Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa.

L’orquestra del MET respon amb la qualitat habitual, és a dir amb la luxosa qualitat habitual,  quelcom que no per ser una cosa que ja no sorprèn, sigui  menys admirable. Els molts anys mozartians de treball amb Levine han deixat petjada amb una sonoritat transparent i una calidesa envejable.

Simon Keenlyside és el Don d’aquesta versió. El baríton anglès ha perdut seguretat en l’emissió i a vegades la veu es trenca o perd robustesa, però com que ell és molt hàbil, ho dissimula molt bé gràcies a unes taules escèniques i tècniques, d’autèntica primera figura, el que motiva que la seva interpretació continui sent un privilegi tant vocal, com escènic, ja que la seva capacitat dramàtica és extraordinàriament convincent. El seu Giovanni no és gens atractiu, és brutal i cínic, no desprèn ni desperta cap simpatia, ni seducció, és un caçador sense pietat, ningú pot sentir compassió per a ell, i per tot això és una interpretació radical, potser massa perquè no s’arriba a entendre com les pot entabanar a totes, fins i tot en el moment més dolç, quan canta de manera autènticament mestrívola la famosa i bellíssima serenata, sembla més un acte d’onanisme que no pas dirigit a cap desprevinguda seduïda. A l’escena del sopar va estar extraordinari, intens i dramàtic, signant una rubrica, a una interpretació ja brillant, d’impacte.

El darrer record d’Adam Plachetka, el Leporeello d’aquesta edició, és un insuls Figaro a Salzburg que em va fer témer el pitjor en aquesta nova incursió mozartiana, però ahir em va agradar molt més tot i les carències d’una veu mancada de registre greu. No té  el domini escènic del Leporello de Luca Pisaroni, ni tampoc el seu domini vocal, però va mostrar més varietat de recursos que en aquella deslluïda, per no dir bullida, actuació salzburguesa. Ho canta bé, correcte, però sense deixar cap enyorança.

Paul Appleby substituïa al Don Ottavio prèviament anunciat de Rolando Villazón per malaltia del tenor mexicà. Molts han tingut un disgust, no pas jo, que desitjant-li una millora de salut immediata, detesto el seu particular estil mozartià. El seu substitut no té cap de  les virtuts comunicatives del mexicà, ni tampoc cap dels seus defectes. És un cantant pulcre i elegant, però no captiva malgrat que té detalls notables de bon estil, gust i musicalitat.

Matthew Rose és vocalment un bon Massetto, però escènicament no dóna prou credibilitat al personatge. És pot ser camperol, de fet ho ha de semblar, però el que no pots ser es tan estaquirot i això encara que ell no fos un prodigi del Actor’s Studio, és un problema dels responsables escènics de la reposició, ja sigui el propi creador o algú del seu equip de col·laboradors.

Kwangchul Youn canta sense cap dificultat el Commendatore, tot i no tenir una veu profunda com caldria pel rol i continuar mostrant unes oscil·lacions que espero que no s’hagin quedat definitivament instal·lades en la seva emissió, per no marxar mai més.

La soprano Hibla Gerzmava (6 de gener de 1970), de la república caucàsica del Abkhàzia va interpretar Donna Anna. La veu es timbrada, ben eslava, té cos tot i que no tota l’extensió dramàtica en el seu registre, més líric que no pas de dramàtica d’agilitat com demana la part. No és gaire càlida en el seu cant, més aviat distant i mentre a “Or sai chi l’onore” va quedar discreta, a la part final del “Non mi dir, bell’idol mio” va mostrar sense cap mena de pudor uns sons gallinacis en els escales ascendents i en les notes picades, que van deslluir molt, una actuació que en cap cas hagués passat de correcta sense més.

Em va interessar molt més la Donna Elvira de la soprano sueca Malin Byström, que malgrat no sé el súmmum de la implicació, calidesa i temperament dramàtic, va superar amb notorietat tots els paranys de la seva partitura, amb un registre greu més consolidat i unes agilitats que no passant de discretes, són molt més polides i estilisticament més ortodoxes que les de la seva companya de repartiment.

Magnífica la Zerlina de la mezzosoprano italiana Serena Malfi (Pomigliano d’Arco, 19 de juliol de 1985), que amb una veu càlida, arrodonida i de cant seductor, bonic i fàcil, va mostrar un fraseig admirable, ple d’intenció i picardia. Una sorpresa que albira en rols més importants, una nova figura que molt possiblement ens donarà moltes nits de glòria i gaudi.

Res més a afegir al que ja vaig dir l’any 2011 de la pèssima producció de Michael Grandage, amb escenes molt mal resoltes com la del engany de Leporello fent-se passar per Don Giovanni, o una condemna del Don, més digne dels Pastorets de Folch i Torres d’una companyia amateur, que no pas d’un teatre de la categoria, les possibilitats i els recursos del MET. 

L’escenografia més pròpia per a una Verbena de la Paloma o una Revoltosa, arriba a fatigar. Mentre que el vestuari de les dames mostra detalls de qualitat, quelcom que ja no es repeteix en cap dels altres dissenys.

Wolfgang Amadeus Mozart
DON GIOVANNI
Llibret de Lorenzo Da Ponte

Don Giovanni…………Simon Keenlyside
Donna Anna…………..Hibla Gerzmava
Don Ottavio………….Paul Appleby
Donna Elvira…………Malin Byström
Leporello……………Adam Plachetka
Zerlina……………..Serena Malfi
Masetto……………..Matthew Rose
Commendatore…………Kwangchul Youn

Orquestra i Cor del Metropoliatn Opera House
Cello Continuo……….David Heiss
Clavicembal Continuo….Howard Watkins
Solo de mandolina………..Joyce Rasmussen Balint

Director musical……………Fabio Luisi

Director d’escena…………..Michael Grandage
Escenografia i vestuari…………….Christopher Oram
Disseny de llums…….Paule Constable
Coreografia………..Ben Wright

Tot i alguns punts veritablement estel·lars la representació d’ahir no és d’aquelles que només pot exhibir amb orgull el teatre novaiorquès i per tant sense arribar a ser un desencís o una pèrdua del nostre preuat temps, ja que escoltant Mozart mai es perd el temps, si que denota una baixada de l’excepcionalitat respecte al que ens té acostumats el MET, tant que potser i que encara que faltin molts dies i poden passar moltes coses, el Don Giovanni de la temporada 2016/2017 del Liceu, el preveig millor.