhora que escalfa l’ou de la serp, sempre disposada a despertar de qualsevol letàrgica penitència.
La producció no m’ha agradat tant com deien les cròniques, ni com les recents Nozze holandeses també degudes al seu geni, però no hi ha cap mena de dubte que David Bösch té moltes coses a dir, i com les diu no deixa indiferent a ningú, el que sempre és estimulant, necessari i altament gratificant.
Richard Wagner
DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG
Hans Sachs, Wolfgang Koch
Veit Pogner, Georg Zeppenfeld
Kunz Vogelgesang, Dietmar Kerschbaum
Konrad Nachtigall, Christian Rieger
Sixtus Beckmesser, Martin Gantner
Fritz Kothner, Eike Wilm Schulte
Balthasar Zorn, Ulrich Reß
Ulrich Eißlinger, Stefan Heibach
Augustin Moser, Thorsten Scharnke
Hermann Ortel, Friedemann Röhlig
Hans Schwarz, Peter Lobert
Hans Foltz, Dennis Wilgenhof
Walther von Stolzing, Robert Künzli
David, Benjamin Bruns
Eva, Emma Bell
Magdalene, Claudia Mahnke
Nachtwächter, Goran Juric
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper (director Sören Eckhoff)
Director musical: Kirill Petrenko
Director d’escena: David Bösch
Escenografia: Patrick Bannwart
Disseny de vestuari: Kostüme Meentje Nielsen
Video: Falko Herold
Disseny de llums: Michael Bauer
Dramatñurgia: Rainer Karlitschek
Bayerische Staatsoper, Munic 8 d’octubre de 2016
Aquí trobareu més informació sobre la producció:
IN FERNEM LAND 
Gràcies Joaquim.
És una opera en la que encara no hi he entrat mait. Un dia, en Collbran, o potser un altre infernem, va dir que era una obra on hi havia molt “teatre” i que només escoltant-la et quedaves a mitges; que era molt necessari veure-la per gaudir-ne del tot. Tinc diferents versions recomanades en dvd pendents, però de moment vaig acumulant tot el coneixement que ens proporciones per a un gaudi complet.
Salut !
M'agradaM'agrada
No sé si és la producció més apropiada, prova, potser…
És una òpera que s’ha de veure, i una de les de Wagner que té més acció escènica.
La música és excepcional, no cal dir-ho.
M'agradaM'agrada
Pel que sembles dir, Koch estaria més bé com a Sachs que no com a Wottan, Amfortas o Klingsor, oi? Se li escau més el rol a la seva veu i capacitats o es per “culpa” de Petrenko? Això que esmentes de la delicadesa de la salut de Kaufmann, és per preocupar-s’hi?
M'agradaM'agrada
Me l’estimo molt més coma Sachs que com a Wotan, és un cantant sense gaire personalitat però com a Sachs té moments entranyables.
La salut de Kaufmann és obvi que no és de ferro. En els darrers anys ha cancel·lat molt i ara li recomanen o exigeixen repòs absolut ja que ha pres una medicació que com a efectes secundaris l’ha afectat a les cordes. Molt fort tractant-se d’un cantant. No n’hi havia una altra més benigne o que no afectes a la zona més sensible d’un cantant?
M'agradaM'agrada
Moltiíssimes gràcies amic, amb el que m’agrada aquesta òpera i les poques possibilitats que tenim aquí de veure-la en directe, m’has fet molt feliç. En aquest cas es veu quan un teatre és de primera, capaç de produir una producció digna i original embolcallada d’una orquestra i un director musical a l’alçada, encara que les veus siguin irregulars. He vist un parell de produccions de David Bösch, justament a Munic, Mitridate i Orfeo i considero que és un director d’escena original amb un univers propi molt característic que respecta i estima la partitura i el text. Tot i que sense Kaufmann, estic segur que serà una experiència única. No tinc prou paraules per agrair-t’ho.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
No sap pas com m’agrada aquest comentari.
M'agradaM'agrada
por fin la he visto, muy requetebien. Pocos aplausos se lleva el robert Künzli, incluo se oye algún “buuuu”, com ben dius dificil lo tenía. En cuanto a aplausos el mas ovacionado fue Petrenko. La acción no será posterior a los 50? lo digo por la antena de tv por satelite que veo en un balcón, y por la A con circulo, que interpreto como el simbolo anarquista. Los bates de beisbol para repartir leña aparecieron al menos en el estado español tambien mas tarde, cuando murió F., no? Muchas gracias. Lo he disfrutado.
M'agradaM'agrada
Pobret, va patir la frustració injusta del desencís de la cancel·lació de JK, però no està bé.
Hi ha anacronismes escènics com sovint els veiem en el disseny de vestuari.
Però em sembla molt encertat que Bösch intenti associar el Nürenberg de la reconstrucció, sense aquell entorn amable del Nürnbergbde postal per ambientar-ho en uns carrers i uns perfils obrers, com l’original, però molt més propers. Gent poc notable, artesans anònims en una societat sense gaires ideals, violenta i encara empobrida. Em sembla notable aquest entorn per desenvolupar una historia d’ideals, de feminisme, de llibertat creativa i artística.
Entenc molt el que ens vol dir Bösch i com ens ho vol dir.
Aquests anacronismes que utilitzen els registes són aquells cops d’ullet a l’actualitat, ja sigui amb una parabòlica o un signe de radicalitat anarquista, tan habituals també en ambients marginals del motor d’Europa.
M'agradaM'agrada
a mi es que me recuerda la DDR. Y desde luego me recuerda las peliculas de fassbender, fallecido muy tempranamente i sense dir ni sense filmar la meitat del que tenie al cap.
M'agradaM'agrada
També, i és que la DDR o el sub-món de Fassbender té molt a veure amb aquella Alemanya Occidental dels 50, però convindràs amb mi que a la DDR tampoc hi havia parabòliques i molt més símbols anarquistes. Un poti poti que no resta excel·lència a la proposta.
M'agradaM'agrada
ja, ja, ja… bueno en Marruecos te colgaban una olla express en el terrao y eso era una parabolica… doy fé. A mi lo que me ha emocionado (hasta las algrimas) es ver en Munich ese homenaje a Petrenko, por razones no estrictamente musicales. Al final ganan los buenos.
M'agradaM'agrada
No m’estanya que l’homenatgin d’aquesta manera, és molt gran i la fitxat la Berliner, tot i que hi continuí dirigint de tant en tant, perdran un grandissim director. Jo encara no m’he recuperat de la increïblement sorprenent Lucia di Lammermoor que els va dirigir i on va demostrar el que pot fer un gran director amb una òpera no especialment notable pel que pugui fer un director musical. Pot semblar una butade però no crec que ho sigui. Òbviament Petrenko ha demostrat en les grans òperes ( i Lucia no ho és segurament) la seva immensa valua, que és el que hom espera de la seva fama, però que faci veritablement notable una Lucia, més enllà de l’excel·lència de les veus, és quelcom molt gran.
Els muniquesos ja ploren abans d’hora.
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim
M'agradaM'agrada
con respecto a este vídeo señalar que es conveniente ver solamente el tercer acto porque durante el primero y segundo se congela continuamente y es muy frustante, el tercer acto no se para.
M'agradaM'agrada
Hi ha solucions per això…
M'agradaM'agrada
En a tu
M'agradaM'agrada
En tanta abundància de material, que diàriament s’ens ofereix al Blog, quasi se m’escapa aquesta.
Abans la meva connexió a internet no me deixava estar al dia del Blog. Ara l’ADSL ha millorat una mica (de 3 a 30 megas nominals) però l’oferta del Blog s’ha multiplicat per 100, en quantitat i qualitat.
De poc me perdo aquests cantaires.
Gracies
M'agradaM'agrada
En proncipi no és perd res o ara triga molt més a perdre’s, oi que m’entens?
M'agradaM'agrada