Quants Rèquiem de Verdi hauré escoltat en els darrers mesos?
La poca imaginació dels programadors musicals o la volguda aposta inicialment segura que garanteixi un aforament sostenible, fan que els mateixos compositors, i el que és pitjor encara, les mateixes obres copin any rere any les programacions de les sales de concerts i els teatres d’òpera.
El resultat inicial pot ser esperançador pel programador que veu com les entrades es venen a bon ritme, perquè les grans obres, aquelles acceptades com a mestres, no ofereixen cap mena de risc, sobretot tenint en compte que es programen per acontentar a un públic poc exigent, mandrós, que no demana complicacions conceptuals, ni cap mena d’esforços d’atenció que exigeix posar-se al davant d’una obra nova o poc freqüent, ja no parlo de contemporània, parlo d’obres de tots els temps, d’estètiques i escoles prou acceptades i “comprensibles” que no es programen amb l’assiduïtat desitjable, senzillament per una incapacitat de gestió cultural alarmant i extraordinàriament preocupant, perquè això limita molt i ens converteix amb un públic cada vegada menys exigent i fins i tot diria que malaltís, que s’estima més escoltar sempre el mateix, amb el risc de no satisfer mai les expectatives, abans que descobrir obres noves.
L’enèsima Messa da Requiem de Giuseppe Verdi escoltada en els darrers mesos m’ha portat a fer la reflexió inicial, ja que feia temps que no escoltava res tan desafortunat, tan gris o tan poc adequat com la interpretació que va tenir ahir vespre al Théâtre des Champs Elysées de París, en el marc de la temporada de l’Orchestre National de France.
Un rèquiem més amb un quartet solista deficient malgrat comptar amb alguns noms de relleu, que una vegada més es dediquen a cantar Verdi amb veus poc apropiades i estils erronis, i que les comparatives inevitables amb els referents indiscutibles d’altres versions, lapiden sense pietat. És el risc que es corre programant sempre el mateix, ja que difícilment sortirem plenament satisfets perquè tenim massa i massa bo per escollir i guardar en la nostra memòria.
Sé abans que comenci a escoltar el primer compàs, i no cal ser un gran expert en res, que Santoni, Kolosova, Borras o d’Arcangelo mai podran fer ombra a una llarga, per no dir interminable, llista de cantants del passat i també del present, i tot i així es programa aquest Rèquiem i tot i així segurament es va omplir la sala i fins i tot es va aplaudir, potser sense gaire entusiasme, però amb el ritual encarcarat o rutinari del succès d’estime. El valor del que he escoltat és nul, sobretot tenint en compte que estem parlant de la temporada de concerts de l’Orquestra Nacional de França. Poca broma
Resumint: Vannina Santoni, que no tenia el gust, potser en un altre repertori, sense forçar i sense voler semblar el que no és, podrà lluir una mica més, però com a soprano de la Missa de Rèquiem pateix de valent en tots els registres. Alisa Kolosova, la millor dels quatre, ja va demostrar-nos als Proms que domina la part, però mentre que allà cantava sota l’ombra de Tamara Wilson, aquí davant tan poca cosa, brilla. Un dels Werther del moment, el tenor francès Jean-François Borras, s’estavella en una part que no hauria de cantar sota cap concepte, per manca de cos bàsicament, però també per errar en la concepció d’una obra que res té a veure amb el caràcter que ell pot donar-li, ja que a veu de líric lleuger no és capaç de sostenir-la amb garanties.. Em fa por perquè es malmetrà abans d’arribar. El mozartià Ildebrando d’Arcangelo tampoc és capaç d’enredar a ningú amb una veu de baix que desapareix en la zona greu i que sempre sona a baríton. Error rere error.
El jove director Jérémie Rhorer passa per alguns moments complicats de concertació i suposo, o aquesta és la impressió escoltant l’obra per ràdio, que ho vol salvar amb cops de geni però sense la coherència dramàtica que va donar-li Noseda al Palau aquest setembre passat. Tanmateix i dins del desànim que m’ha provocat l’audició estrictament vocal de l’obra, ell és el més interessant d’aquesta adotzenada interpretació.
Giuseppe Verdi
Messa da Requiem (1874)
Vannina Santoni soprano
Alisa Kolosova mezzo-soprano
Jean-François Borras ténor
Ildebrando d’Arcangelo basse
Choeur de Radio France
Orchestre National de France
Jérémie Rhorer direction
Paris, Théâtre des Champs Elysées, 20 d’octobre 2016
El més normal és quedar decebut durant la interpretació d’una obra que la podem cantar del primer al darrer compàs de tant com la coneixem i tot i així insistim malgrat les enrabiades que s’emporten els més inquiets i exigents en escoltar sempre el mateix i per tant exigir una excel·lència que no arriba tan sovint com voldríem, És un error sense precedents, a no ser que al final jo sigui l’equivocat i tot es redueixi a aquest entreteniment sense gaires exigències que està tant de moda i que ens permet sortir de la sala de concerts, el teatre, el cinema o en definitiva la vida, sense fer-nos cap pregunta, sense discutir i sense posar res en tela de judici, perquè al cap i a la fi el que volem es que ens distreguin i amb això ja ens donem per ben pagats. Pobresa cultural
Aquí això passa molt, cada vegada més o és que me n’adono que em faig vell, un vell rondinaire com ja em van dir no fa gaire. Es ben probable. Concert per a incondicionals d’alguns dels participants
IN FERNEM LAND 
Es veritat, hi ha poca imaginació. Vaig estar abonat a Ibercamera 7 temporades i no vaig renovar el bon abonament que tenia cansat de “greatest hits”, ben interpretats la majoria de vegades però massa unitaris en estil. El Mahler en té més simfonies a part de la 5ª.
Ara picotejo més, en simfònica L´OBC s´aventura una mica més,…i és la de casa.
M'agradaM'agrada
I et diria més, potser que deixin respirar a Mahler i ens facin Zemlinski, per una temporada no passarà res per no escoltar obres del geni. Fem abstinències de tota mena,
M'agradaM'agrada
No crec que et facis rondinàire i, en tot cas, jo en diria ser exigent. Al cap i a la fi, ens fan passar bou per bèstia grossa massa sovint, a base de noms de prestigi en hores baixes, repartiments de conveniència, estrelles que venen a casa nostra de bolo… I com que s’aplaudeix tot, no sigui que sembli que no hi entenem… M’hi trobo molt, sobretot en funcions cares, que la gent sembla que s’entusiasmi per no tenir la sensació que els han timat atesa la inversió. O que s’aplaudeix l’obra independentment de l’execució.
M'agradaM'agrada
Ahir em va dir una senyora que no em llegia al blog perquè sempre que hi entrava no m’agradava res. Vaig pensar que no era veritat, és clar, ara bé potser les coses que en a mi m’agraden molt a ella no l’interessen gaire. Tot i així quan li vaig dir que havia penjat un Don Carlo boníssim els ulls li van brillar, espero que no el trobi horrorós, jajajajajajaja
M'agradaM'agrada
¿Preguntaries el mateix si el repetit fos el de Brahms? Resposta: Poc probable (que el repeteixin)
M'agradaM'agrada
Salutacions cordials JL
Si, ho preguntaria, perquè el Rèquiem m’agrada molt, el problema no és l’obra perquè el de Brahms amb cantants poc adequats o un cor anèmic tampoc m’agradaria, a banda que el Rèquiem alemany es fa molt menys perquè és una obra que no agrada tant al gran públic, quina heretgia, oi?
M'agradaM'agrada
En programació musical tot es “mas de lo mismo”. No soc un expert en música, pero crec que deu haver-hi obres corals o sinfóniques dels grans autors que merexerien ser escoltades i no repetir sempre les mes conegudes. Per aixo, no soc partidari dels abonaments. Prefereixo, com diu una seguidora d´aquest bloc, picotejar d´aqui i d´alla.
M'agradaM'agrada
Hi ha una obra que tinc ganes de veure en directe i no la programen mai, el llibre dels set segells de Schmidt
[yotube=https://youtu.be/LSmAHxvHXTo]
M'agradaM'agrada
En escenaris més modestos és encara pitjor: quantes vegades la resposta a una proposta de programa amb una important tasca de recerca al darrere és: – i no teniu res més conegut? A mi aquesta actitud em fa pensar moltes coses, però sobretot em deixa amb la incògnita de què i com escolta la gent als concerts. Acabes suposant que, com que la necessitat d’ opinar i demostrar quelcom amb la teva opinió, per satisfer aquest afany general només es poden programar obres que, com tu dius, ja poguem cantar tots de memòria. Els artistes que volem presentar quelcom diferent i no tenim el do d’ enlluernar els mitjans amb la xerrameca prèvia, ho tenim malament. Gràcies per la teva reflexió
M'agradaM'agrada
Ni més ni menys, si en a tu t’ha agradat la meva reflexió, el comentari que ha provocat de part teva.
M'agradaM'agrada
Volia dir ” com que la necessitat d’ opinar és tan gran…” però m’ he perdut en les subordinades😃
M'agradaM'agrada
Es un mal viejo. En el Festival de Música de Canarias hemos sufrido durante décadas los gustos de su director y tuvimos el mismo Mahler y el mismo Bruckner año tras año, y fíjate, sin embargo no recuerdo un Requiem de Verdi.
M'agradaM'agrada
Teníais un director muy peculiar 😉
M'agradaM'agrada
I el Sr. d’ABERTIS canviarà el día a día i vindrà amb molts calerons per salvar el Liceu ?
M'agradaM'agrada
No ho sé, però més possibilitats que el senyor Molins quan va venir, si que les té. Ara que tot sembla que si no vé per la banda privada, no vindrà caldrà veure si l’IBEX acaba deixant alguna propina al Liceu.
M'agradaM'agrada
no es cuestion de hacerse viejo, es solo ser mas sabio, así a pelo ya sé que d’arcangelo no es santo de tu devoción (de la mía podría ser, pero no para cantar!), así que esto era de esperar. Lo importante es la curiosidad para descubrir cosas nuevas, y la sabiduría para disfrutar de lo antiguo.
M'agradaM'agrada
D’Arcangelo hace unos Mozart y unos Rossini estupendos, pero pedirle más (de cantar me refiero) es una temeridad
M'agradaM'agrada
No tinc cap intenció de discutir res del que tu exposes perque davant d’un savi com tu els meus coneixements són nuls i jo transito per una altra galaxia. Només vull dir-te que a vegades moltes persones tenim la necessitat de distreur’ens perque els problemes diaris són bastant feixucs i no et permeten concentrar-te en coses més difícils. Un dels meus metges em va recomenar (i ho dic seriosament) que només anés a veure pel.licules “de amor y lujo”. És dona el cas però que des de fa uns anys el cine no m’interessa. Tampoc hauria de veure les notícies o segons quins documentals però això no ho puc fer perque penso que tinc el deure de fer-ho.
M'agradaM'agrada
Jo no sóc savi i el teu metge tenia molta raó, la teràpia segur que era molt bona, però no pas per a un teatre públic o per a la institució cultural, si més no per pressupost, més important de Catalunya. Si els centres d’art només han d’entretenir per a teràpia dels seus usuaris, millor que deixin de ser públics i ens gastem els pocs recursos destinats a la cultura per a una altra cosa.
M'agradaM'agrada