Renée Fleming (Marschallin) Susan Graham (Octavian) a Der Rosenkavalier amb la BSO i Andris Nelsons Fotografia de Winslow Townson, cortesia de Boston Symphony Orchestra
Després de Salome, l’any 2014 i Elektra l’any passat, la Boston Symphony Orchestra sota la direcció del seu titular Andris Nelsons va inaugurar la temporada de la cèlebre orquestra nord-americana amb una altra òpera straussiana, la celebèrrima Der Rosenkavalier, amb Renée Fleminng de protagonista, en un moment sensible de la diva que ja ha anunciat la retirada dels escenaris, tot i que encara ha de cantar aquest mateix rol a la ROH i en el MET, al final de la temporada novaiorquesa en el que tot fa preveure que serà el comiat dels escenaris.
És lògic que Fleming es retiri amb aquest rol emblemàtic de la seva carrera (el va cantar per primera vegada l’any 2000 al MET), un rol meravellós que ens parla entre moltes altres coses del pas del temps, el pas del temps que als seus 57 anys marca el comiat proper i intel·ligent d’una carrera estel·lar i gloriosa.
Fleming mostra des de fa temps unes sonoritats que denoten el pas inexorable d’aquell rellotge que la Marschallin vol aturar al final del primer acte, però sap com cantar-lo, com fer front a la subtil decadència, amb elegància, distinció i aquella seguretat que atorga la mestrívola trajectòria dels escollits. Totes les mariscales anteriors eren superiors en els aspectes vocals i tècnics, ja que la veu era més esplendorosa, més arrodonida i càlida, ara en canvi hi ha tibantors, canvis de color i vocals massa obertes, això sí, en cap cas seran més emotives que aquest llarg comiat que tot just s’ha iniciat a Boston.
La mezzosoprano Susan Graham ja fa temps que va deixar de cantar aquest rol, però sembla ser que per deferència a Fleming ha acceptat cantar-lo en aquesta versió en forma concertant que no defugia un cert moviment escènic sobre l’escenari del Symphony Hall de Boston. La veu de Graham com la de Fleming, tot i que de manera menys agressiva, denota una maduresa poc apropiada per a un rol que és tot jovialitat i passió, aspectes que fan difícil assimilar una presència “mariscaliana” en una personatge tan descaradament jovenívol. Vocalment Graham està en una plenitud crepuscular amb la veu força homogènia en tots els registres i un càlid vellut que penso que malgrat totes les qualitats que encara conserva ja no li escau al personatge.
Franz Hawlata és un Ochs ordinariot i amb carències vocals notables, res de nou en un cantant que ha fet molta més carrera en els grans teatres del que és mereixia. Quan està millor és quan parla fent veure que canta. El seu registre greu és farinós i enganyós, les sonoritats vulgaritzen encara més a un Baró camperol que no s’imposa ni per registre, ni per rotunditat.
La soprano nord-americana Erin Morley és una deliciosa Sophie que també interpretarà aquest rol en la cloenda de la temporada del MET i per tant veurem al cinema. El seu registre més agut no és feridor i ataca les notes de la presentació de la rosa amb la suavitat del cotó i la seda, mostrant un registre central prou consistent per fer-se notari distingir-se en el complidor tercet del tercer acte.
Secundaris de luxe per el rols menys protagonistes però essencials, com el Faninal de Alan Opie, o els intrigants Valzacchi del sempre genial Graham Clark (al que cal veure) o l’Annina excessiva de Jane Henschel, per no parlar de Stephen Costello com a cantant italià en el meravellós regal emmetzinat que Strauss va fer als seus odiats tenors i que està a punt de costar-li un disgust al tenor nord-americà.
Per a mi el gran triomfador és Andris Nelsons en una vital versió, sense la melancolia decadent de Karajan o dels Kleiber (pare i fill) i potser més a prop de Solti, amb una resposta sumptuosa de la BSO, malgrat el so poc afinat del primer violí en el delicadíssim acompanyament del monòleg de la Mariscala del final del primer acte.
Escoltem el meravellós tercet final
Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER
Llibret Hugo von Hofmannsthal
Renée Fleming (Marschallin)
Erin Morley (Sophie)
Susan Graham (Octavian)
Franz Hawlata (Baron Ochs)
Alan Opie (Faninal)
Irmgard Vilsmaier (Marianne)
Michelle Trainor (a milliner)
Jane Henschel (Annina)
Graham Clark (Valzacchi)
Stephen Costello (an italian singer)
David Cangelosi (Marschallin’s majordomo)
Ronald Naldi (Faninal’s majordomo)
Neal Ferreira (an animal vendor)
John McVeigh (an innkeeper)
David Kravitz (a notary)
David Cushing (a police commissary)
Kelley Hollis (an orphan)
Thea Lobo (an orphan)
Sara Beth Shelton (an orphan)
Tanglewood Festival Chorus
Directora invitada Lidiya Yankovskaya
Members of voices Boston
Director: Steven Lipsitt
Boston Symphony Orchestra
Director: Andris Nelsons
Boston, 1 d’octubre de 2016
Segurament aquí a IFL tornaré a parlar dels darrers Rosenkavalier de Fleming, a la ROH també amb Nelssons i acompanyada de Alice Coote, Sophie Bevan i Matthew Rose, mentre que al Met serà Sebastian Weigle dirigint-la amb Elīna Garanča, Günther Groissböck i Matthew Polenzani, ambdues compartint la producció de Robert Carsen.
IN FERNEM LAND 
Una manera digne, elegant i a temps de deixar els escenaris.
M'agradaM'agrada
La millor manera
M'agradaM'agrada
Renee Fleming ha tingut molta sort a la vida.
Una veu preciosa ,vellutada(double cream,deia Solti),un registre amplíssim desde el greu fins al re 5 inclos.Ella no ha tingut mai problemes en les agilitats,picats , els seus trinats són simplement perfectes i sempre ha tingut cura per enfatitzar les consonants.Tot aquest arsenal li ha permés apropar-se a tot tipus de repertori i sempre amb èxit.
El seu bel canto no és tan genui com el de Mariella Devia pero sempre ha estat victoriós com és el cas del de Radvanovsky o Netrebko.Aquest és un tema força personal i pot agradar més o menys pero els sabotatges(totalment injustificats) que li han fet en aquest camp em sembla que no tenen res d’espontani i que estaven totalment dirigits per fans d’alguna altra diva pretèrita.
Com ja sabeu no comparteixo en absolut aquesta actitud i sempre vaig al teatre a que em complaguin i que em sorprenguin.
En l’aspecte escènic crec que ha estat una interpret força disciplinada i seriosa.
Crec que es retira per la porta gran i sense fer el ridícul d’altres col·legues.
M'agradaM'agrada
Vaja, aprofitant qualsevol moment per carregar-te a Cabalñ´ñe una vegada més, fins i tot com a belcantista
En fi.
M'agradaM'agrada
“The wonderful voice” li deien al seu país i no hi faltava res. S’acomiada en gran dama de l’òpera, just el que és.
I li queden moltes classes per donar seguint l’estela de la seva professora i referent, la incomparable Elizabeth Schwarzkop.
Que la sort la segueixi acompanyant.
Bell i emotiu apunt, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Fa bé en deixar-ho ara, en qualsevol cas com a totes les grans, sempre se la recordarà per allò que va fer en els moments més gloriosos, aquests no s’obliden, els altres si.
M'agradaM'agrada
Una gran artista que encara sap transmetre i emocionar. Deu ser també intel.ligent a l’adonarse de la seva situació i no caure en una cursa d’intentar rècords octogenaris…. Encara diu més d’ella.
M'agradaM'agrada
Molt pocs artistes poden lluir aquest afegitó a les seves carreres.
M'agradaM'agrada
Ostres no sabia que estava preparant la retirada però si ja tenia previst anar a veure-la en la propera temporada cinematografica del Met (de fet de totes les programades és la que més il.lusió em feia), ara encara amb més motiu…ja friso per sentir Fleming i Garanca. Jo només la vaig gaudir en directe amb la Thaïs que va cantar fa uns anys al Liceu, i la seva dolca veu avellutada em va encisar.
Bé, com d’altres ja heu comentat val més una retirada a temps i elegant, com és ella, i no com d´altres que acaben fent pena.
M'agradaM'agrada
Als grans cantants, benvolguda Marta, sempre se’ls recorda per allò gran que han fet i no per els darrers anys, en alguns massa llargs, però efectivament, els que saben marxar en un moment que la seva retirada causarà perplexitat i enyorança, és un plus fins i tot de deferència al públic.
M'agradaM'agrada
Si es así, veo que es inteligente y sabe retirarse a tiempo. No recuerdo dónde, pero leí en un medio que seguiría cantando.
Este es el mejor camino y la más inteligente solución.
Gracias Joaquim y a la señora Fleming!
M'agradaM'agrada
Seguramente dejará los escenarios pero no las salas de concierto donde se prodigarà poco pero alargará su leyenda.
Hace bien y le aplaudo por ello.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim por éste apunte. Su primera Mariscala en teatro la cantó en la Ópera de Houston en 1995, y posteriormente en la Ópera de Paris creo que en 1998 , y también la cantó en Viena y Munich, antes de debutarla en el Met con J. Levine en el año 2000. Curioso resulta también que el primer R. Strauss en concierto lo cantó en Berlin allá por 1992, precisamente con la última escena del Rosenkavalier, con ” Flicka ” y K.Battle de la mano de Claudio Abbado, que también la dirigió en sus primeros Vier lezte Lieder con la Joven Orquesta Mahler en Salzburg. Y parece ser , que lo último que va a cantar en ésta temporada, después de las Mariscalas del MET, serán las ” Cuatro últimas canciones ” de R. Strauss, en Madrid, Paris y Viena, de la mano de C. Thielemann y la Staatskapelle de Dresden.
M'agradaM'agrada
Gràcies Toni per l’aclariment i els detalls.
Suposo que aniràs a Madrid, ja ens ho explicaràs.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim. He tingut la sort d’escoltar-la en directe en aquest rol i no hi ha dubte que ha estat una de les grans mariscales dels darrers vins anys. No és d’estranyar que s’acomiadi del escenaris amb aquest personatge emblemàtic, que t’han s’adiu, o s’adeia, a la seva vocalitat, personalitat i, si se’m permet, al seu glamour. I més quan justament una de les grans lliçons de la Mariscala és aquesta, saber retirar-se a temps.
M'agradaM'agrada
Mis intenciones sí son de ir a Madrid a ” despedirla “, así como antes ir a Londres a ver el Rosenkavalier en Enero – 2017 que obviamente no lo emitirán en cines como sí el del MET en Mayo – 2017.
M'agradaM'agrada
Ni més ni menys, és un rol ideal, de fet juntament amb la glamurosa comtessa Madeleine de Capriccio, la seva mariscala és un dels retrats més fascinants de Fleming a l’òpera.
M'agradaM'agrada
M’encanta, es una de les meves veus preferides i encara que no la he pogut escoltar mai en persona tinc un bon recull de les seves millors gravacions, jo sempre la he considerat perfecte, seguretat, expressió i el seu càlid color de veu sempre que la escolto em cala fons, quin orgull poguer fer una retirada dels escenaris, no de la Música, amb aquesta elevada dignitat, serà la millor manera de guardar-la dins la capseta dels millors records a la memòria….i si fos pòc també sembla ser una persona molt propera i amb sensibilitat envers causes humanitáries….li desitjo molta felicitat en la nova etapa de la seva vida ….jo mentres i com de costum, la seguiré escoltant……
M'agradaM'agrada
Serà feliç, no ho dubtis, un cantant és el primer en adonar-se’n de les seves limitacions, ella és intel·ligent i en lloc d’enganyar-se com fan altres, decideix que per la seva estabilitat/felicitat cal deixar de fer teatre. Bravo per a ella.
M'agradaM'agrada
Una cantante de las mejores que ha habido. No creía que tuviera esos años y que estuviera ya pensando en retirarse de la escena. Al saber que su maestra de canto fue Elisabeth Schwarzkopf se entiende la sutileza de su fraseo con esa voz tan cremosa y tan cálida, como también lo era la de su antecesora…
M'agradaM'agrada
Schwarzkopf también se despidió de los escenarios con su inalcanzable Marschällin, un poco antes que Fleming a los 56 años y en La Monnaie. Carreras muy paralelas
M'agradaM'agrada
La vaig sentir a Thais al Liceu, i ara, llegint el post, crec que la valoraré mes.
Tots aquests Cavallers semblem interessants. Recordo a G Clark al anell de deBilly al Liceu, fantàstic,
M'agradaM'agrada
El que va fer en G.Clark al primer acte de Siegfried és el desplegament físic més brutal que li he vist mai a un cantant, un moviment constant i frenètic seguint l’implacable ritme wagnerià.
M'agradaM'agrada
Va ser memorable
M'agradaM'agrada
El del MET, previsiblement el darrer i per tant molt emotiu serà el del MET o sigui que si no bades el podràs veure al cinema.
M'agradaM'agrada
En “The Ghosts of Versailles” de Corigliano, estrenada en diciembre de 1991 en el Met, Graham Clark demostró tanto o más dominio corporal, con unas posturas y evoluciones asomnbrosas y peligrosas. Genial intérprete.
M'agradaM'agrada
Una cantant que sempre m’ha deixat una mica fred, tot i que li he d’agrair que recuperés l’ària d’Heliane de Korngold.
M'agradaM'agrada
A vegades quan el cant és tan reperfilat esdevé fred i postís. Jo en molts rols de la Fleming sempre tinc aquesta sensació, és una cantant distant, com també ho era Schwarzkopf, el que no vol dir que no sigui excel·lent, però jo m’estimo més altres maneres de fer i dir, sense tanta laca
M'agradaM'agrada
Despedirse de la escena en el momento oportuno es una de las decisiones más inteligentes de un cantante lírico. Renèe FLeming me ha entusiasmado en “The ghosts of Versailles”, en “Manon”, en la “Thaïs” del Met, en la “Armida” de Rossini, tanto en Pesaro (1983?) como en la de hace pocos años en el Met. Ha sido siempre una adecuadísima Marschallin, Condesa de “Capriccio” y “Russalka”. No me ha gustado en algunos títulos de “bel canto” y donde menos en “The merry widow”, opereta a la que no otorgó ninguna gracia ni sensualidad y en la que siempre tuvo problemas en el
complicado agudo de “Vilja”. Siendo una straussiana nata, siempre se le ha atravesado “Arabella”, pero ha tenido la suerte de poseer una voz hermosa, con el vibrato justo y supo adelgarse a tiempo para ofrecer unas versiones llenas de “glamour” para las grabaciones en DVD/BluRay. Lamento que haya llegado a esta decisión, pero su voz comenzaba a delatar su edad y es mejor anandonar el escenario a que te obliguen a abandonarlo.
Dispone de una copiosa discografía y de unas grabaciones visuales de muy buena calidad. Es decir que podremos seguir disfrutando de lo mejor de su carrera. Olvidaremos o trataremos de no fijarnos en los peculiares modelos de vestuario que solía utilizar en los conciertos, recitales y galas de tiempos pretéritos… Ultimamente parecía mejor aconsejada.
No es la única cantante que ha abandonada el escenario a edad temprana. Una soprano hoy poco recordada pero pletórica de inteligencia y musicalidad dejó los escenarios en plenitud de facultades a los 50 años: la rumana Ileana Cotrubas, habiendo sido solicitada en su tiempo (1964-1990) por los mejores coliseos líricos mundiales durante los 26 años de su destacada carrera operística. Hoy ocupa su tiempo en la enseñanza de canto a cantantes noveles. Algo a lo que también podría dedicarse Renèe Fleming para transmitir su técnica y conocimientos a los futuros profesionales de la lírica.
M'agradaM'agrada
La imponent veu, la tècnica i també el glamur en un moment de obesitats mòrbides, han estat el seu gran actiu, tot i que a vegades tanta perfecció acabi sent un distanciament, perquè Fleming mai es despentina, en el sentit més metafòric, però també en el més explícit, massa laca.
M'agradaM'agrada
Ooooooooooooooh! Em fa pena que es retiri. M’agrada moltíssim. Efectivament, és molt lloable que es retiri en aquest moment que no pas esperar a que la veu estigui més malmesa. En fa tristor perquè l’he escoltada molt poc en directe, solament al Liceu (en aquella primera i, ara ja podem dir, única ocasió) a Thaïs i cantant un Rosenkavalier a Munic. En fi, sortosament podem gaudir les seves grabacions.
Moltes gràcies de nou, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Els anys passen per a tothom, també per a les dives i divos de l’òpera, tot i que hi ha que es pensa que són immortals i encara que hagin de canviar de vocalitat es resisteixen a deixar els escenaris. Ja ho he dit!
M'agradaM'agrada