L’Accedemia Nazionale Santa Cecilia de Roma sota la direcció del seu titular, Antonio Pappano ha inaugurat la temporada 2016/2017 amb una versió en forma de concert del Fidelio de Beethoven i com no podia ser d’altra manera el concert va esdevenir un èxit absolut perquè el magnífic i inspirat director anglo-italià signa un nou encert amb una direcció enèrgica, vital, tensa, dramàtica i de creixent entusiasme amb un segon acte gloriós que acaba en un esclat de lluminosa llibertat, després d’haver inserit la Leonora núm. 3 en una interpretació extremadament estimulant. Es pot desitjar quelcom millor per a qualsevol interpretació de Fidelio?

La fenomenal orquestra romana i el seu cor en envejable forma des de que Pappano va assumir-ne la direcció ara fa onze anys alternant la seva espectacular activitat amb la ROH londinenca, son la base que garanteixen un edifici segur, ferm i sòlid per sustentar aquest creixent espiral d’exaltació musical, amb un equip de veus mancat d’un heldentenor o si més no d’un cantant que ho sembli, és cert, però que defensen amb convicció, espontaneïtat i entusiasme rols tan complicats com els de Leonora, Florestan, Rocco o Don Pizarro, així  com bombons amb un cert perill per a Marzelline i Jaquino.

Si Simon O’Neill no sembla la millor elecció per a un Florestan, per la seva poca èpica i transcendència  en els aspectes vocal i dramàtic, en canvi la Leonora exultant i menys dramàtica del que ens ha acostumat la tradició, de la soprano nord-americana Rachel Willis-Sørensen, és una nova revelació vocal en el panorama actual de sopranos en l’àmbit del repertori germànic. La veu em sembla més de líric spinto, que no pas de dramàtica, tot i que només té 32 anys i la veu encara pot evolucionar ja què s’evidencien unes possibilitats més que probables de creixement en tot l’ampli registre que ara ja té. El seu cant és espontani, gens amanerat o viciat de recursos per superar tots els paranys que té el rol. Els atacs són valents i segurs, el registre greu quan està ben recolzat és superb i la veu és molt lluminosa. M’ha recordat l’esclat dels primers anys d’Anja Silja però amb més cura i precisió que aquesta.

Günther Groissböck canta un solidissim i imponent Rocco confirmant que és un dels baixos del moment i Sebastian Holecek és un sinistre, obscur i sonor Don Pizarro. L’altra cara de la moneda la trobem en els adequadissims Marzellina i Jaquino de la deliciosa i mozartiana parella formada per Amanda Forsythe i Maximilian Schmitt.

Complerta amb autoritat Julian Kim a la seva intervenció cabdal però anecdòtica.

Escoltem el meravellós “Mir ist so wunderbar”

I l’entusiasmada versió de la Leonora núm 3

Ludwig van Beethoven
FIDELIO
Opera en 2 actes de Joseph von Sonnleithner i Georg Friedrich Treitschke

És una interpretació exultant que irradia entusiasme gràcies al sempre estimulant  Pappano, que ja sabeu que sempre porto aquí quan hi ha la més mínima oportunitat, ja que com acostuma ens etziba amb desvergonyiment tantes vegades calgui, que és un, sinó el que més,  dels director més dotats i versàtils des de fa molts anys. Dirigeix tots els repertoris i en tots excel·leix.